Dins el sistema polític rwandès es poden distingir les branques executiva, legislativa i judicial. La branca executiva està composta pel president (cap de l'Estat) Pasteur Bizimungu i pel vicepresident general Paul Kagame, veritable home fort del règim de Kigali. Com a primer ministre i cap del Govern hi ha, des del setembre de 1995, Celestin Rwigema. Segons la normativa vigent a Rwanda, el president (cap de l'Estat) elegeix el Consell de Ministres.
En el poder legislatiu trobem l'Assemblea Nacional de Transició vigent des del 12 de desembre de 1994. Aquesta assemblea està composta per 70 membres que ja estaven predeterminats pels acords d'Arusha i que integren membres de diferents partits polítics, tot i que, a partir de 1995, amb l'arribada de l'FPR al poder per les armes, les activitats dels partits polítics estan prohibides. El mandat de l'Assemblea Nacional de Transició és de cinc anys segons els termes establerts als acords d'Arusha esmentats.
L'MRND, el partit presidencialista per excel·lència, va ser creat el 1975 per Juvenal Habyarimana. Segons André Guichaoua, l'MRND va esdevenir ben aviat un instrument polític que obeïa les ordres del seu creador i cap d'Estat.
El 1991, i com a conseqüència de les pressions internacionals i nacionals a les quals s'està sotmetent, el govern de Habyarimana prepara una nova constitució. Aquesta Constitució accepta el multipartidisme i la separació de poders, així com la creació d'un nou càrrec, el de primer ministre. Aquesta última qüestió va representar una limitació al mandat presidencial, un mandat que tindrà un límit de dos mandats de cinc anys cadascun imposat per aquesta mateixa Constitució.
Les circumstàncies interiors de Rwanda, i en especial el deteriorament constant de la situació política i social, així com la guerra civil que es viu al país durant els primers anys de la dècada dels noranta, obliguen la coalició governamental dirigida per Habyarimana a acceptar, el 4 d'agost de 1993, els acords d'Arusha. La signatura d'aquests acords entre el govern de coalició dirigit per Habyarimana i l'FPR tindrà com a resultat dins l'àmbit legal que aquests acords es configuraran com la llei fonamental per la qual es regirà Rwanda.
El govern de l'FPR continua respectant formalment l'esquema decidit als acords d'Arusha.
D'altra banda, i de forma complementària, el sistema de govern de Haybarimana en l'àmbit institucional (de l'Estat i del partit únic) es basava en l'arbitratge de les confrontacions de les diferents faccions de l'MRND, el partit presidencialista, i la distribució de prebendes en funció d'un sistema de clientela.
En el terreny popular, la ideologia de Haybarimana es basava en el populisme, que adquireix la seva màxima quota en l'expressió Pare de la Pàtria, amb la qual es coneixia Haybarimana. Dins un sistema com l'establert per Habyarimana en el qual el clientelisme i les relacions paral·leles de poder semblaven consolidades, el control de la població es convertia en un element bàsic. Aquest control, segons Guichaoua, s'establia a partir de la vigilància estricta de les activitats dels rwandesos. El control social s'havia de contextualitzar en un marc ideològic que encapçalava Habyarimana com a pare de la pàtria i que continuaven les elits, que a la vegada consideraven als rwandesos del carrer com una massa a la qual s'havia d'ensenyar a treballar i a la qual s'havia de sancionar el benestar.
Habyarimana anuncia el 1990 alguns canvis que fan pensar en una obertura del règim: supressió de les targetes d'identitat ètniques, avantprojecte i projecte d'una Carta política nacional, amnistia i alliberament dels opositors polítics, revisió de la Constitució de 1978, instauració del multipartidisme, etc.
El juny de 1991, el govern de Habyarimana aprova una nova Constitució, dins la qual es preveu la possibilitat d'establir el multipartidisme. A partir d'aquest fet, la legalització dels diferents partits polítics es farà de manera gradual i ràpida, involucrant la població en aquest procés. A més a més, d'aquí es derivarà, segons metges sense fronteres (MSF), tota una sèrie de manifestacions populars que actuaran com a mecanisme de pressió interna sobre el govern de Habyarimana. En la pressió del Govern rwandès també hi actuaran tant l'Església catòlica com els líders protestants. Les pressions d'aquests col·lectius s'orientaran a demanar al Govern un repartiment del poder amb els partits de l'oposició. A més, també s'han de destacar les pròpies crítiques dins el Govern en ser arrestats dos importants periodistes rwandesos, i crítiques al règim de Habyarimana a la premsa internacional.
Les tímides reformes institucionals de Habyarimana no evitaran la crisi governamental. El Govern rwandès semblava, doncs, enfrontar-se a una seriosa crisi política que augmenta el febrer de 1992, quan Habyarimana rep amenaces del partit progovernamental Partit Demòcrata Cristià (PDC) d'abandonar el Govern. La crisi política donarà com a resultat que el març de 1992 es formi un govern de coalició. Aquesta coalició de govern interina estarà composta pels partits més importants de l'oposició: el Moviment Democràtic de Rwanda (MDR), principal partit de l'oposició, el Partit Liberal (PL), el Partit Social Demòcrata (PSD), aliat de l'FPR, i el Partit Presidencialista (MRND). En aquest nou Govern. l'MRND està en minoria, i s'evidencia el declivi del Partit Presidencialista.
