El procés de negociació entre l'Exèrcit i l'EIS que va tenir com a punt important la treva iniciada l'1 d'octubre de 1997, va desembocar definitivament en la confirmació, el 6 de juny de 1999, de l'abandonament de la lluita armada per part de l'EIS.
Aquest grup principal era, segons Djamel Benramdane (http://www.monde-diplomatique.fr/1999/03/BENRAMDANE/11763.html), el grup més gran, el millor organitzat i el que va conservar el nom Jamaa Islamia Mousalaha o Grup Islàmic Armat. Però, tot i conservar el nom, altres grups armats actuen sota les sigles GIA. Aquest fet ha propiciat tot tipus d'especulacions sobre aquests grups. No se sap amb certesa si els GIA de després de 1996 és un grup cohesionat o bé sota aquestes sigles s'amaguen diferents grups. Segons Human Rights Watch (http://www.hrw.org/hrw/worldreport99/mideast/), els GIA «no disposen d'una estructura política visible que, investida d'autoritat, es faci responsable de programes o accions». Per a Amnistia Internacional (http://www.amnesty.org/ailib/intcam/algeria/report.htm), els GIA són una assemblea de grups aparentment organitzats de manera molt flexible, el lideratge i composició dels quals no queda gaire clar.
Els GIA es poden identificar com el sector més radical i violent de l'islamisme algerià i no sembla que hagin tingut mai com a referent d'actuació el FIS. Segons Mariano Aguirre i Jéhane Sedky-Lavandero, els GIA busquen «conquerir el poder, eradicar la influència estrangera, i imposar per la força un estat musulmà basat en l'Alcorà i les tradicions profètiques...». Sembla segur que els GIA pretenen la instauració d'un estat islàmic i que els mitjans que s'utilitzin per aconseguir aquesta finalitat són lícits (ja siguin cruels atacs contra la població civil, exercici de la tortura, dels atemptats, etc.). El GIA recluta a les seves forces excombatents afgans, dissidents del FIS i joves desarrelats, principalment, de la capital del país.
Al principi de la dècada dels anys 90, els GIA van centrar els seus atacs en regions rurals que havien votat el FIS o que es creia que li donaven suport. Entre 1996 i 1997 surten a la llum dos textos provinents de membres de l'organització armada en els quals es crida a l'aplicació de la llei divina -la pena de mort- als enemics (ja siguin homes, dones o nens), l'aplicació de la llei divina als béns dels enemics, és a dir, l'expropiació de les terres, i l'autorització per fer de les dones dels enemics les seves captives. Es pot veure en aquests textos l'espurna que esperonarà les massacres que suposadament han comès els GIA des de 1996. Els atacs es van anant estenent a aquells llocs on el suport del GIA dequeia, i entre 1997 i 1998 van centrar els seus atacs a les zones properes a la capital d'Algèria, Alger.
Les accions del GIA s'han desenvolupat principalment a les zones de la Mitidja i a Alger (la capital d'Algèria) que és la zona més militaritzada del país, en la qual s'han registrat massacres i no s'han detingut els culpables. D'aquí, que en moltes ocasions, s'hagi insinuat l'existència d'un vincle entre l'Exèrcit i els GIA.
L'Exèrcit Nacional Popular, l'Exèrcit algerià, és el veritable poder a Algèria, per sobre del poder formal que representa el president de la República. És l'Exèrcit qui pren les decisions polítiques importants, qui traça les línies a seguir, qui nomena i fa dimitir els ministres, walis (governadors), etc. L'Exèrcit és la institució que dóna el seu suport als candidats presidencials i que permet que un president resti al seu lloc. Els conflictes entre poder formal i poder de facto (representat per l'Exèrcit) s'han succeït des de 1978 i s'han centrat (sense resultats) en la demanda de més autonomia per part del poder formal.
Un dels problemes actuals de l'Exèrcit és l'existència d'un procés de deslegitimació. El discurs oficial, almenys fins al 1988, va permetre mantenir una imatge en la qual l'Exèrcit algerià formava part del poble i era la continuació de l'Exèrcit d'alliberació que havia aconseguit la independència d'Algèria el 1962. La legitimitat de l'Exèrcit ha recaigut, de manera notable, sobre el seu paper en l'aconseguiment de la independència algeriana. Però per a les noves generacions de joves algerians, que van néixer després de 1962, aquest és un fet històric i la seva implicació emocional amb la independència i amb els seus actors no és tan forta com la que puguin tenir les generacions que van conèixer en primera persona aquell fet. D'aquí que els joves, tant els joves militars com els no militars, qüestionin o puguin qüestionar el paper de l'Exèrcit dins la política algeriana.
