L'assassinat de Laurent-Desiré Kabila i l'arribada al poder de Joseph Kabila
Laurent-Desiré Kabila va ser assassinat el 16 de gener de 2001, encara que la seva mort no va ser confirmada oficialment fins dos dies després. El va succeir com a cap de l'estat el seu fill, Joseph Kabila, que va prendre possessió del càrrec el 26 d'aquell mateix mes, 10 dies després de l'assassinat del seu pare. Les hipótesis sobre la mort i sobre els esdeveniments que van rodejar l'assassinat de Kabila pare encara avui segueixen submergides en un dens silenci. En un principi, es va atribuir l'assassinat a un dels seus , que a la seva vegada, va ser tirotejat per la resta de la guàrdia personal del fins a aquell moment president. La Comissió d'Investigació creada arrel d'aquests successos va assenyalar com a responsables de l'assassinat als governs de Rwanda, Uganda i al grup rebel Rassemblement Congolais pour la Démocratie (RCD). Cap d'ells va reconèixer la seva implicació a l'assassinat.
L'aparició de Joseph Kabila en el panorama internacional va donar un gir al procés de negociació de pau que, fins a aquell moment, havía tractat d'eludir i/o paralitzar el seu pare. El nou cap d'estat es va comprometre davant la comunitat internacional a donar suport a aquest procés, encara que segons alguns comentaristes els fets han demostrat que Kabila posa més forces en obstaculitzar-lo. Tot i això, és també oportú considerar que el procés de pacificació del país implica moltes voluntats ja que a la RDCongo es desenvolupen diversos conflictes. Segons assenyalava el Relator Especial de Nacions Unides per a la República Democràtica del Congo, Roberto Garretón, en el seu informe E/CN.4/2001/10, 'La República Democrática del Congo es teatre d'una gran quantitat de conflictes tant de caràcter internacional (la República del Congo contra Rwanda, Uganda i Burundi, amb suport intern del Rassemblement Congolais pour la Démocratie, a l'este), com sense caràcter internacional, encara que internacionalitzats per la participació de forces estrangeres (...). Altres són conflictes estrangers, però desenvolupats en territori congolés (...)'. I és en aquest context bélic complex en el que es va desenvolupar des de 1997 el govern de Laurent-Desiré Kabila i des de gener de 2001 el del seu fill Joseph. Al govern del qual s'han d'afegir elements importantes tals com la repressió ciutadana -realitzada per tots els bàndols en conflicte-, la manca de mesures democratitzadores -per part de tots els actors del conflicte- i l'expoliació de les riqueses naturals del país -qüestió que ha marcat la lluita per l'avenç i control del territori-.
La comunitat internacional va mantenir cert convenciment, basat en fets, de que Kabila pare havia evitat -no sense la consternació internacional, materialitzada en diversos comunicats de Nacions Unides- complir amb els acords de Lusaka i amb les disposicions per la democratització del país. Així ho acrediten diversos informes de Nacions Unides. Al mateix temps, Kabila havia procedit a la concentració total del poder en la seva figura. Amb això, es presentava com un líder autoritari (en aquest sentit no molt diferent a altres líders rebels que lluiten en el país o a altres presidents africans) y a rosegar el procés de democratització amb la limitació de la llibertat d'associació, amb les restriccions a la creació de partits polítics i organitzacions civils, amb les amenaces i detencions de col.laboradors de l'Alt Comissionat, etc. L'aparició del seu fill, personatge poc conegut caracteritzat por la seva juventud i manca d'experiència política, i les maniobres que aquest va realitzar de cara a guanyar-se la confiança i legitimitat de la comunitat internacional van afavorir cert 'desbloqueig' de les ajudes internacionals que, finalment, es vehicularien principalment mitjançant el Banc Mundial.
Noves perspectives de pau pel conflicte?