La crisi governamental va continuar i, per superar-la, l'MRND va haver d'incloure en el seu govern, l'abril de 1992, dos partits polítics més. A més va haver de comprometre's a nomenar un membre de l'oposició com a primer ministre. Continuant amb les concessions, el juny de 1992 Habyarimana anuncia la seva intenció de reestructurar les forces armades. Per donar més força a aquest anunci, Habyarimana retira alguns dels comandants de l'exèrcit i de la policia, així com diversos coronels. A més, es preveu la celebració d'eleccions legislatives, presidencials i comunals en un període d'un any. D'aquesta manera es posa fi a dues dècades de poder polític monopolitzat per Habyarimana i pel seu partit, l'MNDR.
L'aparició de nous partits polítics que representen interessos socials i econòmics específics obre el pas a una nova fase de reestructuració de poders marcada pel regionalisme, en la qual els dirigents de l'MRND (rwandesos del nord) lluitaven per mantenir el seu poder i els líders del sud del país, que pertanyien als partits de l'oposició, lluitaven per aconseguir més quotes de poder polític.
El regionalisme, base principal dels partits polítics rwandesos, que es pot identificar com una constant del sistema polític rwandés fins l'arribada al poder del FPR s'identifica, de la manera següent: MDR (centre i sud, principalment Gitarama) i MRND (al nord, Kigali i Kibungo).
Dins la coalició governamental de 1992 no hi ha l'FPR, que per la seva part, s'està reorganitzant sota la direcció de Paul Kagame i sota la presidència d'Alexis Kanyaregwe (hutu). La reorganització de l'FPR coincideix en el temps amb la creació de les milícies (principalment organitzacions juvenils) dels diferents partits polítics. El 1992, l'MRND i el CDR creen les seves pròpies milícies formades per joves. L'MRND crearà els interahamwe (els que ataquen junts) i el CDR crearà els impusamugambi (els que tenen un objectiu comú). Aquestes milícies rebran armes i entrenament, segons l'MSF, de membres de la guàrdia presidencial de Habyarimana.
La perspectiva d'unes eleccions generals entre 1992 i 1993 fa augmentar l'activitat partidista materialitzada en manifestacions populars però també en actuacions violentes de les diverses organitzacions juvenils dels partits polítics. L'enfrontament partidista més clar és entre l'MRND i l'MDR, i entre les seves joventuts, els inkuba (MDR) i els interahamwe (MRND).
L'octubre de 1992 s'aconsegueix un acord de principi. El resultat d'aquest acord és la transferència d'importants poders a la nova coalició interina de govern (formada per tots els partits). Amb aquesta transferència de poders es redueixen les prerrogatives presidencials, i el poder de Habyarimana i de l'MRND queda molt tocat. A més, es pren la decisió d'incloure l'FPRen aquest Gabinet de transició que haurà de compartir el poder amb el president. Però al gener de 1993 Habyarimana rebutja reconèixer aquest intercanvi de poder.
Davant la situació de pèrdua progressiva de poder, el novembre de 1992, el partit governamental de Habyarimana (MRND) juntament amb el CDR i tres partits polítics més formen l'Aliança per al Reforçament de la Democràcia (ARD). Amb aquesta operació es tracta de crear un front comú compost pels elements més radicals antitutsi dins l'espectre polític hutu.
Després del març de 1993, l'FPR reprèn la invasió de Rwanda, trencant d'aquesta manera l'alto el foc. Aquesta actuació implica que dins l'esfera política es produeixi un canvi important. Es passa de tres pols polítics: MRND, FDC (Forces Democràtiques pel Canvi) i FPR, a dos pols. Aquests dos pols es caracteritzen per ser dos pols politicomilitars tant pro-FPR com anti-FPR. Les divisions que es detecten entre els pro-FPR i els anti-FPR dins els partits polítics rwandesos provocaran una bipolarització de l'esfera política que progressivament esdevindrà una polarització ètnica. A més, els grups més extremistes (tant pro-FPR com anti-FPR) es radicalitzaran encara més. Dins dels partits polítics que formen part de la coalició de govern el 1993, la divisió entre faccions pro-FPR i faccions anti-FPR es reprodueix. De manera que es poden identificar faccions pro-FPR dins l'MDR, el PSD i el PL.
La polarització ètnica s'anirà intensificant, sobretot després de l'assassinat de Melchior Ndadaye (president electe de Burundi) l'octubre de 1993, amb el qual, a Rwanda, la mobilització política es transformarà, segons Gasana, en mobilització ètnica. Un exemple d'aquest procés de mobilització és la intensificació dels enfrontaments entre el conjunt format per l'MRND, l'exèrcit rwandès i els interahamwe (tots ells anti-FPR), i el conjunt format per les joventuts pro-FPR del MDR, PSD i PL. A més, les mobilitzacions ètniques augmenten considerablement desprès de la instal·lació d'una part considerable de l'EPR (Exèrcit Patriòtic Rwandès, braç armat de l'FPR) a Kigali.
