APROXIMACIÓ HISTÒRICA
REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO


| Tornar índex Anŕlisi |

 

La República Democràtica del Congo, abans de l'arribada dels àrabs i els europeus
La història precolonial de l'actual República Democràtica del Congo, antic Zaire (antic Congo Belga), és molt llarga i complexa. El territori de l'antic Zaire es caracteritza per estar dividit en dues zones ben diferenciades. Una constituïda majoritàriament per boscos plujosos (gairebé la meitat nord del territori), i l'altra, al sud, constituïda pel que podem anomenar sabana africana. Abans que hi arribessin els colonitzadors (àrabs i europeus) hi havia dues formes d'organització social i política diferenciades, que coincidien amb aquestes dues zones geogràfiques. A les zones de boscos plujosos (al nord), la població estava segmentada en petites ètnies o societats, conformades per un nombre determinat de clans o llinatges. Aquestes societats estaven dirigides per caps de llinatges o clans dominants. No entrarem aquí la variable ètnica per no complicar l'explicació en excés, hem de recordar que a l'antic Zaire hi ha aproximadament 250 ètnies (vegeu la fitxa de dades generals). En algunes d'aquestes comunitats o societats era factible, encara que poc comú, l'absorció de comunitats veïnes per conformar societats més grans. Tot i això, la característica principal de l'organització social dels boscos plujosos era la fragmentació, això pot explicar per què trobem aquí la majoria de grups ètnics de l'antic Zaire.

La zona de la sabana, per contra, era on estaven els grups ètnics o societats més grans. Aquestes estaven organitzades amb un sistema polític centralitzat, que depenent dels casos eren descrits com a regnes o imperis. Aquests sistemes els conformaven les ètnies més grans, és a dir, kongo, mongo, lunda, luba i kuba, totes elles amb característiques compartides. Totes eren sistemes polítics centralitzats amb un individu governant ben definit. Normalment, la tradició oral establia el naixement d'aquests regnes sota alguna figura mítica o divina. També es caracteritzaven per una tendència a assimilar petites societats veïnes, la qual cosa pot explicar les majors dimensions d'aquestes ètnies i sistemes polítics en comparació amb el sistema segmentat dels boscos plujosos.

Els primers colonitzadors: Portugal
El regne del Congo, dominat per una monarquia absoluta, va ser el primer estat de l'oest d'Àfrica Central que entrà en contacte amb europeus. Els navegants portuguesos van arribar a la desembocadura del riu Congo el 1483. Després d'uns anys de contactes, el rei del Congo va demanar a Portugal que li proporcionés missioners i assistència tècnica a canvi d'esclaus i d'una relació de cooperació. El comerç d'esclaus ha estat clau en la definició de les fronteres de l'actual República Democràtica del Congo. Les activitats relacionades amb el comerç d'esclaus van crear forts interessos a la zona, primer dels portuguesos, després dels alemanys, francesos, anglesos i àrabs. Després
d'uns segles d'inestabilitat, fruit de la decadència de molts d'aquests regnes, al segle XVI el regne del Congo va quedar dividit en sis províncies, cadascuna amb un governador amb poder polític i religiós. El final efectiu de la monarquia del Congo va arribar al voltant de l'any 1660, quan aquestes províncies es van anar conformant en petites monarquies amb autogovern. La dinàmica de fragmentació interna va estar directament relacionada amb les activitats comercials. La competició per tenir més esclaus en propietat (que donava prestigi i poder) va ser la causa principal de la inestabilitat.

L'àrea del Congo era un dels principals jaciments d'esclaus del mercat d'Aràbia i del Nou Món. El comerç d'esclaus va tenir efectes devastadors almenys durant 400 anys, tant per a l'ètnia kongo com per a la resta que no ho eren. Al final del segle XVII sortien 15.000 esclaus l'any de la part baixa del riu Congo. Moltes vegades els comerciants d'esclaus europeus eren només el final de xarxes africanes i àrabs. El comerç d'esclaus a la part est de l'actual República Democràtica del Congo va estar dominat pels àrabs fins a ben entrat el segle XIX. A mitjan del segle XIX tots els països europeus ja havien abolit l'esclavatge i el final de la Guerra Civil Americana el 1865 va acabar amb un dels mercats més importants. A l'àrea de l'actual República Democràtica del Congo, el comerç d'esclaus va provocar nombroses rebel·lions i guerres ètniques.

La colonització belga: final del segle XIX fins al 1960
Fruit d'aquestes convulsions, les societats congoleses van quedar molt minvades en la seva capacitat de resistència a una invasió a gran escala com la que va venir dels belgues al final del segle XIX. Aquesta conquesta va coincidir amb la de Rwanda i Urundi. Mentre Bèlgica va exercir el poder, aquest territori va rebre el nom de Le Congo Belge et le Ruanda-Urundi. Els belgues van administrar aquest territori com si fos un de sol, és més tard, amb la independència, que van esdevenir països diferents. Els habitants d'aquesta antiga colònia belga mai van imaginar que els separarien entre estats diferenciats.

