Nota: Es fa referència al Zaire i a la República Democràtica del Congo al·ludint al mateix país. El canvi de noms està en funció del canvi polític que es produeix amb l’ascensió al poder dels dignataris Mobutu (que el 1970 reanomena la República Democràtica del Congo com a República del Zaire) i Kabila (que el maig de 1997 torna a reanomenar la República del Zaire com a República Democràtica del Congo). En funció de les dates en les quals es desenvolupin els fets ens referirem a un o altre dels noms (entre 1970 i 17 de maig de 1997 ens referirem al país com a República del Zaire i a partir del 17 de maig 1997 com a RD Congo).
|
|
1.1. Caracterització del sistema polític (1960-1997)
1.1.1. La Primera República (1960-1965) i Mobutu
1.1.2. La Segona República
1.1.3. 1990: l’inici de la transició democràtica?
1.1.3.1. Gènesi i dificultats de la Conferència Nacional
1.1.3.2. Desenvolupament de la Conferència Nacional
1.1.3.3. Reaccions de Mobutu davant l’inici d’una «transició democràtica» al Zaire
1.1.4. L’últim any del règim: la descomposició del poder de Mobutu
1.2. Història constitucional
1.2.1. Primera República
1.2.2. Segona República
1.2.3. Conferència Nacional Sobirana
1.2.4. Normes constitucionals sota el govern de Kabila
El 30 de juny de 1960 el Congo aconsegueix formalment la independència política de Bèlgica. Aquest procés s’emmarca en un context caracteritzat pel fenomen de la descolonització, que va es dur a terme durant la dècada dels seixanta a tot el continent africà.
Amb l’arribada de la independència es va proclamar la Primera República (1960-1965), que va caracteritzar-se per les constants lluites pel poder i per les profundes contradiccions dins la mateixa classe política congolesa, que finalment van derivar en una situació de guerra civil. Les confrontacions polítiques més importants que es detectaven en aquests primers anys de la independència giraven, per una banda, entorn a la lluita entre federalistes i unitaristes i, per una altra, entorn a les confrontacions entre partidaris de les potències occidentals i partidaris de l’URSS. Aquesta última línia de confrontació es va materialitzar, ben aviat, en les disputes existents entre el president del país, Joseph Kasavubu (de tendències prooccidentals) i Patrice Lumumba, primer ministre congolès entre juny i setembre de 1960, de tendències esquerranes.
Al seu torn, juntament amb aquestes fractures dins la classe política també s’ha d’assenyalar el que serà una constant al llarg de la història del país: l’existència d’intents separatistes procedents de diversos territoris del país. Especial atenció mereixen els intents separatistes de Katanga (important regió minera, també coneguda com a Shaba) i de Kasai, que han tingut continuació en el temps i han marcat, fins a cert punt, la política estatal.
D’altra banda, un actor important dins el desenvolupament polític, econòmic i social del país apareixerà amb força poc temps després d’aconseguida la independència: es tracta de Mobutu. La primera intervenció militar de Mobutu en les estructures de poder congoleses va tenir lloc el setembre de 1960. Aquesta intervenció es va produir relativament aviat (tres mesos després de declarar-se la independència del país). En un context de guerra civil i amb una classe política fraccionada, amb dissensions cada cop més evidents entre Kasavubu i Lumumba (que van acabar destituint-se mútuament) i intents secessionistes importants, Mobutu —aleshores coronel— va prendre el poder. Durant el cop d’estat (que va rebre el suport actiu dels Estats Units), Mobutu, entre altres mesures, va prohibir els partits polítics i va imposar un govern col·legiat, que va durar sis mesos —entre setembre de 1960 i febrer de 1961—.
El febrer de 1961, Mobutu va retornar el govern a l’anterior president, Joseph Kasavubu, reconegut per les Nacions Unides com el president legítim del país. Tot i això, Mobutu continuava prop del poder gràcies a la seva influència en l’Exèrcit, i a través de la influència del seu grup de pressió sobre el Govern civil congolès.
El 24 de novembre de 1965, Mobutu portarà a terme un segon cop d’estat. Amb aquest cop d’estat Mobutu es situarà al capdavant del govern congolés, en el qual restarà 32 anys. La justificació del cop d’estat de Mobutu es va basar en un argument ben comú a la dinàmica dels cops d’estat: l’eliminació del caos, el desordre, la negligència i la incompetència del Govern antecessor. Aquest segon cop d’estat implicarà l’adopció, per part de Mobutu, d’una política encaminada a la seva consolidació en el poder. Aquesta política es caracteritzarà per l’eliminació sistemàtica de qualsevol oposició ja estigués aquesta personificada en líders nacionalistes, progressites (comunistes) o secessionistes o materialitzada en moviments socials.
