En commemoració del Dia Europeu de les Víctimes de tots els Règims Totalitaris i Autoritaris, es publica aquest article de l’Observatori de Cooperació Universitària al Desenvolupament (CUD) de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP). A continuació, en mostrem un resum.
[Pots llegir l’article sencer clicant aquí]
Dins un taxi, sortint de Riga cap al bosc de Bikernieku, vaig preguntar al conductor si sabia què havia passat en aquell bosc tan proper a la capital letona. El bosc en qüestió es convertí en parc memorial mercè a iniciatives d’associacions de víctimes a partir del 1986. Però fou després del 1991 (quan Letònia esdevingué un estat independent) que s’inicià la dignificació de l’espai. Més de 50 fosses comunes en una àrea de bosc bàltic on s’executaren més de 20.000 persones fruit de la repressió nazi […]. El taxista em mirà de reüll, va fer un somriure un xic mordaç i em respongué: “Ho sé… Ho sé… Hi va haver letons també disparant a jueus i altres presos allà, en aquell bosc ple de fosses… Però, sap?, molts d’aquells jueus eren també comunistes”. Explícitament aquell xofer reconeixia la complicitat local en el crim, però el rebaixava apropant les víctimes al que havia estat i seria l’ocupant (i, en part, l’enemic) soviètic.
Aquest testimoni, d’entrada colpidor però exemplificatiu, sintetitza el que simbòlicament significa la commemoració del 23 d’agost com a Dia Europeu de les Víctimes de tots els Règims Totalitaris i Autoritaris. Es va aprovar el 2008 com a Dia Europeu de les Víctimes del Nazisme i l’Estalinisme, i es va ampliar el 2009 amb els conceptes “autoritaris” i “totalitaris”. Els Estats Units i el Canadà s’hi afegien i reconeixien la jornada de records com a Dia del Llaç Negre.
La resolució del Parlament Europeu fou aprovada el 2 d’abril del 2009 amb un ampli consens polític sobre la forma. El llavors president del Parlament, Hans-Gert Pöttering, va afirmar: “Els dos sistemes totalitaris [nazisme i estalinisme] són comparables i terribles”. Evidentment, terribles ho foren, però comparables, amb matisos.
La memòria dels països que foren ocupats per dos dels règims més repressius de la història no és la memòria de tot Europa. I aquest relat d’equiparació entre el nazisme i l’estalinisme –o comunisme- no fou gens ben rebut pels col·lectius de víctimes de l’Holocaust, i més tard fou criticat per víctimes de crims públics d’altres exilis, altres guerres i altres dictadures que tingueren lloc a Europa durant el violent segle XX.
En l’actualitat només 9 països integrants de la Unió Europea s’han adherit oficialment a la resolució. A Occident, pocs estats ho commemoren. És important i simbòlic recordar les efemèrides, i impulsar polítiques públiques és indispensable, sens dubte. Però, a voltes, la justificació identitària d’una part no coincideix amb el tot, i la condemna ferma de les atrocitats per igual no significa que les puguem unificar o equiparar. Els processos foren brutals i complexos, però diversos i múltiples.
Si la necessitat d’una identitat comuna europea reposa en la memòria o en el passat, aquesta trontollarà, perquè la identitat és múltiple com ho és la memòria i la història.