Extret d' El món àrab actual
Antoni Segura i Mas.
Eumo Editorial

Els primers passos del país independent

El juliol de 1962, el govern provisional de la República d'Algèria (GRPA) rebia un país sense tradició estatal i destrossat per una llarga i cruel guerra d'alliberament. Després d'un curt període d'enfrontaments, el 29 de setembre Ben Bella era investit president del govern per l'Assemblea Nacional. Un any més tard era elegit president de la República amb gairebé sis milions de vots. Dos dies abans, el 8 de setembre de 1963, s'havia aprovat en referèndum la constitució que instaurava un règim de partit únic.

El president Ben Bella havia rebut el suport majoritari del poble, disposat a "combatre" uns anys més per tal d'edificar un país modern i desenvolupant. Nicole Chevillard ha pogut afirmar que la història d’Algèria dels darrers anys és la de l’esfondrament d’una gran fal·làcia, la de la construcció d’un estat nacionalista àrab i socialista que es basava en una triple legitimitat -històrica (la guerra revolucionària d’alliberament), populista i “desenvolupamentista”- que, durant un quart de segle, va garantir l’estabilitat del règim algerià. L’estat que posa en peu Boumedienne era un estat comandat i al servei de l’elit militar. En aquest model, els drets i l’estructuració d’una societat civil són tan poc rellevants que, suspesa la primera constitució per Ben Bella el 1963, no se’n tornarà a elaborar una altra fins al 1976!

Resulta difícil entendre com Algèria, país ric en hidrocarburs i capdavanter del Moviment de Països No Alineats i de les reivindicacions del Tercer Món a la dècada dels setanta, ha arribat a una situació tan crítica. Després del cop d'estat que deposà Ben Bella (19 de juny de 1965), es referma l'opció socialista i de partit únic del règim algerià, que, amb Boumedienne, pren decididament un fort caràcter presidencialista d'evidents mancances constitucionals. Al mateix temps, es produeix una decidida aproximació a la URSS i s'adopta un model d'industrialització similar al soviètic, amb un afegit dramàtic per al futur del país, l’especialització en l’exportació d'hidrocarburs.

Així doncs, entre 1963 i 1973 es procedí a nacionalitzar els diferents sectors de l'economia, es va decretar la gestió socialista de les empreses i la revolució agrària i es va instaurar la medicina gratuïta, l'escolarització obligatòria i l'arabització de l'ensenyament. És obvi que moltes d'aquestes mesures van tenir un caràcter positiu i van contribuir decisivament a millorar el nivell de vida de la població. Però la priorització de les denominades "indústries industrialitzants", és a dir, la indústria pesant, en detriment de l'agricultura i de la producció de béns de consum, va comportar a la llarga la descapitalització de l'agricultura, el retrocés de la producció agrària (el país ha hagut d'importar una part creixent dels productes que consumeix) i la caiguda de la productivitat industrial, corcada per la burocratització, la lentitud administrativa, la manca de coordinació i de recanvis industrials, el gegantisme empresarial i els "miracles estadístics". En definitiva, el model de desenvolupament econòmic adoptat va donar molt aviat símptomes alarmants d'esgotament.

En la construcció del marc institucional s’avança molt més lentament ja que es veu sempre limitada pel paper dirigent que es reserva l'FLN. No serà fins poc abans de la mort de Boumedienne que es culminarà el procés de configuració del marc institucional, amb la proclamació de la Carta Nacional i l'aprovació en referèndum de la Constitució, el 27 de juny i el 19 de novembre de 1976, respectivament. La Constitució garanteix les llibertats fonamentals i els drets de l'home i el ciutadà, però al mateix temps estableix un règim de partit únic que condiciona i limita enormement aquells drets i aquelles llibertats. També fa una clara aposta pel socialisme i, el que és més rellevant, institueix l'exèrcit com a garant de la revolució i de la independència de la pàtria i el fa artífex del desenvolupament del país i de la construcció del socialisme.