Aquesta segona intervenció militar de Mobutu en el sistema polític congolès va rebre, altre cop, el suport dels Estats Units. Els Estats Units i els estats occidentals europeus, en plena Guerra Freda, van assignar-li a Mobutu el paper de gendarme de l’Àfrica Central i defensor del bastió anticomunista de la zona. Paper que Mobutu va complir amb el suport (militar i diplomàtic) nord-americà, francès, ... fins al principi de la dècada dels noranta.
Amb el cop d’estat de 1965, Mobutu inaugurarà un període polític que es coneix com aSegona República. Aquest període estarà marcat per l’eliminació de les institucions polítiques creades per la Primera República i per l’inici d’un procés de concentració total del poder en la seva persona. El procés de concentració del poder tindrà com a punt d’origen el dia del cop d’estat. El 24 de novembre de 1965, Mobutu assumeix les funcions de president del Govern per un període de 5 anys (que es va estendre finalment a un període de 32 anys). El març de 1966, Mobutu va assumir també el poder legislatiu. Al seu torn, en aquest any es va iniciar un procés de reorganització de les províncies del país que tenia com a objectiu la centralització territorial del Congo. Entre juliol i setembre de 1966, el procés de concentració de poders es va accelerar i Mobutu va assumir les funcions de primer ministre. El 1967, es crea el Moviment Popular per a la Revolució —Mouvement Populaire pour la Révolution (MPR)—, el partit del qual va ser fundador i president Mobutu i que es convertirà en partit estat i monopolitzador de la veu de la població zairesa.
D’aquesta manera, i amb el control de les revoltes secessionistes i el domini sobre l’Exèrcit, Mobutu articulà tant políticament com social i econòmica una estructura de dominació i de control que impedirà la participació de la població principalment en els afers polítics i en els afers econòmics. Al seu torn, Mobutu potenciarà i restringirà l’accés a l’Estat (i més en concret als recursos econòmics i privilegis diversos que acompanyen aquest accés) a un grup de persones afins, normalment vinculades amb ell per parentiu o per la seva ètnia. També aconsegirà imposar un important grau de control social i polític mitjançant l’ús indiscriminat i arbitrari de les forces de seguretat de l’Estat i la imposició del partit estat (MPR). L’estructura clientelar creada per Mobutu mantindrà allunyada a la majoria de la població dels beneficis extrets de l’explotació dels recursos naturals del país.
El control absolut sobre el poder polític, el culte a la personalitat (que es va iniciar a partir de 1970), l’articulació d’un estat (especialment en la seva vessant econòmica i repressiva) en funció de les necessitats del cap d’estat i la seva «cort» i el suport internacional a un règim que es percebia com el policia occidental de l’Àfrica subsahariana, són característiques que defineixen el règim de Mobutu. Però tot i la repressió existent, durant el règim mobutista es van succeir constantment moviments antimobutistes, ja siguin de caire secessionista com relacionats amb el rebuig a l’estat construït per Mobutu, a la corrupció imperant, etc.
En termes generals, es pot dir que l’Estat zairès durant tot el mandat de Mobutu va ser un estat absent, que només actuava com a tal per reprimir violentament els moviments de població disconformes i les activitats socials o polítiques considerades com a contramobutistes. Aquesta tendència a la inexistència de l’estat, juntament amb el caràcter repressiu de les diferents forces de seguretat seran característiques que marcaran, en l’àmbit social i polític, tot el període mobutista.
El manteniment en el poder de Mobutu es pot atribuir principalment a causes d’àmbit extern (suport internacional al règim dictatorial) per part de països occidentals durant la Guerra Freda), però també a qüestions d’àmbit intern. A continuació exposarem breument els pilars en els quals Mobutu es va recolzar per mantenir-se al capdavant del Govern del Zaire.
EN L’ÀMBIT INTERN:
Segons l’informe del relator especial a la Comissió de Drets Humans de desembre de 1994, la composició de les forces de seguretat durant l’època Mobutu era la següent:
EN L’ÀMBIT EXTERN: La permanència de Mobutu en el poder va ser conseqüència directa del suport internacional que va rebre el seu règim, i que es va materialitzar en dos aspectes. Per una part, en forma d’ajuts militars i econòmics internacionals, sobretot dels Estats Units. I, per una altra part, en forma d’intervencions militars. El fet que des de l’exterior es contribuís al manteniment de Mobutu en el poder, tot i les denúncies de constants violacions dels drets humans de les quals es tenia constància, s’emmarca en el context de la Guerra Freda que es vivia tant des del punt de vista mundial com africà, i que va convertir Mobutu en un aliat d’Occident. Així mateix, també s’han de tenir en compte els interessos neocolonials existents, especialment els interessos nord-americans, francesos i belgues, que estaven en relació directa amb l’explotació de les riqueses minerals del país.
