3.2.1.Acord de Sun City (abril de 2002)
3.2.2.Acord de Pretòria (juliol de 2002)
3.2.3.El Banc Mundial
3.2.4.Nacions Unides
Però, tot i que l’Aliança i Kabila, com a representant seu, van ser rebuts com a alliberadors pel poble zairès, les accions de Kabila al capdavant el Govern congolès no s’han dirigit cap a un canvi en la concepció del poder ni en les formes d’actuació que diferenciessin Kabila de Mobutu, i tampoc cap a una democratització política. Kabila es va convertir ben aviat, i amb el decret llei 003 de 1997 així es va confirmar, en un president omnipotent a l’estil de Mobutu, i, en certa manera, ha reproduït alguna de les seves actuacions. Per exemple, no s’ha donat pas a un procés de transició a la democràcia (els partits polítics van quedar prohibits immediatament i els drets d’expressió i reunió van quedar coartats). A més, les forces de seguretat de la República Democràtica del Congo han estat denunciades en nombroses ocasions per violacions dels drets humans i per la impunitat amb la qual actuen.
Algunes ONG del país com l’Associació Africana per a la Defensa dels Drets Humans al Congo/Kinshasa —African Association for the Defense of Humans Rights in Congo/Kinshasa (ASADHO)— van denunciar les ja primerenques tendències del nou govern, encapçalat per Laurent-Desiré Kabila, «cap a un estat autoritari i una democràcia lliberticida, en vista de les nombroses violacions dels drets de la persona comeses per l’AFDL després de la seva arribada a Kinshasa, el 17 de maig de 1997». Altres organitzacions com, per exemple, Amnistia International, han denunciat que els mínims avenços en matèria de llibertats fonamentals aconseguits des de 1990 han sofert un greu retrocés des de l’arribada al poder de Kabila.
Després de la presa de poder de Kabila i l’AFDL (Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo), el 17 de maig de 1997, es van produir una sèrie de canvis al país. Formalment es va canviar el nom de República de Zaire pel de República Democràtica del Congo. Des del punt de vista d’organització del poder, es van prohibir els partits polítics i es va reconfigurar l’AFDL com l’únic partit legal (per la qual cosa moltes persones el van associar al Moviment Popular per la Revolució —anterior partit únic— de Mobutu). Al seu torn, també es van reorganitzar els serveis de seguretat i l’Exèrcit.
Quant a la forma d’estat, el país continua sent, de la mateixa manera que durant el període en què va governar Mobutu, una república, unitària i amb un presidencialisme autoritari.
L’únic text en què es menciona la forma d’estat de l’RD Congo és l’esborrany de Constitució de 1998 que, fins al març de 2000 no havia estat aprovat en referèndum per la població congolesa, però que il·lustra el plantejament de Kabila respecte a la forma d’estat. A l’esborrany s’al·ludeix a l’Estat de la República Democràtica del Congo com un «estat de dret» sobirà, unit, indivisible, social, democràtic i laic. Però els informes dels diferents organismes de defensa dels drets humans, tant els que actuen dins la mateixa RD Congo com els organismes internacionals, evidencien una manca d’estat de dret; un qüestionament de la sobirania, sobretot de la sobirania territorial per part dels moviments rebels i per part dels països veïns implicats en el conflicte; sí que s’evidencia, però, una tendència cap a l’organització territorial del poder de forma centralitzada; i, finalment, l’estat social i democràtic no té garanties suficients d’existència (ni en els territoris dominats per Kabila ni pels dominats pels moviments rebels a partir d’agost de 1998).
L’AFDL aconsegueix el poder el maig de 1997. Però, què és l’AFDL? Quins grups la componen? Quins són els seus objectius? Quin és el seu programa polític?
L’octubre de 1996, neix oficialment l’Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo-Zaire (Alliance des Forces Démocratiques pour la Libération du Congo-Zaïre) després coneguda com a Alliance des Forces Démocratiques pour la Libération du Congo i també coneguda per les sigles AFDL. L’AFDL estava composta per quatre partits:
Cap dels partits que conformaven l’AFDL tenia una base social àmplia que els donés suport. Però la seva actuació es va veure molt afavorida socialment ja que, per a la població civil zairesa, eren els representants de la lluita armada contra el poder i tot allò que comportava (corrupció, violacions dels drets humans, inseguretat social, etc.), personificat per Mobutu i els seus partidaris.
La direcció de l’AFDL la va encapçalar Laurent-Desiré Kabila, líder del Partit de la Revolució Popular. L’Aliança va arribar al poder sense haver donat a conèixer explícitament el seu programa. L’únic lema que se li coneixia era aquell relacionat amb el derrocament del dictador Mobutu. Amb aquest lema s’havia guanyat la simpatia de gran part de la població, que percebia la confrontació entre les forces mobutistes i l’AFDL com una guerra d’alliberament. A part d’aquest lema, el que es coneixia de l’Aliança era el predomini de membres de l’ètnia tutsi en aquesta organització, els països que li donaven suport i, en l’àmbit relacionat amb la política interna, es coneixien els mètodes o mecanismes d’organització que havia emprat en les zones sota el seu control durant la guerra de 1996-1997.
