L'ordre post-mobutista

 

 

 

 

| Tornar índex Anŕlisi |

 

 

CAP A UNA NOVA "GUERRA D'ALLIBERAMENT" A LA REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO

| Tornar índex Anàlisi |

 

INTRODUCCIÓ

Les diferències al si de l'AFDL es van fer paleses ja des de la seva creació, les lluites i enfrontaments armats entre l'esfera tutsi-rwandesa-ugandesa i l'esfera katango-congolesa-angolesa van ser freqüents en la guerra d'alliberament de 1996-1997 contra Mobutu. Aquestes diferències es van apaivagar després de la victòria militar de maig de 1997, però com veurem a continuació no van trigar a portar els primers problemes a l'estabilitat de l'RD Congo.

Ja des de 1997, Laurent-Desiré Kabila tenia la voluntat d'emancipar-se dels seus padrins rwandesos i ugandesos. El mes de juliol de 1998, Kabila va expulsar tots els militars rwandesos que formaven part de les Forces Armades del Congo (FAC) i clar això no va fer més que accelerar la formació d'un nou moviment armat. Rwanda i Uganda, en veure les intencions de Kabila, i veure amenaçats els seus interessos econòmics, es van esforçar a organitzar una nova coalició, aquest cop anti-Kabila. A la formació d'aquesta coalició va ajudar també la nul·la política de democratització que va portar a terme Kabila i que va fer créixer el descontentament de gran part de la població de la República Democràtica del Congo.

Així doncs, el 2 d'agost de 1998, un nou moviment d'alliberament neix a l'est de la República Democràtica del Congo, a la conflictiva regió del Kivu.

LA NOVA COALICIÓ REBEL

http://www.crisisweb.org/projects/cafrica/reports/ca03frepa.htm

La nova coalició rebel contra Laurent-Desiré Kabila, com veurem a continuació, està formada per molts dels antics col·laboradors de Kabila, tant durant «la guerra d'alliberament de 1996» com en la seva etapa de Govern en la nova República Democràtica del Congo.

Els militars
Els militars banyamulenges: els tutsis congolesos de la regió del Kivu van ser uns dels principals aliats de Kabila a la guerra del 1996 contra Mobutu. Tot i que al principi alguns banyamulenges van rebre recompenses ocupant llocs de responsabilitat a l'Exèrcit, sobretot a la regió del Kivu, fet que no va anar com s'esperava. Davant la fallida de les expectatives que hi havien posat amb l'AFDL i amb Kabila, i la falta de solució al problema de la seva nacionalitat, van ser els primers a revoltar-se contra el nou règim. Ja des del principi de 1998, Kabila va intentar dispersar els elements banyamulenges en el si de les Forces Armades Congoleses (FAC). Però el cop de gràcia va tenir lloc el juliol del mateix any, quan Kabila va expulsar de les FAC tots els que ell denominava rwandesos (tutsis congolesos). La seva posició en aquest nou conflicte és potser una de les més complicades. De fet, les seves relacions amb Rwanda, principal instigador d'aquesta nova rebel·lió juntament amb Uganda, tampoc eren bones. En primer lloc, perquè Rwanda no va fer gaire pressió sobre Kabila per tal de solucionar el seu problema de nacionalitat i se sentien abandonats. I, en segon lloc, perquè la política de càstig que Kigali duia a terme a la regió del Kivu, amb incursions militars a la recerca dels antics genocidis (hutus), feia que les seves relacions amb la resta de la població de la regió fossin molt tenses i deixessin poc marge per a la negociació als banyamulenges. Sigui quin sigui el desenllaç d'aquesta nova rebel·lió, la posició d'aquest grup no serà fàcil. Si la rebel·lió fracassa, difícilment els tutsis congolesos podran continuar vivint a l'est de la República Democràtica del Congo i, si triomfa, serà difícil també trobar una fórmula de convivència amb la resta de la població del Kivu, que no els considera ciutadans congolesos. Sembla que, un cop més, aquest grup ha estat instrumentalitzat pels interessos rwandesos, ja que veient en la situació en què queden a la seva regió, la seva millor opció hagués estat la negociació.

Els militars expulsats de les Forces Armades Congoleses (FAC): la majoria ja van ser apartats de les Forces Armades del Zaire (FAZ) de Mobutu. Són dels pocs membres de les FAC que van rebre una veritable formació militar, tot i que van sortir d'un exèrcit indisciplinat i mal pagat com les FAZ. Com al 1996, amb els soldats que estaven a les ordres de Mobutu, aquests tampoc van cobrar els seus sous durant molts mesos, pràcticament fins al juliol de 1998. Així no els va costar respondre a una ordre d'un dels seus comandants, Jean-Pierre Ondekane. Ara, de nou, estan al capdavant de la resistència als pobles del Kivu.