Des de 1965 fins a 1990, el poder de Mobutu s’havia mantingut bàsicament gràcies a la intervenció exterior, gràcies a la contundència de l’acció repressiva duta a terme pels diferents organismes de seguretat creats pel dictador i gràcies al sistema de repartiment de poder articulat pel mateix Mobutu que va afavorir la corrupció, el clientelisme i el nepotisme.
La caiguda del mur de Berlín el 1989, i de forma més evident la dissolució de l’URSS el 1991, va iniciar una nova etapa en les relacions internacionals caracteritzada per la desaparició del conflicte Estats Units – URSS en l’àmbit mundial i, per tant, per la tendència a la desaparició de determinats règims que s’havien mantingut gràcies al suport d’alguna de les grans superpotències. En el cas d’Àfrica, el contenciós Estats Units – URSS serà substituït per un altre contenciós: el que enfrontarà els Estats Units, França i els actors locals (països amb possibilitats o ambició de convertir-se en potències regionals) pel control de zones d’influència al continent. Una de les zones per les quals més es lluitarà serà el Congo seguint, com diu Mbuyi Kabunda, «una vella tradició segons la qual "qui controla el Congo controla Àfrica, i qui controla Àfrica controla Europa"». Davant aquesta situació internacional de confrontació situada en un nou escenari polític i econòmic en el qual dominen els interessos neocolonials, i amb un clima social i polític intern caracteritzat per la insatisfacció i el cansament de 25 anys de Govern dictatorial, Mobutu es posiciona el gener de 1990.
El gener de 1990 va sorprendre el Zaire amb l’anunci de Mobutu de realitzar «consultes populars». Sembla que aquesta decisió de Mobutu va ser esperonada per la insegura posició internacional del règim, per les pressions internacionals per tal d’afavorir la ‘democratització’ del país i per la redacció de nombrosos escrits contra el règim mobutista, que denunciaven la situació social (molt precària), política (caracteritzada per l’autoritarisme mobutista i el clientelisme) i econòmica (corrupció i espoliació dels recursos naturals) existent al país.
Aquests escrits eren una representació clara del clima de descontentament que es vivia al Zaire i de la pressió que els grups d’oposició estaven exercint sobre Mobutu. D’aquesta manera, l’abril de 1990 Mobutu anuncia, entre d’altres mesures, la supressió del Moviment Popular per la Revolució (MPR) com a partit estat, la instauració del tripartidisme (que l’octubre de 1990 s’estendrà a la legalització total dels partits polítics) i l’adopció d’una nova Constitució que, en principi, havia d’entrar en vigor abans de 1991 i que no es va adoptar mai.
Al principi del maig de 1990, els partits d’oposició legalitzats i altres actors de la societat civil zairesa van demanar la realització d’una Conferència Nacional, petició que es tornarà a plantejar al llarg de 1990 i 1991. Tractant d’ignorar les protestes de l’oposició i en mig d’un clima polític i social molt tens, gairebé explosiu, Mobutu torna a intentar emmarcar el procés polític en el seu terreny i el març de 1991 tracta de portar a terme una conferència constitucional que no es va realitzar.
Finalment, l’abril de 1991, Mobutu va signar dos decrets lleis presidencials pels quals creava i convocava una Conferència Nacional en la qual participarien membres de partits polítics, institucions públiques i societat civil. Tot i això, Mobutu va intentar fins a l’últim moment evitar la formació de la Conferència, tot oferint-li a Étienne Tshisekedi (líder del partit opositor UDPS la possibilitat de formar un govern d’unió nacional. Tshisekedi va negar-se a acceptar aquesta proposta, que podia haver consolidat en el poder Mobutu. D’aquesta manera, es va continuar amb el procés de posada en marxa de la Conferència Nacional.
1.1.3.2. Desenvolupament de la Conferència Nacional
Finalment, en un context econòmic molt deteriorat (la inflació creixia al voltant del
50 % cada mes) i amb l’agudització de la tensió política i social es va inaugurar, l’agost de 1991, la Conferència Nacional.
Tal com es recull a l’informe del relator especial a la Comissió de Drets Humans de 1994 les funcions de la Conferència girarien al voltant de la preparació d’una autèntica transició democràtica: «la Conferència, [...], es convertiria en autoritat legislativa i redactaria una nova Constitució, prepararia les lleis electorals, les dels partits polítics i mitjans de comunicació, i també les de la nacionalitat. S’encarregaria també d’organitzar els poders durant la transició i de regular l’Estatut de les forces armades». En una situació repressiva en tots els sentits, la realització d’una Conferència Nacional orientada a la realització d’una transició democràtica va crear grans expectatives i esperances en tota la població zairesa.