Els diferents informes del relator especial de les Nacions Unides entre 1996 i 1997 descriuen la forma d’organització que l’AFDL imposava als territoris ocupats. Durant el seu avanç cap a Kinshasa, l’Aliança va imposar un ordre social als territoris ocupats partint del que des de l’Aliança es va conèixer com una «nova moralitat». Aquesta era la justificació emprada per impartir cursos d’adoctrinament polític als funcionaris subalterns. Així mateix, l’Aliança en el seu avanç cap a la capital del país va imposar la substitució d’autoritats militars i civils, la suplantació de caps tradicionals per persones d’origen tutsi al Kivu, la prohibició de partits polítics, la marginació o persecució de l’oposició pacífica antimobutista, la limitació en l’acció de les organitzacions o moviments cívics i l’organització dels anomenats Tshembe-Tshembe (que van acabar desapareixent). Els Tshembe-Tshembe eren comitès de defensa de la revolució, o milícies d’autodefensa, i, segons l’International Crisis Group (ICG), eren «un mecanisme de control local que recordava als sistemes totalitaris tant de dretes com d’esquerres». Es descriuen els Tshembe-Tshembe com a comitès de carrer que tenien com a funció informar l’Aliança i observar els ciutadans, i també vetllar per l’acompliment de la «nova moralitat». Però aquesta pràctica va anar abandonant-se a excepció d’aquells intents per limitar la corrupció.
A mesura que l’AFDL va avançant cap a Kinshasa es van experimentant formes d’elecció de representants que es van conjugar amb la prohibició dels partits polítics, excepció feta de l’AFDL, i la limitació en el funcionament de les ONG. Segons l’ICG, en aquest període s’adopta una «forma de democràcia populista» en la qual la gent, reunida en assemblees, elegia els candidats amb el sistema de mà alçada. El relator especial per la República Democràtica del Congo de les Nacions Unides afirma que es duien a terme eleccions a mà alçada de representants, sobretot des del punt de vista d’organitzacions de base, però que aquestes eleccions eren realitzades davant les autoritats polítiques de l’Aliança. Finalment, aquest sistema d’elecció va ser suprimit, ja que no semblava institucionalitzar el poder de l’Aliança.
D’altra banda, es percebia una lluita interna pel poder. Aquesta lluita pel poder en el si de l’AFDL va tenir com a conseqüències més importants l’eliminació física o política de 3 dels 4 líders fundadors de l’Aliança i la concentració del poder en mans de Kabila. D’aquesta manera, el líder del Consell Nacional de Resistència per la Democràcia (CNRD), Ngandu Kisase, va ser detingut i posteriorment assassinat. Sembla que l’assassinat ocorregut el 8 de gener de 1997 el van perpetrar les mateixes forces de l’Aliança. Anselme Masasu, líder del Moviment Revolucionari per l’Alliberament del Zaire (MRLZ), vicepresident de l’AFDL i comandant de les Forces Armades Congoleses, va ser apartat d’aquests càrrecs i empresonat pel coronel James Kabare el novembre de 1997 (presumiblement com a resultat de les lluites internes existents a l’Aliança). Es va acusar Masusu de crear una milícia privada i de fraternitzar amb els enemics de l’Estat. Posteriorment va ser condemnat a 20 anys de presó. Per la seva part, Déogratias Bugera, líder de l’Aliança Democràtica dels Pobles (ADP), va passar de secretari general de l’Aliança a ocupar un lloc —sense una funció específica— en l’Alt Gabinet. Finalment, Bugera va integrar-se en l’RCD (Rassemblement Congolais pour la Démocratie), moviment rebel que lluita contra Kabila des de l’agost de 1998. D’aquesta manera, es manifesten les lluites internes pel poder i el triomf de l’opció de Kabila, que va quedar com a líder indiscutible de l’Aliança.
La forma de govern que s’articula en el decret llei 003 de 28 de maig de 1997, el qual regeix fins a l’aprovació en referèndum de l’esborrany de Constitució de 1998, estableix un govern presidencial de caràcter autoritari, amb una concentració absoluta del poder en la figura del president de la República, és a dir, en mans de Laurent-Desiré Kabila. Respecte a la disposició autoritària del nou règim instal·lat a Kinshasa, aquest es fa evident en els apartats «Divisió de poder?» i «Violacions dels drets humans».
Un cop autoproclamat Kabila com a president de la República, s’articula un nou sistema d’organització dels poders que es materialitzarà legalment i cronològica en els Estatuts de l’Aliança (que regiran entre el 17 de maig de 1997 i el 28 de maig de 1997), i posteriorment en el decret llei 003 de 28 de maig de 1997.
Si Kabila era percebut el 1997, per la majoria de la població del Zaire, com l’alliberador del jou autoritari mobutista, ben aviat va ser percebut com un dictador igual que l’anterior o pitjor. Aquesta percepció es va basar en una sèrie de fets com són la continuació de pràctiques repressives i impunes dirigides cap a la població i cap als partits polítics i organitzacions socials o la no-implementació del calendari electoral, que implicava la realització d’eleccions multipartidistes, i que va ser proposat per Kabila en el moment d’accedir al poder.
Al decret llei 003 de 28 de maig de 1997, el qual s’aplica en la mesura que no s’aprovi una constitució, s’observa el reconeixement de tres institucions de la República que són: el president de la República, el Govern, i les Corts i els tribunals. Es fa notar la inexistència de reconeixement d’un poder legislatiu exercit per representants elegits democràticament pel poble.
