Burundi es defineix com a una República (República de Burundi). L‘Acta constitucional transitòria de 1998 determina formalment a Burundi com una república unitària, independent, sobirana, laica i democràtica.. Administrativament està dividida en 15 províncies: Bubanza, Bujumbura, Bururi, Cankuzo, Cibitoke, Gitega, Karuzi, Kayanza, Kirundo, Makamba, Muramvya, Muyinga, Ngozi, Rutana i Ruyigi.
L’actual Govern (1998) és el fruit d’un cop d’estat portat a terme pel major Pierre Buyoya el 25 de juliol de 1996. Aquesta és la segona vegada que Pierre Buyoya accedeix al poder burundès mitjançant un cop d’estat. La primera vegada va ser el 1988. Amb aquesta primera acció Buyoya va destituir el general Bagaza que havia accedit al poder també mitjançant un cop d’estat.
El primer Govern de Buyoya (1988-1993) es va caracteritzar per preparar el que es consideraria com la transició cap a un sistema formalment democràtic a Burundi. Aquesta transició culminaria amb l’adopció de la Constitució de 1992 i l’elecció popular de Melcior Ndadaye com a president de la República. L’assassinat de Ndadaye durant un frustrat cop d’estat va desencadenar tota una sèrie de matances i violacions diverses dels drets humans, i políticament va implicar una desestabilització del país i, de retruc, va afectar la situació política de Rwanda.
La Constitució de 1992, base del Govern legítim burundès fins al 1996, caracteritzava el sistema polític com a mixt, però el 1993 amb l’elecció de Ndadaye FRODEBU com a president i amb un Parlament amb majoria d’aquest partit es va produir una concentració de poder a l’executiu. Aquest fet fa pensar en el burundés com un règim presidencialista amb un Parlament o Assemblea Nacional Unicameral. Els poders que la Constitució de 1992 preveia per al president eren molt amplis, així que es pot parlar d’un presidencialisme fort.
El Parlament estava compost per 81 escons, i es fonamentava en un sistema de representació proporcional. El sistema d’elecció de parlamentaris es realitzava mitjançant una llista de candidats tancada i bloquejada.
El Parlament burundès en les eleccions de 1993 va quedar constituït de la manera següent:
| Escons | Vots % | |
| FRODEBU | 65 | 72,57 |
| UPRONA | 16 | 21,86 |
| Altres | 14 | 5,57 |
Després del cop d’estat (1996), Buyoya va posar en marxa un decret de transició que li conferia plens poders per governar, de tal manera que el sistema de Govern burundès pot continuar considerant-se com a presidencialista.
La branca legislativa està representada per l’Assemblea Transitòria Nacional amb vigència des del 16 de juliol de 1998.
La branca judicial es caracteritza per ser una institució ètnicament homogènia, composta en la seva gran majoria per tutsis. Aquest fet, com assenyala Amnistia Internacional incideix en que l’aplicació de la justícia en casos d’acusacions de genocidi o intervenció en matances de tutsis no sigui imparcial ni independent.
Com a component cabdal dins el Govern de Buyoya es pot destacar el control que aquest té sobre l’Exèrcit burundès, que, com la branca judicial, és gairebé monoètnic, tutsi.
Des de la independència de Burundi, el 1962, fins a l’actualitat (1998), aquest país ha tingut un únic text constitucional. La Constitució de 1992 va estar en vigor fins al 1996. Any en el qual el major Pierre Buyoya va trencar l’ordre constitucional. El cop d’estat de Buyoya va estar acompanyat per un decret provisional pel qual el mateix Buyoya es feia amb la presidència de la República per un període de tres anys.
El 6 de juny de 1998, Buyoya va signar una acta constitucional transitòria (resultat de la combinació de la Constitució de 1992) i del Decret provisional de 1996) que va ser reconeguda pel Parlament burundès. Aquesta acció implicava el reconeixement, per primera vegada des del Parlament, del Govern de Buyoya.
A l’Acta constitucional transitòria es recollien dues qüestions importants. Per una banda, reconeixia formalment l’existència d’una coalició entre el Govern i els partits parlamentaris (actors interns, del país) que s’orientava a la realització d’un procés de pau a Burundi. Per l’altra, s’ampliava el Parlament (Assemblea Transitòria Nacional) de 81 membres a 121. L’ampliació implicava aquells partits polítics amb representació a l’anterior Assemblea Nacional i els partits polítics amb estatus legal abans de la promulgació de l’Acta i que no tenien escons al Parlament elegit el 1993. Aquests últims tindrien un diputat. A més, s’incloïen 28 representants de la societat civil que, segons l’International Crisis Group (ICG), van ser elegits entre Buyoya i el president de l’Assemblea Nacional. S’ha d’afegir que la societat civil està controlada per la comunitat tutsi. D’aquesta manera, l’ampliació del Parlament podia implicar un intent d’equilibrar el poder de la majoria hutu, que era dominant en el FRODEBU.
La Constitució burundesa de 1992(derogada per Buyoya en 1996) conté una sèrie de provisions subscrites per tots els candidats polítics d’aleshores, partits polítics, etc.; és el capítol de la Unitat Nacional, que es dirigeix a aconseguir una unitat cultural burundesa fent fora les divisions ideològiques de la societat.
La Constitució de 1992 atorga al president de la República importants poders com, per exemple, triar i expulsar el primer ministre i altres ministres, nomenar els alts càrrecs militars i els funcionaris, regulacions de temes i pot governar per decret. S’està, doncs, davant una concentració de poders en l’executiu. A més, la iniciativa en els canvis constitucionals resideix, en funció de la Constitució, en el president i en l’Assemblea Nacional.
Amb una població majoritàriament hutu, i amb els precedents de les eleccions de 1993 guanyades pel FRODEBU, els tutsis que controlaven l’administració i l’exèrcit, i que composaven de forma majoritària la cúpula de poder burundesa, van expressar la seva por al control hutu de l’Administració, de l’Estat i de l’Exèrcit.
La Constitució de 1992 ha rebut una sèrie de crítiques entre les quals destaquen qüestions relacionades amb el seu procediment de creació. Segons Edward R. McMahon, la Constitució burundesa és un document realitzat per les elits del país i, en concret, pel Govern del moment (Buyoya) sense una veritable participació popular. A més, segons aquest autor el model polític creat s’assembla molt al model de la V República francesa, un sistema mixt, amb un president molt poderós, un Parlament dominat pels hutus (en tant que són la comunitat majoritària) i una administració fortament centralitzada. McMahon afirma que un dels problemes amb els quals es troba Burundi és el descrèdit del Parlament i proposa tota una reestructuració política amb la qual el Govern de Burundi, segons l’autor, podria governar el país amb la participació dels dos partits tradicionals UPRONA i FRODEBU .
Les primeres eleccions realitzades a Burundi des de la seva independència van tenir lloc el 1993. Aquestes eleccions van donar la victòria al FRODEBU . De manera que, el primer president de la República, Melchior Ndadaye, era hutu i la majoria parlamentària estava en mans d’hutus. Però tot i això, segons l’ICG, els òrgans de poder com l’Exèrcit, la policia, serveis civils i el sistema judicial estaven dominats per tutsis.