Els resultats sociopolítics del mandat de Boumedienne van ser l'empresonament (Ben Bella), l'exili (Budiaf, Aït Ahmed) i l'eliminació física (Belkacem Krim) d'importants dirigents de l'FLN convertits en dissidents de la seva política; l'oposició crítica d'antics dirigents nacionalistes (Ferhat Abbas, Ben Khedda) i d'alguns sectors religiosos (xeic Soltani), molt sensibilitzats per la distribució com a béns públics de les terres habús i per la desaparició de l'ensenyament privat (escoles coràniques); la burocratització creixent, que afavoria el privilegi i el clientelisme polític i propiciava la ineficàcia i la corrupció administrativa.

En resum, a mitjan anys setanta, quan Houari Boumedienne i Algèria lideren el Moviment de Països no Alineats (el 1974, el dirigent algerià pronuncia davant l'Assemblea General de l'ONU el famós discurs sobre el nou ordre internacional) i Alger dóna acollida a delegacions dels moviments revolucionaris i nacionalistes radicals d'arreu del món, l'economia algeriana ja està molt malmesa i tocada de mort. És, si més no, el que sembla entendre molt aviat Chadli Bendjedid, que succeeix Boumedienne després de la mort d'aquest el desembre de 1978.

Chadli Bendjedid era el candidat a la successió que semblava concitar menys desacords entre les diferents faccions de l'exèrcit. Va rebre una pesant càrrega: una economia molt espatllada, amenaçada pel fort creixement demogràfic i les desigualtats socials, i un poder polític molt condicionat. Emprengué una liberalització econòmica i política destinada a millorar la situació: alliberament de Ben Bella però sense reconeixement de l'oposició política; pla quinquennal 1980-1984; reestructuració de les grans societats nacionals per reconvertir-les en unitats més petites i fàcils de gestionar; prioritat als equipaments socials, a l'habitatge i a la millora del nivell de vida; reforma del sector agrícola i de l'empresa pública; reconeixement de l'herència berber; rebuig de l'ortodòxia econòmica marxista. Tanmateix, en un context viciat la liberalització va propiciar el contraban i l'aparició del mercat negre, però no aconseguí la desitjada recuperació econòmica. Les pràctiques sindicals europees, conegudes i difoses pels immigrants que tornaven de vacances, es van convertir en un nou element de pressió política.

Bendjedid es quedà sol davant d’un exèrcit i un aparell del partit únic i d’una gran part de la població que considerava les reformes insuficients. L'evolució del mercat internacional del petroli, que, amb el gas natural, aportava -i aporta- pràcticament el 100 % del valor de les exportacions, tampoc el va ajudar gaire. La caiguda del preu del cru va accentuar encara més la crisi econòmica algeriana. El 1981 tenen lloc les primeres manifestacions islamistes importants el 1982, els primers atemptats i accions armades del grup de Buyali (islamista) contra les forces d'ordre públic i una gran concentració islamista a la Universitat d'Alger; el 1984, l'enterrament del xeic Soltani es converteix en una important manifestació islamista; el 1988, importants aldarulls a Alger. Bendjedid es va veure obligat a decretar un breu estat de setge (del 6 al 12 d'octubre) i a prometre una reforma constitucional. La intervenció de l'exèrcit contra els manifestants fou molt dura i la revolta es va saldar amb un balanç d'entre cinc-cents i sis-cents morts.

