Ja des de 1997, Laurent-Desiré Kabila tenia la voluntat d'emancipar-se dels seus padrins rwandesos i ugandesos. El mes de juliol de 1998, Kabila va expulsar tots els militars rwandesos que formaven part de les Forces Armades del Congo (FAC) i clar això no va fer més que accelerar la formació d'un nou moviment armat. Rwanda i Uganda, en veure les intencions de Kabila, i veure amenaçats els seus interessos econòmics, es van esforçar a organitzar una nova coalició, aquest cop anti-Kabila. A la formació d'aquesta coalició va ajudar també la nul·la política de democratització que va portar a terme Kabila i que va fer créixer el descontentament de gran part de la població de la República Democràtica del Congo.
Així doncs, el 2 d'agost de 1998, un nou moviment d'alliberament neix a l'est de la República Democràtica del Congo, a la conflictiva regió del Kivu.
La nova coalició rebel contra Laurent-Desiré Kabila, com veurem a continuació, està formada per molts dels antics col·laboradors de Kabila, tant durant «la guerra d'alliberament de 1996» com en la seva etapa de Govern en la nova República Democràtica del Congo.
Els militars expulsats de les Forces Armades Congoleses (FAC): la majoria ja van ser apartats de les Forces Armades del Zaire (FAZ) de Mobutu. Són dels pocs membres de les FAC que van rebre una veritable formació militar, tot i que van sortir d'un exèrcit indisciplinat i mal pagat com les FAZ. Com al 1996, amb els soldats que estaven a les ordres de Mobutu, aquests tampoc van cobrar els seus sous durant molts mesos, pràcticament fins al juliol de 1998. Així no els va costar respondre a una ordre d'un dels seus comandants, Jean-Pierre Ondekane. Ara, de nou, estan al capdavant de la resistència als pobles del Kivu.
Bizama Karaha (tutsi del Kivu sud), exministre d'Afers Estrangers de Kabila.
Ara ocupa el mateix lloc dintre de l'RCD.
Shambuyi Kalala (Kasai), exresponsable de la propaganda de l'AFDL. També
ocupa la mateixa funció a l'RCD.
Emille Llunga (Katanga) que volia ser el president del braç polític
dels tigres de katanga, i que no va acceptar que Kabila l'apartés del
poder després de la victòria de maig de 1997. Actualment és
ministre de Salut de l'RCD.
Moïse Nyarugabo (tutsi del Kivu sud), exsecretari particular de Kabila.
Avui és vicepresident de l'Assemblea de l'RCD.
Deogratias Bugera (tutsi del Kivu nord), exsecretari general de l'AFDL, va ser
l'últim dels fundadors que va aguantar al costat de Kabila. El president
Kabila es va esforçar per tal de restar-li cada cop més poder,
fins que el juny de 1998 va tallar la seva carrera dintre de l'AFDL. Tot i que
no apareix a l'organigrama de l'RCD, la seva presència ha estat confirmada
per diverses fonts (International
Crisis Group).
Les figures de l'antic règim:
Arthur Zahidi Ngoma, el primer coordinador d'aquest moviment. És un jurista
que treballa pels drets humans, oposat primer a Mobutu i després a Kabila.
Va estar molt de temps a l'exili i més tard va passar molts mesos a la
presó (novembre de 1997-maig de 1998) per haver impartit una conferència
de premsa a Kinshasa en nom del seu partit. Recordem aquí que cap partit
pot funcionar individualment a l'RD Congo de Kabila.
Wamba die Wamba, professor d'història a Tanzània, interessat en
els treballs al voltant dels conceptes de democràcia africana i reconciliació,
elegit al capdavant de l'RCD.
Alexis Tambwé, antic director de l'Oficina de Duanes, que va fundar amb
Kengo wa Dondo la Unió de Demòcrates Independents (UDI), partit
del qual era el president. Que va ser ministre de Transports i Telecomunicacions
en el Govern de Kengo wa Dondo, també va participar dels governs de Tshisekedi
i Faustin Birindwa. Va marxar a l'exili amb la victòria de Kabila. Actualment
és membre del Comitè Director de l'RCD.