D’aquesta manera, el resultat de les eleccions burundeses implicava que els tutsis perdien el control directe del poder polític, un control que havien exercit els diferents colpistes tutsis (Micombero, Bagaza, Buyoya) des de 1962. A aquest panorama s’ha d’afegir l’efecte d’inseguretat que la concentració de poders en mans de l’executiu (FRODEBU) podia produir a alguns líders tutsis. De fet, es destaca que els resultats de les eleccions de 1993 implicarien un canvi en tot el sistema de poder burundès controlat en algunes branques (com l’Exèrcit o la branca judicial) per tutsis i al qual amb el nou Govern del FRODEBU accediria la comunitat hutu..
D’altra banda, la comunitat hutu, que representava en aquesta època un 85 % de la població total burundesa, després de molts anys de discriminació (educativa, estatal, etc.) aspirava a abraçar més àmbits, a controlar més espais de poder. La inseguretat, la por i la desconfiança van tornar a instaurar-se entre hutus (que volien més poder i àmbits de responsabilitat i gestió) i la cúpula de poder tutsi (que no volia perdre allò que tenia:control dels recursos econòmics, de l’exèrcit, etc). Davant aquesta situació, la inestabilitat va crèixer i alguns sectors de caràcter radical tant tutsis com hutus van tornar a apel·lar a la història, i en concret a les matances de 1965 (primera guerra civil desprès de la independència (1962)) i 1972 (any en el que esclata de nou un conflicte civil en el que es calcula que van morir més de 200.000 persones, majoritàriament hutus).
L’espurna que va fer saltar el dèbil consens existent entorn a la transició democràtica va ser l’assassinat del president Melchior Ndadaye l’octubre de 1993 i que va ser el resultat d’un intent de cop d’estat, tal com van anunciar el 26 d’octubre la primera ministra Sylvie Kinigi (vinculada amb la UPRONA). Les conseqüències d’aquesta acció es mesuren en morts (més de 50.000 de totes dues comunitats), en refugiats (més de 670.000) i en desplaçats (més de 280.000). És a partir d’aquest fet, que marcarà els esdeveniments posteriors, que comença a adquirir identitat pròpia la insurgència armada hutu.
El clima enrarit que es respirava a Burundi després de l’octubre de 1993 i la pèrdua de control de l’Exèrcit per part del Govern van fer que molts hutus dirigissin els seus esforços cap als grups hutus insurgents (CNDD, FROLINA i PALIPEHUTU). La lluita entre els incipients grups insurgents hutus i l’Exèrcit (tutsi) anava adquirint trets de guerra civil.
Ndadaye va ser una de les víctimes, potser la més visible, de l’intent de cop d’estat. Altres víctimes van ser, segons el Departament d’Estat dels Estats Units el president i el vicepresident de l’Assemblea Nacional i oficials de l’Exèrcit. Tots ells podien ser substituts de Ndadaye. La impossibilitat de substituir el president electe va fer possible que, el febrer de 1994, una coalició formada pel FRODEBU, la UPRONA , així com petits partits polítics, líders religiosos, dels drets humans, líders cívics, etc. negociessin un acord pel qual el líder del FRODEBU (el partit majoritari a les eleccions de 1993), Cyprine Ntaryamira, seria el nou president de la República de Burundi. Les negociacions polítiques també van implicar concessions als partits polítics de l’oposició. De fet, una de les qüestions més importants a tractar era la que feia referència al repartiment de poder entre els dos partits més importants: FRODEBU i UPRONA. El resultat de les negociacions va implicar que el president de Burundi seria del FRODEBU, però el primer ministre seria un càrrec ocupat per un membre de la UPRONA.
L’atemptat mortal, el 6 d’abril de 1994, contra els presidents Habyarimana (Rwanda) i Ntaryamira (Burundi) va provocar una convulsió a ambdós països. A Burundi, la presidència serà ocupada per un nou president interí, Sylvestre Ntibantunganya. El nomenament de Ntibantunganya (FRODEBU) seria, de la mateixa manera que en el cas del seu predecessor, el resultat de les negociacions que es van dur a terme el setembre de 1994 entre FRODEBU, UPRONA i altres sectors implicats. Les negociacions polítiques van implicar, d’una banda, un augment de les concessions polítiques a l’oposició, dominada fonamentalment per la UPRONA. Però bàsicament, d’aquestes negociacions es derivarà una Assemblea Governamental (composta pel FRODEBU, UPRONA i els altres partits més petits). El joc de poders entre el president i el Parlament en aquest nou context polític provocarà la paralització d’ambdós òrgans de govern i la pèrdua de control per part del Govern del FRODEBU d’un exèrcit burundès monoètnic.
Davant la situació de descomposició del poder i la polarització del conflicte burundès (que semblava desenvolupar-se en funció d’eixos ètnics) s’han realitzat hipòtesis sobre reformes institucionals per apaivagar el conflicte. Aquestes reformes s’encaminen, bàsicament, a fomentar la reducció de les tensions ètniques mitjançant la representació política de les minories a les institucions.
Durant 1994, 1995 i 1996, la situació d’inseguretat i por de la població burundesa (tant hutu com tutsi) es veia potenciada per l’actuació de l’Exèrcit i de grups armats. L’Exèrcit va exercir una terrible repressió sobre la població civil realitzant en moltes ocasions operacions de neteja ètnica que es van manifestar principalment a la capital, Bujumbura. El extremistes del FRODEBU (hutu) van començar a armar els seus seguidors en algunes províncies. I, tot i que es va donar ordre que aquests grups fossin desarmats, les armes continuaven circulant per tot el territori propiciant abusos i violacions dels drets humans. Però, tant als extremistes hutus com als extremistes tutsis se’ls pot assenyalar com a instigadors d’aquest procés i responsables de la continuació de la situació d’inestabilitat i inseguretat que es viu al país durant aquest període. A aquesta situació caòtica s’ha d’afegir l’arribada de refugiats rwandesos durant 1994 i 1995, entre els quals es troben responsables hutus de les matances de tutsis, que fugen de la repressió –real o sospitada– del règim de l’FPR (Front Patriòtic Rwandès) instaurat en aquest país des de 1994.
En el plànol polític, s’ha de destacar la pressió exercida per la UPRONA i altres petits partits d’oposició tutsi que va fer dimitir, el març de 1995, el primer ministre Anatole Kanyenkiko, que va ser substituït per Antoine Nduwayo. En aquests moments l’onada de refugiats burundesos, la majoria hutus, s’incrementa. Al país, Bujumbura apareix com una ciutat quasi enterament tutsi. El deteriorament de la situació politicosocial a Burundi, que es regia mitjançant una Assemblea Governamental, va fer que el president interí i el primer ministre demanessin ajut internacional. Les crítiques que va rebre aquesta Assemblea, segons ICG, es van dirigir cap a la seva ineficiència, ja que la falta de consens entre els partits que en formaven part donava com a resultat la paralització del procés de presa de decisions per part Govern i, per tant, del seu poder d’actuació.