En aquest decret ressalta el presidencialisme de caràcter autoritari implementat en la República Democràtica del Congo. En aquest sentit, el president, Laurent-Desiré Kabila, té el poder executiu i el poder legislatiu —aquest últim l’exerceix mitjançant decrets lleis.
El president de la República és també el cap de les Forces Armades (FAC —Forces Armades Congoleses—) que estan sota el seu control a causa de la col·locació en llocs clau de persones de confiança, com el seu fill.
Altres tasques del president són la definició de la política de la nació o la revocació de ministres, ambaixadors, oficials de l’Exèrcit, etc. Així mateix, els ministres i els responsables de la gestió estatal han de respondre davant el president. El govern de Kabila ha incorporat en el Govern diferents personalitats de l’oposició però a títol personal, és a dir, no com a representants d’un partit polític. Aquests ministres que es poden considerar com a «independents» (en la mesura que no formen part de l’Aliança) compten amb «l’assessorament» d’un conseller de l’AFDL, que socialment s’associa a l’autoritat real.
Així mateix, si bé s’afirma al mateix decret la independència del poder judicial, alguns informes destaquen que el poder judicial depèn directament del president de la República que pot rellevar de les seves funcions i revocar sota la proposició del Consell Superior de la Magistratura (que no funciona) els magistrats i el Ministeri Públic.
Tot i la redacció d’un esborrany de Constitució el 1998 que s’havia d’aprovar en referèndum (que no es va realitzar) i que determinava, entre altres, la manera d’elegir el president, Kabila continua exercint el poder sense representar la voluntat popular i concentra en les seves mans els poders executiu, legislatiu i judicial.
El decret 003 de 28 de maig de 1997 ni tan sols menciona l’existència d’un poder legislatiu, se centra principalment en la «definició» de l’abast (indeterminat) dels poders totals del president de la República, Laurent-Desiré Kabila. En l’esborrany de la Constitució de 1998, que no regeix, sí que es reconeix l’existència d’un poder legislatiu exercit per un parlament bicameral. Es reconeix que el Parlament (amb un mandat de 5 anys) és el que elabora i vota les lleis. Però les resolucions de l’únic intent seriós d’establir una transició democràtica al país, els textos elaborats durant la Conferència Nacional Sobirana no són tinguts en compte.
Tot i que es declara la independència del poder judicial tant al decret llei 003 de 1997 com a l’esborrany de la Constitució de 1998, la pràctica indica que aquesta independència no existeix. Segons informes de les Nacions Unides i d’organitzacions de defensa dels drets humans, Kabila pot revocar, sota proposició del Consell Superior de la Magistratura (que no està en funcionament), els magistrats i el Ministeri Públic. L’arbitrarietat i els errors a l’hora de dictar sentències, o d’aplicar les lleis, són alarmants. A més, l’àmbit d’actuació judicial varia de Kinshasa a les altres regions de l’RD Congo. En la primera es tenen en compte i s’observen, encara que amb moltíssimes deficiències, alguns aspectes formals. Però a les províncies, l’autoritat judicial és l’autoritat política representada per l’AFDL.
Des de l’esclat de la guerra l’agost de 1998, l’activitat de la Cort d’Ordre Militar (creada el 1997 pel decret presidencial 019), i que segons el relator de les Nacions Unides per la República Democràtica del Congo es va crear per acabar amb les operacions de consolidació de posicions conquerides, ha ampliat tant el seu abast geogràfic (abans només actuava a Kinshasa i rodalies) com el seu mandat legal (poden jutjar civils segons les regles processals militars, les decisions no es poden apel·lar). Els jutges dels tribunals militars són designats directament per Kabila, i és aquest l’únic que pot revocar les decisions d’aquests tribunals. D’aquesta manera, es confirma la manca d’independència del poder judicial respecte a l’executiu i la inexistència d’una divisió de poders.
Human Rights Watch (HRW) destaca l’ampliació de l’abast jurisdiccional del Tribunal Militar que es va donar el 2 de gener de 1999, amb el decret 171. Aquest decret declarava l’estat d’emergència a les regions controlades pels rebels i els seus partidaris. També es van ampliar les potestats dels militars, de manera que podien reemplaçar les autoritats civils, apropiar-se de la propietat privada, i fins i tot tenien el dret de reclutar civils. Al seu torn, l’HRW afirma que l’actuació del Tribunal Militar «ha estat utilitzada de manera creixent com a eina de repressió política, sobretot per castigar l’oposició no violenta i tapar la boca als crítics del Govern que estan tant en els mitjans de comunicació.
