L'any 1996, Laurent-Desiré Kabila no hagués pogut arribar mai a Kinshasa sense l'ajuda d'Uganda, Rwanda i Burundi. només dos anys després, els antics aliats es van enfrontar amb ell. Era Kabila un heroi o un monstre? El 1996, Kabila es va aixecar contra Mobutu Sese Seko, que va conduir el Zaire amb mà de ferro durant més de trenta anys, i es va enfrontar així amb un dels pitjors exponents de les dictadures africanes (juntament amb la de Nigèria). La seva rebel·lió va arribar al poder amb la promesa d'estabilitzar i democratitzar la nova República Democràtica del Congo. Com es pot constatar, ni la RD Congo és estable, ni molt menys camina cap a la democràcia. Però, per què els seus antics aliats van lluitar després per fer-lo caure? L'any 1998, Rwanda va admetre la seva participació activa al costat dels rebels congolesos. De fet l'exèrcit Rwandès s'ha beneficiat il·legalment durant aquests anys de l'explotació dels recursos naturals presents als territoris de la RD Congo controlats pels rebels recolzats per ells, especialment amb la venda i exportació del Coltan, mineral del que Rwanda gaudeix al seu subsòl. Si bé en l'actualitat, amb Rwanda en relativa pau i Burundi i la RD Congo obrint processos de diàleg entre el govern i els rebels, el panorama és diferent, potser segueix sent aclaridor fer una aproximació als personatges protagonistes de la tragèdia que viu la regió dels Grans Llacs des de fa més de deu anys.
Yoweri Museveni, president de la República d'Uganda mai ha amagat la seva ambició de crear una Federació d'Estats de l'Est i Centre d'Àfrica. Uganda és un país tancat geogràficament i té molts menys recursos que la resta dels seus veïns, sobretot comparat amb la RD Congo, que és el més ric. A més, és mig tutsi, la qual cosa el converteix en germà d'armes de les minories que governen Rwanda i Burundi. Yoweri Museveni és la figura central dels dos conflictes que han assolat primer el Zaire i ara la RD Congo, en la última dècada. Ja Mobutu el va acusar de tenir somnis expansionistes i tendències hegemòniques, i sembla que no anava gaire errat. Kampala, ja va reconèixer que el seu cap de l'Estat Major de l'Exèrcit va coordinar l'ofensiva dels rebels congolesos i dels seus aliats rwandesos i burundesos (Africa News, 21 de novembre de 1998). D'altra banda, Robert Mugave (Zimbabwe), José Eduardo dos Santos (Angola) i Sam Nujoma (Namíbia) van enviar tropes per ajudar a salvar el règim de Kabila (tant al pare Laurent-Dessiré, assassinat al gener de 2001, com al seu fill Joseph).
Tots els països que han intervingut i intervenen, d'una manera o d'una altra en l'actual conflicte tenen també conflictes interns importants. El cas de Yoweri Museveni, el president ugandès, és un dels millors exemples. Uganda té una sagnant rebel·lió al nord que actua des del Sudan, i també dóna suport al Sudan People's Liberation Army (rebels cristians i animistes al sud) contra el règim del Sudan. Hem de recordar que Sudan és juntament amb la RD Congo el país més gran d'Àfrica. La justificació d'Uganda és que Sudan té i pot fer servir armes químiques en qualsevol moment. Ara per ara, Uganda és un país molt apreciat pels Estats Units i per occident en general, i té un paper central a la regió dels Grans Llacs. La qüestió és: quantes guerres pot mantenir alhora Uganda? Aquesta política bèl·lica pot portar Museveni a problemes interns difícils de reconduir. També els seus aliats Rwanda i Burundi començaven a tenir, abans de la seva retirada de la RD Congo, problemes per controlar a la majoria hutu existent a aquests països. Els costos econòmics d'una guerra són molt alts, però els de dos, tres o més conflictes alhora són insuportables.
Per altra banda, el president Mugave
té un important descontentament social a casa seva. Després de
més de vint anys d'independència, el nivell de vida de la població
de Zimbabwe no ha experimentat la millora que s'esperava. Les vagues generals
se succeeixen a Zimbabwe, i Mugave, ha fet servir els enfrontaments racials
entre el terratinents blancs i la resta del país per tapar la greu situació
del país. I és que Mugave s'ha preocupat més de la política
exterior que dels afers interns. Tot i tenir greus problemes socials ha enviat
més de 6.000 soldats a la RD Congo, a defensar no només Kabila,
sinó també els contractes que té signats amb ell i la seva
família.
També José
dos Santos (Angola) i Sam
Nujoma (Namíbia) tenen seriosos problemes. Angola no ha estat en
pau cap dia des de la seva independència l'11 de novembre de 1976, fins
a febrer de 2002. Han estat 27 anys de guerra civil i d'estat de guerra, i de
moment el país viu una pau inestable amb un situació social i
humanitària crítica. Durant molts anys Sud-àfrica va vendre
armament a Angola per intentar apaivagar el sentiment de culpa de Nelson Mandela,
pel suport que va donar el règim de l'apartheid als rebels angolesos
(UNITA). Això ha fet part indirecta a Sud-àfrica en el conflicte,
com ho són tots aquells que venen armes a les parts, conscients del sofriment
que aquestes generen en la població civil (que mai signa contractes miners
ni econòmics). Els problemes interns de Nujoma són tan importants
com els que té Angola. Nujoma és president de Namíbia des
de la seva independència el 6 de febrer de 1990, és a dir, dues
legislatures, i ara intenta reformar la Constitució per accedir a un
tercer mandat.
Amb tot això, la situació a la regió dels Grans Llacs encara està lluny de la pau, i on el risc de desestabilització és encara molt alt. El període de relativa calma obert a Rwanda, i les esperances en els processos de diàleg a la RD Congo i a Burundi, obren la porta a l'esperança. Tot i això el pastís de la RD Congo és molt gran i important, i haurem d'esperar que alguns països i empreses occidentals no interrompin els processos de pau a si veuen amenaçats els seus interessos a la regió.