Teòricament, la Conferència implicava un canvi important en l’organització del poder mobutista, fins i tot, podia implicar la substitució al capdavant del Govern del país de Mobutu per un líder de l’oposició. Però el desenvolupament de les funcions de la Conferència es va veure constantment interromput per la situació de repressió i violència que es vivia al país, per les mateixes maniobres polítiques de Mobutu i els seus seguidors, així com pel funcionament irregular (tant en el temps com en les formes) de la Conferència.
A aquestes dificultats se li han d’afegir la retirada de la Conferència d’alguns actors tan importants com l’Església catòlica i l’aparició de dissensions internes entre els partits de l’oposició (més d’un centenar) organitzats en una plataforma política coneguda com a Union Sacrée. Així mateix, els partidaris de Mobutu davant la creació de dues comissions encarregades d’investigar assassinats i violacions dels drets humans, així com corrupció i malversació de fons van tractar d’interrompre i acabar amb els treballs de la Conferència. Una Conferència que mai va ser ben vista per Mobutu i que va tractar de boicotejar des del seu inici.
Finalment, el 4 agost de 1992 la Conferència Nacional Sobirana (CNS) —la Conferència Nacional es va autoanomenar sobirana el 18 d’abril de 1992— va establir un nou ordre institucional de transició en aprovar una «Acte portant dispositions constitutionnelles relatives à le période de transition» que organitzava l’estructura institucional i determinava les obligacions i atribucions del president, del primer ministre, de l’Alt Consell de la República i dels tribunals.
El 14 d’agost del mateix any, la CNS va nomenar Étienne Tshisekedi opositor mobutista, primer ministre del país. El desembre de 1992, la CNS ja havia preparat un calendari electoral en el qual es preveien eleccions generals per les quals s’elegiria tant el president del país com del Parlament. Fins que no s’elegís el Parlament, la CNS va crear un òrgan legislatiu provisional anomenat Alt Consell de la República (que substituiria la CNS després que aquesta es dissolgués). Les dissensions entre Mobutu i l’Alt Consell de la República van fer-se cada cop més profundes. Mobutu, encara exercint com a president de la República, no reconeixia el poder de Tshisekedi com a primer ministre, que, per la seva banda, rebia el suport d’aquest òrgan legislatiu en el qual Mobutu no tenia majoria i, per tant, no podia controlar fàcilment.
En l’àmbit internacional, Mobutu es va veure pressionat per Bèlgica, els Estats Units i França que tractaven d’influir sobre ell per tal que cedís els seus poders al Govern legitimat per la CNS. Aquests països van donar suport explícitament a la Conferència Nacional Sobirana. Davant aquesta situació internacional, dels diferents i greus disturbis interns i de la confrontació entre poders i elits polítiques, Mobutu va prendre la decisió de crear, el març de 1993 i per iniciativa pròpia, una Conferència Nacional en la qual es reunirien els seus partidaris.
1.1.3.3. Reaccions de Mobutu davant l’inici d’una «transició democràtica» al ZaireMobutu va manifestar des d’un principi la seva oposició a afavorir un possible procés de transició que es preveia que s’engegaria amb les tasques iniciades per la Conferència Nacional. Les dissensions entre Mobutu i la Conferència Nacional Sobirana van fer que aquest convoqués, el març de 1993, unilateralment, una conferència nacional a la qual van assistir els seus partidaris. D’aquesta nova conferència (que no tenia cap legitimitat i que va invalidar, també unilateralment, les decisions i resolucions de la Conferència Nacional Sobirana) va establir-se un nou ordre institucional de transició (2 d’abril de 1993). En aquest nou ordre institucional, Mobutu estava al capdavant del Govern, com a president de la República, i el primer ministre era un membre de les forces mobutistes.
Com a resposta a aquesta acció, Tshisekedi va crear per decret el seu propi Govern. D’aquesta manera, el 1993 hi havia al Zaire dos governs: un amb poder real, però il·legítim (el de Mobutu, que comptava amb el suport de l’Exèrcit i altres cossos de seguretat) i un altre sense poder real, però legítim (el de la Conferència Nacional Sobirana al capdavant del qual hi havia Étienne Tshisekedi).
Davant aquest panorama polític extraordinàriament conflictiu, es va arribar a un acord entre la Conferència Nacional Sobirana (CNS) i la Conferència Nacional de Mobutu pel qual es va aconseguir un Protocol d’acord entre les forces enfrontades (promobutistes i forces de l’oposició —excepte l’UDPS d’E. Tshisekedi—). Aquest acord va donar lloc a l’Acte Constitutionnelle de la Transition (abril de 1994) que el govern de Mobutu va reconèixer com a text constitucional, i que regulava i designava les autoritats i institucions de la transició. Aquesta acta va establir una divisió política en «famílies», de manera que es diferenciava entre la «família del president» i la «família de l’oposició». La «família del president» va recuperar la majoria parlamentària, ja que va sortir reforçada en considerar el Protocol, la fusió de l’Alt Consell de la República (Parlament de Transició) —sortit de la Conferència Nacional Sobirana— amb l’antic Consell Nacional Legislatiu —òrgan provinent de l’estructura de poder mobutista i format per persones afins a Mobutu. D’aquesta manera es va formar un nou organisme legislatiu: l’Alt Consell de la República – Parlament de Transició, que comptava amb 740 membres, dels quals 453 havien sorgit de l’Alt Consell de la Nació (que aleshores comptava amb una oposició molt dividida).