Els civils
Reunió Congolesa per la Democràcia (RCD): aquesta organització reuneix un nombrós grup de civils. També molts dels seus integrants van estar a llocs clau al Govern de Laurent-Desiré Kabila:

Bizama Karaha (tutsi del Kivu sud), exministre d'Afers Estrangers de Kabila. Ara ocupa el mateix lloc dintre de l'RCD.
Shambuyi Kalala (Kasai), exresponsable de la propaganda de l'AFDL. També ocupa la mateixa funció a l'RCD.
Emille Llunga (Katanga) que volia ser el president del braç polític dels tigres de katanga, i que no va acceptar que Kabila l'apartés del poder després de la victòria de maig de 1997. Actualment és ministre de Salut de l'RCD.
Moïse Nyarugabo (tutsi del Kivu sud), exsecretari particular de Kabila. Avui és vicepresident de l'Assemblea de l'RCD.
Deogratias Bugera (tutsi del Kivu nord), exsecretari general de l'AFDL, va ser l'últim dels fundadors que va aguantar al costat de Kabila. El president Kabila es va esforçar per tal de restar-li cada cop més poder, fins que el juny de 1998 va tallar la seva carrera dintre de l'AFDL. Tot i que no apareix a l'organigrama de l'RCD, la seva presència ha estat confirmada per diverses fonts (International Crisis Group).

Les figures de l'antic règim:
Arthur Zahidi Ngoma, el primer coordinador d'aquest moviment. És un jurista que treballa pels drets humans, oposat primer a Mobutu i després a Kabila. Va estar molt de temps a l'exili i més tard va passar molts mesos a la presó (novembre de 1997-maig de 1998) per haver impartit una conferència de premsa a Kinshasa en nom del seu partit. Recordem aquí que cap partit pot funcionar individualment a l'RD Congo de Kabila.
Wamba die Wamba, professor d'història a Tanzània, interessat en els treballs al voltant dels conceptes de democràcia africana i reconciliació, elegit al capdavant de l'RCD.
Alexis Tambwé, antic director de l'Oficina de Duanes, que va fundar amb Kengo wa Dondo la Unió de Demòcrates Independents (UDI), partit del qual era el president. Que va ser ministre de Transports i Telecomunicacions en el Govern de Kengo wa Dondo, també va participar dels governs de Tshisekedi i Faustin Birindwa. Va marxar a l'exili amb la victòria de Kabila. Actualment és membre del Comitè Director de l'RCD.
Lunda Bululu, katanguès, va ser primer ministre amb Mobutu el 1990 i ministre d'Afers Estrangers als governs de Kengo wa Dondo. Actualment és el coordinador del Directori de l'RCD, a qui correspondria la funció de primer ministre.

Segons International Crisis Group, els canvis al capdavant de la nova rebel·lió són freqüents, la qual cosa fa dubtar de la seva representativitat i popularitat.

LES FORCES GOVERNAMENTALS CONGOLESES

http://www.crisisweb.org/projects/cafrica/reports/ca03frepa.htm

Els militars

Les forces armades: el Govern congolès té el suport dels soldats de les FAC que encara són lleials, però no van poder evitar els èxits esclatants de la rebel·lió a l'inici del conflicte. Segons International Crisis Group, aquests èxits de la rebel·lió només van poder ser aturats quan Angola, Zimbabwe i Namíbia van enviar tropes per donar suport a Kabila. Hem de tenir en compte que les tropes rebels reben el suport massiu de tropes rwandeses i ugandeses. A més, també cal recordar que molts dirigents de les FAC, fins a la victòria de maig de 1997, eren rwandesos i, per tant, coneixen perfectament les seves febleses.

Els Tigres de Katana: els Tigres de Katanga estan formats per exgendarmes de Katanga, exiliats a Angola per fugir de la repressió de Mobutu, ja des dels anys 60. Molts dels seus fills han crescut a Angola i ara són soldats d'elit del Moviment Popular d'Alliberament d'Angola (MPLA). Una bona part estan desmobilitzats com a conseqüència del procés de pau que es va dur a terme a Angola. Durant la primera «guerra d'alliberament» (1996-1997), els Tigres van enviar 2.000 homes per donar suport a l'AFDL en la seva lluita contra Mobutu. Ara, una bona part dels Tigres de Katanga continuen fidels a Kabila. Al començament d'aquesta nova rebel·lió, la direcció militar es va dividir en dos braços polítics que reivindicaven la representativitat dels Tigres de Katanga. Per un costat, la que es troba a Angola, amb Henri Mukatshung Mwambu al capdavant, secretari general del Front d'Alliberament Nacional del Congo (FLNC), implicat en les dues guerres de Shaba (1977 i 1978), i que es va reunir a Kinshasa després de la victòria de Kabila. La majoria dels Tigres se senten molt lligats a la seva figura. Per l'altre costat, la direcció a Brussel·les, comandada per Emille Llunga. La seva figura està lligada en aquests moments al bàndol de la nova rebel·lió (vegeu les forces civils de la rebel·lió), encara que ho ha fet a títol personal. La majoria dels seus companys s'han adherit a les forces de Kabila en contra de la intervenció rwandesa i ugandesa.