Els belgues van facilitar i van donar suport al desplaçament de milers de banyarwandes des de Rwanda cap a l'est del Zaire, als districtes de Masisi, Rutshuru i Walikale, al Kivu nord entre 1937 i 1955. Aquests desplaçaments tenien el propòsit de portar mà d'obra cap a les mines, el transport i l'agricultura (totes en mans d'empreses belgues). Aquests desplaçaments també van portar població a les províncies de Shaba, Maniema i al Kivu sud. Fins i tot més tard (entre 1959 i 1961), amb la revolució hutu de Rwanda el 1959, van continuar arribant rwandesos (majoritàriament tutsis) i van ser rebuts amb els braços oberts. Els problemes van arribar més tard, després de la independència, quan la població banyarwanda va créixer com a conseqüència de dos fenòmens. El primer va ser el creixement demogràfic natural que van experimentar, i el segon, l'augment progressiu de la immigració il·legal provinent de Rwanda, on en aquells anys estava al poder la majoria hutu.

La independència: la República del Zaire, 1960
L'antic Congo Belga va esdevenir república independent el 1960. Joseph Desiré Mobutu, exoficial de l'Exèrcit belga, va arribar al poder mitjançant un cop d'estat el 1965. L'exoficial Mobutu (que el 1972 va canviar el seu nom pel de Mobutu Sese Seko, patronímic tribal) va monopolitzar el poder, juntament a la seva nomenclatura, fins als recents esdeveniments de 1997. Segons el Govern dels Estats Units, Mobutu posseïa una de les majors fortunes d'Àfrica, valorada el 1993 en 5.000 milions de dòlars, superior al deute extern del seu país.

El Zaire independent ha viscut una mena d'absolutisme presidencial, dominat per un únic partit, el Moviment Popular de la Revolució (MPR), de Mobutu. Això ha provocat corrupció, repressió, assassinat d'opositors i violacions dels drets humans amb total impunitat. La llarga durada del règim de Mobutu es pot explicar només pel suport de les grans potències. De fet, actualment s'ha demostrat que sense aquest suport el règim de Mobutu s'ha revelat molt fràgil. Els EUA, França i Bèlgica van donar suport a Mobutu des dels anys 60, amb la creença que la seva figura donava estabilitat a una regió altament conflictiva en plena descolonització. Durant la Guerra Freda, Washington va veure en Mobutu un aliat fort per frenar la influencia del Govern comunista d'Angola. Zaire va ser durant molts anys base i rereguarda d'UNITA, moviment contrari al règim d'Angola. A més, al Zaire es van instal·lar companyies dels EUA per explotar-ne les riqueses mineres. En agraïment pels serveis, els EUA van passar per alt tots els abusos de poder i flagrants violacions dels drets humans que Mobutu va cometre contra el seu poble.

Ja des de la independència van sorgir moviments secessionistes, sobretot des de la província de Shaba (antiga Katanga). La província de Shaba està situada al sud-oest del país. Els lundes habiten la regió, rica en recursos miners com el coure i el cobalt, i desenvolupada industrialment. La Unió Minera de l'Alt Katanga (UMHK) va dominar la regió des del principi de segle, però Mobutu la va substituir per Gecamines. Les reivindicacions de Shaba són similars a les de la regió de Kasai oriental. Aquesta és coneguda amb el nom de «la joia del Zaire», i està habitada majoritàriament pels lubes. Ha estat durant dècades líder mundial en producció de diamants. És una de les regions més pròsperes del Zaire. El 1960, el primer ministre de Katanga va impulsar un moviment secessionista que va provocar la intervenció de paracaigudistes belgues i d'una missió de les Nacions Unides. Aquesta intervenció va acabar amb la mort de Patrice Lummumba, líder de la causa independentista del colonialisme. Aquest conflicte (guerra civil) va durar fins al 1963. Després la lluita va continuar. Als anys 70 i 80, França, Bèlgica i el Marroc van ajudar Mobutu a destruir (tant políticament com física) els moviments secessionistes, i els EUA van aportar armes i assistència. Per la seva banda, Mobutu Sese Seko va cooperar amb Hassan II del Marroc en la lluita contra el Frente Polisario en la Guerra del Sàhara Occidental, va ser un aliat del règim de l'apartheid de Sud-àfrica i va ser un actiu col·laborador de l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA).

Amb el final de la Guerra Freda va decaure l'interès d'occident per Mobutu. Van començar a aparèixer denúncies de la corrupció, l'opulència de la nomenclatura i la falta de democràcia. Fins a aquell moment, l'únic partit que estava permès i que monopolitzava la vida política del Zaire era el Moviment Popular de la Revolució (MPR). El 1990, una violenta repressió d'una manifestació d'estudiants a la Universitat de Lubumbashi (província de Shaba) va provocar la condemna de la Unió Europea i el final de l'ajuda econòmica belga.