Els aldarulls de 1988 constitueixen el primer gran pols entre l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat i una majoria de població desencisada i desesperada. Paral·lelament, l'avenç de l'arabització en l'ensenyament i en la vida quotidina estava provocant un creixent descontentament entre els berbers de la Cabilia, que coneix freqüents agitacions i aldarulls: 1980, 1981 i 1985. Els esdeveniments es precipiten: reelecció de Bendjedid com a president (desembre de 1988); aprovació en referèndum de la nova Constitució (febrer de 1989), que inclou el dret a la creació "d'associacions de caràcter polític"; formació (març de 1989) i legalització (setembre de 1989) del Front Islàmic de Salvació (FIS), que avala la decidida voluntat de canviar de Bendjedid i d'impulsar un procés de transició cap a la democràcia; divisió en l'FLN (congrés de novembre de 1989) entre els qui consideren insuficients les reformes de Bendjedid i els qui les consideren una traïció a la revolució algeriana i socialista. En aquest context s'arriba a les eleccions municipals de juny de 1990, on el FIS obté una victòria aclaparadora, que aprofita per fer un segon pols al Govern, vaga general i manifestacions. Els principals dirigents del FIS (Abassi Madani, Ali Belhadj) són empresonats i acusats de "conspiració armada contra la seguretat de l'Estat", però, al mateix temps, el nou primer ministre, Sid Ahmed Gozali, pacta les condicions per dur a terme les eleccions legislatives a finals d'any.

A la primera volta de les eleccions legislatives, feta el 26 de desembre de 1991, el FIS va obtenir una victòria aclaparadora: d'un total de 430 escons, es feia amb 188; a molta distància se situava el FFS d'Aït Ahmed, amb 25 escons, l'FLN amb 16 i els independents amb 3. Només li mancaven 28 escons per arribar a la majoria absoluta. Tanmateix, aquesta segona volta, prevista pee al 16 de gener, mai tindria lloc: la nit de l'11 al 12 de gener, Bendjedid és forçat a dimitir i el procés electoral queda interromput.

El poder queda en mans de l'exèrcit, que va declarar il·legal el FIS i va iniciar la persecució dels seus militants. Des de llavors, Algèria s'ha instal·lat en una situació d'incertesa permanent i de violència creixent: un poder que perd les seves darreres fonts de legitimitat i deixa al descobert la carcassa militar de l’Estat; una oposició islamista que es radicalitza amb la reducció del camp polític legal d’actuació; una classe política (inclós l'FLN) obligada a recomposar-se i a redefinir-se enfront de l’autoritarisme de l’exèrcit-estat i de la barbàrie confessional; un reforçament de les mesures de seguretat que poden derivar en el principal factor d’inseguretat per a molts ciutadans; un progressiu afebliment de l’Estat, que per sobreviure accentua els seus contorns més autoritaris, redueix el camp d’actuació a les grans ciutats i sembla incapaç d’assegurar les funcions judicials, socials, administratives, etc. Com a valor afegit cal considerar una guerra civil encoberta que encara agreuja més la situació econòmica (molt deteriorada per la caiguda dels preus del petroli), les condicions de vida, l’exagerada estratificació social i cultural i el bloqueig d’una joventut (més del 50% del total de la població) sense perspectives de futur.

Avui Algèria viu una guerra civil encoberta i coneix una doble legitimitat política. D’una banda hi ha els signants de la Plataforma de Roma (FFS, FLN i FIS, fonamentalment), que representen el 80 % dels vots emesos el desembre de 1991 (i el 42% del cens electoral) i basen el retorn al procés democràtic en la negociació sense més exclusions que l’acceptació del sistema democràtic i de l’estat de dret, la fi de la violència i una generosa amnistia. D’altra banda hi ha Liamine Zéroual, que des de les eleccions presidencials de novembre de 1995 ja no representa només l’exèrcit. El 61 % dels vots (i el 46 % del cens electoral) l’avalen.

Des de 1992, Algèria viu una guerra sense nom, una veritable guerra civil que ha ocasionat desenes de milers de víctimes. Com totes les guerres sense nom, la d'Algèria té també com a valors afegits la despreocupació mediàtica i diplomàtica internacional, la pràctica de la guerra bruta, la manca de normes i de convencions a què acollir-se per evitar els abusos i els excessos dels violents i del poder, de qualsevol dels poders enfrontats.