Les eleccions que es produeixen a Rwanda el 1993 es realitzen en dues fases i impliquen la substitució, el 23 de març de 1993, de 38 burgmestres acusats entre altres coses de corrupció. Aquesta substitució es considera el resultat de molts mesos de procediments per part dels partits de l'oposició per afavorir una sòlida base administrativa de poder, sense corrupció ni clientelisme. Però les eleccions no tindran pels partits de l'oposició els resultats esperats. Els col·legis electorals seleccionats seran escollits en funció de criteris poc transparents i en funció de pressions polítiques. Els resultats electorals van confirmar el fet que les bases de partidaris regionals seran determinants, de manera que els principals partits el 1993, l'MRND i l'MDR, ampliaran amb aquestes eleccions les bases respectives. Les eleccions del setembre de 1993 a les zones desmilitaritzades van suposar un fracàs per a l'FPR, que les va perdre clarament.
Dels acords de pau entre el Govern i l'FPR del 4 d'agost de 1993 a Arusha (Tanzània), s'havia de constituir un govern de transició de base ample (GTBA), és a dir, una coalició de govern que hauria de composar-se per un primer ministre hutu i un gabinet de 21 membres, 5 dels quals haurien de ser tutsis. De les 22 carteres ministerials del govern de transició, l'MRND en tindria 6, i d'entre aquests càrrecs un serà el de president de la República; l'FPR 5, i d'entre els cinc càrrecs un serà el de primer ministre; el PSD 3; el PL 4; el PDC 1. Al Parlament (Assemblea de Transició) hi haurien 70 escons, dels quals l'MRND, l'FPR, el PL, el PSD i l'MDR tindrien cadascun 11 seients, i el PDC 4. Els altres 11 partits exclosos del Govern es beneficiarien amb un seient cadascun.
A més dels acords d'Arusha es desprenia la reforma de l'exèrcit rwandès, majoritàriament hutu. De forma que l'exèrcit rwandès i les forces militars de l'FPR, l'Exèrcit Patriòtic Rwandès (EPR), haurien de combinar-se creant d'aquesta manera un nou exèrcit rwandès. Aquest cos reformat hauria d'estar compost igualment per tutsis i per hutus, amb un 60 % de les tropes reclutades pel Govern i un 40 % de l'FPR. A més, haurien de retornar tots els refugiats i les eleccions multipartidistes s'establirien a mitjans de 1995. Com a resposta als acords es forma un GTBA, el primer ministre del qual serà Twagiramungu (que rebrà el suport dels dos antagònics al conflicte rwandès: l'MRND i l'FPR) en contra de la proposició de l'MDR de Nsengiyaremye com a primer ministre.
La perspectiva d'un desenllaç favorable, tant políticament com militarment, a l'FPR (ja que es trobava estratègicament situat) va incitar als tutsis rwandesos a revelar les seves exigències al si de les seves pròpies formacions polítiques en participar nombrosament en l'estructuració de la nova base política de l'FPR a l'interior del país.
Segons algunes informacions els acords d'Arusha van ser acceptats per Habyarimana sota les fortes pressions internacionals que amenaçaven amb la fi de l'ajut financer internacional si no s'acceptaven les condicions esmentades als acords. Aquestes pressions seran decisives ja que sense l'ajut financer internacional el règim de Habyarimana hauria sucumbit de forma ràpida. D'aquesta manera Habyarimana va forçar el partit presidencial, l'MRND, a acceptar un acord amb l'FPR. Però els acords d'Arusha no van ser ben rebuts per tots els partits polítics; de fet, aquests acords van ser denunciats per alguns individus de l'MRND, així com pel CDR (una organització hutu extremista aliada i, segons algunes informacions, controlada per l'MRND). Els acords d'Arusha van significar per l'MRND, segons Jean-Bosco Barayagwiza, la marginació del Partit Presidencialista dins el nou Govern. Segons Barayagwiza els càrrecs importants es van concedir a l'FPR o a l'oposició deixant per a l'MRND càrrecs més aviat simbòlics i buits de poder real.
Tot i la signatura dels Acords d'Arusha, la guerra civil va continuar a Rwanda i va servir de base per potenciar l'etnicitat. Segons l'MSF, tant el Partit Presidencial (MRND) com el CDR, de caire més radical que l'MRND, fan campanyes per mobilitzar la població; l'argument: fer un front comú hutu contra els exiliats representats en l'FPR (i en els tutsis exiliats de forma més genèrica), i que després s'estendrà als tutsis infiltrats. Potenciant d'aquesta manera l'etnicitat mitjançant la creació de dos front ètnics (un de tutsi i un altre d'hutu) oposats. La potenciació de l'etnicitat no es pot considerar com una eina única utilitzada pel Partit Presidencial i els seus aliats. Des dels partits de l'oposició i des de l'FPR també s'utilitzava aquest argument.
Però la potenciació es materialitza en altres actuacions promogudes pel mateix Habyarimana. Durant el 1992 Habyarimana visita tant Mobutu, al Zaire, com Gnassingbe Eyadema, a Togo. El motiu de la seva visita se centra a aconseguir suport de tots dos mandataris. Però també amb la seva visita tracta de dividir els dos partits clau de l'oposició (un d'ells compost tant per hutus com per tutsis), d'aquesta manera promou la polarització política i afavoreix el tribalisme. Un tribalisme ja de per si desenvolupat ja que dins la cultura política rwandesa l'afiliació política s'entén dins del si d'un grup identificat que pertany a una regió o província, una ètnia, etc. i, generalment, unit per una personalitat reconeguda. L'adhesió a un partit polític implica, doncs, segons André Guichaoua, l'existència d'una dimensió social, política i econòmica, i d'aquí que es pugui parlar d'un cert grau de tribalisme.