Lunda Bululu, katanguès, va ser primer ministre amb Mobutu el 1990 i
ministre d'Afers Estrangers als governs de Kengo wa Dondo. Actualment és
el coordinador del Directori de l'RCD, a qui correspondria la funció
de primer ministre.
Segons International Crisis Group, els canvis al capdavant de la nova rebel·lió són freqüents, la qual cosa fa dubtar de la seva representativitat i popularitat.
Les forces armades: el Govern congolès té el suport dels soldats de les FAC que encara són lleials, però no van poder evitar els èxits esclatants de la rebel·lió a l'inici del conflicte. Segons International Crisis Group, aquests èxits de la rebel·lió només van poder ser aturats quan Angola, Zimbabwe i Namíbia van enviar tropes per donar suport a Kabila. Hem de tenir en compte que les tropes rebels reben el suport massiu de tropes rwandeses i ugandeses. A més, també cal recordar que molts dirigents de les FAC, fins a la victòria de maig de 1997, eren rwandesos i, per tant, coneixen perfectament les seves febleses.
Els Tigres de Katana: els Tigres de Katanga estan formats per exgendarmes de Katanga, exiliats a Angola per fugir de la repressió de Mobutu, ja des dels anys 60. Molts dels seus fills han crescut a Angola i ara són soldats d'elit del Moviment Popular d'Alliberament d'Angola (MPLA). Una bona part estan desmobilitzats com a conseqüència del procés de pau que es va dur a terme a Angola. Durant la primera «guerra d'alliberament» (1996-1997), els Tigres van enviar 2.000 homes per donar suport a l'AFDL en la seva lluita contra Mobutu. Ara, una bona part dels Tigres de Katanga continuen fidels a Kabila. Al començament d'aquesta nova rebel·lió, la direcció militar es va dividir en dos braços polítics que reivindicaven la representativitat dels Tigres de Katanga. Per un costat, la que es troba a Angola, amb Henri Mukatshung Mwambu al capdavant, secretari general del Front d'Alliberament Nacional del Congo (FLNC), implicat en les dues guerres de Shaba (1977 i 1978), i que es va reunir a Kinshasa després de la victòria de Kabila. La majoria dels Tigres se senten molt lligats a la seva figura. Per l'altre costat, la direcció a Brussel·les, comandada per Emille Llunga. La seva figura està lligada en aquests moments al bàndol de la nova rebel·lió (vegeu les forces civils de la rebel·lió), encara que ho ha fet a títol personal. La majoria dels seus companys s'han adherit a les forces de Kabila en contra de la intervenció rwandesa i ugandesa.
Els antics membres de les forces armades del Zaire: dins de les forces que donen suport a Kabila podem trobar antics membres de les Forces Armades del Zaire que, de la mateixa manera que les tropes de Katanga, i en un reflex nacionalista, s'han posat en contra de les tropes de Rwanda i Uganda que donen suport a la nova rebel·lió.
Les milícies populars: al costat de les forces de Kabila hem de tenir en compte una última força, molt més difícil de controlar que la resta. Parlem de les milícies populars, anomenades Defensa civil i popular. Va ser el mateix Kabila qui les va crear i encoratjar. El 25 d'agost de 1998, Kabila va dir: «Als pobles, la gent ha de prendre les armes, les armes tradicionals, les llances i les fletxes, per esclafar l'enemic si no voleu ser esclaus dels tutsis». A Kinshasa, després de l'atac dels rebels al final d'agost, van haver-hi assassinats de presumptes col·laboradors dels rebels. Les autoritats de Kinshasa han fet servir de nou, a la regió dels Grans Llacs (Rwanda, 1994), la confrontació ètnica per mobilitzar les masses. La dialèctica dels dirigents de Kinshasa va tornar a activar els dimonis ètnics i és per això que hi ha el perill que es tornin a succeir fets tan dramàtics com els de la guerra de Rwanda el 1994.