La característica més important que es va derivar de l’acord de transició va ser l’establiment d’una clàusula per la qual l’òrgan executiu estava dividit en dues branques: Presidència (que va ocupar el mateix Mobutu) i Govern. El president era el comandant en cap de les forces armades i el que exercia el poder de facto, de fet a l’informe de 1996 del relator especial a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, es deia que «el poder real encara resideix il·limitadament en el president Mobutu Sese Seko [...], bàsicament pel seu control discrecional sobre les Forces Armades Zaireses (FAZ), serveis de seguretat i policia».
Una de les previsions derivades dels acords entre les famílies polítiques zaireses preveia l’elecció popular del president del país, però Mobutu es podria mantenir al capdavant d’aquesta institució fins a les eleccions presidencials (que no es van arribar a convocar mai). El Govern estava encapçalat pel primer ministre, que era nomenat pel president (per Mobutu) en funció de les proposicions realitzades per l’Alt Consell de la República – Parlament de Transició (dominat per la família del president).
D’altra banda, una de les problemàtiques més importants en el Zaire, la qüestió de la nacionalitat de les persones d’origen rwandès a la zona del Kivu va empitjorar en la mesura que es va potenciar un fort sentiment antirwandès entre la classe política. Les posicions antirwandeses eren comunes a alts càrrecs del nou organisme legislatiu i d’aquí que s’adoptessin decisions com «la repatriació, sense terminis ni condicions, de tots els refugiats i immigrats rwandesos i burundesos» i el «reassentament dels zairesos desplaçats en les seves respectives terres en zones rurals de Nyirangongo, Masisi, ...». D’aquesta manera, es va contribuir des de les mateixes institucions (que havien d’orientar la seva actuació cap a una democratització del país) a la instigació de la violència i a la multiplicació dels enfrontaments interètnics que van causar milers de morts i grans moviments de població.
Lentament, Mobutu va acabar consolidant el seu poder gràcies al suport que rebia de l’Exèrcit. Així mateix, les discrepàncies generades dins els grups de l’oposició va possibilitar un ampli marge d’acció de Mobutu que, finalment, va aconseguir que Kengo Wa Dondo fos designat primer ministre i que al seu Govern no hi hagués cap membre del grup majoritari de l’oposició: la Union Sacrée. Sobre Wa Dondo les informacions són contradictòries si bé, segons informes de les Nacions Unides, Kengo Wa Dondo era considerat per l’oposició com a pertanyent a la família del president, altres informacions el consideren com a un opositor moderat. Tant en un sentit com en un altre, l’elecció de Wa Dondo va implicar un trencament total de l’oposició, ja que no hi havia consens entorn a la seva figura.
D’aquesta manera, a través del seu control sobre l’Exèrcit i gràcies a les contradiccions internes de l’oposició, Mobutu va aconseguir mantenir-se en el poder. De forma que el 1995, el poder de Mobutu era total. Segons l’informe de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides de gener de 1996, Mobutu administrava la política, controlava l’administració de les regions i de la banca nacional, i els diputats de la família del president (al capdavant de la qual hi era ell) eren majoria a l’Alt Consell de la República – Parlament de Transició. Al seu torn, també controlava les forces armades i els serveis de seguretat i policia que actuaven amb total impunitat. Així mateix, Mobutu va aconseguir controlar l’establiment del calendari electoral, posposant 2 anys la convocatòria del calendari electoral previst (que establia 1995 com l’any de la convocatòria d’eleccions generals) i que finalment no es va realitzar.
La transició política no es va arribar a produir. Les esperances de la població d’acabar pacíficament amb el règim de terror i corrupció de Mobutu, i propiciar una transició que acabés amb l’elecció d’un govern democràtic es van esvair. En alguns àmbits es va assenyalar la connivència de part de la classe política opositora amb Mobutu i els seus partidaris. Aquestes sospites que es van estendre a la població van potenciar el descontentament de la població envers la classe política que no havia aconseguit democratitzar el país.