Els antics membres de les forces armades del Zaire: dins de les forces que donen suport a Kabila podem trobar antics membres de les Forces Armades del Zaire que, de la mateixa manera que les tropes de Katanga, i en un reflex nacionalista, s'han posat en contra de les tropes de Rwanda i Uganda que donen suport a la nova rebel·lió.

Les milícies populars: al costat de les forces de Kabila hem de tenir en compte una última força, molt més difícil de controlar que la resta. Parlem de les milícies populars, anomenades Defensa civil i popular. Va ser el mateix Kabila qui les va crear i encoratjar. El 25 d'agost de 1998, Kabila va dir: «Als pobles, la gent ha de prendre les armes, les armes tradicionals, les llances i les fletxes, per esclafar l'enemic si no voleu ser esclaus dels tutsis». A Kinshasa, després de l'atac dels rebels al final d'agost, van haver-hi assassinats de presumptes col·laboradors dels rebels. Les autoritats de Kinshasa han fet servir de nou, a la regió dels Grans Llacs (Rwanda, 1994), la confrontació ètnica per mobilitzar les masses. La dialèctica dels dirigents de Kinshasa va tornar a activar els dimonis ètnics i és per això que hi ha el perill que es tornin a succeir fets tan dramàtics com els de la guerra de Rwanda el 1994.

Els civils

La població de Katanga: dintre de l'àmbit civil que dóna suport a Kabila trobem, en primer lloc, els katanguesos a Kinshasa. Aquests han estat directament beneficiats pel règim de Kabila, que ha practicat el nepotisme i el tribalisme. Kabila ha beneficiat principalment una ètnia, la seva, la baluba de Katanga. La resta de grups ètnics també han estat beneficiats, però en menor mesura. Això pot explicar per què ja abans d'aquesta nova rebel·lió Kabila no era molt popular a la capital de la província del coure, Lummunbashi, controlada per les ètnies no lubes de Katanga. Tot i això, sembla que la rivalitat entre els katanguesos (sud contra nord, els katanguesos «autèntics» contra els balubakalat) s'ha apaivagat. Cal recordar aquí que Kabila és luba per part de pare i lunda per part de mare. I això ho han tingut en compte els intel·lectuals del sud.

La fidelitat de la població a Kabila: una part de la població congolesa donava suport a Kabila abans de l'inici de la rebel·lió, a causa dels progressos enregistrats en la gestió de determinats assumptes. Hi ha unanimitat en l'afirmació que ha millorat la seguretat en la vida quotidiana de les classes menys afavorides de Kinshasa. També les classes més afavorides han notat aquesta millora de la seguretat, encara que amb Mobutu tenien la possibilitat de pagar militars per a la seva protecció, cosa que ara no és possible. Han de confiar la protecció de les seves propietats a simples militars o a autoritats civils, que a vegades s'apropien de cases i vehicles. De totes maneres, després de l'inici de la segona rebel·lió ha augmentat la violència contra presumptes col·laboradors de la rebel·lió i també han augmentat el nombre d'organitzacions civils de defensa, la qual cosa ha fet que augmenti considerablement la inseguretat. A les ciutats de Lummunbashi (Katanga) i Kananga (Kasai occidental) res no ha canviat. Els militars emplaçats allà són pràcticament els mateixos, dotats de nous caps impotents per disciplinar les tropes. Al Kivu, la qüestió de la seguretat és molt complicada. Aquesta regió no ha conegut la pau des de l'inici de la primera «guerra d'alliberament». Les tribus no rwandòfones congoleses estan organitzades en diverses milícies, que s'ajunten puntualment amb les milícies extremistes hutus per atacar la població tutsi i les tropes rwandeses. Les tropes rwandeses (militars de l'Exèrcit Patriòtic Rwandès) penetren regularment a territori congolès cercant antics membres de les Forces Armades Rwandeses (antiga FAR) i els Interahamwes.
També una part important de la població era hostil al règim de Kabila, però amb la nova insurrecció molts li han donat suport. Això és a causa de la presència de tropes estrangeres donant suport a la rebel·lió. La presència de tropes de Rwanda i Uganda a la rebel·lió ha enfortit la posició de Kabila. A l'RD Congo només hi ha una qüestió amb la qual tothom està d'acord, la indivisibilitat del país. I Kabila, que això ja ho sap, ha descrit aquesta nova rebel·lió com un intent de secessió que respon als interessos imperialistes de Rwanda i Uganda.