La població de Katanga: dintre de l'àmbit civil que dóna suport a Kabila trobem, en primer lloc, els katanguesos a Kinshasa. Aquests han estat directament beneficiats pel règim de Kabila, que ha practicat el nepotisme i el tribalisme. Kabila ha beneficiat principalment una ètnia, la seva, la baluba de Katanga. La resta de grups ètnics també han estat beneficiats, però en menor mesura. Això pot explicar per què ja abans d'aquesta nova rebel·lió Kabila no era molt popular a la capital de la província del coure, Lummunbashi, controlada per les ètnies no lubes de Katanga. Tot i això, sembla que la rivalitat entre els katanguesos (sud contra nord, els katanguesos «autèntics» contra els balubakalat) s'ha apaivagat. Cal recordar aquí que Kabila és luba per part de pare i lunda per part de mare. I això ho han tingut en compte els intel·lectuals del sud.
La fidelitat de la població a Kabila: una part de la població
congolesa donava suport a Kabila abans de l'inici de la rebel·lió, a
causa dels progressos enregistrats en la gestió de determinats assumptes.
Hi ha unanimitat en l'afirmació que ha millorat la seguretat en la vida
quotidiana de les classes menys afavorides de Kinshasa. També les classes
més afavorides han notat aquesta millora de la seguretat, encara que
amb Mobutu tenien la possibilitat de pagar militars per a la seva protecció,
cosa que ara no és possible. Han de confiar la protecció de les
seves propietats a simples militars o a autoritats civils, que a vegades s'apropien
de cases i vehicles. De totes maneres, després de l'inici de la segona
rebel·lió ha augmentat la violència contra presumptes col·laboradors
de la rebel·lió i també han augmentat el nombre d'organitzacions
civils de defensa, la qual cosa ha fet que augmenti considerablement la inseguretat.
A les ciutats de Lummunbashi (Katanga) i Kananga (Kasai occidental) res no ha
canviat. Els militars emplaçats allà són pràcticament
els mateixos, dotats de nous caps impotents per disciplinar les tropes. Al Kivu,
la qüestió de la seguretat és molt complicada. Aquesta regió
no ha conegut la pau des de l'inici de la primera «guerra d'alliberament».
Les tribus no rwandòfones congoleses estan organitzades en diverses milícies,
que s'ajunten puntualment amb les milícies extremistes hutus per atacar
la població tutsi i les tropes rwandeses. Les tropes rwandeses (militars
de l'Exèrcit Patriòtic Rwandès) penetren regularment a
territori congolès cercant antics membres de les Forces Armades Rwandeses
(antiga FAR) i els Interahamwes.
També una part important de la població era hostil al règim
de Kabila, però amb la nova insurrecció molts li han donat suport.
Això és a causa de la presència de tropes estrangeres donant
suport a la rebel·lió. La presència de tropes de Rwanda i Uganda
a la rebel·lió ha enfortit la posició de Kabila. A l'RD Congo
només hi ha una qüestió amb la qual tothom està d'acord,
la indivisibilitat del país. I Kabila, que això ja ho sap, ha
descrit aquesta nova rebel·lió com un intent de secessió que respon
als interessos imperialistes de Rwanda i Uganda.
Aquestes són essencialment (excepte l'AFDL) els partits polítics prohibits pel règim de Laurent-Desiré Kabila:
La Unió per la Democràcia i el Progrés Social (UDPS):
d'Etienne Tshisekedi.
Partit Demòcrata Social Cristià (PDSC)
Les Forces Innovadores de la Unió Sagrada (FONUS): d'Olegankoy
L'Aliança de Forces Democràtiques per a l'Alliberament del Congo
(AFDL): S'ha de tenir en compte que l'AFDL, com a moviment, té veus i
opcions diferents a les de Laurent-Desiré Kabila.