Durant 1996 l’escenari polític en el qual estava la República del Zaire era molt complicat. La problemàtica provocada per la negació del règim de Mobutu a concedir la nacionalitat zairesa a aquelles persones considerades d’origen rwandès (tant tutsis com hutus) va provocar tota una sèrie de revoltes als dos Kivus que van produir una important desestabilització política i social. A la conflictivitat ètnica i la desestabilització social generada a l’est del país s’havia d’afegir la pràctica impune de violacions dels drets humans de la població zairesa per part de les forces de seguretat mobutistes i el descontentament popular a causa de la manca d’interès polític per democratitzar el país.
Respecte a la qüestió de l’etnicitat i els problemes ètnics es pot dir que la situació de 1996 i anys posteriors va tenir el seu origen en l’irresolt tema de la nacionalitat i el tractament que del tema va fer el règim mobutista. La tensió que es vivia als Kivus per aquesta qüestió es va accentuar amb l’arribada, en 1994, de milers de refugiats rwandesos al país (entre els quals hi havia membres de les antigues Forces Armades Rwandeses i interahamwes, els conflictes entre aquests i les Forces Armades Zaireses, la inestabilitat de la zona a causa de la situació política de Rwanda i Burundi van contribuir a provocar i potenciar un clima de violència i por, que es van unir a tota una sèrie de problemes polítics, econòmics i socials preexistents al Zaire.
A aquesta situació s’ha d’afegir l’agreujament, el 1996, de l’estat de salut de Mobutu, a qui li havien diagnosticat càncer de pròstata. De fet, l’agost de 1996, Mobutu es va traslladar a Suïssa per ser tractat d’aquesta malaltia i va tornar al país al final del mateix any. La seva absència va provocar, com assenyala l’organització Asylumlaw, el declivi de la seva autoritat. El relator especial per a la República Democràtica del Congo assenyalava que el Zaire, durant 1996 i 1997, es va caracteritzar, en l’àmbit polític, pel caos i l’anarquia regnant que es materialitzaven en canvis de primers ministres i de moneda.
En aquest context, s’ha de precisar la creació, l’octubre de 1996, de l’Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo-Zaire (Alliance des Forces Démocratiques pour la Libération du Congo-Zaïre després coneguda com a Alliance des Forces Démocratiques pour la Libération du Congo) també coneguda com a Aliança o per les seves sigles: AFDL. L’AFDL va incorporar el descontentament ètnic (estava formada per gran quantitat de tutsis) amb un discurs antimobutista i de denúncia de les arbitrarietats del règim.
L’AFDL estava composta per quatre partits:
El Govern provisional zairès, greument desprestigiat a causa de la seva incapacitat de posar en marxa un veritable procés democràtic, però també desprestigiat a causa de la inestabilitat econòmica i política existent, va haver d’enfrontar-se a una ràpida escalada de violència als Kivus propiciada per l’ADFL. Aquesta «escalada de violència» es va definir en termes de «guerra d’alliberament» i va tenir greus conseqüències en matèria de violacions dels drets humans, així mateix es va produir la internacionalització del conflicte amb la implicació en la lluita dels països veïns
Segons les Nacions Unides, «en l’alliberament» hi va haver dues guerres en una. Per a un dels aliats, els rwandesos —al capdavant dels quals se situava el Front Patriòtic Rwandès (que des de juliol de 1994 dirigia Rwanda) l’enemic eren els refugiats hutus, considerats tots «genocides». Per a Kabila i els seus (l’AFDL), l’enemic era Mobutu i la seva dictadura (inclosos els seus mercenaris). En aquest sentit, l’objectiu de Kabila era arribar a Kinshasa i derrocar Mobutu del poder, i, d’aquesta manera, acabar amb una dictadura que havia començat el 1965.
Davant la greu situació interior que patia el país (el 25 d’octubre de 1996 es va declarar l’estat d’urgència al Kivu) i la possibilitat d’internacionalització del conflicte (Mobutu va acusar el 22 d’octubre de 1996 els exèrcits de Rwanda i Burundi d’atacar el Zaire per la part del Kivu), Mobutu al final de 1996 va tractar de redefinir el Govern al capdavant del qual estava Kengo Wa Dondo i es van introduir alguns membres de l’oposició. Però tot i aquests moviments d’última hora, una facció opositora antimobutista encapçalada per Étienne Tshisekedi va organitzar una campanya de desobediència civil el febrer de 1997.
El malestar i la desestabilització política van dominar tot l’inici de 1997. En uns moments ja desesperants (l’AFDL va rebutjar el pla de pau suggerit per les Nacions Unides) i vist l’avanç de les tropes de l’AFDL i la consegüent desbandada de les FAZ (Forces Armades Zaireses), Mobutu, pressionat per l’oposició radical, va decidir nomenar com a primer ministre Étienne Tshisekedi, que va durar només 8 dies en el Govern. En aquest període, Tshisekedi va oferir a l’AFDL sis ministeris, entre aquests els de Defensa i Afers Exteriors. Els rebels van rebutjar aquesta oferta.