LES FORCES NEUTRES

http://www.crisisweb.org/projects/cafrica/reports/ca03frepa.htm

Aquestes són essencialment (excepte l'AFDL) els partits polítics prohibits pel règim de Laurent-Desiré Kabila:

La Unió per la Democràcia i el Progrés Social (UDPS): d'Etienne Tshisekedi.
Partit Demòcrata Social Cristià (PDSC)
Les Forces Innovadores de la Unió Sagrada (FONUS): d'Olegankoy
L'Aliança de Forces Democràtiques per a l'Alliberament del Congo (AFDL): S'ha de tenir en compte que l'AFDL, com a moviment, té veus i opcions diferents a les de Laurent-Desiré Kabila.

Totes aquestes forces han defensat l'opció de negociació enfront de la rebel·lió armada. Totes aquestes han enviat emissaris per tal de sondejar l'actitud dels rebels. La resta de forces polítiques o bé mantenen les seves reserves per motius de seguretat o bé encara desconfien de la importància del rol de Rwanda en la nova rebel·lió. En definitiva, el que volen, aprofitant la insurrecció és tenir veu com a actors en el cas que s'arribin a produir converses.

LES IMPLICACIONS EXTERIORS DEL NOU CONFLICTE

Rwanda
Les relacions entre Rwanda i l'RD Congo es van començar a deteriorar ja des del principi de 1997. La instal·lació de militars rwandesos a les luxoses mansions abandonades pels mobutistes durant la guerra, i els enviaments regulars de carregaments de béns cap a Kigali, per part d'aquests, va fer a poc a poc molt impopulars els rwandesos. Conscient d'aquesta impopularitat creixent, i la necessitat de fer front als atacs dels rebels hutus al Kivu, el Govern de Kigali va mobilitzar una bona part de les tropes que eren presents a la resta de l'RD Congo. Una setmana darrere de l'altra les tensions anaven creixent entre els antics aliats. Kampala (Uganda), però sobretot Kigali van començar a creure que Kabila seria incapaç de portar a terme una política per estabilitzar la societat i l'economia. Van començar a veure la incapacitat de Kabila per construir un consens nacional, ja que va apartar del poder tota l'oposició, i va passar el mateix pel que fa a l'equilibri regional i ètnic. També van constatar la impotència de Kinshasa a l'hora de perseguir els extremistes hutus i la guerrilla ugandesa, Aliança de Forces Democràtiques (musulmana, sostinguda per Sudan), que realitzaven incursions a Rwanda i Uganda des de territori de l'RD Congo. Més tard, quan entre juny i juliol de 1998 Kabila va expulsar els militars rwandesos de les FAC i va convidar a marxar de l'RD Congo totes les tropes estrangeres, aquestes relacions es van tornar antagòniques. D'altra banda, el joc d'alguns tutsis de la regió del Kivu respecte de la seva condició de rwandesos o congolesos, a vegades mirant Kigali, a vegades mirant Kinshasa, ha fet que l'opinió pública congolesa es decanti per considerar la població tutsi de l'est de l'RD Congo com a rwandesos i no com a congolesos.

Les motivacions de Rwanda en la guerra contra Kabila

En un principi, Rwanda va negar la seva implicació en aquesta guerra. Més tard va anunciar que prenia part en aquesta guerra contra Kinshasa a causa de les reaccions antitutsis que havien tingut lloc a Kinshasa, Lummunbashi i Kisangani. Les matances i l'amenaça d'un nou genocidi, amb la complicitat de les autoritats, justificaven la presència de tropes rwandeses i ugandeses al Congo. Un fet clau d'aquesta crisi va ser la presència d'extremistes hutus entre els membres de les FAC, descoberts en fotografies fetes per fotògrafs independents al camp de presoners de la rebel·lió a Kisangani. El recurs de Kabila envers els militars hutus va crear un fort reflex de defensa ètnica al Govern de Kigali, i una excusa perfecta per implicar-se en el conflicte i assegurar el control del potencial econòmic de la regió del Kivu.

Les motivacions econòmiques de Rwanda

Després de la guerra de l'AFDL, Kigali esperava que el control militar de la rica zona del Kivu li permetria alliberar-se dels seus finançadors internacionals. Recordem que la regió del Kivu és molt rica en recursos miners, especialment l'or de nord. El control del Kivu és un objectiu primordial de Kigali i Kampala. Però la decadència econòmica d'aquesta regió, la falta d'infraestructures econòmiques i de transport, l'augment de sentiments antitutsis, la falta d'un control real de la població per part de l'administració, suposen greus obstacles per als objectius d'autonomia financera de Kigali. I és que la capacitat d'inversió de Rwanda depèn en gran mesura del seu grau d'influència sobre la regió del Kivu.