Les estratègies de tensió ètnica van conduir inexorablement a la bipolarització.
Al gener de 1994 se signa un altre acord de distribució de poders entre el Govern i l'FPR. Dins del marc d'aquest acord, l'MRND de Habyarimana rep 6 de les 22 carteres ministerials, incloent el Ministeri de Defensa i el càrrec de primer ministre, l'FPR rep 5 carteres ministerials incloent els càrrecs de viceprimer ministre i viceministre de l'Interior. Els altres càrrecs els ocuparan la resta de partits de la coalició governamental.
El 6 d'abril de 1994, mor en un atemptat amb míssil el president Habyarimana, juntament amb el president interí de Burundi, Ntaryamira. Dos dies després, el 8 d'abril, es forma un nou govern interí que compta amb el suport d'oficials de l'Exèrcit rwandès, que segons l'MSF, es caracteritzen per l'extremisme. El govern interí agrupa els partits polítics propers a l'MRND, és a dir, el CDR i els extremistes hutus que eren partidaris del Hutu Power i que, anteriorment, havien pressionat els partits polítics de l'oposició.
Segons Jean-Bosco Barayagwiza, dins el panorama polític rwandès, abans de l'ocupació del poder per part de l'FPR es podien identificar els grups i les tendències següents:
1. Republicana liberal, que agrupava
persones lligades a l'experiència de la revolució
social de 1959 i que s'oposaven a la utilització de la
força per aconseguir el poder. Formen part del moviment
presidencialista. Des dels mitjans de comunicació occidentals
se'ls ha identificat com a extremistes, ja que es negaven a pactar
amb l'FPR.
2. Republicans conservadors, incloïen persones de tot tipus
dins el moviment presidencialista, que anaven des de les que volien
la pau amb l'FPR com les que eren molt properes als republicans
liberals. Dins d'aquest grup es poden col·locar els anomenats
moderats.
3. Forces Democràtiques pel Canvi (FDC), pretenia la pau
a qualsevol preu amb l'FPR i volia el derrocament de Habyarimana.
Són, bàsicament, les forces polítiques d'oposició.
4. Grup format per l'FPR i els seus partits aliats, el PSR i l'UDPR,
que segons l'autor pretenien aconseguir el poder per la força.
D'aquí es deriva un paisatge bipolaritzat entre els anti-FPR i els pro-FPR.
La legalització dels partits polítics va implicar l'existència d'una gran competència a nivell polític per aconseguir la més gran quantitat de seguidors i, a causa de l'anunci el 1991 de futures eleccions, a més es pretenia guanyar electors. Segons Gasana, en aquests moments s'inicia una nova fase dins l'àmbit polític rwandès, en la qual la mobilització política serà encapçalada pels dirigents dels partits polítics i atraurà molts joves que s'organitzaran en el que s'ha anomenat milícies i que tindran un paper important en els esdeveniments posteriors.
Els principals partits polítics abans de l'arribada al poder de l'FPR, el 1994, eren:
- MRND (Moviment Nacional Revolucionari per al Desenvolupament). El 1991 es torna a fundar amb el nom de Moviment Revolucionari Nacional per al Desenvolupament i la Democràcia (MRNDD). L'MRND era el partit polític de Habyarimana, és a dir, el Partit Presidencialista. Aquest moviment presenta una greu divisió entre el que es considera la línia més dura (que s'oposa a l'arribada d'un acord amb l'FPR), formada pels anomenats extremistes o radicals, i els moderats (que són una facció molt petita que advoca a favor d'una línia més conciliadora).
Fins el 1991 s'observen, segons Gasana, dues tendències dins l'MRND. D'una part, els conservadors, que estan poc predisposats a la realització de canvis democràtics i que territorialment són forts a Gisenyi i Ruhengeri. Aquesta tendència conservadora s'orientarà cap a la desestabilització dels partits de l'oposició per bloquejar la realització d'una conferència nacional sobirana a la qual aspiren els membres de l'MDR. I, d'una altra part, es detecta una tendència moderada que es troba localitzada a la resta de prefectures. Els moderats, segons Gasana, pensen que la pròpia força està en funció de la força de l'oposició, i sembla que no estan disposats a acceptar la incorporació dels interahamwe (organització de joves de l'MRND) dins l'MRND fins que abandonin la violència. Els moderats, segons Gasana, tractarien de definir les condicions de renovació del règim en funció del nou context polític (hi havia necessitats que s'havien de precisar com ara l'ampliació de la base política de l'MRND, la transparència de les institucions de l'Estat de dret, etc.).
L'MRND agrupava en el seu si components de la comunitat tutsi que van retirar el suport a Habyarimana després de la detenció sistemàtica de molts tutsis residents a Rwanda, acusats de col·laboracionisme amb els rebels.