El cop d’estat de 1996 de Buyoya va implicar l’expulsió del poder del FRODEBU (legítim guanyador de les eleccions) i, per tant, la desaparició de l’Assemblea Governamental i la implantació d’un règim politicomilitar al qual donaven suport els tutsis (i, fonamentalment, la UPRONA ). Segons ICG, la justificació dels colpistes i dels tutsis que els feien costat tornava a fer referència al genocidi, idea tan arrelada a les consciències tutsis i hutus. Segons els tutsis, les forces armades eren l’òrgan més capacitat per acabar amb el que van anomenar com a ideologia del genocidi. Però si la població burundesa (tant tutsi com hutu) vivia en una situació d’inseguretat a causa de les matances i assassinats, el fet principal que va portar a Buyoya a encapçalar un cop d’estat va ser la importància que adquirien els rebels hutus. El seu avenç implicava, segons els colpistes, posar en perill la seguretat nacional alhora que posava en entredit l’statu quo del que gaudien els tutsis a l’estructura de poder burundesa.
Els rumors sobre la possibilitat d’un cop d’estat van ser recurrents des de la creació de l’Assemblea Governamental, el setembre de 1994. Davant la materialització d’aquest fet i del risc que patia, el president interí Ntibantunganya es va refugiar a l’ambaixada dels Estats Units dos dies abans del cop d’estat. Alhora, la UPRONA davant la situació va decidir abandonar l’Assemblea Governamental provocant una crisi política i institucional que va servir de justificació a Buyoya per accedir al poder.
Davant aquesta situació social i política, el 25 de juliol de 1996, Pierre Buyoya (amb el suport de la UPRONA) pren per la força el poder polític. Les seves primeres mesures en arribar al Govern seran la suspensió de la Constitució de 1992 que serà substituïda per un Decret transitori (realitzat pel mateix Buyoya i que responia al nou joc de poders de Burundi), la suspensió dels partits polítics i la intenció d’iniciar converses amb diferents actors del conflicte (aquells actors reconeguts com a tals pel Govern colpista). Amb aquesta última acció, Buyoya i el seu gabinet pretenien donar a entendre les seves intencions estabilitzadores i democratitzadores. El gest de Buyoya es va estendre al seu Govern: el primer ministre va ser un hutu i el Govern estava compost per lliures pensadors.
El cop d’estat de Buyoya va ser contestat internacionalment mitjançant un bloqueig econòmic a Burundi. El bloqueig probablement no va agafar per sorpresa Buyoya, ja que els països occidentals havien avisat de les mesures que s’adoptarien davant un canvi polític per la força a la regió. Al principi del setembre de 1996, el ja aleshores proclamat president Buyoya va accedir a algunes de les condicions que havia apuntat l’OUA en la seva declaració del 31 de juliol, l’objectiu era alleugerir el bloqueig. El Govern burundès va accedir a restablir l’Assemblea Nacional i els partits polítics, però es va negar rotundament a negociar amb els representants de l’anterior Govern.
Durant el setembre de 1996, Buyoya va accedir a realitzar les esmentades concessions polítiques, però també va procedir, com diu André Guichaoua, a la reorganització de l’Exèrcit, que era majoritàriament tutsi. Aquesta reorganització va implicar, per una banda, neutralitzar els elements perillosos que estaven relacionats amb Jean-Baptiste Bagaza i amb els extremistes tutsis. Bagaza preparava, de la mateixa manera que Buyoya, un cop d’estat contra el president interí Ntibantunganya amb el suport del tutsi PARENA (Partit pel Redreçament Nacional), però Buyoya se li va avançar. Les mesures que va emprendre Buyoya contra Bagaza es van materialitzar en un arrest domiciliari que va durar des de febrer de 1997 fins al març de 1998. La reorganització de l’Exèrcit iniciada a partir de juliol de 1996 va suposar una reestructuració dels comandaments de l’Exèrcit burundès. Buyoya també va afavorir les classes dominants i l’Exèrcit, i va limitar en certa mesura les reformes del seu statu quo. Tot era una maniobra que assegurava al nou president burundès el control sobre l’Exèrcit, ja que no disposava d’una base social forta que li donés suport i legitimés la seva posició. Per una altra banda, l’Exèrcit burundès també es va rejovenir.
Des del punt de vista nacional, el reorganitzat Exèrcit burundès va recuperar el control de les zones del país on els rebels hutus havien aconseguit implantar-se. D’una banda, l’Exèrcit va utilitzar tàctiques d’agrupament forçós de camperols en campaments militars (que Buyoya es va comprometre a desmantellar el setembre de 1997). De l’altra i, segons André Guichaoua, es van emprendre accions contra les forces rebels. Buyoya va tractar de legitimar la seva actuació a través del control de la violència i dels atacs contra els insurgents. En aquest sentit, el 21 de març de 1997 l’enviat especial de l’ONU a Burundi denuncia la lògica de guerra utilitzada pel Govern de Buyoya, i també les massacres de civils i les deportacions massives. L’objectiu d’aquestes accions: assegurar la pervivència del règim de Buyoya.
Però la pervivència del règim de Buyoya depenia tant del context internacional com de la situació interior. El missatge del 25 de juliol de 1996 en el qual Buyoya feia referència a començar converses amb els diferents actors del conflicte implicava, des del punt de vista internacional, una oportunitat de conciliació des de dintre mitjançant una negociació encapçalada pel colpista. D’aquesta manera, Buyoya es convertia en una peça clau en el procés negociador. Un procés que havia de finalitzar amb el retorn de la democràcia a Burundi. Aquesta posició també permetia que Buyoya pogués subordinar l’alleugeriment del bloqueig a la consecució d’un procés negociador intern. En aquest sentint, com indica ICG, Buyoya havia d’establir condicions de seguretat i confiança tant per al FRODEBU com per a l’Exèrcit i, de retruc, per als aliats tutsis que havien donat suport al seu cop d’estat. Davant el FRODEBU havia de demostrar que hi havia la possibilitat d’incloure’l dins el procés polític. Davant l’Exèrcit, havia de demostrar que podia acabar amb la inestabilitat i amb la «ideologia del genocidi». Aquesta estratègia no va agradar a determinats sectors tutsis que van creure veure en Buyoya un traïdor.
Els partits polítics i el Parlament van ser prohibits després del 25 de juliol de 1996. A causa de les pressions externes (el bloqueig ) es van restablir el 4 de setembre d’aquest mateix any. Però el restabliment dels partits polítics no implicava un funcionament «normal» de les institucions, des del Govern es considerava que aquesta mesura era adequada com a senyal de bona fe cap a l’exterior. D’aquesta manera, es demostrava a la comunitat internacional un primer pas cap a la democratització del país. Però els partits polítics no implicats directament amb Buyoya estaven fortament limitats. Segons ICG, alguns líders del FRODEBU (el partit que legítimament va ocupar el poder fins al cop d’estat) van ser acusats, entre altres coses, de participar en les massacres de tutsis de 1993. D’altra banda, Jean-Baptiste Bagaza, líder de PARENA i Deo Niyonzima líder de SOJEDEM (Solidaritat de la Joventut pel Dret de les Minories), tots dos extremistes tutsis, també van ser acusats de participar en atacs contra Buyoya.