La transició iniciada el 1990 va tenir la seva continuació quan es va convocar la Conferència Nacional Sobirana entre 1991 i 1992. Aquest òrgan de concertació es considerava un element imprescindible per portar a bon port la reforma del règim. Els treballs de la Conferència van ser interromputs violentament diverses vegades per la guàrdia presidencial, en un intent de Mobutu per frustrar el camí cap a la democràcia. Finalment, els EUA van propiciar un acord entre Mobutu i l'oposició, encapçalada per Etiene Tshisekedi, líder de la Unió Sagrada (conjunt de partits polítics per la democràcia). Fruit d'aquest acord, el 1992, Etiene Tshisekedi va ser elegit com a primer ministre. Aquesta circumstància va ser ignorada per Mobutu incomplint tots els seus compromisos. Fruit de l'immobilisme de Mobutu, la Comunitat Europea i els EUA van suspendre tota ajuda financera al Zaire. El 1993, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), que van acudir en ajuda del Zaire durant els anys 80, van tallar tots els préstecs després d'un retard en el pagament de 4.900 milions de dòlars.
Etiene Tshisekedi va ser destituït del seu càrrec el 1993. El juny de 1994, ja havien passat pel càrrec de primer ministre deu persones, l'últim va ser Len Kengo wa Dondo, a meitat de camí entre la nomenclatura i l'oposició, encara que tampoc va despertar gaires esperances.

La pobresa extrema que patia (i pateix) la majoria de la població del Zaire contrasta amb la seva riquesa en recursos naturals, tant minerals, com energètics, com agrícoles. Les seves reserves forestals ocupen més de la meitat del país i és la més gran d'Àfrica. Els recursos hídrics constitueixen un potencial del 50 % de la capacitat del continent. A més dels pous de petroli, les mines de diamants, el cobalt i el coure. Tot i això, la principal forma de subsistència de la població és l'agricultura domèstica. L'absència de carreteres, en un país de grans distàncies i amb grans extensions de bosc, manté aïllades moltes regions entre si i dificulta molt les relacions comercials. Zaire, tot i tenir una enorme extensió fèrtil, avui dia constitueix un importador net d'aliments.

L'octubre de 1996, després dels esdeveniments de Rwanda i Burundi, del canvi de Govern (d'hutu a tutsi) a Rwanda, i de l'onada de refugiats hutus que van arribar al Zaire al final del 1994 va fer que s'hi desencadenés la violència.

El Kivu: l'epicentre de la guerra de 1996
Els combats que es van produir a les regions del Kivu nord i sud són l'esclat d'un conflicte entre les comunitats autòctones i les d'origen rwandès, la rivalitat entre les quals es va veure agreujada per l'arribada dels refugiats rwandesos el juliol de 1994.

Abans de la descolonització, el Kivu nord formava part de l'antic regne de Rwanda. Durant generacions, els banyarwandes, hutus i tutsis d'origen rwandès van conviure amb les tribus locals. El 1910, un acord entre les potències colonials va modificar la frontera oest de Rwanda i va fer que aquesta regió passés a formar part de l'antic Congo Belga. Les migracions d'hutus i tutsis de Rwanda cap al Zaire van ser impulsades per les autoritats colonials, amb l'objectiu d'aconseguir mà d'obra per a les mines i les plantacions. Els colons belgues van atraure els banyarwandes i els van concedir terres que eren de propietat comunal, però no van arribar a pactar mai el seu estatut jurídic definitiu. Els problemes de nacionalitat d'aquesta població van arribar en el període postcolonial. El 1972, Mobutu va reconèixer la nacionalitat zairesa a aquells rwandesos que van arribar abans de 1950. Aquesta mesura no va ser ben acollida per la resta de la població del Kivu nord, que tenia por que una vegada reconeguda la seva nacionalitat agafessin el control polític de la regió. Fruit d'aquest rebuig, el mateix Mobutu va anul·lar aquesta decisió el 1981. D'aquesta manera, els banyarwandes van quedar privats del dret a la nacionalitat i a la terra on havien viscut durant generacions. Amb aquesta decisió, el Govern de Mobutu va agreujar el conflicte. Als anys 90, els enfrontaments entre els banyarwandes i altres grups ètnics minoritaris (hundes, nandes, tembos i nyangues) han tingut diversos episodis, amb especial importància els de 1993, que van causar desenes de milers de morts i més de 300.000 desplaçats.