Els interahamwe s'inscriuen, segons Gasana, en el marc d'un "fenomen urbà i polític" caracteritzat, per una banda, per l'enfrontament entre l'MRND i l'MDR i, per l'altra, pel posicionament dels militants de l'MRND dins del mateix partit. Com ja s'ha vist, els moderats estaven en contra dels mètodes violents que utilitzava aquest grup.
De fet, els interahamwe seran utilitzats, segons Gasana, per certes personalitats polítiques per estabilitzar (en benefici propi) la situació de violència i pressions que es vivia a Rwanda. D'aquesta manera, els interahamwe seran un instrument polític en principi orientat a la protecció de personalitats del partit presidencial (caràcter defensiu) i cada cop se'ls concebrà com un instrument de lluita contra l'Ukubohoza (caràcter ofensiu).
- CDR (Coalició per a la Defensa de la República). Va ser creat el març de 1992. Es considera un partit extremista hutu. Gasana afirma que la creació del CDR forma part de l'estratègia de Habyarimana de creació de partits que faran costat a l'MRND davant una conferència nacional sobirana.
El CDR neix en un moment de gran violència a Rwanda. La creació del CDR, segons Gasana, implica un canvi dins el panorama de l'MRND, els durs del Partit Presidencial (sobretot els de Gisenyi i Ruhengeri) s'identifiquen amb el nou partit, més extremista que l'MRND.
El CDR va crear la seva pròpia organització de joves, els impuzamugambi, que s'alien amb els interahamwe.
- MDR (Moviment Demòcrata Republicà). Principal grup de l'oposició. Al principi del 1993 comença a apuntar-se una forta facció pro-FPR, de la mateixa manera que va succeir amb altres partits polítics com el Partit Liberal o el Partit Demòcrata Islàmic. A partir de 1991, l'MDR serà qui focalitzarà l'Ukubohoza que és, segons Gasana, una tècnica de contestació que pretén desestabilitzar tant al Govern com als membres de l'MRND, així com la confiscació de les seves propietats.
L'MDR va crear una organització juvenil, les JDR (Joventuts Demòcrates Republicanes) o Inkuba (raig), que tenia l'objectiu d'eliminar l'MRND. En aquest sentit es continuaria amb l'Ukubohoza que, com a continuació de la lògica de desestabilització del sistema i de l'MRND també pretenia la desactivació (eliminació) dels interahamwe. Per aconseguir aquest objectiu es crearà en la clandestinitat l'ODI (Organització per a la Desestabilització dels interahamwe), coordinada, segons Gasana, pel vicepresident de l'MDR.
L'abril de 1994 es poden distingir tres agrupacions principals de partits polítics:
1. Aliança pel Reforçament de la Democràcia (ARD), formada bàsicament per:
- l'MRND i les milícies interahamwe, creades el 1991.
- el CDR i les milícies impuzamugami, creades el 1993.
Existien nombroses formacions polítiques que contribuirien a enfortir la base política del moviment presidencial, entre les quals hi havia:
- PECO: Partit Ecologista, creat el novembre
de 1991.
- PARERWA: Partit Republicà de Rwanda, creat el gener de
1992.
- PADER: Partit Demòcrata Rwandès, creat el gener
de 1992.
Altres partits que no formaven l'ARD
però que es consideren rellevants dins el moviment presidencial
van ser:
- MFBP: Moviment de Dones i del Poble Baix, creat el desembre
de 1991.
- PDI: Partit Democràtic Islàmic, creat el novembre
de 1991. És una branca del Power Hutu.
- PRD Partit per a la Renovació Democràtica, creat
el juliol de 1993.
2. Comitè de Concertació o FDR:
- MDR: Moviment Democràtic Republicà,
creat el juliol de 1991. Dismas Nsengiyaremye n'era el primer
vicepresident.
La tendència anomenada Power serà dirigida per Frouald
Karamira i Donat Murego.
Milícies de l'MDR: Joves Demòcrates Republicans
(Inkuba), creat el juliol de 1993.
- PL: Partit Liberal, creat el juliol de 1991. Dins el PL també s'aprecia una divisió ètnica que tindrà com a conseqüència l'escissió d'aquest partit polític el desembre de 1993.
- PSD: Partit Social Demòcrata, creat el juliol de 1991, les milícies del qual s'anomenen abakombozi.
- PDC: Partit Demòcrata Cristià, creat el juliol de 1991, les joventuts del qual són les Joventuts Demòcrata cristianes.
- PSR: Partit Socialista Rwandès, creat l'agost de 1991.
Durant el 1991 tant el PSD com el PL creen organitzacions juvenils orientades, probablement, a la transformació en milícies. D'aquesta manera, el PSD crearà els abakombozi o alliberadors, i el PL les Joventuts del Partit Liberal o JPL.
En el cas dels abakombozi i dels JPL, de vegades, s'aliaven amb els inkuba (milícies de l'MDR) contra els interahamwe (MRND).
3. Partits independents:
- PD: Partit Demòcrata, creat el març de 1992.
- PPJR-RAMA RWANDA: Partit Progressista de la Joventut Rwandesa.
- RTD: Agrupació Laborista per a la Democràcia, creat el novembre de 1991.
- UDPR: Unió Democràtica del Poble Rwandès.
El PD, el PPJR i l'RTD han tingut relacions estretes amb l'ARD, i l'UDPR va estar pròxim al Comitè de Concertació.