Altra qüestió que s'ha de tenir en compte en parlar de l'Exèrcit algerià és l'existència de diversos clans o corrents. Lahouari Addi (http://www.monde-diplomatique.fr/1999/03/ADDI//11880.html) afirma que l'Exèrcit es comporta com un partit polític dominant respecte a l'exterior, però amb els seus corrents interns, els seus clans, etc. D'aquesta manera, tot i que hi ha divisions internes, l'Exèrcit actua en bloc a causa que aspira, com a grup, a mantenir els seus privilegis.
La competència entre els diferents corrents fa que l'Exèrcit no sigui quelcom immòbil, sinó que, ben al contrari, existeixi un gran dinamisme. Aquest dinamisme es reflecteix en la composició de les diferents branques de les forces armades.
Mariano Aguirre identifica dos sectors dins l'Exèrcit. Per una banda, a aquells militars que accepten integrar el FIS en el sistema i, per una altra, a aquells militars, que pretenen «instaurar un Estat autoritari i acabar amb l'islamisme», aquests últims són coneguts com a sector dur.
El nomenament, el 1993, del general Mohamed Lamari com a cap de l'Estat Major va ser un cop d'efecte. Segons Gema Martín, l'ascens de Lamari va significar el triomf del sector dur dins l'Exèrcit, però també dins d'un poder algerià fortament fragmentat. La línia dura de l'Exèrcit, personificada en la figura de Lamari, es caracteritza per oferir una forta resistència al diàleg amb el FIS i per considerar necessària una nova empenta a la lluita antiislàmica. Lamari controla les unitats d'operacions (gairebé uns 80.000 homes) i ha col·locat els seus oficials fidels al capdavant de les posicions que es consideren estratègiques.
L'autoritat de l'Exèrcit s'estén no només als àmbits polítics, sinó també a l'àmbit econòmic. De fet, la cúpula militar algeriana es beneficia, a l'igual que els polítics i membres de la cúpula burocràtica del país, de les vendes d'hidrocarburs. Els militars formen part de les aliances econòmiques de tipus clànic que, segons Mariano Aguirre i Jéhane Sedky-Lavandero, s'han establert a Algèria des de la independència i que estan lligades, principalment, a l'explotació dels hidrocarburs. En la lluita pel control del poder, el règim militar algerià ha practicat una política d'inversió estratègica, i ha afavorit econòmicament aquells sectors considerats com a determinants a l'hora de mantenir l'statu quo. Els funcionaris, i en concret els alts funcionaris (lligats directament al poder), són els que han resultat més afavorits per aquesta política.
| Candidats | % vots obtinguts | |
| Liamin Zeroual | (AND) | 61,43 |
| Mahfud Nahnah | (MSP) | 25,38 |
| Sa`id Sa`di | (ACD) | 9,29 |
| Nureddin Bukruh | (Partit per la Renovació Algeriana) |
3,78 |
| Font: Nacions Unides (http://www.un.org/french/newlinks/dpi2007/part4.htm). | ||
Les eleccions de 1995 tracten d'omplir un buit de poder que hi havia a Algèria des del cop d'estat de 1992 . Amb el cop d'estat es va posar de manifest, segons Gema Martín, «l'absència de pacte democràtic, la manca d'un procés constituent, la resistència del poder a entendre l'oposició política en el marc de l'alternança, etc.».
La participació en les eleccions presidencials de 1995 va arribar, segons dades oficials, al 74,92 %, una taxa alta de participació, equiparable, segons Gema Martín, a la participació en les eleccions legislatives de 1992. Al seu torn, el vot a aquestes eleccions presidencials s'interpretà en el seu moment com un vot per la pau.
Resultats de les eleccions a l'Assemblea Popular Nacional d'Algèria de 5 de juny de 1997 i del Consell de la Nació de 25 de desembre de 1997:
| Partits polítics | Nre. d'escons en l'Assemblea Popular Nacional (sobre 380) | Nre. d'escons en Consell
de la Nació (sobre 96 que són elegits indirectament) |
| Agrupació Nacional Democràtica (AND) | 156 | 80 |
| Moviment Social per la Pau (MSP) | 69 | 2 |
| Front d'Alliberament Nacional (FLN) | 62 | 10 |
| Moviment de la Nahda Islàmica o Moviment del Renaixement Islàmic | 34 | 0 |
| Front de Forces Socialistes (FFS) | 20 | 4 |
| Agrupació per la Cultura i la Democràcia (ACD) | 19 | 0 |
| Independents | 11 | 0 |
| Partit dels Treballadors (PT) | 4 | 0 |
| Partit Republicà Progressista | 3 | 0 |
| Unió per la Democràcia i les Llibertats | 1 | 0 |
| Partit Social Liberal (PSL) | 1 | 0 |
** El Consell de la Nació està format per 144 membres. 96 són elegits de manera indirecta i els altres 48 van ser elegits directament pel president de la República el 27 de desembre de 1997.
Fonts: IPU (http://www.ipu.org/parline-e/reports/2003_E.htm) i Agora (http://www.agora.stm.it/elections/election/algeria.htm).