Després de la suspensió de la Constitució de 1992 , Buyoya va establir un decret de transició que substituïa l’anterior Constitució i que establia un període de govern de tres anys (fins al juliol de 1999), en aquest Decret es paralitzaven les actuacions del Parlament. Però el Parlament tampoc reconeixia el Decret i, per tant, no reconeixia el Govern de Buyoya. De fet, no serà fins al setembre de 1997 que es reprendran les relacions entre l’executiu i el legislatiu. Aquestes relacions seran formalment aprovades el desembre d’aquell any, d’aquesta manera el Parlament passava a convertir-se en un fòrum neutral on es podia discutir el procés de pau.
El Parlament després del seu restabliment no funcionava amb normalitat; de fet, dels 81 escons només n’estaven ocupats 42. Les baixes dels parlamentaris del FRODEBU feien que no es pogués aconseguir un nombre suficient de vots com per prendre mesures legislatives. Respecte als parlamentaris del FRODEBU, segons ICG, molts estaven morts i d’altres exiliats (i formaven part o del FRODEBU extern o del CNDD) o bé se’ls estava jutjant. I la UPRONA, el segon partit parlamentari, havia impedit sistemàticament el funcionament del Parlament. Però el fracàs de les negociacions de Roma va fer que Buyoya prestés atenció a les forces polítiques internes i iniciés un apropament al FRODEBU. Aquest apropament es va evidenciar en aprovar Buyoya la celebració d’un Congrés Nacional d’aquest partit el desembre de 1997. El lloc va ser la capital de Burundi, Bujumbura.
La represa de relacions entre els partits polítics, legislatiu i executiu va tenir la seva primera materialització en la delegació conjunta que es va enviar el febrer de 1998 als països de la regió per tractar d’eliminar el bloqueig. Però la represa de relacions entre Parlament, partits polítics i executiu no implicava el retorn a un funcionament democràtic. De fet, per a Buyoya el període de transició (els tres anys que s’establien al Decret de transició) per a la reinstauració democràtica havien d’estar liderats per l’executiu, d’aquesta manera els partits polítics havien de quedar «al marge» del procés. Però, perquè la transició funcionés, Buyoya havia de tenir una base social forta al seu darrere, base de la qual no disposava.
El juny de 1998, Buyoya va formar un nou Govern que responia als acords signats entre el Govern i els partits polítics el 6 de juny de 1998. Aquest mateix dia els partits polítics burundesos van signar un acord pel qual es constituïa una plataforma del règim de transició que encapçalava Buyoya.
El nou Govern estava compost per un president (Buyoya) i un primer ministre (Ndimira), que és cap de Govern des del 31 de juliol de 1996. Ndimira elegeix els dos vicepresidents que en aquest cas van ser el líder del grup parlamentari del FRODEBU (Bamvuginyumvira) i un tutsi (Sinamenye). Alhora, el nou Govern constava de 22 carteres de les quals 11 eren per a tutsis (les quals es podrien anomenar com a estratègiques: defensa, interior, etc.) i 11 per a hutus (educació, agricultura, etc.). La nova estratègia governamental semblava que s’orientava cap a l’assegurament del Govern de Buyoya, ja consolidat com a actor clau en el procés de pau a Burundi, mitjançant el control dels ministeris clau i del procés de negociació. Per altra banda, el FRODEBU també es preparava per afrontar una nova fase del procés de negociació de la pau. I ho va fer mitjançant la renovació de l’organització (quant a líders), de tal manera que no es pogués associar a cap dels seus membres importants amb les matances de 1993 i, per tant, es poguessin superar les possibles reticències de la població tutsi.
Des de 1995 la insurgència hutu s’accentua i adquireix una disposició de guerra civil. Guerra que es pot considerar com a iniciada després de l’assassinat de Ndadaye el 1993 que va implicar matances tant d’hutus com de tutsis, i la repressió militar subseqüent que va afectar majoritàriament els hutus. En aquesta guerra civil els insurgents aconsegueixen el control de la zona nord-oest del país, i actuen a la resta del territori.
Els grups rebels (majoritàriament hutus) existents a Burundi el 1995, segons el Departament d’Estat dels Estats Units, eren:
***Consell Nacional per a la Defensa de la Democràcia (CNDD) dirigit per Léonard Nyangoma, i segons André Guichaoua, expressió de la rebel·lió hutu, però que semblava que incloïa a les seves files també tutsis amb posició de poder. El braç armat del CNDD eren les Forces per a la Defensa de la Democràcia (FDD).
***PALIPEHUTU (Partit per a l’Alliberament del Poble Hutu) que són considerats com a extremistes hutus.
***Front d’Alliberament Nacional (FROLINA).
Es pot afirmar que abans del cop d’estat de 1996 els insurgents dominaven gairebé la meitat de les 15 províncies del país. ICG el 1998 amplia la llista de grups del Departament d’Estat dels Estats Units fins afirmar que hi ha prop de 15 grups insurgents a Burundi.
El CNDD, el 1995, tenia les seves places fortes en el nord i el nord-oest del país, i començava a establir estructures administratives pròpies en aquests territoris. Per la seva banda, el PALIPEHUTU controlava xarxes de notícies locals informals, i rebia suport en el nord-oest i centre del país. El FROLINA, al seu torn, era fort a l’est. Aquesta darrera organització va anunciar el retorn a la guerra l’octubre de 1997, després de 18 mesos d’alto el foc.
Les sancions econòmiques imposades al Govern de Buyoya el 1996 (Govern considerat com a il·legítim per les milícies hutus) per part dels països limítrofs i països occidentals van enfortir els rebels. Per una part, les sancions van provocar una deslegitimació de qualsevol suport hutu al Govern de Buyoya (la qual cosa suposava un cert descrèdit del FRODEBU intern, que continuava encapçalant el Parlament) i, per una altra part, va implicar un enfortiment moral de l’oposició.
A més, un dels grups, el CNDD, va adquirir cert reconeixement internacional en ser caracteritzat com el grup opositor més important i peça clau per aconseguir un acord al país. En aquest sentit, aquest grup lluita per mantenir-se com un dels actors amb què Buyoya ha de negociar la pau. Tot i les confrontacions internes que afecten el CNDD, sobretot les dissensions que es van produir entre el CNDD i el seu braç armat l’FDD. El seu origen està en l’operació de l’ADFL (Kabila) que va fer que l’FDD es traslladés a Tanzània, produint la desorganització (en l’àmbit financer, de recursos, etc.) del grup, a partir d’aquí l’FDD va acusar el CNDD de malversament de fons, etc. A tot això se li ha d’afegir que, segons ICG , el CNDD va anunciar el febrer de 1998 la seva intenció d’abandonar el procés de pau com a resposta a les polítiques de repressió practicades pel Govern burundès.