L’estructura de poder organitzada i encapçalada per Kabila es distingeix per:
Aquesta amalgama de grups formava les FAC abans de la revolta de 1998. Fins aquesta data cadascun d’aquests grups s’encarregava de l’eliminació dels seus propis enemics. Però les diferències van començar a donar-se entre els diferents grups. S’assenyalen les diferències entre components de les FAC que van començar relativament aviat, com evidencia l’informe de les Nacions Unides d’octubre de 1997. Entre els membres de les antigues FAZ i els membres de l’AFDL hi havia dissensions, i també entre els rwandesos i els katanguesos. Les lluites entre les diferents faccions de les FAC van afectar principalment la població civil que era l’objectiu de robatoris, extorsions, etc. A més, el juny de 1997 el conflicte es va intensificar quan es va descobrir que els soldats d’origen tutsi cobraven 80 dòlars mensuals més que els altres soldats no tutsis i, que rebien el seu sou en dòlars nord-americans, mentre que els altres el rebien en la moneda nacional (afectada per la inflació). Altres qüestions que es presentaven en relació amb les FAC era l’absència, fins al 1999, d’una estructura que no incorporava nocions de graus ni càrrecs, no se sabia qui era militar i qui no, ni el seu rang. Aquesta situació potenciava la confusió de la població en relació amb les FAC. Amb la reforma de 1999 es van establir graus i això hauria d’afavorir l’establiment de responsabilitats i impedir la impunitat. Després de la rebel·lió de 1998, el component tutsi va desaparèixer de les FAC, i a partir d’aquella data van emprendre una campanya fermament antitutsi.
Les forces de seguretat són responsables de nombrosos abusos d’autoritat i violacions dels drets humans. Al final de 1999, es comptaven 13 serveis de seguretat diferents, tots amb capacitat de portar a terme detencions.
A partir de 1994, amb la formació d’un òrgan legislatiu negociat entre opositors i mobutistes, va resultar evident l’existència d’una forta bipolarització política que es va materialitzar en la institucionalització del que es va conèixer, finalment, com dues grans famílies polítiques. Per una banda, estaven les forces polítiques del conclave, aquelles partidàries de Mobutu també agrupades en el que es va conèixer com a família presidencial. I, per l’altra part, estava la família política de l’oposició, composta per les forces polítiques enfrontades a Mobutu i agrupades entorn a l’anomenada Unió Sagrada de l’Oposició Radical i Aliats (USORAL), en la qual es podien diferenciar l’oposició moderada (al capdavant de la qual se situava el que seria primer ministre, Leon Kengo) i l’anomenada integrista, així com la societat civil i els aliats pròxims. L’USORAL va viure una forta escissió propiciada per l’oposició integrista. En aquest grup estaven, entre d’altres, l’UDPS (Unió per la Democràcia i el Progrés Social) de Tshisekedi, el Partit Lumumbista Unificat (PALU) i les Forces Renovadores per la Unió i la Solidaritat (FONUS) de Joseph Olenghankoy.
Altres formacions polítiques de menys importància es reagrupaven en una «oposició independent» emmarcada en la plataforma denominada Front Commun contre la Bipolarisation de la Politique au Zaïre (FCCB).
Però el fet polític que marca els darrers mesos és l’arribada al paisatge polític de l’Alliance des Forces Démocratiques pour la Libération du Congo-Zaire (AFDL).
Congonline, en anglès. Servidor congolès que aporta informació sobre geografia, economia, política, demografia, actualitat, cultura, turisme, esports, agenda, fòrum, etc. Congonline és la pàgina que acull tres organitzacions no governamentals que actuen a la República Democràtica del Congo com, per exemple, La voix des sans voix.
ReliefWeb. És un projecte de l’Oficina de les Nacions Unides per la Coordinació dels Afers Humanitaris —Office for the Coordination of Humanitarian Affairs (OCHA, en anglès i en francès)—, que aporta informació sobre diferents països d’arreu del món. Aporta informació sobre catàstrofes naturals, emergències, etc. A més, complementa els seus recursos amb el Servei d’Informació Regional Integrada —Integrated Regional Information Network (IRIN)— que tracta en exclusiva països africans. IRIN, en anglès, aporta informes diaris, cronologies, etc. És interessant consultar les crides de les interagències de les Nacions Unides que aporten informació sobre condicions de vida, desenvolupament d’accions internacionals al terreny, etc.
L’ADFL era l’autèntic poder al país fins al 1998, any en què va començar la rebel·lió. Una rebel·lió iniciada per grups que havien format part de l’Aliança i que es rebel·laven contra Kabila. A partir d’aquest moment la presència de partits únics (l’ADFL en el territori dominat per Kabila, i l’Agrupament Congolès per la Democràcia
—Rassemblement Congolais pour la Démocratie (RCD)— i el Moviment d’Alliberament Congolès —Mouvement de Libération Congolais (MLC)— en els territoris que dominen respectivament) és la tònica dominant. En el cas de l’Aliança, aquesta era el veritable poder fàctic abans de la seva substitució pels Comitès de Poder Popular; de fet, en absència del president de la República era el secretari general de l’Aliança el que el substituïa en les reunions del Consell de Ministres. La presència de representants de l’Aliança en tots els llocs clau del poder i la repressió exercida sobre l’oposició pacífica ha fet que gran part de la població de l’RD Congo associés l’AFDL amb l’extint partit estat, el Moviment Popular per la Revolució de Mobutu.
L’abril de 1999, l’AFDL va ser substituïda pels Comitès de Poder Popular (CPP), que estan a cada comuna, i que, segons el relator especial de les Nacions Unides, són un estri organitzat pel poder i no pas per la població mateixa, i tenen com a funció «organitzar el poble, fixar la política en tots els aspectes de la vida nacional.... La població els assimila a un partit únic i es queixa que, en ocasions, els seus membres han servit com a informants a la policia per a l’arrestament d’opositors». De fet, l’International Crisis Group reafirma aquest pensament i confirma l’existència d’una confusió social entre els CPP i l’Estat. Confusió amb fonament, ja que les despeses de funcionament del CPP provenen directament de les arques de l’Estat.