Les eleccions legislatives de 1997 no van presentar, segons l'informe de Nacions Unides (http://www.un.org/french/newlinks/dpi2007/part4.htm), garanties suficients de neutralitat i transparència. I s'acusa el Govern d'haver contribuït al frau electoral.
La composició de l'Assemblea Popular Nacional, derivada d'aquestes eleccions de 1997, deixa ben clar l'existència de tres grans grups polítics i ideològics. Aquests grups es mantenen, tot i que s'ha de tenir en compte que el FIS a causa de la seva il·legalització no va concórrer a aquestes eleccions.
Els grups ideològics que es detecten són, d'una banda, el grup dels progovernamentals que, segons l'International Crisis Group (http://www.crisisweb.org/), estaria compost pel Front d'Alliberament Nacional (FLN), partit polític que havia governat en règim de partit únic en el període 1962-1989, i l'Agrupació Nacional Democràtica (AND).
El segon grup és el que conforma l'opció islamista representada pel Moviment Social per la Pau (MSP) i pel Moviment de la Nahda Islàmica .
Finalment, hi ha un tercer grup, els anomenats per l'ICG com a «democràtics» i que estaria compost per l'Agrupació per la Cultura i la Democràcia que encapçala la tendència eradicadora (antiislamista radical), pel Front de Forces Socialistes (FFS) i pel Partit dels Treballadors (PT).
La comunitat internacional ha restat indiferent davant les constants notícies de massacres, assassinats, desaparicions, etc. de les quals es tenia coneixement, bé a través dels mitjans de comunicació o bé a través de diferents testimonis. Ni la Unió Europea (http://europa.eu.int/), ni els països que la componen a títol particular, ni els Estats Units (http://www.agora.stm.it/politic/usa1.htm), que són els principals socis comercials d'Algèria, han realitzat cap acció efectiva per denunciar i parar la brutal situació que es viu a Algèria.
A títol informatiu, s'ha d'assenyalar que, el 1998, la Unió Europea va enviar una comissió a Algèria, la primera des de 1992. La comissió va intentar sense èxit que el Govern algerià acceptés l'ajuda humanitària que se li oferia o accedís a deixar entrar els relators de Nacions Unides que investiguen els casos de tortura i execucions extrajudicials. El 1998, un grup de l'ONU dirigit per Mario Soares (http://www.un.org/french/newlinks/dpi2007/intro.htm) també va visitar Algèria i va fer, entre altres, les demandes següents al Govern algerià: que es prestés atenció a les denúncies de detenció arbitrària, a les d'execucions extrajudicials i de desaparicions, que el Govern algerià demanés explicacions i responsabilitats pels seus actes als encarregats de fer complir la llei, a les forces de seguretat i als Grups de Legítima Defensa . Aquestes demandes no van fructificar.
El paper de França
(http://www.lexpress.presse.fr/editorial/dossiers/algerie/
ouverture.htm), com a antiga metròpoli, tampoc ha estat molt lluït. En especial, perquè no va donar suport a la proposta feta per organitzacions de defensa dels drets humans per tal de portar a terme investigacions sobre les violacions dels drets humans comeses a Algèria.
Per la seva banda, els Estats Units, un dels principals socis comercials d'Algèria, han mantingut una actitud ambigua respecte al paper que ha de jugar la comunitat internacional envers la situació de deteriorament progressiu dels drets humans al país magrebí. Per una banda, mitjançant els informes anuals sobre la situació dels drets humans del Departament d'Estat s'han denunciat les violacions massives dels drets humans comeses, majoritàriament, contra la població civil. L'autoria d'aquestes, segons el Departament d'Estat dels Estats Units (http://www.state.gov/www/global/
human_rights/), es poden atribuir als grups islàmics i certs abusos es poden atribuir a les forces de seguretat algerianes. Les denúncies s'han quedat en el paper i les acusacions contra les forces de seguretat algerianes per violar els drets humans no es poden considerar importants dins de l'informe comentat.
A més, en l'àmbit internacional, els Estats Units s'han negat durant l'any 1998 a introduir una resolució sobre Algèria en la Comissió de Drets Humans, amb això la crisi humanitària algeriana queda fora de l'agenda d'aquesta Comissió.
La negativa internacional a la investigació de la situació humanitària algeriana contrasta amb l'actitud dels diferents països que tenen ambaixades al país. Amnistia Internacional, en el seu informe de 1997 (http://www.amnesty.org/ailib/intcam/algeria/report.htm), denuncia el tractament que reben les persones que demanen asil en països estrangers. Mentre que els països amb ambaixades a Algèria protegeixen els seus membres a causa de les amenaces rebudes i recomanen a les seves poblacions no viatjar pel país magrebí degut a la manca de seguretat existent, neguen l'asil als i les algerians/es que el demanen i al·leguen «que no està provat que estiguin en perill en el seu país», tot i existir informes sobre la situació d'inseguretat que pateix la població civil.