Els orígens ugandesos de l'FPR, i la vinculació dels seus líders al president d'Uganda (Yowei Museveni) i a l'estructura de poder, sobretot militar, d'aquest país mostren el suport que Uganda ha donat a l'FPR. Aquest suport ha estat en moltes ocasions tàcit ja que l'Exèrcit de Resistència Nacional (NRA), l'Exèrcit ugandès dirigit per Museveni, ha ajudat a l'EPR (Exèrcit Patriòtic Rwandès), branca armada de l'FPR, en moltes ocasions.
L'FPR el composen tutsis a l'exili, entre els quals es poden destacar els ja esmentats ugandesos, tanzans, zairesos, etc., i també el van composar, i a més, situats en llocs destacats, els hutus. Amb aquest fet es pretenia evitar qualsevol interpretació monoètnica o d'exclusió per part de l'FPR. Aquesta composició multiètnica permetia a l'FPR esgrimir davant la premsa nacional i internacional que les seves intencions no eren engegar una guerra ètnica contra el Govern sinó que les seves intencions eren polítiques i relacionades amb les orientacions de l'ARUN originària. A més, amb l'assenyalament d'una sèrie d'hutus com a promotors del genocidi tutsi, l'FPR va ser capaç de reclutar un nombre importants d'hutus a les seves files.
Però tot i l'existència d'hutus i de tutsis dins l'FPR, l'estructura de poder està denominada pels tutsis i, en concret, pels ugandesos, és a dir, pels refugiats tutsis que van rebre instrucció educativa i militar a Uganda.
L'ofensiva de l'FPR contra el govern de Habyarimana comença l'1 d'octubre de 1990, i després de molts alto el foc incomplerts i de negociacions successives amb el govern de Habyarimana, l'FPR s'organitza el 19 de juliol de 1994 com a Govern després d'una guerra civil de quatre anys.
Juntament amb el Govern d'Unitat Nacional es conforma l'Assemblea Nacional (amb 70 escons, dels quals 13 estaran ocupats per membres de l'FPR), que estarà composta per membres d'aquests 5 partits als quals s'afegeixen tres petits partits més: Partit Demòcrata Islàmic (PDI), Partit Socialista i Unió Democràtica del Poble Rwandès (UDPR).
Tant el Govern d'Unitat Nacional com l'Assemblea Nacional començaran a funcionar el novembre de 1994. En aquest sentit, es preveu l'existència d'un mandat de cinc anys pel Govern d'Unitat Nacional, però aquest mandat, que en principi acabava el 1999, ha estat posat en dubte des del Govern en boca del ministre d'Afers Exteriors, Anastase Gasana. El 26 de gener de 1998, Gasana va dir que el període de transició probablement s'incrementaria. Davant d'aquesta situació l'oposició va demostrar el seu descontentament i va rebutjar qualsevol ampliació del període de transició.
Un dels primers problemes als quals havia de fer front el nou Govern rwandès era el tema dels refugiats. Sense el retorn de tots els refugiats el conflicte rwandès no finalitzaria però, alhora, el retorn d'una gran quantitat de refugiats d'origen hutu podia comprometre la seguretat del nou Govern. Davant d'aquesta situació, el 12 de febrer de 1996, els líders de l'oposició reclamen que l'ONU ampliï les forces de manteniment de la pau a Rwanda perquè el retorn dels refugiats del Zaire es faci en condicions de seguretat, ja que, a causa de qüestions de finançament, la UNAMIR s'havia reduït de 1800 a 1200 efectius des de feia tres mesos.
La guerra civil rwandesa ha tingut efectes devastadors, els refugiats que tornen tenen dificultats, fins i tot, els que gaudeixen d'un alt nivell educatiu, per trobar treball dins un sistema econòmic com el rwandès en el qual les limitacions monetàries són molt importants. Sobretot després de l'arribada de l'FPR al poder, en el qual el sistema de l'anterior president Habyarimana, basat en quotes que discriminaven els tutsis, ha acabat, i els tutsis busquen, després de la victòria de l'FPR, el lloc de preeminència que no van arribar a tenir dins el govern de Habyarimana.
Però al tema del retorn dels refugiats s'havia d'afegir la qüestió de la pacificació del país. Al menys durant 1997, les prefectures de Giseny i Ruhengeri i, en menor mesura, Kibuye i Cyangugu han patit una seriosa situació caracteritzada per la inseguretat que produeix ser el camp de batalla entre els hutus rebels i l'EPR.
El febrer de 1998, el Govern rwandès fa saber que existeixen grans problemes de seguretat en algunes regions del país. Els insurgents són en aquest cas l'Exèrcit hutu rwandès i els interahamwe. Les forces governamentals formades per part de l'anterior Exèrcit rwandès i per l'EPR es troben, en la seva majoria, concentrades al nord-oest del país, on el conflicte és més intens. Al principi de febrer de 1998, els rebels hutus notifiquen que han rebut reforços tant d'efectius com d'equipament, i que controlen algunes carreteres de la prefectura de Gisenyi.