Els CPP estan presents a la vida social i política congolesa, i pretenen controlar el conjunt d’iniciatives que no provenen del Govern. Al seu torn, també tracten de controlar els mitjans de comunicació.
Les manifestacions i activitats polítiques es van prohibir a la República Democràtica del Congo el 26 de maig de 1997. El 28 d’agost de 1997 es va prorrogar la prohibició dels partits polítics, de les ONG, de les institucions culturals i ètniques, etc., sine die. L’oposició pacífica congolesa, entre la qual estava l’UDPS (Unió per la Democràcia i el Progrés Social) —al capdavant de la qual se situa Étienne Tshisekedi— o el Partit Lumumbista Unificat (PALU), va quedar, d’aquesta manera, arraconada i prohibida per Kabila juntament amb la resta de partits polítics (més de 400) que havien sorgit el 1990. La prohibició s’ha basat en diferents arguments. En primer lloc es va al·legar l’existència de «raons d’eficiència» per prendre aquesta posició, posteriorment, Kabila va al·legar l’estat d’excepció per reafirmar la prohibició dels partits polítics.
Amb la prohibició dels partits polítics, l’AFDL va alçar-se com a partit dominant i únic partit autoritzat. Els altres partits podien unir-se a l’AFDL, però no podien actuar al marge de l’Aliança. Segons l’informe de gener de 1998 del relator especial per l’RD Congo, Roberto Garretón, analistes del procés de prohibició dels partits polítics a l’RD Congo creuen que aquesta posició «no només obeeix al temor d’escoltar el sentiment popular, sinó al propòsit [...] de privar de legitimitat a tota dissidència, impedir la formació de líders contestataris, inhibir —per la via de la repressió— tot intent d’organització».
El gener de 1999 va aprovar-se un decret llei sobre els partits polítics, era el decret llei 194. Aquest decret havia de legalitzar els partits polítics, però la seva legalització passava per l’aprovació del Ministeri de Justícia (la mateixa estratègia que va realitzar-se en relació amb les ONG). És a dir, el Ministeri de Justícia passava a ser l’única institució legitimada legalment per decidir sobre la legalització o no d’un partit polític i també per decidir sobre la seva suspensió, sota la base de l’alteració de l’ordre públic. Segons assenyala l’International Crisis Group (ICG), aquells partits polítics que volguessin reemprendre la seva activitat política estaven sotmesos a una sèrie de condicions, entre les quals es destaquen: que els partits polítics havien de tenir abast nacional, és a dir, estar representats a tot el territori congolès (inclosos els territoris ocupats pels rebels, la qual cosa es considera una qüestió gairebé impossible d’aconseguir); els dirigents haurien d’haver residit durant l’últim any al Congo; haurien de presentar un certificat sobre la seva salut física i mental, i una fiança de 10.000 dòlars. La resposta dels partits polítics legalitzats en aquell moment va ser negar-se a la inscripció per tal de legalitzar la seva situació. Tot i això, l’agost de 1999 es va anunciar la legalització d’un nou partit, la Unió de l’Esquerra Congolesa —Union de la Gauche Congolaise (UGC)—, que era definit pel ministre de l’Interior de l’RD Congo com un partit progressista format per congolesos progressistes de tot el país (existeixen dubtes raonables sobre la seva vinculació amb el poder establert a Kinshasa).
Tot i la seva il·legalització els partits polítics continuen portant a terme la seva activitat, encara que això els comporta agressions i amenaces tant per part de les forces de seguretat de Kabila com pels moviments rebels a les zones dominades per aquests. Els partits polítics d’oposició que es poden identificar en la República Democràtica del Congo ja existien, també com a oposició, durant l’era de Mobutu i són, entre altres:
Political Resources. Informació en línia sobre recursos polítics, governs, partits i organitzacions polítiques, mitjans de comunicació, constitucions, etc. Web molt completa que abarca a tots els països del món.
El 2 d’agost de 1998 s’inicia una nova confrontació armada a l’RD Congo. En aquesta ocasió els membres de l’ADLF, mal avinguts i amb fortes dissensions internes, s’enfrontaran entre ells.
La dinàmica d’aliances que es va donar durant la guerra d’alliberament iniciada el 1996 va canviat totalment amb la rebel·lió iniciada el 2 d’agost de 1998, que es va iniciar sis dies després que Kabila hagués expulsat del país a un dels seus principals aliats, el Front Patriòtic Rwandès (FPR). L’esclat d’un nou conflicte a l’RD Congo, caracteritzat per la seva internacionalització, ha produït un increment de les violacions dels drets humans, tant en els territoris dominats pel Govern com en aquells sota domini dels rebels.
Les forces rebels oposades a Kabila s’han organitzat al voltant de dues organitzacions: Agrupació Congolesa per la Democràcia —Rassemblement Congolais pour la Democratie (RCD)— creada l’agost de 1998 i el Moviment d’Alliberament del Congo —Mouvement de Libération du Congo (MLC)— que comença a actuar el novembre de 1998. Un any després de l’inici de la rebel·lió aquests grups controlen més de la meitat del territori congolès.