A la regió del Kivu sud es va produir una situació similar. Els banyamulenges (tutsis d'origen rwandès) havien conviscut pacíficament amb les tribus locals durant molts anys. Però això va començar a canviar amb la rebel·lió mulele de 1964. Els ideals muletistes, basats en una ideologia comunista partidària del repartiment de la propietat, de la terra i dels ramats entre la població, no van ser compartits pels banyamulenges. Aquests últims es van posar al costat de l'Exèrcit Nacional Congolès per tal d'esclafar aquest moviment. Això va fer créixer els recels de la població autòctona. El problema de la nacionalitat també va afectar els banyamulenges. El Decret de Mobutu de 1981 els va treure la nacionalitat, però els problemes seriosos van començar als anys 90, quan es van començar a ordenar expulsions forçoses (1994 i 1995). El 1996, va arribar l'espurna que va encendre la regió, quan el governador de la província va donar el termini d'una setmana als banyamulenges per abandonar el Zaire, amb l'amenaça d'ésser exterminats. Aquesta amenaça va desencadenar la violència encapçalada per les forces de seguretat, amb el suport de les autoritats locals i dels caps tradicionals contraris als banyamulenges.

La majoria d'observadors coincideixen en que l'amenaça llençada pel governador del Kivu sud, i també la confiscació de les seves terres i la denegació de la nacionalitat, van ser els elements que van portar a l'aixecament d'aquesta comunitat contra el Govern del Zaire. L'octubre de 1996, els banyamulenges es van rebel·lar i es van llençar a la conquesta de les regions orientals del país.

El combustible de la guerra de 1996
A més dels factors relatius a la regió del Kivu, al Zaire hi havia més factors que van fer a la vegada de combustible, i que van ajudar a estendre el conflicte a tot el país. Un d'aquests factors va ser la crisi econòmica, caracteritzada per: un col·lapse de l'agricultura que ha fet al país depenent de l'exterior en la provisió d'aliments, una indústria minera en mans de l'elit política, que el 1996 va donar els drets d'explotació a la companyia nord-americana American Mineral Fields, una inflació imparable (el 1993 era de 1.890 %), una moneda sense valor i l'absència d'ajuda financera exterior. Un altre factor, que es va veure molt agreujat per la crisi econòmica, va ser el creixement de la població i l'arribada massiva de refugiats provinents de Rwanda. Tot això va provocar una situació de pobresa generalitzada i un altíssim nivell de desigualtat, que va aguditzar la rivalitat pel control de la terra.

Un altre factor que va ajudar a escampar ràpidament el conflicte va ser el buit institucional que vivia el país. Amb el president Mobutu fora del país (malalt), amb un règim corrupte, amb una elit dirigent molt enriquida, incapaç d'administrar el conjunt territorial del país i de repartir amb equitat les riqueses nacionals. Per això, no és d'estranyar la rapidesa amb què van avançar les forces de l'Aliança, i la poca resistència que van trobar.

Les Forces enfrontades al conflicte de 1996
Aliança de Forces Democràtiques per a l'Alliberament del Congo-Zaire (AFDL): liderada per Laurent-Desiré Kabila, antic revolucionari d'origen lunda, de la província de Shaba. L'Aliança compta amb el suport dels governs tutsis de Burundi i Rwanda, i d'Uganda. L'Aliança està composta per diferents partits polítics i grups ètnics:

- Banyamulenges: tutsis d'origen rwandès, que prenen el nom de l'assentament que ocupen des de fa gairebé dos-cents anys a les muntanyes de Mulenge a la província del Kivu sud. Aquest grup el formen unes 400.000 persones. Estan ben armats i entrenats, tenen el suport de l'Exèrcit Patriòtic Rwandès, al qual van ajudar a derrocar Juvenal Habyarimana en la guerra de Rwanda el 1994.
- Banyarwandes: tutsis i hutus d'origen rwandès, que constitueixen el 50 % de la població del Kivu nord (40 % hutus i 10 % tutsis). Aquests van conviure sense problemes fins als esdeveniments de Rwanda de 1994, que els va dividir. També van tenir problemes de nacionalitat amb el Govern del Zaire. A més, estan enfrontats amb les comunitats autòctones (hundes, nandes, tembos i nyangues) amb les quals rivalitzen pel control dels recursos naturals.
- Partit Revolucionari del Poble: partit d'orientació marxista creada a mitjan dels anys 60 per Laurent-Desiré Kabila. Aquest ja es va revelar en diverses ocasions contra el Govern de Mobutu, ajudat per Ernesto Che Guevara.
- Rebels lubes: alguns membres d'aquest grup ètnic originari de la regió de Kasai.
- Rebels de Shaba: el formen unes 50.000 persones que van fugir de Shaba, província veïna de Kasai, quan l'agost de 1992 el Govern de Mobutu va començar una campanya contra ells.
- Rebels de Kassasse: grup liderat per André Ngandu Kassasse, comandant de les forces de l'Aliança. La seva oposició al règim de Mobutu va començar el mateix 1965. Les seves revoltes van ser frustrades per l'ajuda internacional que rebia Mobutu. El 1984 Kassasse va crear el Partit Nacional per a l'Alliberament, que va tenir molts contactes amb el Front Patriòtic Rwandès (FPR).