A causa dels problemes interns del país, el règim de l'FPR ha tractat d'establir relacions internacionals, tant en l'àmbit intercontinental (encara que les relacions entre Kigali i París no estan en el seu millor moment) com en el regional. En aquest sentit, des de Kigali, el 1997, es tracta de fer més forts els lligams en el terreny regional, d'una banda, amb la República Democràtica del Congo de Kabila i, de l'altra, amb Yoweri Museveni d'Uganda (l'aliat permanent de l'FPR). Però els últims successos a la República Democràtica del Congo, en què tant Burundi, com Rwanda i Uganda han donat suport als rebels, fan pensar en un gir d'aquesta postura de suport a Kabila.
El 28 de març de 1997 es va reorganitzar el govern de l'FPR com a conseqüència de la dimissió d'Alexis Kanyaregwe. Alexis Kanyarengwe (hutu) va ser nomenat secretari general de l'FPR el 1990. En el govern de l'FPR de 1994, va ocupar el càrrec de primer ministre i posteriorment, l'agost de 1995, va ocupar també el càrrec de ministre de l'Interior, càrrecs que va desenvolupar fins a la seva dimissió el març de 1997. Tot i això, Kanyarengwe encara conservava el càrrec de cap de l'FPR, però segons Prunier estava aïllat políticament dins de l'FPR i no tenia cap mena de poder. Potser la dimissió de Kanyaregwe va ser un signe dels futurs canvis dins l'estructura organitzativa del Govern rwandès. Prunier interpreta que la dimissió de Kanyarengwe va ser el signe més evident de la destitució de la comunitat hutu dins l'anomenada coalició de govern, liderada per l'FPR. D'una altra banda, la reorganització ministerial que es va derivar de la dimissió de Kanyaregwe va tenir com a resultat la reducció del Gabinet Ministerial i una orientació del Govern en la realització de tasques de caire tècnic.
Altres circumstàncies, com l'esclat de la guerra al Zaire, han implicat una sèrie de canvis dins el govern de l'FPR. Si anteriorment, abans del novembre de 1996, el principal problema per l'FPR eren les forces rebels, i existia una preocupació per part del Govern per introduir una certa quota d'hutus dins l'esfera governamental, durant el 1997, van canviar les prioritats i es va fer evident la lluita de poder entre les diverses faccions dels partits tutsis dins el govern de coalició nacional.
Un cop aconseguit el poder el 1994, segons Prunier, els tutsis competeixen pel control d'una economia monetarista, i si abans s'havia optat per una línia comuna d'actuació sense fractures, a partir de 1997 es percep una fragmentació d'aquests grups en diverses categories com, per exemple, els que provenien de l'exili, principalment els ugandesos, els exiliats tanzans, etc. Dins l'àmbit de la política, les activitats públiques dels partits polítics (marxes, manifestacions, etc.) estan prohibides des de 1995.
D'altra banda, dins el govern de l'FPR i del mateix partit polític sembla haver-se donat un gir important, de manera que la part més polititzada del partit i del Govern ha minimitzat les seves activitats, i els elements més militaritzats i d'entre ells, i amb molta força, els tutsis ugandesos han començat a adquirir molta més importància. De fet, a l'Assemblea Nacional es reserven 6 escons per a l'EPR, controlat pels ugandesos. A això s'ha d'afegir el fet de la deposició del president de l'Assemblea Nacional, que ha implicat una concentració del poder executiu en mans dels ugandesos i de l'EPR.
Segons Prunier l'estructura de poders a Rwanda és dual. Hi ha un Govern que no defineix les polítiques que porta a terme, i és l'EPR qui les defineix. A més, es destaca que la majoria de les persones situades al capdavant del Govern rwandès són el que s'anomena ugandesos (exiliats criats a Uganda) i gairebé tots, o són oficials de l'EPR o ho han sigut. Els punts clau de control estan dominats pel que s'ha considerat com el nucli de poder a Rwanda, els ugandesos. Per exemple, els serveis de seguretat, en concret, el Directori d'Intel·ligència Militar (DIM) està ocupat pels ugandesos tot i que, com a primer càrrec han triat un hutu que, segons Prunier, no decideix res. El DIM s'encarrega de controlar el personal dels partits polítics i d'assenyalar qui és un còmplice i qui un infiltrat. A més, hi ha bastants coronels ugandesos en diversos llocs d'importància de l'estructura de poder de l'FPR en el Govern.
Drets Humans
L'Informe d'Amnistia Internacional sobre
la situació dels drets humans a Rwanda durant el 1997,
constata la inseguretat creixent que es viu al país a causa
de les confrontacions entre l'EPR i els rebels hutus (antic Exèrcit
rwandès i milícies interahamwe) i que afecten principalment
la població
civil. També es ressalten les
execucions extrajudicials de milers de persones en mans de l'EPR,
les condicions inhumanes de les presons rwandeses i els arrestos
arbitraris dels subjectes rwandesos hutus acusats de participar
en el genocidi de 1994 (drets humans, enllaç intern). Als
informes d'Amnistia Internacional es denuncien les "desaparicions"
de persones arrestades pel genocidi de 1994 i d'altres, refugiats
que venien de l'antic Zaire o Tanzània.
Per veure més informació sobre la situació dels drets humans a Rwanda es pot consultar http://www.amnesty.org/cgi-bin/aisearch.