Les sancions econòmiques al Govern i les queixes de sectors econòmics nacionals i internacionals importants col·locaven els rebels en una posició de força a l’hora de negociar, i en alguns moments aquests grups van estar convençuts de poder aconseguir la victòria sobre el Govern de Buyoya. Després de les operacions militars de Buyoya, que van implicar que el Govern controlés gran part de les províncies en mans dels rebels, del fet que els insurgents haguessin de traslladar les seves bases del Congo a Tanzània i de la impopularitat dels mètodes utilitzats pels insurgents, la força d’aquests grups va disminuir. Però l’aliança entre els grups insurgents i els rebels rwandesos (també hutus) es convertia, a primers de 1998, en un problema social, polític i militar per a Buyoya.
Des del Govern Buyoya s’ha tractat de desacreditar tant l’actuació dels grups insurgents, els quals eren qualificats com a terroristes, com el suport que rebien de Tanzània. En aquest sentit, tant FROLINA com PALIPEHUTU (els líders dels quals es van criar a Tanzània i són fills dels refugiats de 1972) mantenen bases a territori tanzà.
Actualment (1998), les informacions que es reben sobre la situació militar dels grups rebels i sobre les zones que dominen són confoses. Mentre que segons ICG el desenvolupament de la guerra ha fet que els insurgents es converteixin en grups localitzats, altres informacions fan pensar que els grups insurgents abracen zones importants dels territori, d’aquesta manera, el FROLINA tindria les seves bases instal·lades al sud, el PALIPEHUTU tindria la seva zona d’operacions al nord-oest, i les FDD actuarien a la prefectura de Bujumbura.
Segons Amnistia Internacional, el 1997 es van produir enfrontaments entre el CNDD i el PALIPEHUTU, el resultat d’aquests enfrontaments ha estat la mort de centenars d’hutus desarmats. Els enfrontaments s’han produït sobretot en les províncies de Citiboke i Bubanza.
Des de la perspectiva d’actors interns del conflicte, al final de 1998, es perceben el FRODEBU i la UPRONA (el dividit partit polític que dóna suport a Buyoya) com els més importants.
La radicalització del conflicte burundès va fer que el conflicte passés a tractar-se en termes ètnics convertint-se cadascun dels dos partits en defensors d’una ètnia, de manera que la UPRONA defensaria l’ètnia tutsi i el FRODEBU l’hutu. Però s’ha de precisar que tant la UPRONA com el FRODEBU van estar compostos indistintament per tutsis i hutus, de fet, dos terços dels membres de la UPRONA es podia dir que, abans de la radicalització del conflicte, eren hutus.
Tot i la importància recent que es concedeix als partits polítics a Burundi, les actuacions d’aquests estan fortament controlades per Buyoya.
UPRONA (Unió pel Progrés Nacional)
La UPRONA és el partit polític que va donar suport a Buyoya durant el cop d’estat de 1996. Alguns sectors més radicalitzats dins el partit van començar a estar descontents amb la política de negociació del president del país. El descontentament se situava entorn a les negociacions empreses des del Govern amb els insurgents i amb els partits hutus, és a dir, amb el CNDD, FRODEBU, FROLINA o PALIPEHUTU. Qualsevol apropament amb aquestes organitzacions implicava un augment de la separació entre sectors de la UPRONA i Buyoya.
Després dels acords de Roma, la UPRONA va retirar el seu suport al Govern. Això afectava la credibilitat i legitimitat de Buyoya davant el procés emprès a les cimeres d’Arusha. Com a conseqüència d’aquesta retirada de suport, la UPRONA ha patit pressions per part del Govern. Alhora aquest partit ha sofert importants canvis que han portat a l’aparició de dos bàndols, un que dóna suport al líder de la UPRONA (Charles Musaki) i estan contra la negociació d’un procés de pau tal com l’està duent a terme Buyoya, i els que estan a favor de Buyoya i el seu procés de negociació.
De moment, Musaki i els seus seguidors continuen mantenint la implicació de líders del FRODEBU en les matances de 1993, i demanen que siguin jutjats. Qüestió que el Govern no pot eludir.
Després del cop d’estat de Buyoya, el FRODEBU va presentar el seu propi pla de pau que, segons ICG, consistia «en el restabliment de la Constitució de 1992, realització de noves eleccions i d’una nova Constitució sota un Govern de transició que hauria d’estar garantit per una força regional que observés el procés de reforma de l’Exèrcit, la policia, l’administració i l’educació».
El FRODEBU es percep a si mateix com a representant de la legalitat constitucional.
De la mateixa manera que dins la UPRONA, el FRODEBU presenta una sèrie de dissensions internes que han impedit que es consolidés com una oposició contra Buyoya unida i forta dins el país, es poden distingir dins el FRODEBU dos sectors molt clars: aquells que pertanyen a aquest partit polític i estan dins Burundi (FRODEBU intern) i aquells que estan a l’exili, a Tanzània, bàsicament (FRODEBU exterior).
El FRODEBU intern es mostra més receptiu davant el Govern de Buyoya a causa que la seva posició dins el Parlament el converteix en un actor amb el qual s’ha de negociar i amb el qual es pot comptar com a mitjancer amb els grups armats.
El FRODEBU extern gaudeix de la protecció dels governs veïns, especialment Tanzània. La seva posició envers Buyoya és de no-reconeixement del seu Govern ni accepta negociacions amb ell i està a favor del manteniment de les sancions econòmiques imposades pels govern veïns.
Les contradiccions entre el FRODEBU intern i l’extern s’agreugen per moments, però tenen una cosa en comú: volen ser parts negociadores al procés de pau de Burundi.
El PARENA és un grup polític tutsi, qualificat com a extremista i dirigit per Jean-Baptiste Bagaza. Aquest partit polític és una força opositora al règim de Buyoya i va estar a favor del manteniment de les sancions econòmiques a aquest règim durant la Cimera d’Arusha el juny de 1998, juntament amb grups insurgents i el FRODEBU exterior.
La inestabilitat política que es viu a Burundi des del 21 d’octubre de 1993, amb el fracassat intent de cop d’estat, tracta de ser resolta «pacíficament». Un camí que es va emprendre per solucionar el conflicte burundès va ser la mediació de l’expresident de Tanzània, Mwalimu Nyerere. Aquest va ser elegit com a mediador per l’ONU, l’OUA i la comunitat internacional. Les dificultats que van precedir a aquest nomenament es van centrar en dos qüestions principals, per una banda des de Burundi es va acusar Nyerere de parcial, ja que Nyerere va donar suport a la UPRONA ( cap a la dècada dels seixanta. I, per l’altra, el fet d’escollir Tanzània i a un expresident tanzà com a mitjancer no va agradar a causa de l’important paper de Tanzània en el manteniment del bloqueig a Burundi i a causa del suport tàcit o implícit de Tanzània als rebels hutus.