Totes aquestes forces han defensat l'opció de negociació enfront de la rebel·lió armada. Totes aquestes han enviat emissaris per tal de sondejar l'actitud dels rebels. La resta de forces polítiques o bé mantenen les seves reserves per motius de seguretat o bé encara desconfien de la importància del rol de Rwanda en la nova rebel·lió. En definitiva, el que volen, aprofitant la insurrecció és tenir veu com a actors en el cas que s'arribin a produir converses.
Les motivacions de Rwanda en la guerra contra Kabila
En un principi, Rwanda va negar la seva implicació en aquesta guerra. Més tard va anunciar que prenia part en aquesta guerra contra Kinshasa a causa de les reaccions antitutsis que havien tingut lloc a Kinshasa, Lummunbashi i Kisangani. Les matances i l'amenaça d'un nou genocidi, amb la complicitat de les autoritats, justificaven la presència de tropes rwandeses i ugandeses al Congo. Un fet clau d'aquesta crisi va ser la presència d'extremistes hutus entre els membres de les FAC, descoberts en fotografies fetes per fotògrafs independents al camp de presoners de la rebel·lió a Kisangani. El recurs de Kabila envers els militars hutus va crear un fort reflex de defensa ètnica al Govern de Kigali, i una excusa perfecta per implicar-se en el conflicte i assegurar el control del potencial econòmic de la regió del Kivu.
Les motivacions econòmiques de Rwanda
Després de la guerra de l'AFDL, Kigali esperava que el control militar de la rica zona del Kivu li permetria alliberar-se dels seus finançadors internacionals. Recordem que la regió del Kivu és molt rica en recursos miners, especialment l'or de nord. El control del Kivu és un objectiu primordial de Kigali i Kampala. Però la decadència econòmica d'aquesta regió, la falta d'infraestructures econòmiques i de transport, l'augment de sentiments antitutsis, la falta d'un control real de la població per part de l'administració, suposen greus obstacles per als objectius d'autonomia financera de Kigali. I és que la capacitat d'inversió de Rwanda depèn en gran mesura del seu grau d'influència sobre la regió del Kivu.
QUATRE
POSSIBLES ESCENARIS FUTURS. INTERNATIONAL CRISIS GROUP
L'evolució futura del conflicte és difícil de
determinar, a causa que les implicacions tant internes com externes són
extraordinàriament complexes. International Crisis Group ha elaborat
quatre possibles escenaris futurs a la regió dels Grans Llacs i les seves
conseqüències (amb tota la reserva i prudència que aconsellen
aquest tipus d'exercici). Aquestes hipòtesis poden no ser totes les possibles,
però el que és segur és que ens permetran seguir amb un
major coneixement els futurs esdeveniments en una de les zones calentes del
planeta en l'actualitat. 1. El primer escenari ens situa en una RD Congo on
els aliats de Kabila han aconseguit vèncer la coalició rwandougandesa
(la rebel·lió). L'escenari d'una victòria militar dels aliats
de Laurent-Desiré Kabila reforçaria la seva voluntat de no compartir
el poder i, per tant, el seu caràcter autoritari. La possible inexistència
d'un consens polític també comportaria conseqüències
econòmiques (desconfiança dels inversors nacionals i internacional,
dificultats per portar a terme reformes fiscals, falta de liquiditat de l'Estat,
dificultats per pagar els funcionaris i els militars, aprofundiment de la crisi
econòmica, etc.). També l'obligació de l'RD Congo de pagar
els seus aliats en la guerra (públics o privats) comportaria més
problemes al pressupost nacional. D'altra banda, la possibilitat que Rwanda
i Uganda continuessin una guerra de baixa intensitat a l'est de l'RD Congo deixaria
aquesta regió sota una inestabilitat permanent, i amb un exèrcit
incapaç de defensar les fronteres de l'RD Congo sense ajuda exterior.