Forces al costat de Mobutu Sese Seko
La guerra de 1996: l'arribada de Laurent-Desiré Kabila
Els enfrontaments van començar a la regió del Kivu el més d'octubre de 1996 i es van allargar fins a l'entrada de les tropes de l'Aliança a Kinshasa, el 17 de maig de 1997. En aproximadament sis mesos les tropes de Kabila van controlar un dels països més extensos del centre d'Àfrica. L'avançament de l'Aliança va ser molt ràpid, només es va alentir en determinats moments, i sempre per voluntat de Kabila, i d'acord amb el seu estratagema per enfortir la seva posició. Aquest avanç tan ràpid va ser a causa de la poca resistència que van oferir les Forces Armades del Zaire.

El 24 d'octubre els rebels van prendre Nyangezi (al sud de Bukavu), el 28 d'octubre Bukavu. L'1 de novembre els rebels del Kivu nord i sud lluiten junts. El dia 2 del mateix mes prenen Goma, ajudats per forces rwandeses. Durant el més de novembre, França va demanar una intervenció internacional de protecció dels refugiats (a la qual Espanya també dóna suport). Metges sense Fronteres també fa una crida en aquest sentit. Rwanda es nega a qualsevol intervenció internacional al territori, mentre que el Zaire l'acusa de donar suport armat als rebels, i denuncia l'agressió de què està sent víctima.
França, Bèlgica, Espanya, alguns països africans van donar suport a la intervenció, mentre que els EUA, Rússia i la Gran Bretanya van preferir estudiar millor les alternatives, és a dir, res d'intervenció. L'11 de novembre de 1996 l'Aliança (AFDL) va permetre l'entrada als seus territoris a sis organitzacions d'ajuda humanitària (UNICEF, Metges sense Fronteres, Save the Children, Concern, Troitaire, Medical Emergency Relief International) per ajudar els refugiats de Goma (per Rwanda). En aquells moments, l'AFDL era contrària a una intervenció humanitària, per la por a que aquesta suposés més una ajuda al Govern del Zaire (sobretot si en el contingent hi participaven soldats francesos).

L'11 de novembre, l'AFDL ataca el camp de refugiats de Mugunga (al costat de Goma), on troben una forta oposició de les milícies hutus. Aquesta ofensiva provoca un inesperat retorn massiu de refugiats a Rwanda. Ara sí, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides autoritza una Força Internacional per protegir els refugiats al Zaire i crear corredors de seguretat en el seu retorn a Rwanda (Resolució 1080 de novembre de 1996). Durant el 16 i 17 de novembre, van creuar la frontera del Zaire en direcció a Rwanda uns 15.000 refugiats cada hora. Una vegada més es va posar de manifest la no-operativitat de la comunitat internacional. En aquells moments es va generar un fort debat sobre la forma i el contingut d'aquesta intervenció. Tampoc estava gaire clar quants refugiats quedaven al Zaire i on estaven. Al final, tampoc va tenir èxit la proposta del Canadà de llençar aliments des d'avions, a causa de l'oposició del Govern del Zaire. Aquesta oposició era deguda a que aquests avions s'havien d'enlairar des d'Uganda i Rwanda, països que el Zaire acusava de donar suport a l'AFDL. Finalment, l'AFDL va permetre el llançament d'ajuda des de l'aire, el primer de desembre.

El dia 2 de desembre, l'AFDL va prendre les ciutats de Beni i Butembo. Al mateix temps, el Zaire denuncia l'entrada al seu territori de tropes d'Uganda. Uganda va admetre que era veritat, però que va ser en resposta a un atac que va rebre des de territori del Zaire. El dia 3 de desembre, els EUA demanen a l'AFDL que permeti una investigació independent dels assassinats de refugiats rwandesos i oficials del Govern del Zaire per part dels rebels.
El dia 6 de desembre es va tenir coneixement que els soldats maimai s'havien passat a formar part de les files de l'Aliança (AFDL).

El 17 de desembre, Mobutu va retornar al Zaire des de Suïssa. Van córrer rumors que el Govern del Zaire està fent servir mercenaris entre les seves files. Se sospita que molts d'aquests mercenaris eren francesos i belgues. França nega qualsevol implicació, tot i que al diari Le Monde (7/171997) assegura que darrere d'aquest mercenaris hi ha un antic cap de Seguretat Presidencial de França (Alain Le Caro). El 24 de desembre, l'AFDL va prendre la ciutat de Bunia i la mina d'or personal de Mobutu.

