En primer lloc, des del context de la Guerra Freda entre els Estats Units i l'URSS, però aquest eix de confrontació va perdre força a partir de 1989 i, especialment, a partir de 1991. En segon lloc, el país es va convertir en el centre de la lluita entre potències neocolonials i, especialment, entre les potències anglòfones, amb els Estats Units al capdavant, i les potències francòfones, amb França i Bèlgica com a principals països interessats. I, en tercer lloc, el país centreafricà és un enclavament bàsic per als països que aspiren a convertir-se en potències regionals, com és el cas de Sud-àfrica.
A continuació es descriuran les relacions dels Estats Units, França, Bèlgica i Sud-àfrica amb l'RD Congo de Kabila (el pare) i amb el seu antecessor, Mobutu Sese Seko. Tot i això, altres països estan implicats en el conflicte de l'RD Congo, com és el cas de Rwanda, Uganda, Angola, etc. Els interessos d'aquests països en la guerra es descriuen a la secció «Cap a una nova "guerra d'alliberament" a l'RD Congo».
El 1991, el Congrés nord-americà va suspendre l'ajut econòmic al règim de Mobutu, però encara es van realitzar enviaments d'armes al país centreafricà. Durant la «guerra d'alliberament» iniciada el 1996 amb l'AFDL encapçalada per Kabila i els seus aliats, els Estats Units van optar per donar suport a Kabila. Un suport que es va materialitzar, entre altres coses, en forma d'instrucció militar.
El maig de 1997, el govern de Kabila es va instal·lar a Kinshasa i va prometre reformes democràtiques. Tot i la improbabilitat de realització de les promeses de Kabila, els Estats Units van optar per donar suport a aquest nou Govern. D'aquesta manera, les forces armades a les ordres de Kabila van rebre armament i ensinistrament dels Estats Units. Tot i els abusos comesos per Kabila durant el seu mandat, els nord-americans van continuar amb el seu suport a l'autoproclamat president sense prestar atenció als partits polítics democràtics ni a la societat civil que demanava veritables reformes polítiques, econòmiques i socials.
El 1998 va esclatar una rebel·lió contra Kabila. En aquesta ocasió, la guerra va implicar una veritable internacionalització del conflicte en la qual els Estats Units van estar presents indirectament, ja que van subministrar armes i ensinistrament a molts dels participants, independentment del bàndol al qual donessin suport. En concret, segons William Hartung del World Policy Institute, els Estats Units van entrenar 8 dels 9 estats involucrats en el conflicte de la República Democràtica del Congo com, per exemple, Rwanda, Uganda, Zimbabwe o Namíbia.
En resum, sembla que els Estats Units estan en una situació incòmoda en aquesta nova guerra. Aquesta és l'opinió de Mbuyi Kabunda Badi que afirma que la guerra «consagra el fracàs de la seva política africana (referint-se als Estats Units)». Segons Kabunda, els Estats Units haurien demanat a Kabila, entre altres qüestions, la instauració del diàleg amb les forces polítiques congoleses per tal de resoldre els problemes ètnics i la resolució pacífica del conflicte. Kabunda, citant Ludo Martens, afirma que «els Estats Units han apostat per una democràcia capitalista al Congo, que aconseguirien mitjançant tres estratègies: acusar Kabila de crims contra la humanitat com a excusa per a una intervenció militar o l'embargament econòmic, donar suport als mobutistes i a Étienne Tshisekedi per guanyar les properes eleccions, i en el cas de no convocar-se aquestes eleccions, enderrocar el govern de Kabila i substituir-lo per un altre, encarregat de la seva realització a curt termini».
França havia estat tradicionalment la gran potència colonial a Àfrica. Aquesta posició de potència s'està veient qüestionada per l'acció dels Estats Units a aquest continent.
Amb l'arribada de la independència a l'antiga colònia del Congo, França va tractar de substituir Bèlgica com a potència neocolonial. França, al seu torn, ha considerat ineludible, des del principi del moviment independentista viscut a Àfrica durant la dècada dels seixanta, l'establiment d'una zona francòfona que pogués servir com a fre a l'expansió anglòfona al capdavant de la qual estaven els Estats Units. D'aquesta manera, els clars interessos econòmics que es concentren a la zona i que són motiu de disputa s'han de complementar amb un altre tipus d'enfocament.
En aquest últim sentit, França per tal de conservar el seu poder a la zona central d'Àfrica va donar suport a Mobutu durant tot el seu mandat, tot i l'existència de crisis i alts i baixos en les relacions entre tots dos països. Durant la «guerra d'alliberament» iniciada el 1996, que va conduir Kabila al poder el maig de 1997, França va mantenir el seu suport a Mobutu i, fins i tot, segons Kabunda Badi, «França va intentar mantenir Mobutu posant a la seva disposició els mercenaris serbis que van bombardejar Bukavu, Shabunda i Walikale. Quan la situació ja era desesperada, es van utilitzar estratègies destinades a assegurar la supervivència del sistema apostant per un "mobutisme sense Mobutu", i titllant Kabila de "peó de l'anglofonia"».
L'actuació de França respecte a Mobutu va tenir una conseqüència clara: quan Kabila va arribar al poder es va excloure totalment aquest país de la política exterior de la República Democràtica del Congo. Encara que, formalment, la rebel·lió contra Kabila no ha estat finançada per França, sí que s'assenyalen implicacions d'aquest país. Tot i això és difícil concretar quina és la participació o col·laboració de França en els esdeveniments que estan afectant el país centreafricà.
Segons Kabunda, Bèlgica continua mantenint interessos econòmics en el país a causa de la presència de multinacionals. Quan es va posar en marxa la rebel·lió contra Kabila, Bèlgica va optar per no intervenir i només va exigir que es respectés la integritat territorial del Congo i es potenciessin les negociacions entre les parts implicades.