Amb Joseph Kabila arriba l'acceptació -en primera instància, i que posteriorment, es transformarà en rebuig o impediment- de la presència de la MONUC (Missió d'Observació de Nacions Unides per la República Democràtica del Congo). També Kabila junior es va comprometre a l'aceptació del Facilitador del diàleg intercongolés, Ketumile Masire, i al desenvolupament de la seva acció en un escenari que com s'ha pogut veure és extremadament complex. A la seva vegada, es van iniciar contactes entre Kabila i dos dels actors més relevants del conflicte congolés: els grups rebels del MLC (al que li dóna suport el govern ugandés) i RCD-Goma (que rep el suport del govern rwandés). Aquestes conversacions van donar lloc a dos acords: el de Sun City, en maig de 2001, am el MLC, i el de Pretòria amb el govern de Rwanda (que dóna suport al RCD-Goma), en juliol de 2002. Tot i això, la situació de degradació dels drets humans continúa sent especialment preocupant tant a les zones sota control del govern com a les que estan sota control rebel. A la seva vegada, les converses de pau i els diferents acords als que s'ha arribat s'han caracteritzat pel seu fracàs i pels diferents bloquejos que des de les parts implicades s'han posat en marxa. Com anteriorment s'ha mencionat, la complexitat dels diferents conflictes que es desenvolupen en territori congolés així com el valor econòmic i estratégic dels recursos naturals que en ell s'hi troben dificulten el repartiment del poder i la creació d'unes bases sólides de pau, seguretat i de respecto pels drets humans de la població civil, que de fet és la que pateix directament les conseqüències de la guerra i de la violència.
L'acord de Sun City (febrer-abril de 2002)
L'acord de Sun City, s'emmarca en el procés ja assenyalat en els acords de pau de Lusaka. Va ser signat pel govern de Kinshasa, el MLC (Mouvement de Libération Congolais), grups no armats de l'oposició política (encara que no estava en aquest grup l'UDPS ni altres molts moviments de l'oposició política no armada), organitzacions de la societat civil i una facció disident del RCD-Goma, que rebia el suport com el MLC del govern ugandés. Els diferents moviments d'oposició van expressar el seu descontentament respecte a l'acord de Sun City, qualificant-lo, tal i com recull IRIN (Integrated Regional Information Networks) com 'un gran acudit'.
Les disposicions principals són aquelles per les que s'estableix un govern provisional que contempla una distribució del poder entre els signants amb el que Joseph Kabila continuaria com a president de la RDCongo i Jean-Pierre Bemba, cap del MLC, seria nomenat Primer Ministre. A la seva vegada, la presidència de l'Assemblea Nacional recauria en el RCD-Goma, i la del Senat en les forces polítiques no armades. Segons l'informe 'Núbols de tormenta sobre Sun City: la necessitat urgent de reiniciar el procés de pau congolés' de l'International Crisis Group, l'acord de Sun City resultava ser inoperatiu degut a que 'les responsabilitats de cada institució de transició estan malament definides i consisteixen en una sèrie de principis guies que són massa vagues com per a permetre una distribució real del poder amb l'executiu'. També, les relacions entre els diversos poders estaven sense definir. En declaracions posteriors realitzades en agost de 2002 per Joseph Kabila s'ha donat definitivament per acabat aquest acord.
L'acord de Pretòria (juliol de 2002)
Per la seva part, l'acord de Pretòria es signa el 30 de juliol de 2002 entre Joseph Kabila i Paul Kagame (mandatari rwandés que dóna suport al RCD-Goma), amb la mediació del president sudafricà. En aquell es preveia la retirada de les tropes de Kigali amb presència en la RDCongo (que algunes fonts estableixen entre 30 i 40.000 homes i altres en 20.000) a canvi de que Kinshasa desarmarà i extraditarà als combatents hutus responsables del genocidi de 1994, el número dels quals s'estima en uns 12.000. Les possibilitats reals de compliment del tractat es veuran amb el temps encara que diversos analistes han expressat el seu escepticisme al respecte. Escepticisme que té en el fracàs dels acords de Lusaka i en altres intents de pacificació i democratització els seus més próxims antecedents. A més, el calendari molt apretat (els soldats hutus han d'èsser desarmats i repatriats en un plaç de 90 dies i la retirada rwandesa de territori congolés hauria de fer-se en el mateix període de temps) i la denominació, que segons alguns analistes es pot definir com a molt àmplia, dels rebels hutus -molts dels quals, segons aquests analistes, foren reclutats després dels fets de 1994- compliquen l'efectiva posada en funcionamento de l'acord.
Així mateix, les posteriors notícies que recollen acusacions mútues d'incompliment de l'acord de Pretòria entre Rwanda i la RDCongo fan tenir poques esperances sobre la implementació real de dicho acuerdo.