L’RCD, entre el seu sorgiment l’agost de 1998 i fins al maig de 1999, es podia considerar una organització molt heterogènia i amb interessos confrontats. L’RCD estava format per antics membres de l’AFDL (banyamulenges, especialment), però també per mobutistes, intel·lectuals, etc. El nexe d’unió entre aquests era la seva oposició a Kabila. Els interessos confrontats entre els diferents integrants de l’RCD deriven de dues inconformitats: per una banda, la inconformitat dels tutsis congolesos, també coneguts com a banyamulenges, ja que amb l’arribada al poder de l’AFDL (de la qual formaven part) no se’ls va reconèixer la nacionalitat congolesa, la lluita pel reconeixement de la nacionalitat congolesa els va portar un altre cop a la lluita armada. Per altra banda, trobem la inconformitat d’amplis sectors congolesos, sobretot polítics, per la manca de programa i perspectiva d’obertura democràtica del règim de Kabila. Així mateix s’ha de precisar que l’RCD no només tenia un component congolès. Ben al contrari, abans i després de la seva escissió, la població percebia intensament la presència de forces rwandeses i ugandeses dins el moviment rebel.
El Rassemblement Congolais pour la Démocratie (RCD) definia el conflicte en termes d’alçament intern. Un alçament inspirat per la traïció de Kabila als objectius de l’AFDL i per la tendència clarament autoritària que aquest havia adoptat des del seu accés al Govern de l’RD Congo. L’RCD, a més, reconeixia el dret d’Uganda i de Rwanda (països que li donaven suport i que posteriorment es van posicionar respecte als grups sorgits de l’escissió) per garantir la seguretat de les seves fronteres. L’RCD no ha comptat, ni abans ni després de la seva escissió, amb el suport de la població que els percep com a invasors.
Abans de la seva escissió, l’RCD estava liderat per Ernest Wamba dia Wamba (antic opositor de Mobutu i crític de Kabila). El segon de l’RCD era Arthur Z’Ahidi Ngoma, líder del partit polític congolès Forces de Futur, que va abandonar la direcció política de l’RCD el gener de 1999. Segons Mbuyi Kabuda, Z’Ahidi va marxar de l’RCD en considerar que el moviment rebel no era representatiu de la societat congolesa. Però, Kabuda interpreta que la veritable raó per la qual Z’Ahidi va haver de marxar va ser la confrontació entre les seves idees (Z’Ahidi qüestionava l’accés a la nacionalitat congolesa per part dels banyamulenges i, a més, rebia suport francès) i els governs de Rwanda i Uganda que «patrocinaven» el moviment rebel.
El gener de 1999 es van començar a produir canvis: l’RCD va modificar la seva estructura. L’Assemblea General es va ampliar i va passar de 28 membres a 147, incloent-hi 22 militars. La coordinació de l’RCD va passar a estar formada per 10 polítics. Ja es feia patent la manca de cohesió existent dins l’RCD. Manca de cohesió que va esclatar totalment, el 19 de maig de 1999, quan es va nomenar Emile Ilunga com a nou líder del moviment en substitució de Wamba dia Wamba. Wamba va dir que aquesta substitució havia estat una decisió unilateral i que la interpretava com un cop de mà realitzat pels seus enemics dins l’RCD. Al seu torn, Wamba identificava en el moment de l’escissió de l’RCD desacords entre la branca armada de l’RCD (que s’orientaria a buscar una victòria ràpida sobre Kabila) i la branca política (que aspiraria a la realització de canvis a llarg termini en el país) i que ell representaria.
L’escissió era irrefrenable. De manera que van aparèixer, el maig de 1999, dues faccions enfrontades: l’RCD – Goma al capdavant del qual se situa Emile Ilunga (i que rep el suport de Rwanda) i l’RCD – Kisangani (Província Oriental) dirigit per Ernest Wamba dia Wamba (del qual és partidari Uganda). Aquest últim s’ha conegut a partir d’octubre de 1999 com a Agrupació Congolesa per la Democràcia – Moviment d’Alliberament —Rassemblement Congolais pour la Démocratie – Mouvement de Liberation (RCD – ML)—. Les diferències entre aquestes faccions de l’RCD s’han saldat amb confrontacions armades i morts.
Wamba dia Wamba és partidari, segons Mbuyi Kabuda, de negociar directament amb el govern de Kabila, posició que xoca directament amb els interessos territorials de Rwanda a l’RD Congo (interessos concentrats a la zona minera del Kivu). L’agost de 1999, un any després de l’inici de la rebel·lió, es considerava que Wamba estava guanyant suport gràcies a la seva campanya antitutsi i al suport que donava als acords de Lusaka.
La rebel·lió al capdavant de la qual se situa un RCD fraccionat no compta amb el suport de la població, que percep que el poder real és en mans dels rwandesos i dels ugandesos. Hi ha una important proporció de soldats rwandesos i ugandesos a les files del moviments rebels (tant a l’RCD – Goma com a l’RCD – Kisangani també conegut com a RCD – ML), pel qual es percep la confrontació com una guerra d’ocupació. Aquesta és una de les raons per la qual no es percep l’RCD com un moviment alliberador. A aquest fet s’ha d’afegir que el moviment rebel repeteix més o menys els mateixos patrons de conducta que l’AFDL. Per exemple, es prohibeix en els territoris dominats per l’RCD qualsevol partit polític a excepció del mateix RCD i es produeixen innombrables violacions dels drets humans .