L’activitat de Nyerere es remunta abans del cop d’estat i s’encamina a la consecució de negociacions amb l’Assemblea Governamental per tal d’acabar amb un conflicte intern que ja havia arribat a quotes de violència importants. D’aquí es deriven les negociacions entre els delegats del FRODEBU i de la UPRONA a Tanzània. La primera ronda d’aquestes negociacions va tenir lloc l’abril de 1996 i, la segona, que va fracassar, es va produir dos mesos després, el juny. En aquest mateix mes, va tenir lloc la Cimera d’Arusha, en la qual intervenien tots els caps d’Estat de la regió (Zaire, Tanzània, Burundi, Rwanda, Uganda i Kenya). És en aquest fòrum en el qual, l’aleshores president interí, Ntibantunganya va demanar la intervenció militar dels països veïns per controlar la violència existent a Burundi. La demanda burundesa és escoltada per l’OUA que, una setmana després de la petició, aprova l’enviament d’una força d’intervenció internacional a aquest país.
El cop d’estat de Buyoya canvia el panorama anterior. S’observa a partir d’aquest moment, segons ICG, l’existència d’un doble procés de negociació. Per una banda, un procés intern que es desenvoluparà amb el temps i que tractarà de ser controlat per Buyoya i, un altre procés, extern, que es realitzarà en funció de les cimeres a Arusha (Tanzània), amb la mediació de Nyerere.
En aquest darrer aspecte, l’actuació de Nyerere se centrava a aconseguir que les parts en conflicte negociessin entre elles i dins d’aquest espai de diàleg i d’intercanvi d’idees i proposicions es considerava com a molt important, gairebé central, el tema de la repartició del poder entre els anomenats moderats, és a dir, entre el Govern de Buyoya i el FRODEBU. Aquesta tàctica pretenia l’exclusió de les negociacions dels extremistes d’ambdós bàndols. Però la implementació de les sancions i la no-participació dels rebels va implicar l’estancament del procés de pau d’Arusha.
El procés de negociació intern serà emprès per Buyoya poc després d’arribar al poder, concretament el maig de 1997, gràcies a la intermediació de la comunitat de Sant Egidio. Les negociacions seran secretes, es produiran a Roma, i la contrapart serà el CNDD. Però aquest primer intent de negociació va fracassar, va rebre dures crítiques dels partits polítics de l’oposició (FRODEBU), i va suposar el començament de fortes dissensions dins la UPRONA (que donava suport a Buyoya). De fet, la UPRONA, la majoria dels tutsis i en especial els més extremistes van acusar Buyoya de traïció en haver tractat de negociar amb els genocides (fent referència al CNDD i a les matances de 1993). Per la seva banda, el FRODEBU va criticar el Govern per establir negociacions amb un grup que donava suport a accions violentes.
El fracàs de les converses amb el CNDD va fer que Buyoya proposés un debat nacional. El Govern, segons ICG, va preparar l’agost de 1997 i el febrer de 1998 converses amb els partits polítics, membres del Parlament, l’Exèrcit i grups civils, però alguns líders d’UPRONA i PARENA no van assistir. Aquests debats nacionals van ser parcials, ja que es va excloure els insurgents.
El procés de negociació extern es percebia com a propici, però la Cimera d’Arusha l’agost de 1997 no va aconseguir resoldre la crisi, ja que el Govern burundès no va voler assistir. A Arusha es van endurir les condicions d’alçament del bloqueig entre les quals s’incloïen la suspensió de judicis als sospitosos de participar en les matances de 1993 o la llibertat de moviment per a Bagaza, el president del Parlament i el president interí Ntinbantunganya. Però tot i l’estancament d’aquest procés, el Govern burundès va assistir juntament amb representants dels grups insurgents i dels burundesos en l’exili a les conferències de pau de la UNESCO (el setembre de 1997 i març de 1998), aquestes reunions també van fracassar, ja que no van comptar amb la presència del FRODEBU intern.
A la Cimera d’Arusha del 15 a 21 de juny de 1998 van acudir 17 parts que estaven involucrades en el conflicte: el Govern burundès, el Parlament, FRODEBU, UPRONA, CNDD, PARENA, PL (Partit Liberal), PIT (Partit per la Independència dels Treballadors), PSD (Partit Social Demòcrata), ABASA (Aliança Burundoafricana per la Salvació), INKIZO, AVINTWARI, PRP (Partit per la Reconciliació de la Gent), RPB (Assemblea del Poble de Burundi), PALIPEHUTU i FROLINA. A més, també va estar representada la societat civil a través de la Cambra de Comerç, organitzacions de dones i de joves. El novembre de 1998 es torna a parlar de la necessitat de convocar una sisena ronda negociadora per solucionar el conflicte i arribar a un acord entre els diversos actors.
Serà aquest any 1996 un any molt mogut tant des del punt de vista nacional com des de l’internacional. Des del punt de vista internacional, França finalitzarà la seva cooperació militar amb Burundi, alhora la situació humanitària esdevindrà insostenible a causa de les matances i les violacions dels drets humans. De fet, la guerra civil estarà el 1996 en una de les seves etapes més dures. Davant aquesta situació el president interí burundès, Ntibantunganya, demana a la Cimera d’Arusha (al final del juny de 1996) una intervenció militar al país.
El 1996, la situació política i social burundesa es complica per moments i davant la possibilitat d’un cop d’estat, el president interí burundès es refugia a l’ambaixada dels Estats Units. Dos dies després d’aquest fet, el 25 de juliol de 1996, Pierre Buyoya dirigeix un cop d’estat que el portarà per segona vegada en vuit anys a la presidència de la República. Però el cop d’estat de Buyoya no era l’únic cop programat, també l’antic dictador Jean-Baptiste Bagaza preparava un canvi de rumb amb el suport dels elements tutsis més radicalitzats.
Buyoya comptarà, almenys oficialment, amb el consentiment del Govern francès, que en boca del ministre d’Afers d’Estrangers, expressarà «la seva confiança en les noves autoritats per restablir la seguretat i l’ordre». A més, des de França es rebutja qualsevol intervenció internacional a Burundi inclosa la possible intervenció militar de Tanzània amb el suport dels Estats Units.
Gairebé una setmana després del cop d’estat de Buyoya, el 31 de juliol de 1996, la Cimera d’Arusha composta pels presidents de Tanzània, Rwanda, Uganda, Kenya i el primer ministre del Zaire es reuneix i s’adopten mesures: rebuig del cop d’estat de Buyoya, restauració de l’anterior ordre constitucional i de l’Assemblea Nacional, així com dels partits polítics, i començar de manera immediata i incondicional les negociacions amb totes les parts involucrades al conflicte sota la mediació de l’expresident de Tanzània, Nyerere, a més es demanava la fi de les matances i de les massacres.
La posició d’aquests països s’enfortia amb l’adopció de sancions econòmiques. L’objectiu principal de les sancions era el debilitament del Govern de Buyoya. Però les sancions afectaran, sobretot, la població, ja que l’economia burundesa es ressentia d’una crisi econòmica anterior. Les sancions econòmiques afectaran els sectors més moderns de l’economia burundesa, però també la població urbana, composta majoritàriament per l’elit tutsi. D’aquesta manera comença el bloqueig regional a Burundi, un bloqueig que pren forma definitiva el 2 d’agost quan l’OUA anuncia el trencament de les seves relacions econòmiques amb el petit país centreafricà.