Uganda
Uganda ha pres la mateixa posició que Rwanda en l'actual conflicte de l'RD Congo. Però hi ha un element que diferencia els seus interessos a la crisi. Per als qui desconeguin la situació d'Uganda, cal explicar que el règim de Museveni ha de fer front a tres grups rebels que lluiten contra ell. Aquests són: 1. Lord's Resistance Army (LRA). Són els hereus del Holy spirit mouvement, avui dia està dirigit per Joseph Kony, i vol que el país estigui dirigit sota els deu manaments de la Bíblia. Reagrupa sobretot la gent de l'ètnia acholi, frustrats per la pèrdua del poder que va suposar la victòria de Museveni el 1986. Són coneguts per la seva crueltat i per la preferència dels nens a l'hora del reclutament (diuen que és més fàcil fanatitzar-los). Normalment actua des de les seves bases del Sudan, i entren a Uganda pel nord.

2. Alliance of Democratic Forces (ADF).
Aquest moviment està format per membres fonamentalistes musulmans de l'organització Salaf Tabliq, i pels residus de l'Exèrcit Nacional d'Alliberament d'Uganda d'Amon Bazira. Aquesta guerrilla actua tant des de Sudan com des de l'RD Congo.

3. West Nile Bank Front.
Moviment format per fidels d'Idi Amin Dada (expulsat per l'armada de Tanzània el 1979). És actiu al nord-oest d'Uganda i també té bases a l'RD Congo. Les accions d'aquests grups són una veritable amenaça per al règim de Museveni, provoquen molts morts i desplaçaments de població. Aquesta situació ha creat una forta controvèrsia a la societat ugandesa, ja que cada cop són més els ugandesos que reclamen a Museveni que negociï amb els rebels. Per la seva part, Museveni ja ha deixat clar en moltes ocasions que l'única opció vàlida és la militar.
No és d'estranyar, doncs, que l'interès d'Uganda pel control del Kivu sigui una qüestió pràcticament de política interna. Al principi i durant molt temps la presència de tropes ugandeses al territori de l'RD Congo era aprovada pel Govern de Kabila. A més, en un principi les FAC també van lluitar contra l'Aliança de Forces Democràtiques (ADF). L'ordre de Kabila de juliol de 1998 d'expulsió de totes les tropes estrangeres de l'RD Congo, i amb el començament de la nova rebel·lió, Uganda té por que aquests grups aprofitin el caos per intensificar els seus atacs contra territori ugandès.
El setembre de 1998, el president Museveni va revelar que els principals aeroports de l'est de l'RD Congo estaven sota control de tropes ugandeses. Uganda va justificar la seva presència a territori de l'RD Congo argumentant que Sudan els feia servir per portar a terme operacions en contra d'Uganda. L'Exèrcit ugandès està desproveït d'aviació militar, però amb míssils terra-aire ja ha abatut diversos avions de la coalició pro-Kabila. Al contrari, l'opinió pública ugandesa està cada cop més inquieta amb les conseqüències que pot portar per a Uganda la seva implicació en la guerra de l'RD Congo. Hi ha una forta oposició a Uganda a la participació en aquesta guerra. La premsa ha denunciat l'increment desmesurat del pressupost militar, que ha arribat a suposar més de 350 milions de dòlars (SIPRI. Military Expediture Database). Però no només és això el que mou Uganda a intervenir en aquest conflicte, tampoc es poden obviar els grans recursos naturals i econòmics de què disposa el nord-est de l'RD Congo.

Sudan
Sudan ha esdevingut un actor indirecte en aquest conflicte per dos motius. Primer, pel finançament dels tres grups anti-Museveni que operen tant des del seu territori com des de l'RD Congo. I segon, pel suport que ha donat a Kabila en la guerra que manté la coalició rwandougandesa, encara que no ha participat materialment.

De la mateixa manera que Uganda denuncia l'actitud de Sudan envers els grups armats anti-Museveni, Sudan no perdona Uganda que doni suport a la guerrilla del sud del Sudan, Sudanese People Liberation Army (SPLA), formada per cristians i animistes que reneguen de la imposició de l'islam que practica el Govern de Khartum. Els integrants de l'SPLA són pròxims ètnicament als habitants del nord d'Uganda, i fa el reclutament entre els 350.000 refugiats sudanesos que viuen al nord d'Uganda. Si al final es verifica la participació de Sudan en aquest conflicte, llavors el conflicte inaugurarà un nou vessant que complicaria encara més aquest escenari. Hem de considerar que Sudan és la punta de llança de l'integrisme islàmic a l'Àfrica, només a l'RD Congo hi ha uns 8 milions de musulmans (d'un total de 45 milions). Els Estats Units consideren Sudan el seu principal adversari (enemic) a l'Àfrica. Tota la política nord-americana a l'Àfrica està dirigida a aïllar Sudan tant políticament com econòmicament. Des d'aquest punt de vista, la hipotètica entrada del Sudan en aquesta guerra al costat de Kabila provocaria el suport incondicional dels Estats Units a Rwanda i Uganda.