En aquesta situació, Tshisekedi va decidir anunciar que anul·laria la Constitució, dissoldria el Parlament i establiria un nou parlament de transició amb els delegats de l’Assemblea Nacional de 1992. Aquests canvis no serien tolerats per Mobutu, ja que amenaçaven directament el seu poder, ja de per si amenaçat per l’avanç continu de l’Aliança. D’aquesta manera, el 9 d’abril de 1997, Tshisekedi va ser detingut i Mobutu va nomenar un general que ocupava el càrrec de ministre de Defensa des de 1996, el general Likulia Bolongo, com a primer ministre. Aquest reunirà un govern format per generals de l’Exèrcit i per civils partidaris de Mobutu. Però, l’avanç dels rebels pel territori zairès era imparable, al seu pas anirant canviant les autoritats policíaques i militars, proscriuran l’oposició mobutista i, fins i tot, signaran contractes amb companyies nord-americanes, entre elles l’America Mineral Fields Inc per explotar les riqueses minerals de Katanga (Shaba).
La vida política de Mobutu estava gairebé a la seva fi i així es percebia en els medis internacionals. Mobutu estava perdent la guerra. El 16 de maig de 1997 Mobutu i els partidaris que encara restaven al Zaire van deixar Kinshasa per viatjar a Togo i després al Marroc. País on va morir Mobutu el setembre de 1997. El 17 de maig de 1997, les forces de l’Aliança entren a Kinshasa i Laurent-Desiré Kabila s’autoproclama president de la República Democràtica del Congo. És el final d’una guerra que va durar 8 mesos.
La «guerra d’alliberament» que va portar a Kabila al poder va estar precedida per innombrables violacions dels drets humans comeses tant per les FAZ (Forces Armades Zaireses) i els seus aliats com per l’AFDL i els seus partidaris. Diversos informes de les Nacions Unides, així com d’ONGs com Amnistia Internacional o Human Rights Watch recullen i denuncien aquestes violacions. Les FAZ, que no van presentar una forta oposició a l’avanç dels «rebels», van saquejar i matar civils desarmats en la seva retirada. Les forces de l’AFDL també han estat assenyalades com a responsables directes de nombroses violacions dels drets humans i del dret internacional humanitari. Nacions Unides identifica l’AFDL i els seus aliats com a responsables de pràctiques sistemàtiques com matances o denegació d’assistència humanitària a hutus rwandesos desplaçats. Així mateix, milícies armades com els interahamwes o els mai-mais van cometre també matances contra civils desarmats des de 1996.
La primera Constitució del Congo es va fer durant el període de la Primera República (1960-1965), i responia, en part, a les tensions entre unitaristes i federalistes. La Constitució de 1964 adoptada per referèndum, en opinió de Michel Gaud, pretén instaurar un sistema gairebé federal en la recent creada República Democràtica del Congo. La fallida d’aquest ordre constitucional és atribuït a la multiplicació dels centres de decisió i a la insuficiència escandalosa d’un marc polític comú, que segons Gaud, van degenerar en una situació anàrquica.
El 1967 Mobutu, que havia pres el poder mitjançant un cop d’estat el 1965, proclama la Constitució de la Segona República, de caràcter centralista, que es mantindrà, tot i les modificacions posteriors, fins al 1992. El 1970 es porta a terme una reforma constitucional que institucionalitza la pràctica política: no hi ha competència pluripartidista. En les eleccions legislatives només intervé el partit del president colpista Mobutu: el Moviment Popular per la Revolució (MPR).
Durant el 1970 es van portar a terme dues reformes constitucionals més, orientades a institucionalitzar els canvis propugnats per Mobutu. Entre aquests canvis hi ha l’inici d’una pràctica política conduïda i dirigida pel mateix Mobutu, que tindrà com a conseqüències més importants el canvi de nom del país, que passarà de ser República Democràtica del Congo a ser República del Zaire, el canvi dels noms cristians per noms locals, nacionalització de les empreses situades al país, etc.
El 1974 es va tornar a modificar la Constitució. Respecte a les reformes realitzades hi ha diferents interpretacions. D’una banda, es diu que formalment tenien com a objectiu propiciar els mecanismes necessaris per repartir la riquesa de l’Estat en els àmbits polític i social, però el sistema va generar tota una sèrie de contradiccions que van acabar amb la imposició d’un sistema fortament repressiu. De l’altra, es diu que les reformes es van encaminar a institucionalitzar totalment la fusió entre el partit de Mobutu (Mouvement Populaire pour la Révolution) i l’Estat, de manera que s’afirmava en l’article 29 de la Constitució que l’MPR era la nació zairesa organitzada políticament.