Respecte a l’actuació del moviment rebel en el procés de pau congolès, el 31 d’agost de 1999, els 51 membres fundadors de l’RCD (que incloïa les dues faccions: RCD – Goma d’Ilunga i RCD – Kisangani de Wamba dia Wamba) van signar l’Acord de Lusaka. Encara que a Lusaka es preveia el cessament immediat de les confrontacions armades, tots dos grups continuen lluitant. Tot i això, tant un com l’altre han format juntament amb el Moviment d’Alliberament Congolès (MLC) l’anomenat Front Comú dels Moviments d’Alliberament.
El Mouvement de Libération Congolais —Moviment d’Alliberament Congolès (MLC)— està liderat per Jean-Pierre Bemba —fill de Bemba Saolona, important home de negocis durant l’època de Mobutu. Les primeres activitats de l’MLC es van registrar el novembre de 1998 i actua principalment a la província d’Equador, a la zona nord de l’RD Congo. L’MLC rep el suport directe d’Uganda (que d’altra banda és aliada de l’RCD – Kinsangani). A causa de les fortes implicacions personals d’alguns membres de l’MLC amb l’anterior govern mobutista (la majoria dels seus guerrers provenen de la DEP (Divisió Especial Presidencial), es considera l’MLC (així ho fa Mbuyi Kabuda) com una extensió del mobutisme, i això pot provocar el rebuig del poble congolès. D’altra banda, és l’únic moviment que està conformat majoritàriament per congolesos i això podria contribuir a crear una percepció de l’MLC com un moviment d’alliberament.
Es coneixen enfrontaments entre l’MLC i l’RCD – Goma d’Ilunga. Des de Rwanda es critica l’MLC pels lligams que Bemba té amb generals mobutistes que, al seu torn, tenen lligams amb grups d’opositors hutus a Rwanda.
Respecte a la intervenció de l’MLC en el procés de pau congolès es pot dir que aquest grup va signar els acords de Lusaka l’1 d’agost de 1999, i que juntament amb l’RDC – Goma i l’RCD – ML forma el Front Comú dels Moviments d’Alliberament.
El 20 de desembre de 1999, a la ciutat ugandesa de Kabale, els tres moviments rebels: l’RCD – Goma (dirigit per Emile Ilunga), l’RCD – ML (al capdavant del qual se situa Ernest Wamba dia Wamba) i l’MLC (de Jean-Pierre Bemba) van signar un acord amb el qual formaven un Front Comú dels Moviments d’Alliberament. Segons la Inter Church Coalition on Africa, en aquesta reunió patrocinada per Uganda i Rwanda s’intentava «desenvolupar un consens respecte a la continuació de la guerra i la definició dels objectius que es perseguiran en unes futures negociacions intercongoleses (previstes a l’Acord de Lusaka. L’Acord del Front Comú preserva les identitats particulars de tots tres moviments rebels i els seus exèrcits.
Més informació sobre el procés de construcció del Front Comú dels Moviments d’Alliberament i sobre els moviments rebels:
IRIN, en anglès. El Servei d’Informació Regional Integrada —Integrated Regional Information Network (IRIN)— que tracta en exclusiva països africans. IRIN aporta informes diaris, cronologies, etc. IRIN està situat a la web de l’Oficina de les Nacions Unides per la Coordinació dels Afers Humanitaris —Office for the Coordination of Humanitarian Affairs (OCHA).
Inter Church Coalition on Africa (ICCAF), en anglès. Organització canadenca de caire confessional que treballa a Kenya, Sudan, Nigèria, Angola —amb l’Angola Development Network (ADN)— i la República Democràtica del Congo. La seva finalitat és promoure la justícia econòmica i social a l’Àfrica subsahariana. Es poden trobar a les seves pàgines informes, articles i notícies
La societat civil de la República Democràtica del Congo es caracteritza pel seu vigor i capacitat de mobilització social, per la seva orientació cap a la realització de serveis socials (orientació que comparteix amb les diferents esglésies que treballen al país). Aquestes accions són en el cas d’algunes organitzacions no governamentals recolzades des de l’exterior, rebent tant material com financer. Durant el govern de Mobutu la situació de les ONG i, especialment, d’aquelles de defensa dels drets humans va ser molt delicada, ja que es van veure sotmeses a tot tipus de pressions i van ser objecte de repressió per part de les forces de seguretat mobutistes.
L’escenari durant el govern de Kabila va esdevenir gairebé similar al que es plantejava amb Mobutu. La presa de poder de Kabila va venir precedida per l’opció de les ONG congoleses —reunides en el Consell Nacional d’Organitzacions no Governamentals de Desenvolupament (CNONGD)— de reclamar la legitimitat de la Conferència Nacional Sobirana, opció desestimada des del principi per Kabila, que amb el decret 003 de 1997 va derogar les disposicions anteriors a aquest decret, entre les quals s’incloïen les de la CNS.