A partir del 2 d’agost només serà qüestió de dies que es produeixi el tancament de les fronteres de Tanzània (5 d’agost) i de Rwanda (8 d’agost). El 17 d’agost, els ministres d’Afers Exteriors d’Àfrica oriental decidiran endurir el bloqueig al Govern colpista burundès encapçalat per Pierre Buyoya.
L’ONU també va expressar la seva repulsa pel cop d’estat i va demanar el retorn de l’ordre constitucional i l’inici de negociacions per acabar amb un conflicte que posava en perill a tota la regió.
Però, tot i la fermesa del bloqueig, el qual sembla que responia a la iniciativa de Tanzània, les mostres de bona voluntat de Buyoya produïen diferents efectes entre els països de la zona i, en concret, entre els sectors econòmics amb interessos a la regió. De totes maneres, es pot arribar a posar en dubte el bloqueig, ja que encara que les fronteres restaven tancades el tràfic il·legal era normal. Sectors econòmics a Tanzània (la Cambra de Comerç), i a la República Democràtica del Congo i, fins i tot, el Consell de Ministres dels països de la zona van manifestar el seu rebuig a la decisió dels caps d’Estat de continuar amb el bloqueig. L’abril de 1997 es van adoptar mesures d’alleugeriment del bloqueig, entre d’altres es va permetre l’entrada de certs productes (medicines, material escolar, etc.).
RELACIONS EXTERIORS I ORGANITZACIONS INTERNACIONALS
L’assassinat del president electe Melchior Ndadaye il·lustra les estretes relacions entre Burundi i Rwanda, i entre aquests dos països i França. El 22 d’octubre de 1993 des de Burundi es va fer una crida al Govern de Habyarimana (Rwanda) amb aquesta acció Burundi demana ajut militar a Rwanda per controlar la greu situació interna del país. Aquesta envia la demanda burundesa a França on no es tractarà tot i, segons André Guichaoua, les fortes distensions entre la presidència i els ministeris competents.
El 19 de novembre de 1993, l’OUA (Organització per la Unitat Africana) envia la MIPROBU, amb un contingent de 200 persones i durant sis mesos, per investigar el cop d’estat i els assassins de Ndadaye. Dies posteriors es realitzava una manifestació de l’oposició tutsi com a mostra de la seva actitud contrària a l’establiment de la MIPROBU. A final d’any es produeix la demanda d’extradició a Uganda, en la qual residien dos oficials implicats en el fallit cop d’estat. Les perquisicions continuaran i el novembre de 1994 s’arresten nou oficials i sotsoficials implicats en l’assassinat del president electe, que s’havien refugiat a Uganda.
Alhora, i en vistes de la situació política a Burundi al final del 1994, l’OUA va decidir prolongar la MIPROBU fins al març de 1995, i el juliol d’aquest any és quan Boutros Boutros Gali anuncia formalment a l’Assemblea General la investigació internacional del fracassat cop d’estat. Dos mesos més tard, es nomenen els components de la comissió encarregada d’aquest cas i de les massacres de 1993.
El 1995, la situació regional és preocupant. D’aquí la reunió dels ministres de Defensa de Rwanda, Burundi i el Zaire per decidir mesures conjuntes de prevenció de la inseguretat a les seves fronteres.
En l’àmbit internacional, el cop d’estat de Buyoya va rebre una reprovació moderada dels països occidentals que es mostraven prudents a l’espera del desenvolupament dels esdeveniments abans de pensar seriosament en una intervenció militar complexa.
L’autoproclamació de Lauren Desirée Kabila com a president de la República Democràtica del Congo compta amb la presència de Buyoya, gest que s’interpreta com el retorn de Burundi a la comunitat política regional.
La Cimera d’Arusha II es va fer el setembre de 1997 amb els sis presidents de la regió presents, mentre que el conflicte entre Burundi i Tanzània s’intensificava. De fet Tanzània, juntament amb Uganda, eren els dos països que apostaven pel manteniment del bloqueig inicial a Burundi. De fet ni Tanzània, ni Kenya ni Uganda han reconegut el Govern de Buyoya.
Els recels de Burundi cap a Tanzània provenien de la relació que tenia aquest darrer país amb les forces insurgents de Burundi. De fet, Tanzània no va reconèixer el Govern de Buyoya i va establir a l’edifici de la delegació burundesa a Tanzània el CNDD . A més, des de Bujumbura s’acusava Tanzània de permetre que des dels camps de refugiats burundesos en territori tanzà es llencessin atacs contra Burundi.
Si les relacions amb Tanzània es van trencar, les relacions amb Rwanda no anaven per aquest camí. Rwanda no volia que Burundi es convertís en un precedent de la pèrdua de poder dels tutsis; de fet, a Rwanda li interessava un Exèrcit burundès ben equipat que pogués fer front als insurgents hutus que, a més, col·laboraven amb el derrotat Exèrcit hutu rwandès i amb els interahamwes.
Per la seva banda, Kabila es va convertir en aliat estratègic de Buyoya a causa de la complicada situació que es vivia a Kivu. En el seu moment, tant Rwanda com la República Democràtica del Congo van anunciar la seva decisió d’acabar amb el bloqueig que se li imposava a Burundi.
| Burundi | Rwanda | |
| Superfície(km2) | 27.830 | 26.340 |
| Població (milers de persones) | 6.221 (1990) | 5.397 (1991) |
| Població urbana (%) | 7,7 | 7,7 |
| Densitat (ha./km2) | 223,5 | 9;204.9 |
|
Les dades responen a les xifres de 1996 Font: El Estado del Mundo, 1998 | ||
Un país com Burundi amb una superfície de 27.830 km2 i una població de 6.221.000 persones observa densitats de 223.5 ha./km2. La majoria d’aquestes persones, un 92,3 %, viu en zones agrícoles i cultiven petits terrenys. Així mateix, la majoria d’ells, quatre cinquenes parts de la població de Burundi el 1995, practiquen l’agricultura de subsistència. A Rwanda la situació és molt semblant. Rwanda amb una superfície de 26.340 km2 té una població de 5.397.000 persones (després de les matances de 1994 i tenint en compte que molta població no ha estat comptabilitzada ja que han fugit a altres països), i una densitat el 1996 de 204,9 ha./km2 , i de la mateixa manera que a Burundi, un 92,3 % de la població viu al camp.
Amb les dades de les quals es disposa es pot dir que la qüestió de la propietat de terra és en ambdós països un problema relacionat principalment amb el creixement de la població i la distribució de la terra entre la població rural. Però també es poden afegir a aquesta problemàtica altres qüestions com les repercussions ecològiques que l’erosió del sòl provoca, això sense deixar enrere altres problemes com la desforestació i les sèquies que afecten les collites i, per tant, la gent que conrea la terra.
La superpoblació i el control de la terra han sorgit com a factors explicatius d’un problema que s’ha plantejat en diverses ocasions en les històries recents d’ambdós països: el retorn dels refugiats. Si el repartiment de la terra planteja un problema social greu, en certa mesura, la fugida dels refugiats el va pal·liar. El retorn d’aquests a les seves cases i propietats reanima el problema de la redistribució de la terra que s’ha transformat en apropiament. D’altra banda, l’Estat no pot, per manca de mitjans, acollir les poblacions que tornen i en molts casos ni tan sols es pot garantir la seguretat dins el territori.