El 1978 es va portar a terme una altra reforma constitucional per la qual s’institucionalitza la funció de primer ministre. A més, s’allarga la durada del mandat del president de 5 anys a 8, i es limita la reelecció del president a una sola vegada.
1992 serà l’any en què la Conferència Nacional Sobirana (CNS) emetrà una nova Constitució al voltant de la qual s’han articulat tota una sèrie de reflexions. Aquesta Constitució hauria d’haver representat un pas important en el que es preveia com el començament d’una nova etapa al país. Etapa caracteritzada per l’ampliació de la participació política a tots els partits polítics i a la societat civil del Zaire. Tot i això, la lluita pel poder que mantenien Mobutu i els seus partidaris amb aquesta nova entitat va veure els seus fruits en un acord amb l’oposició política que donaria lloc a l’Acta Constitucional de la Transició (abril de 1994). Acta que va ser reconeguda pel Govern, al capdavant del qual se situava Mobutu, com a text constitucional i que va tenir vigència fins a la presa del poder per Kabila el maig de 1997.
El 6 d’octubre de 1996, l’Alt Consell de la República – Parlament de Transició adopta un nou projecte de Constitució de la Tercera República. Aquest projecte havia de ser sotmès a referèndum, però aquest no va arribar a fer-se mai, així que el nou projecte de Constitució no va veure la llum. De totes maneres, és interessant veure les concessions que va realitzar la CNS davant Mobutu i els seus partidaris. Des de les Nacions Unides s’afirma que domina el punt de vista del sector presidencialista, d’aquesta manera es va acceptar que el règim polític fos semipresidencialista i que el primer ministre fos elegit i nomenat pel cap de l’Estat d’entre una llista proposada per la majoria de parlamentaris. Així mateix, el primer ministre podria ser destituït pel president. Segons l’informe presentat pel relator de les Nacions Unides, amb aquest projecte de Constitució es desnaturalitzava el sistema federalista que en un inici havia adoptat la Conferència Nacional Sobirana.
El 17 de maig de 1997, el govern de Mobutu és definitivament derrocat i en el seu lloc s’alça un govern, el de l’AFDL, encapçalat per Laurent-Desiré Kabila.
Entre el 17 de maig de 1997 i el 28 de maig del mateix any, l’única norma legal a la República Democràtica del Congo eren els Estatuts de l’Aliança. El 28 de maig el govern de Kabila, amb el decret llei núm. 3 de 1997, va anunciar un programa constitucional pel qual totes les disposicions constitucionals, legals i reglamentàries anteriors quedaven derogades (incloent els acords de la Conferència Nacional Sobirana. Aquest text constitucional és qualificat pel relator especial a la República Democràtica del Congo com del més clàssic caràcter autoritari. S’organitza un sistema polític en què el president de la República Democràtica del Congo, Kabila, concentra el poder polític i governa per decret llei. D’aquesta manera, la divisió de poders no existeix.
El 30 de març de 1998 es va conèixer un projecte constitucional que es caracteritzava per no tenir en compte els acords de l’Assemblea Nacional Sobirana, per introduir un règim unitari, per introduir l’anglès com a llengua nacional, suprimia el càrrec de primer ministre i no solucionava la problemàtica de la nacionalitat dels banyamulenges (un dels factors que va esperonar la guerra de 1996.
El maig de 1998 s’estableix una Assemblea Constituent i Legislativa de la qual hauria de sortir una Comissió Redactora de la Constitució congolesa. Per decret llei, el 21 de setembre de 1998, es crea una Comissió de Reforma del Projecte Constitucional, composta per membres del Govern i persones afins a Kabila. La Comissió tenia com a missió proposar les lleis electorals, de partits polítics i d’ONG. Cap de les noves organitzacions creades tindran el reconeixement públic de la població ni credibilitat nacional. L’octubre del mateix any es van presentar les proposicions de la Comissió de Reforma del Projecte Constitucional a Kabila, president de la República i única persona que podia prendre decisions sobre això.
El text resultant d’aquestes operacions és un esborrany de Constitució que, segons l’informe del relator especial a la Comissió de Drets Humans de febrer de 1999 , «consagra un règim parlamentari reforçat, en el qual el president nomena i revoca el primer ministre i un Parlament bicameral. L’Estat és bàsicament unitari, encara que les províncies tenen importants atribucions, que elegeixen els seus governadors i assemblees provincials. [...] El Consell Superior de la Magistratura és reemplaçat per una Haute Autorité Judiciare, encapçalada pel president de la República.... La Constitució consagra estats d’excepció amb un ampli marge per a l’arbitrarietat». Tot i això, l’esborrany de Constitució no ha estat, com es tenia previst, objecte de cap referèndum per part de la població. Per tant, encara no regeix.