La societat civil congolesa i, en concret, les ONG del país s’han convertit en perill real per al règim de Kabila. Fins i tot es pot dir que les ONG representen un perill més gran per a Kabila que els partits polítics, a causa de la influència que les primeres tenen en la població i tenint en compte que els partits polítics, en general, no posseeixen una gran base social, a excepció de l’UDPS del veterà polític Étienne Tshisekedi, que es podria considerar com l’únic partit amb base nacional de la República Democràtica del Congo.
Les ONG congoleses van manifestar des de juny de 1997 la seva orientació cap a la protecció de les llibertats fonamentals, van denunciar l’absència de diàleg polític, la indisciplina de l’Exèrcit, la no-diferenciació entre AFDL i Estat, i l’incompliment del calendari polític. Així mateix, la CNONGD amb un nou secretari executiu des de desembre de 1999 pretén, entre altres, la restauració de la pau, el rellançament del procés democràtic i la lluita contra la pobresa.
El règim de Kabila ha tractat de controlar la societat civil congolesa. Les estratègies que el Govern ha portat a terme varien entre accions orientades a limitar la capacitat d’actuació de la societat civil mitjançant el control de les finances i ajudes de les ONG, les amenaces i la repressió que pateixen els líders socials en l’àrea dels drets humans i de la democratització i la creació d’organitzacions afins al Govern.
Les ONG i els activistes dels drets humans, i també les esglésies, la majoria d’ells crítics amb Kabila o amb els grups rebels, han estat objecte de pillatges, amenaces, atacs i detencions per tots dos bàndols.
Així mateix, el govern de Kabila va dissoldre les ONG més importants com, per exemple, Associació Zairesa per a la Defensa dels Drets Humans (AZADHO) que després passarà a anomenar-se Associació Africana per a la Defensa dels Drets Humans a Congo/Kinshasa (ASADHO) i que va ser prohibida i dissolta l’abril de 1998. El mateix camí va seguir la Fédération des Enterprises du Congo (FEC).
Per altra banda, el Govern va intentar, el 3 d’abril de 1998, obligar les ONG a enregistrar-se en el Ministeri de Justícia. Aquest fet implicava que el Govern tenia la capacitat de decidir sobre la legalitat o no de les ONG. De fet, el Ministeri de Justícia va negar l’enregistrament legal de nombroses organitzacions de defensa dels drets humans. El 10 d’abril de 1998, el Govern autoritza i legalitza 22 ONG, per la qual cosa les altres organitzacions queden en la il·legalitat i actuen clandestinament.
Així mateix, dins la societat civil és destacable el paper de l’Església en el teixit social congolès. L’Església pot assenyalar-se com un dels pilars de la societat congolesa juntament amb les ONG. Així quan en el marc de la Conferència Nacional es va convocar la societat civil el 1990, les esglésies, incloent la catòlica, també hi van participar.
Les esglésies posen en marxa diferents serveis arreu del país, entre aquests serveis es destaquen principalment els programes socials, l’educació primària i també els serveis d’atenció sanitària primària.
En els últims anys, a la República Democràtica del Congo, però també en països veïns com Rwanda, ha cobrat força el fenomen de l’aparició de moviments o estructures religioses assimilables a sectes. Segons l’International Crisis Group (ICG), aquestes sectes reuneixen a la vegada elements del catolicisme, fetitxisme i cultura tradicional, i reivindiquen la representació d’una nova autoritat moral popular. El desequilibri social, les dificultats de la vida quotidiana, l’absència de projectes polítics i socials, units a factors culturals són els principals elements que expliquen l’èxit de les sectes. Però la no-repressió d’aquestes organitzacions per part del Govern també afavoreix la seva proliferació.
Atesa la importància de la societat civil congolesa, el Govern ha optat per fomentar les seves pròpies organitzacions. D’aquesta manera ha creat organitzacions com Solidarité entre Nous o Unió Congolesa per a la Defensa dels Drets Humans. Aquestes organitzacions realitzen tasques de control sobre les finances dedicades a l’ajut humanitari a l’RD Congo. El govern també encarrega a aquestes organitzacions l’observació de les violacions dels drets humans.
Així mateix, tot i les dificultats que travessa la societat civil congolesa continua amb una vitalitat important. Entre el 4 i el 9 d’octubre de 1999, i en el marc dels acords de Lusaka es van portar a terme unes jornades per avaluar l’Acord de pau de i per preparar la participació de la societat civil en el diàleg intercongolès, un diàleg que a data de febrer de 1999 encara està pendent de concretar-se. Les jornades van tenir com a resultat la realització d’una declaració de la qual es reprodueixen les demandes de la societat civil congolesa següents:
Human Rights Watch, en anglès. Organització d’àmbit internacional de denúncia de violacions de drets humans. Interessant pàgina on es poden trobar accions urgents, notícies, informes sobre drets humans per països, etc.
International Crisis Group, en anglès.
DIA, en francès. Agència Catòlica de Premsa —l’única d’Àfrica— fundada el gener de 1957 a Kinshasa. Depèn de la Conferència Episcopal del Congo.
Inter Church Coalition on Africa (ICCAF), en anglès.
Organització canadenca de caire confessional que treballa a Kenya, Sudan, Nigèria, Angola —amb l’Angola Development Network (ADN)— i la República Democràtica del Congo. La seva finalitat és promoure la justícia econòmica i social a l’Àfrica subsahariana. Es poden trobar a les seves pàgines informes, articles i notícies.