A més, en aquesta hipotètica situació hi hauria el risc
que la població de l'RD Congo definís un nou cap de turc (els
katanguesos, els suposats mobutistes, els originaris de l'Equateur, els de Kasai).
Segons ICG (International Crisis Group), el resultat d'aquest escenari seria
la confirmació de la desestabilització i l'amenaça per
a tota la regió.
2. Status quo entre els aliats de Kabila, presents a l'oest i el centre de l'RD
Congo, i la coalició rwandougandesa, que domina l'est del país.
Aquest escenari es podria donar sempre que part dels aliats de Kabila es fessin
enrere, a causa de problemes interns propis (opinió pública, excessiu
cost econòmic) o pressions exteriors (diplomàcia). Aquesta situació
podria comportar que les riqueses de l'RD Congo fossin explotades per les potències
africanes presents a l'RD Congo. D'altra banda, per un costat Kabila i els seus
mantindrien el poder a l'oest de l'RD Congo, amb un equip dirigent pràcticament
format per estrangers (de parla suahili). L'est de l'RD Congo restaria sota
control d'Uganda i Rwanda. Segurament, ambdues parts tindrien grups oposats
al seu poder a causa de la seva poca representativitat. Segons ICG, el resultat
d'aquest escenari és un dels més complicats per a la regió.
Inestabilitat i risc, en termes de fragmentació de l'RD Congo i un possible
procés de redefinició de fronteres, que augmenta molt el risc
d'internacionalització.
3. Status quo entre les dues parts. Acord per a l'obertura de negociacions.
Transformació de les tropes estrangeres existents al país en forces
d'interposició. Sota aquesta possibilitat la sobirania de l'RD Congo
apareixeria encara més debilitada. ICG posa els exemples de l'Àfrica
de l'oest o de les forces d'interposició a Libèria i Sierra Leone
que estan dirigides per Nigèria. Aquestes forces d'interposició
podrien fer-se servir per afirmar un imperialisme regional. Una conseqüència
d'aquesta situació seria el retardament de l'esclat del país.
Per tant, l'ICG diu que portaria estabilitat a curt termini, però que
a mitjà i llarg termini podria arribar una nova desestabilització.
4. Status quo entre les dues parts. Acord per a l'obertura de negociacions.
Intervenció de forces d'interposició formades per tropes no-part
en el conflicte. Sota aquesta hipòtesi les tropes estrangeres presents
al conflicte haurien de marxar del país i ser reemplaçades per
les noves forces d'interposició. Aquestes tropes haurien de patrullar
tant la frontera del Kivu, com la frontera amb Angola, i cooperar amb Kigali,
Kampala i Luanda per donar resposta a la seva demanda de seguretat. Les negociacions
s'obririen amb la qüestió del Kivu per les tres parts afectades
pels atacs de les guerrilles (Rwanda, Burundi i Uganda). Aquestes converses
també haurien de solucionar el problema de la nacionalitat de tots els
congolesos. Finalment, les converses haurien d'acordar un govern de transició
amb representació de totes les ètnies de l'RD Congo, i establir
un calendari cap a una nova constitució i un procés electoral.
Segons l'ICG, aquest és l'únic escenari dels previstos que podria
portar a una pacificació duradora de la regió. Si bé no
sembla impossible que es pugui arribar a un acord d'alto el foc i al desplegament
d'una força internacional d'interposició, sí que sembla
molt complicat que aquestes converses portin a acords que afavoreixin tothom.
A més, exigiria una actitud ferma i el suport econòmic d'una comunitat
internacional cada cop menys unida i sensibilitzada pel drama d'Àfrica.
El pastís de l'RD Congo (els
recursos) és massa gran i important perquè alguns s'aturin
a pensar en les conseqüències d'aquesta guerra en una població
que mai ha gaudit dels rics i inabastables recursos del seu país.