Al mateix temps, es van avançar reformes liberalitzadores en àmbits monetaris i en el mercat de diamantas, això juntament amb altres mesures polítiques han afavorit l'afluència d'assistència humanitària provinent tant dels Estats Units, mitjançant USAid (United States Agency for International Development), com d'altres organitzacions intergovernamentals com és el cas del Banc Mundial. Aquest últim, ha invertit el 94% dels 954 millones de dólars en prèstams d'ajust estructural (de juny de 2002 a juny de 2003) y en prèstams de recuperació d'emergència (amb una durada de tres anys: de 2002 a 2005). És important ressaltar que aquesta institució no concedía ajuda al país des de 1991, i encara així la quantía dels prèstams no era tan elevada com la concedida entre los anys 2001 i 2002.
El titular d'aquests crédits és el govern de Kinshasa, i el principal implementador és el Ministeri de Finances que gestionarà directament 904 milions de dólars. I si bé aquests crédits están destinats a diferents sectors i àmbits (sense ressaltar el percentatge de diners destinats en cadascun d'ells), ressalta especialment el que es refereix a l'àmbit de les infraestructures: carreteres, millora en la comunicació mitjançant rius, reparació de ponts, etc. Això implicaría una millora en les comunicacions de la RDCongo tant a nivell intern com a nivell regional o internacional, afavorint entre altres àmbits, al de l'exportació dels més que nombrosos recursos naturals que es troben en el sól i subsól del tercer país més gran d'Àfrica.
Els crédits concedits pel Banc Mundial es basen, tal i com es recull en els diferents informes d'aquest organisme, en el procés de liberalització econòmic emprés pel nou mandatari congolés, Joseph Kabila, així en els suposats canvis experimentats pel país i que afecten a àmbits com la llibertat política i a l'inici del diàleg inter-congolés que ja es recollia a l'acord de Lusaka. Tot i això, els diferents informes emesos tant pel Relator Especial per a la República Democràtica del Congo com aquells emesos per diferents ONGs (Amnistia Internacional, HRW, Voix des Sans-Voix, AZADHO, etc) recullen altres fets en els que es ressalta la perpetuació de la inseguretat física, les restriccions a la llibertat de moviment així com a la llibertat de pensament i opinió. En un dels últimos informes d'Amnistia Internacional es recullen les discrepàncies existents entre el discurs de Joseph Kabila i la pràctica habitual: 'La continuació dels arrestaments d'opositors polítics, estudiants i periodistes que no han comés un crímen demostra que les promeses d'apertura política i de respecte pels drets humans estan virtualment buides.' Així mateix, altres pràctiques com la tortura, assassinats extrajudicials, etc són recollits per múltiples organitzacions de defensa dels drets humans. Aquestes pràctiques es produeixen tant en el territori controlat pel govern com en el controlat pels grups rebels.
Com en anys anteriors, durant 2002, s'han realitzat dues resolucions de Nacions Unides sobre la República Democràtica del Congo:
Resolució 1417 (2002) del Consell de Seguretat de 14 de juny. Amb aquesta resolució es prorroga el mandat de la MONUC fins al 30 de juny de 2003, i es pren nota respecte a la recomanació d'establir un límit màxim de tropes de la MONUC, això es produirà sempre que es compleixin les disposicions de la resolució 1376. Així mateix es dóna suport a les iniciatives per a la reanudació del diàleg intercongolés pels tres actors principals: govern congolés, RCD-Goma (al que dóna suport el govern rwandés) i MLC (al que dóna suport el govern d'Uganda). Es fa especial èmfasi a la difícil tasca de la MONUC i a la necessitat d'implementar el procés de Desarmament, Desmobilització, Reassentament i Reintegració. També es condemna tant la potenciació del conflicte per motius ètnics i les seves conseqüències en la situació dels drets humans de les poblacions afectades com l'explotació dels recursos naturals.
· Document en castellà
· Documento en anglèsResolució 1399 (2002) del Consell de Seguretat de 19 de març, amb la que es condemna la reanudació de les lluites a la zona de Moliro per part del RCD-Goma, denuncia l'incompliment de l'alto-el- foc signat a Lusaka i es crida a les parts en conflicte a no reanudar el conflicte armat mentre estigui en peu el procés de diàleg intercongolés. Així mateix, es demana al govern de la RDCongo que reprengui la participació en aquest diàleg.
| Tornar índex Sistema Polític
RD Congo | Tornar índex Sistema Polític
Grans Llacs |