Zimbabwe
El Zimbabwe del president Robert Mugabe ha estat el primer país d'aportar ajuda directa al Govern de Kabila. Zimbabwe té diversos interessos i objectius per ajudar de forma directa Kabila: 1. Tant Zimbabwe com l'RD Congo són membres de la South African Developement Community (SADC). Els membres de l'SADC estan lligats per diferents acords, entre els quals n'hi ha un de defensa en cas d'agressió. Oficialment, Zimbabwe, Namíbia i Angola han intervingut en resposta a una demanda d'ajuda per part d'un dels membres de l'SADC (RD Congo). Però de fet, és important ressaltar que la resta de membres (Sud-àfrica, Lesotho, Malawi, Bostwana, Moçambic, Tanzània, Zàmbia, les Seychelles i Maurici) han mantingut una actitud més neutra davant Kinshasa.

2. Una segona raó són els interessos econòmics de Mugabe a l'RD Congo. Hi ha un contracte de 200 milions de dòlars entre els dos caps d'Estat. Aquest contracte comportava la provisió de béns alimentaris per a Harare (capital de Zimbabwe), però el 1998 aquest contracte s'ha fet servir per subministrar uniformes militars a l'RD Congo. Les mateixes fonts (International Crisis Group) asseguren que s'ha arribat a un acord en el camp de la mineria. Hi hauria un acord entre Zimbabwe Defense Industries i Gecamines (monopoli públic industrial de l' RD Congo), per al refinament del coure (segona etapa del tractament) a Zimbabwe, per tal de rendibilitzar la subutilització de les seves fàbriques. També el clan de Mugabe estaria interessat en el comerç de cobalt, del qual l'RD Congo és un gran productor.

3. En tercer lloc, Zimbabwe estaria interessat a mantenir l'eix RD Congo-Congo-Brazzaville i els seus corredors comercials per tal de poder aspirar a ser el líder de la regió o, almenys, disputar aquest lloc a Sud-àfrica i Uganda. Mugabe i Kabila són antics aliats (en el seu passat marxista) i Mugabe ja va ajudar Kabila en la «primera guerra d'alliberament». A diferència de Rwanda, Uganda o Angola, la guerra per Zimbabwe és un fet relativament desconegut, i encara que pot ser ben rebuda pels militars a Harare, també pot posar en perill l'ajuda financera exterior, la qual cosa pot empitjorar el panorama pressupostari de Zimbabwe. Tot això pot suposar un major deteriorament de la situació econòmica. Tot indica que Zimbabwe si entra en aquesta guerra no podrà sostenir l'esforç d'una guerra de llarga durada. A més, a diferència d'Angola o de Namíbia, que disposen d'ingressos procedents del petroli, Zimbabwe no té gran capacitat d'endeutar-se.

Namíbia
Namíbia està en una situació comparable a la de Zimbabwe. El seu president Sam Nujoma manté bones relacions i interessos econòmics amb Kabila. Els primers morts de la guerra no van ser ben acollits per l'opinió pública de Namíbia, que a més ja es va indignar quan es van enviar tropes a l'RD Congo sense que la qüestió es discutís al Parlament. Una part de l'opinió pública té por de les conseqüències que pot portar l'entrada a la guerra. El 4 de setembre de 1998, el diari The Namibian indicava que UNITA (Unió Nacional per la Independència Total d'Angola) estava estacionant carros de combat i artilleria a la frontera, i amenaçava amb atacar la ciutat fronterera de Rundu si les tropes de Namíbia no abandonaven l'RD Congo.

Angola
El 1996-1997 Angola va donar suport a la rebel·lió encapçalada per Kabila. Va aprofitar la situació per tallar el suport que el Govern de Mobutu estava donant a la guerrilla UNITA. L'octubre de 1996, Angola va intervenir militarment al Congo-Brazzaville per ajudar el general Denis Sassou-Nguesso (exmarxista com el president d'Angola Dos Santos) i fer fora del poder a Pascal Lissouba, que permetia que UNITA utilitzés el seu territori per evacuar la seva producció de diamants. El cert és que Angola manté el control de la costa atlàntica, donant suport tant a Congo-Brazzaville com a Congo-Kinshasa, i el que és més important el control tant de les instal·lacions com dels drets d'extracció de petroli, tot i que la seva població és una de les més pobres del món. El Govern de Luanda i la guerrilla UNITA van signar els acords de pau de Lusaka (1994), però el no-compliment d'aquests està a punt, si no ho ha fet ja, de portar de nou als enfrontaments. Angola, a diferència de Zimbabwe, té molta experiència en la guerra i és una de les majors potències militars d'Àfrica. Un enfrontament directe entre la coalició rwandougandesa i Angola seria, juntament amb l'entrada de Sudan en el conflicte, la situació més desestabilitzadora per a tota la regió.