1997: del Zaire a la República Democràtica del Congo
El primer de gener de 1997 es van produir enfrontaments entre els rebels i els soldats maimais, que es van negar a rebre ordres. Kabila va anunciar que els maimais serien desarmats i detinguts. Entretant, el 6 de gener, a Kinshasa, 100 diputats aliats de Mobutu abandonen el grup per unir-se a un nou grup nacionalista, que ja té 344 diputats dels 738 que té la cambra.

El 8 de gener, els soldats maimais van matar André Ngandu Kassasse, cap militar de l'Aliança. El dia 9 de gener, Mobutu va tornar a França i va deixar una vegada més el país immers en un buit de poder en una situació molt crítica. El dia 10 de gener, el Govern del Zaire declara la província Upper Zaire, zona catastròfica, arrasada i saquejada en la fugida per les mateixes forces governamentals. El dia 20 de gener, el primer ministre del Zaire Kengo Wa Dondo va ordenar una contraofensiva contra els rebels. L'ACNUR diu que la situació dels refugiats pot empitjorar com a conseqüència d'aquesta ofensiva. El Govern del Zaire va continuar acusant Rwanda i Uganda d'introduir milers de soldats al seu territori.

El 2 de febrer de 1997, l'AFDL va prendre la ciutat de Kalemie al llac Tanganyika. També van prendre Watsa, després de forts enfrontaments amb mercenaris. El mateix dia, Emma Bonino, comissària europea per a Afers Humanitaris denuncia que encara queden 200.000 refugiats als camps i 200.000 més perduts per les muntanyes. El dia 3 de febrer, Kabila va donar un ultimàtum al Govern, i li donava temps fins al 21 de febrer per establir negociacions o per desencadenar una ofensiva general de les forces de l'Aliança. El 6 de febrer, els rebels van prendre Shabunda. El dia 7 de febrer Mobutu torna al Zaire. Després d'uns dies de greus enfrontaments a Faradje (la ciutat més al nord-est del Zaire), a Lubutu (on Kabila acusa el Govern d'haver fet servir napalm) i al camp de refugiats de Tingi Tingi, on s'amaguen (segons Kabila) integrants de les milícies hutus. El 18 de febrer, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va presentar un pla de pau que constava de quatre punts: alto el foc immediat; la retirada de totes les tropes estrangeres (també els mercenaris); el respecte a la integritat territorial del Zaire; la convocatòria d'una Conferència Internacional de Pau.

El Govern del Zaire va criticar aquest pla perquè no acusava als agressors. Burundi el va acollir amb satisfacció i Rwanda el va qualificar d'absurd.
El 19 de febrer, Mobutu va tornar a marxar a França només per «quatre dies». El president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, va proposar una reunió amb representants de les dues parts, el Govern del Zaire no s'hi va presentar perquè va dir que ningú no els va avisar. Entretant, hi havia rumors que s'estaven duent a terme reunions secretes, i per separat, amb el Govern sud-africà i oficials dels EUA.

El 22 de febrer, l'AFDL va prendre el camp de refugiats de Kalima, i va provocar la fugida de 25.000 refugiats. El mateix dia, Kabila va assegurar que l'ús de la força continuaria mentre el Govern no accedís a negociar. Al mateix temps, el Govern del Zaire va continuar fent atacs aeris sobre la carretera que uneix Kinsangani i Bafwasende.
El 25 de febrer, Kabila arriba a Sud-àfrica per establir converses «secretes» amb un assistent del secretari d'Estat dels EUA, George Moose, el ministre d'Afers Estrangers sud-africà, i el representant especial de l'ONU i l'OUA, Mahamed Sahnoun. Després de parlar amb Nelson Mandela, Kabila va dir que només unes converses directes podrien portar a un alto el foc. Algunes fonts diuen que en realitat Mandela va intentar negociar concessions mineres amb Kabila. Si això va ser així de veritat, pot donar una idea de qui era el virtual guanyador d'aquesta guerra, i que ningú ja no donava res per Mobutu.

Efectivament, les hostilitats no van parar. El 28 de febrer l'Aliança va prendre Kindu. El dia 1 de març de 1997, els rebels van prendre definitivament Lubutu i el camp de refugiats de Tingi Tingi. Desenes de milers de refugiats van fugir. L'Associació per la Defensa dels Drets Humans al Zaire (AZADHO) va acusar Kabila d'estar fent matances d'hutus a les zones alliberades, l'AFDL ho nega. El Govern del Zaire es nega a mantenir converses directes amb Kabila mentre el continuïn ajudant forces estrangeres (Rwanda i Uganda). El mateix dia expulsa 47 persones de Nacions Unides i d'altres organitzacions, acusats d'abandonar 25.000 refugiats hutus que després van ser assassinats. El dia 5 de març els rebels van prendre Kabalo (Shaba). Kabila es nega a acceptar el pla de pau de les Nacions Unides per creure que els posaria en desavantatge,
i va tornar a deixar clar que qualsevol conversa havia de ser directa.