La riquesa i el poder es concentren en poques mans i solen ser, geogràficament, parlant, les persones del sud del país les que conformen l’oligarquia burundesa, l’Administració i també l’Exèrcit. A més, les classes governants no han vist reduït el seu poder per la guerra, ben al contrari, l’han augmentat gràcies al clientelisme que es practica. De fet, segons ICG cada cop menys gent té accés als recursos estatals, qüestió que pot percebre’s com la raó d’un futurible descontentament de la majoria de la població
Els dies següents a l’assassinat del president electe Melchior Ndadaye l’octubre de 1993 van suposar l’inici d’una sèrie de massacres que van afectar tant tutsis com hutus de l’oposició i que van ser instigades pels grups extremistes hutus. La por a ser assassinat i el record de matances anteriors va fer esclatar la violència al camp. Però tot i això, es pot considerar que era una violència dirigida, programada? Segons MSF, les massacres que es van cometre al camp burundès tenien un esquema d’acció concret, que es materialitzava en l’obstrucció de les vies de sortida de la població, la seva detenció i immobilització i, posteriorment, la seva mort. Si les matances de 1993 van tenir la connivència, en alguns casos, de governs municipals «conscienciats», l’Exèrcit també va actuar i es va involucrar en les matances, en aquest cas d’hutus, en la seva majoria camperols. Les matances es van multiplicar, al principi per la por i després per la revenja personal. Com a resultat: un nombre incomptable de víctimes, i onades successives de refugiats, la primera, d’unes 300.000 persones gairebé totes hutus fa fugir a Rwanda, setmanes després 400.000 persones més van fugir cap a Rwanda, Zaire i Tanzània.
El 1990 apareix la primera organització de defensa dels drets humans a Burundi: ITEKA, que serà precedida per SONERA creada el 1991.
Segons MSF, els refugiats de 1988 tornen a Burundi després de les mesures d’unitat nacional de Buyoya (1988-1993), així mateix les persones que van fugir del país a causa de les matances anteriors a la de 1988 també comencen a tornar. L’assassinat del president Ndadaye va provocar el 1993 una matança a Burundi. Moltes persones (es calcula que unes 700.000, segons MSF) van haver de fugir cap al Zaire, Rwanda o Tanzània. La seva fugida acabava en camps de refugiats que es caracteritzaven per la superpoblació, els aliments insuficients i malalties. L’ajut internacional va trigar. Això, juntament amb la descoordinació organitzativa, va tenir com a resultat milers de refugiats morts.
Els primers mesos de 1994 van començar a arribar a Burundi els refugiats que havien fugit a Tanzània i, també, els que estaven a Rwanda com a conseqüència, aquests últims, de la crisi que afectava el país. Per la seva banda, els tutsis i hutus propers a la UPRONA es van desplaçar cap a la capital, Bujumbura, o resten en campaments protegits per l’Exèrcit.
Respecte als refugiats, el 1997 hi havia centenars de milers de refugiats a Tanzània i Rwanda. Aquells que van decidir tornar a Burundi viuen en condicions d’inseguretat i molts d’ells, segons Amnistia Internacional, semblen coaccionats.
El segon cop d’estat de Buyoya (juliol de 1996) va provocar també una sèrie de matances, segons International Crisis Group, com és el cas d’uns estudiants tutsis que van assassinar 23 companys de classe que eren hutus en presència de soldats tutsis (que no van actuar) o l’assassinat de més de 150 hutus per part de l’Exèrcit. A més, després del cop d’estat, Buyoya va anunciar la continuació i enduriment de les ofensives de l’Exèrcit burundès contra les milícies hutus.
S’han produït, segons Amnistia Internacional, violacions dels drets humans per part de les forces armades burundeses i dels grups rebels i, sobretot, aquestes violacions s’han produït durant els processos de reagrupament de població. S’han portat a terme diferents assassinats a Burundi tant per part de les autoritats militars tusis com pels rebels hutus, però segons Amnistia Internacional, resulta difícil aclarir l’autoria dels fets. Les matances per part de les forces de seguretat han continuat, les víctimes han estat gairebé sempre civils desarmats.
A més, les forces de seguretat rwandeses són acusades d’execucions extrajudicials, i també d’arrestar persones que havien manifestat la seva oposició al Govern de Buyoya, entre els quals hi havia religiosos. Altres persones van ser acusades de pertànyer a grups armats, sobretot joves hutus. I els judicis als quals s’han sotmès no es caracteritzen per ser justos, segons Amnistia Internacional es van dictar com a mínim cent sentències de mort, la majoria eren declarades culpables en relació amb les matances de 1993.
A les presons burundeses, segons Amnistia Internacional, es practiquen amb quotidianeïtat els maltractaments i la tortura.
Per a més informació podeu consultar http://www.amnesty.org/cgi-bin/aisearch
Un dels punts clau del règim de Buyoya i, per extensió, de la història de Burundi des de l’aconseguiment de la seva independència és el paper jugat per l’Exèrcit burundès. L’Exèrcit juntament amb altres instàncies molt relacionades amb el Govern i amb el manteniment de l’estabilitat de la nació són gairebé monoètniques (tutsi).
Alhora, l’Exèrcit és un puntal del Govern burundès que ha de ser reformat. Possiblement a les negociacions d’Arusha es tracti aquest tema: la reforma de l’Exèrcit. Un tema que Buyoya ha deixat una mica de banda per tal d’assegurar-se el suport d’aquesta institució.
| Burundi | Rwanda | Keny | Tanzània | |
| Població (milers de persones) | 6.221 | 5.397 | 27.799 | 30.799 |
| Exèrcit (milers d’homes) | 22 | 33 | 24,2 | 34,6 | Despesa pública Educació | 3,8m | 3,7k | 6,8c | 5,0i |
| Defensa | 5,3a | 4,4a | 2,3a | 2,7a |
|
m:1992 i:1990 k:1989 a:1995 c:1993 |
Es calcula que poden ser fins a 50.000 les persones mobilitzades per l’Exèrcit burundès, d’altra banda no s’ha pogut accedir al nombre de persones que formen part de les forces rebels hutus que actuen al país.
Les despeses militars del Govern de Burundi han experimentat un creixement important des de 1994.
| Anys | Milers de francs |
| 1988 | 4.809 |
| 1989 | 6.014 |
| 1990 | 6.782 |
| 1991 | 7.760 |
| 1992 | 7.760 |
| 1993 | 8.121 |
| 1994 | 7.760 |
| 1995 | 8.805 |
| 1996 | 10.589 |
| 1997 | 10.517 |
| 1998 | 20.199 |
Burundi forma part, entre d’altres, de la Interpol , Banc de Desenvolupament Africà , Agència per la Cooperació Cultural i Tècnica, G-77, Comunitat Econòmica dels Països dels Grans Llacs, Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Central, Organització per a la Unitat Africana o del Moviment dels No Alineats.