Sud-àfrica
Sud-àfrica, tot i ser membre del SADC (South African Developement Community), va refusar enviar tropes per donar suport a Laurent-Desiré Kabila. Pretòria vol una solució negociada i diplomàtica de la crisi, perquè tem un enfrontament directe entre els dos pols regionals, la coalició rwandougandesa i Angola. Sud-àfrica va donar suport a l'entrada de l'RD Congo al SADC perquè pensava que això ajudaria a estabilitzar el país, però de fet ha succeït el contrari. La presència de l'RD Congo està desestabilitzant aquesta organització interafricana, que de fet està dividida entre els partidaris d'entrar a la guerra i els que consideren que això portaria a una internacionalització molt perillosa del conflicte.
De totes maneres, Sud-àfrica no es pot considerar un actor neutre respecte del conflicte de l'RD Congo. Sud-àfrica proveeix d'armes Rwanda i manté bones relacions amb el president d'Uganda, Museveni. Segons una informació apareguda al diari Mail and Guardian de Sud-àfrica, el 28 d'agost de 1998, diferents societats privades sud-africanes de mercenaris estan actuant al conflicte de l'RD Congo (mercenaris, venda d'armes, de mines i transport). La majoria d'aquestes treballarien per al Govern de l'RD Congo, sobretot en l'assistència en el combat i la protecció de personalitats. També n'hi ha que treballen per als països que donen suport a la rebel·lió com Uganda. La presència d'aquestes societats en l'escenari de la guerra treballant per als dos bàndols, posa la credibilitat del Govern de Pretòria en qüestió. Sud-àfrica es va comprometre que aquestes societats només actuarien en un país estranger amb el consentiment del Govern, i tot indica que això no ha estat respectat.
De totes formes, la posició oficial del Govern de Pretòria aposta per una solució negociada del conflicte de l'RD Congo.

Burundi
En funció de les diverses aliances de Burundi la seva voluntat seria la de restar neutre. D'una banda, Kabila és un aliat de Burundi en contra del bloqueig regional al qual està sotmès des de juliol de 1996. D'altra banda, les tropes de Burundi col·laboren regularment amb l'Exèrcit de Rwanda en la lluita contra els rebels burundesos (hutus) i els antics FAR. La presència de tropes de Burundi a territori de l'RD Congo respon, en primer lloc, al treball conjunt que portaven a terme amb la policia del Kivu sud a la recerca de rebels hutus burundesos i, en segon lloc, perquè la seguretat de la frontera amb l'RD Congo és vital per a Burundi, com un dels principals contorns de l'embargament.

El Txad
Durant el més de setembre, el president Laurent-Desiré Kabila, a la recerca de nous aliats, va tornar a acostar-se a l'Àfrica francòfona. França va veure en aquesta circumstància l'oportunitat de recuperar un mica la influència en la regió que va perdre després del genocidi de Rwanda de 1994. En una cimera a Libreville (Gabon) el 24 de setembre de 1998, França va donar suport al Txad en l'enviament d'un miler de soldats per donar suport a Kinshasa. Des d'aquest punt de vista, no es pot excloure que el Txad, pobre, vulgui més tard una recompensa de l'RD Congo pel suport en la nova guerra.

Líbia
Líbia, segons la premsa de Kinshasa, ha facilitat el transport de les tropes del Txad al Congo. Aquest suport no es pot explicar només per la solidaritat de Trípoli amb governs marxistes/nacionalistes, ni per les relacions que puguin haver-hi entre Kabila i M. M. Gadafi. Segons International Crisis Group, sembla més provable que Trípoli hagi vist en aquesta crisi una ocasió per sortir de l'aïllament internacional al qual està sotmès pels Estats Units. El més de setembre de 1998, va organitzar una petita cimera per tractar el tema de l'RD Congo. La posició de Líbia en aquesta nova crisi segurament estarà en funció del resultat de les converses que manté Líbia en l'actualitat amb els EUA per normalitzar les seves relacions.
També pot ajudar a entendre la posició de Líbia al conflicte el fet que Gadafi va ser una gran aliat del coronel Bagaza de Burundi, principal enemic polític de l'actual president de Burundi, el major Pierre Buyoya. Per tenir més informació al voltant de la implicació d'aquests països (i d'altres), vegeu la informació donada per Africa News (26 d'octubre de 1998).