El dia 9 de març, els rebels van prendre Moba, l'últim port al llac Tanganyika que era en mans del Govern. El març de 1997, va tornar-se a parlar de l'enviament d'una força de pau proposada per França. Els EUA i Gran Bretanya es van tornar a oposar. L'11 de març observadors de les Nacions Unides denuncien la presència de 2.000 soldats d'UNITA (Angola) que donen suport al Govern del Zaire, el Govern d'Angola ho nega. El dia 12 de març els rebels van prendre Kongolo, al sud-est del Zaire. El dia 13 es porten a terme forts combats al nord de Kinsangani. El 15 de març, els rebels van prendre Kinsangani, a les ordres de Joseph Kabila, fill del líder de l'AFDL. El 18 de març, Laurent-Desiré Kabila va declarar un alto el foc unilateral de set dies a Kinsangani, per tal de deixar marxar els refugiats. El 21 de març, Mobutu va retornar al Zaire (després de quatre dies que van durar un mes). Mobutu demana un alto el foc i l'UDPS, partit de l'oposició a Kinshasa, envia representants a parlar amb Kabila. El líder del partit més popular de la província de Shaba, la Unió dels Independentistes Federalistes (UFERI), Kyungu wa Kumwanza, va dir que durant les hipotètiques converses entre el Govern i els rebels de Kabila era necessària la presència de líders regionals com ell. El 22 de març, Kabila va tenir una trobada amb el representant especial de l'ONU i l'OUA, Mohamed Sahnoun. En aquesta reunió va tornar a deixar clar que no aturaria la guerra mentre no es trobés directament amb Mobutu. Va assegurar que ell era partidari d'un govern de transició, sempre que entre els seus membres no hi hagués cap antic servidor de Mobutu. El mateix dia vint simpatitzants de l'AFDL ocupen l'Ambaixada del Zaire a París i cremen la seva bandera.

El 24 de març, el primer ministre del Zaire, Kengo wa Dondo, va presentar la seva dimissió, i Mobutu la va acceptar. Del 26 al 27 de març en una reunió de l'OUA a Lomé, Togo, representants del Govern del Zaire i de l'AFDL tenen la primera reunió directa. El 27 de març, la ciutat de Kasenga al llac Mweru, cau en mans de l'aliança, el dia 31 també cau la ciutat de Kamina. El 2 d'abril de 1997, el Parlament del Zaire va escollir Etienne Tshisekedi com a nou primer ministre, i Mobutu el ratifica. En la seva primera decisió, Tshisekedi va oferir a l'AFDL sis llocs al Govern (afers exteriors, defensa, pressupost, planificació, comerç exterior i agricultura). L'AFDL ho va rebutjar, perquè no tenia en compte el seu objectiu últim, fer fora del poder a Mobutu. Tshisekedi també va anunciar que anul·laria la Constitució, dissoldria el Parlament i establiria un nou Parlament de transició.

El 4 d'abril, mentre l'AFDL prenia la ciutat diamantífera de Mbuji Mayi i el centre d'extracció de carbó de Luena, van començar les converses directes entre el Govern del Zaire i l'AFDL a Sud-àfrica. Fruit d'aquestes converses arriben al primer acord. Ambdues parts estaven d'acord a trobar una sortida negociada al conflicte, i que això necessitava un cessament total de les hostilitats. Tot i aquest acord la guerra va continuar. El 7 d'abril, els rebels prenen Tenke Fungurume, centre d'explotació de coure i cobalt, el 9 d'abril, les tropes de l'AFDL prenen la ciutat de Lubumbashi, després de forts combats amb la Divisió Especial Presidencial (DEP). Mobutu va declarar l'estat d'emergència a tot el país. Set dies després del seu nomenament, Mobutu destitueix Tshisekedi, i el reemplaça pel general Likulia Bolongo, ministre de defensa.

El 10 d'abril van caure en mans de l'Aliança les ciutats d'Ubundu i Likasi. Kabila torna a fer un ultimàtum a Mobutu, aquest cop només li dóna tres dies per establir negociacions, durant aquests tres dies els rebels detenen l'ofensiva. L'11 d'abril, el ministre d'afers estrangers belga demana a Mobutu que dimiteixi. Mobutu, un cop més, refusa l'ultimàtum de Kabila i es nega a dimitir.
Com a resultat de la negativa de Mobutu, l'AFDL va continuar la seva ofensiva, a poc més de 200 quilòmetres de Kinshasa. El 13 d'abril, l'AFDL es fa amb Katanga, capital de Kasai, i la ciutat de Kolwezi. El mateix dia, el partit de la Unió Democràtica i Progrés Social (UDPS) de Tshisekedi convoca una vaga general a Kinshasa per al 14 d'abril. La vaga va bloquejar Kinshasa els dies 14,15 i 16 de març. El mateix dia 14 es va produir l'entrada triomfal de Kabila a Lubumbashi. El dia 15 d'abril de 1997, l'AFDL va signar un acord de cooperació amb American Mineral Fields (AMF), segons Kabila, per rellançar la producció de cobalt i coure, i per construir una planta de refinament de zinc. Per tenir més informació al voltant del problema dels recursos naturals a l'antic Zaire veieu La problematique des ressoures naturalles: le cas de la RD Congo dans le contexte mondial, de Denis Tougas (http://www.marekinc.com/NCNFmain/NCNFrancoVol1Nr10Special.html).
El 18 d'abril, Kabila es va desplaçar a Sud-àfrica per tenir converses amb Nelson Mandela. Kin Key Mulumba, ministre d'Informació del Zaire va assegurar el mateix dia que la reunió entre Mobutu i Kabila és «imminent». Kabila va dir, ja a Lubumbashi, que la iniciativa sud-africana tractava d'organitzar una transferència de poder pacífica, i que si aquest fracassava, l'AFDL marxaria cap a Kinshasa. El 20 d'abril, l'AFDL va prendre Mweka, a la província de Kasai occidental.