A mitjan 1994, l'EPR (Exèrcit de l'FPR) va arribar a Kigali i es va convertir en l'Exèrcit rwandès oficial. D'aquesta manera, l'àmbit de la seguretat civil i militar ha quedat subordinat en última instància a la comunitat tutsi, ja que no s'han seguit els paràmetres indicats als acords d'Arusha per integrar l'EPR i l'antic Exèrcit rwandès.
| Burundi | Rwanda | Kènia | Tanzània | |
| Població (milers de persones) | 6.221 | 5.397 | 27.799 | 30.799 |
| Exèrcit (milers d'homes) | 22 | 33 | 24,2 | 34,6 |
| Despesa pública | ||||
| Educació | 3,8m | 3,7k | 6,8c | 5,0i |
| Defensa | 5,3a | 4,4a | 2,3a | 2,7 |
|
|
1988 | 1989 | 1990 | 1991 | 1992 | 1993 | 1994 | 1995 |
|
|
2.800 | 3.336 | 7.964 | 13.184 | 11.863 | 12.900 | 5.700 | 14.700 |
| Burundi | Rwanda | |
| Superfície(km2) | 27.830 | 26.340 |
| Població (milers de persones) | 6.221 ('90) | 5.397 ('91) |
| Població urbana (%) | 7,7 | 7,7 |
|
Les dades responen a les xifres de 1996 Font: El Estado del Mundo, 1998 | ||
Un país com Burundi amb una superfície de 27.830 km2i una població de 6.221.000 persones observa densitats de 223.5 hab/km2. La majoria d’aquestes persones, un 92,3% de les quals, viu en zones agrícoles i cultiven petits terrenys. Així mateix, la majoria d’ells, 4/5 parts de la població de Burundi en 1995, practiquen l’agricultura de subsistència. A Rwanda la situació és molt semblant. Rwanda amb una superfície de 26.340 km2 té una població de 5.397.000 persones (després de les matances de 1994 i tenint en compte que molta població no ha estat comptabilitzada ja que han fugit a altres països), i una densitat en 1996 de 204.9 habitants/km2 , i al igual que a Burundi, un 92,3% de la població viu al camp.
Amb les dades de les que es disposa es pot dir que la qüestió de la propietat de terra és en ambdòs països un problema relacionat principalment amb el creixement de la població i la distribució de la terra entre la població rural. Però si la propietat de la terra i la superpoblació són problemes importants a les zones rurals també es poden afegir a aquesta problemàtica altres qüestions que empitjoren les condicions de vida de milers de persones. Dins aquestes problemàtiques es poden destacar les repercusions ecològiques que l’erosió del sòl provoca degut a la forma de cultiu que es practica, això sense deixar enrere altres problemes com la deforestació i les sequies que afecten a les collites i, per tant, a la gent que conrea la terra.
La superpoblació i el control de la terra han sorgit com a factors explicatius d’un problema que s’ha plantejat en diverses ocasions en les històries recents d’ambdós països: el retorn dels refugiats. Si el repartiment de la terra planteja un problema social greu, en certa mesura, la fugida dels refugiats el va paliar. El retorn d’aquests a les seves cases i propietats reanima el problema de la redistribució de la terra que es va transformar, en moltes ocasions, en apropiament per part dels que s’havien quedat al país. D’altra banda, l’Estat no pot, per mancar de mitjans i/o de forma intencionada, acollir a les poblacions que tornen i en molts casos ni tan sols es pot garantir la seguretat d’aquestes dins el territori.
La riquesa i el poder es concentren en poques mans i solen ser, geogràficament, parlant, les personalitats de la política, negocis, administració, etc pertanyien a les regions del sud i conformaven l’oligarquia burundesa, l’Administració i també l’exèrcit. A més les classes governants no han vist reduit el seu poder per la guerra, ben al contrari, l’han augmentat gràcies al clientelisme que es practica. De fet, segons ICG cada cop menys gent té accés als recursos estatals, qüestió que pot percebre’s com la raó d’un futurible descontentament de la majoria de la població
A Rwanda la concentració de les riqueses requeia sobretot en persones procedents del nord del país. En aquest sentit, el regionalisme i fins i tot el tribalisme es converteixen en pautes de realització de polítiques a tots dos països.
Per altra banda, abans de la radicalització i de la institgació a l’odi ètnic la pobresa a Rwanda afectava a una gran part de la població i afectava indiscriminadament a tutsis i a hutus. Entre aquests els que estaven en pitjors condicions eren aquelles persones que no tenien terres, als joves (especialment aquells als que no se’ls habia impartit educació) i les dones.
El conflicte rwandés ha sigut objecte de moltes interpretacions i reinterpretacions per part dels seus protagonistes i/o per part dels mitjans de comunicació. En aquest espai es tracta d’explicar a través de la veu dels propis protagonistes el fet concret del conflicte.
Per l’actual (1998) govern del FPRla història està marcada per la marginació institucional a la que van estar subjectes durant el mandat de Habyarimana i també pel genocidi que va acabar amb més de mig milió de tutsis, d’altra banda també es justifica l’actuació del FPR a Rwanda .
Per altra banda, la història es planteja com la caiguda d’un règim, el del MRND, relatada per un dels protagonistes d’aquest règimen, per l’altra es presenten les causes del conflicte rwandès des del punt de vista ètnic.