QUATRE POSSIBLES ESCENARIS FUTURS. INTERNATIONAL CRISIS GROUP
L'evolució futura del conflicte és difícil de determinar, a causa que les implicacions tant internes com externes són extraordinàriament complexes. International Crisis Group ha elaborat quatre possibles escenaris futurs a la regió dels Grans Llacs i les seves conseqüències (amb tota la reserva i prudència que aconsellen aquest tipus d'exercici). Aquestes hipòtesis poden no ser totes les possibles, però el que és segur és que ens permetran seguir amb un major coneixement els futurs esdeveniments en una de les zones calentes del planeta en l'actualitat. 1. El primer escenari ens situa en una RD Congo on els aliats de Kabila han aconseguit vèncer la coalició rwandougandesa (la rebel·lió). L'escenari d'una victòria militar dels aliats de Laurent-Desiré Kabila reforçaria la seva voluntat de no compartir el poder i, per tant, el seu caràcter autoritari. La possible inexistència d'un consens polític també comportaria conseqüències econòmiques (desconfiança dels inversors nacionals i internacional, dificultats per portar a terme reformes fiscals, falta de liquiditat de l'Estat, dificultats per pagar els funcionaris i els militars, aprofundiment de la crisi econòmica, etc.). També l'obligació de l'RD Congo de pagar els seus aliats en la guerra (públics o privats) comportaria més problemes al pressupost nacional. D'altra banda, la possibilitat que Rwanda i Uganda continuessin una guerra de baixa intensitat a l'est de l'RD Congo deixaria aquesta regió sota una inestabilitat permanent, i amb un exèrcit incapaç de defensar les fronteres de l'RD Congo sense ajuda exterior. A més, en aquesta hipotètica situació hi hauria el risc que la població de l'RD Congo definís un nou cap de turc (els katanguesos, els suposats mobutistes, els originaris de l'Equateur, els de Kasai). Segons ICG (International Crisis Group), el resultat d'aquest escenari seria la confirmació de la desestabilització i l'amenaça per a tota la regió.

2. Status quo entre els aliats de Kabila, presents a l'oest i el centre de l'RD Congo, i la coalició rwandougandesa, que domina l'est del país. Aquest escenari es podria donar sempre que part dels aliats de Kabila es fessin enrere, a causa de problemes interns propis (opinió pública, excessiu cost econòmic) o pressions exteriors (diplomàcia). Aquesta situació podria comportar que les riqueses de l'RD Congo fossin explotades per les potències africanes presents a l'RD Congo. D'altra banda, per un costat Kabila i els seus mantindrien el poder a l'oest de l'RD Congo, amb un equip dirigent pràcticament format per estrangers (de parla suahili). L'est de l'RD Congo restaria sota control d'Uganda i Rwanda. Segurament, ambdues parts tindrien grups oposats al seu poder a causa de la seva poca representativitat. Segons ICG, el resultat d'aquest escenari és un dels més complicats per a la regió. Inestabilitat i risc, en termes de fragmentació de l'RD Congo i un possible procés de redefinició de fronteres, que augmenta molt el risc d'internacionalització.

3. Status quo entre les dues parts. Acord per a l'obertura de negociacions. Transformació de les tropes estrangeres existents al país en forces d'interposició. Sota aquesta possibilitat la sobirania de l'RD Congo apareixeria encara més debilitada. ICG posa els exemples de l'Àfrica de l'oest o de les forces d'interposició a Libèria i Sierra Leone que estan dirigides per Nigèria. Aquestes forces d'interposició podrien fer-se servir per afirmar un imperialisme regional. Una conseqüència d'aquesta situació seria el retardament de l'esclat del país. Per tant, l'ICG diu que portaria estabilitat a curt termini, però que a mitjà i llarg termini podria arribar una nova desestabilització.

4. Status quo entre les dues parts. Acord per a l'obertura de negociacions. Intervenció de forces d'interposició formades per tropes no-part en el conflicte. Sota aquesta hipòtesi les tropes estrangeres presents al conflicte haurien de marxar del país i ser reemplaçades per les noves forces d'interposició. Aquestes tropes haurien de patrullar tant la frontera del Kivu, com la frontera amb Angola, i cooperar amb Kigali, Kampala i Luanda per donar resposta a la seva demanda de seguretat. Les negociacions s'obririen amb la qüestió del Kivu per les tres parts afectades pels atacs de les guerrilles (Rwanda, Burundi i Uganda). Aquestes converses també haurien de solucionar el problema de la nacionalitat de tots els congolesos. Finalment, les converses haurien d'acordar un govern de transició amb representació de totes les ètnies de l'RD Congo, i establir un calendari cap a una nova constitució i un procés electoral. Segons l'ICG, aquest és l'únic escenari dels previstos que podria portar a una pacificació duradora de la regió. Si bé no sembla impossible que es pugui arribar a un acord d'alto el foc i al desplegament d'una força internacional d'interposició, sí que sembla molt complicat que aquestes converses portin a acords que afavoreixin tothom. A més, exigiria una actitud ferma i el suport econòmic d'una comunitat internacional cada cop menys unida i sensibilitzada pel drama d'Àfrica. El pastís de l'RD Congo (els recursos) és massa gran i important perquè alguns s'aturin a pensar en les conseqüències d'aquesta guerra en una població que mai ha gaudit dels rics i inabastables recursos del seu país.

 

| Inici pŕgina | Tornar índex de l'ordre post-mobutista| Tornar índex Anŕlisi |