El 23 d'abril, el «ministre» de Justícia de l'AFDL va anunciar que les ciutats d'Ilebo, Tshikapa i Dowete ja eren sota el seu poder. Mentrestant es van succeir una sèrie d'informes de membres d'organitzacions humanitàries que denunciaven les matances de centenars de refugiats rwandesos que els rebels estaven duent a terme. Un informe de Metges sense Fronteres del 25 d'abril de 1997 posa aquesta situació de manifest. Kabila va negar totes aquestes acusacions. El 28 d'abril, en un últim intent, Bill Richardson, ambaixador dels EUA a l'ONU i enviat especial de Bill Clinton, va intentar negociar amb Mobutu una trobada amb Kabila. El mateix dia, Kabila es va reunir amb una delegació japonesa a Goma, per tal d'explicar-los els objectius en política econòmica de l'AFDL. El 30 d'abril, Bill Richardson va anunciar que ja hi havia acord per a una trobada cara a cara entre Mobutu i Kabila. Aquesta trobada havia de tenir lloc en un vaixell de l'Armada sud-africana el 2 de maig. Finalment, aquesta reunió no va tenir lloc perquè Kabila no va acudir per «motius de seguretat» i va dir que hi aniria el dia següent.

El 3 de maig, el rebels van prendre la ciutat de Kenge (Bandundu), a 160 quilòmetres a l'est de Kinshasa, i també el poble natal de Mobutu, Lisala. Finalment, ara sí, Kabila arriba al vaixell de l'Armada sud-africana. El dia 5 de maig comencen les converses cara a cara. En un principi, Mobutu va acceptar la seva caiguda, però Kabila no va acceptar la proposta de Mobutu de deixar el poder en mans de tres partits, que després serien els encarregats de negociar amb ell. Kabila, en un gest conciliador, va ordenar aturar l'avançament de les seves tropes. Ambdues parts van estar d'acord a mantenir les converses durant vuit dies. Però Kabila va assegurar que si no s'arribava a un acord, passat aquest període, les seves tropes continuarien avançant. També va dir que si Mobutu no deixava el poder, el farien fora d'una manera humiliant.
El mateix dia 5, Bill Richardson va mantenir una trobada amb el general rwandès Paul Kagame, amb Kabila i amb el president d'Uganda Yoweri Museveni. Bill Richardson va dir que la seva missió era preparar una arribada suau de Kabila a Kinshasa. Van continuar les converses i es va anunciar una nova trobada Kabila-Mobutu per al 19 de maig.

No va donar temps, el 17 de maig de 1997 les tropes de l'AFDL entren a Kinshasa. Mobutu va abandonar el Zaire precipitadament amb tota la seva família, en direcció a Lomé, Togo. El 19 de maig va néixer la nova República Democràtica del Congo, molts antics soldats de Mobutu van ser assassinats. Aquell mateix dia tots els països de la regió, les Nacions Unides i l'OUA es van afanyar a reconèixer el nou Estat. El 23 de maig, Kabila va posar fi a les matances d'antics mobutistes, en part per les pressions de Washington. Va anunciar un govern de tipus presidencialista i va prohibir tota activitat política al país.

El 29 d'abril de 1997, a Kinshasa, Laurent-Desiré Kabila, cap de l'AFDL, s'autoproclama cap d'Estat, en missatge a la Nació. Va jurar el càrrec de president, i es va reservar els poders executiu, legislatiu i militar. Kabila va prometre eleccions per al 1999, però molts observadors internacionals admeten que Kabila porta la direcció d'esdevenir un nou Mobutu, ara amb el suport econòmic d'unes altres companyies occidentals. Que això no passi dependrà molt de l'actitud que prenguin els EUA envers la nova República Democràtica de Kabila.

| Inici pŕgina | Tornar índex Anŕlisi |