Des de finals de 1996, Liamine Zéroual ha iniciat una nova cursa institucional que fa tot l'efecte d'una nova fugida endavant. Dos mesos després que es fes el referèndum constitucional en què, segons les dades oficials, obtingué una aclaparadora victòria política i de participació, es mostrava incapaç de posar fi a la sagnant onada d'atemptats que va sacsejar Algèria des de l'inici del Ramadà (10 de gener de 1997) i que hom va atribuir als Grups Islàmics Armats -GIA.

El gener de 1997, l'assassinat d'Aldelhak Benhamouda i l'enigma de les seves darreres paraules ("Kamel, germà, ens han traït") van donar peu a tot tipus de rumors, fins i tot el que acusava determinats sectors de l'exèrcit d'haver tancat, novament, una sortida a la crisi contrària als seus interessos. En efecte, Benhamouda, líder sindical, amic personal del president i possible futur primer ministre, estava preparant una àmplia formació de centre destinada a donar suport a Zéroual en les pròximes eleccions legislatives (juny de 1997). Benhamouda, un dels homes forts del cop d'estat de 1992, serà recordat perquè es va oposar a qualsevol pacte amb els islamistes, però, al mateix temps, per ser crític amb la "màfia política" (alts comandaments de l'exèrcit i de l'expartit únic). En això recordava Mohamed Budiaf.

L'últim any, la reactivació econòmica (el 1996, per primera vegada en deu anys, la balança comercial ha presentat un saldo positiu de 4,2 milers de milions de dòlars i la previsió de creixement del PIB per a 1997 és d'un 5 %, mentre que la inflació se situarà en només un 9 %) i la confiança europea han fet el camí més planer a Zéroual, que es decidí a convocar eleccions legislatives un cop feta la reforma prèvia (març de 1997) de la llei electoral: el sistema majoritari a dues voltes ha estat substituït per un de vot proporcional. El nou Parlament constarà d'una Cambra Baixa amb 380 diputats elegits per sufragi universal, directe i secret, i d'una Cambra Alta amb 144 diputats, un terç dels quals seran nomenats pel president Zéroual. El dia 5 de juny de 1997, a Algèria es feien les primeres eleccions legislatives després del cop d'estat de gener de 1992. Les dades oficials apuntaven una participació del 65 %, és a dir, tretze punts superior a la de desembre de 1991 i deu punts i quinze punts més baixa, respectivament, que la de les presidencials de novembre de 1995 i la del referèndum de novembre de 1996. Cal destacar el fort creixement del cens electoral, que ha passat dels poc més de tretze milions d'electors de 1991 als gairebé disset milions de 1997, és a dir, un creixement de més d'una quarta part en menys de sis anys. Es tracta, per tant, d'un electorat extremadament jove, molt més sensible als temes de l'atur, la desesperança i la violència quotidiana que sacsegen el país des de fa cinc anys, que no pas a la retòrica de la guerra d'alliberament i dels guanys revolucionaris del socialisme àrab de l'època de Boumendian i del partit únic.

Els resultats de les eleccions legislatives del 5 de juny no van donar cap sorpresa i l'Agrupació Nacional Democràtica (RND) del president Liamine Zéroual va obtenir el 32,7 % dels vots i 156 escons, de manera que per formar govern i assolir la majoria absoluta (191 escons) en la nova Assamblea Popular Nacional n’ha tingut prou amb el suport d'un revifat FLN (14,2 % dels vots i 62 escons) i del Moviment de la Societat per la Pau (MSP, ex Hamàs, 14,8 % dels vots i 69 escons). El vot islamista i el vot berberista es van repartir entre opcions diferents, la qual cosa, malgrat el sistema proporcional, els hi va restar força i representació. D'una banda, l'MSP no va millorar els resultats de les presidencials i va patir el desgast de la seva participació en el govern de Zéroual, cedint espai a un recuperat Moviment de Renovació (ex Enahda, 8,7 % dels vots i 34 escons), de tall lleugerament més radical i, per tant, capaç d'atraure una part del vot que el 1991 s'adreçà al FIS. D'altra banda, el conjunt del vot de base berber, l'FFS (4,4 % dels vots i 20 escons) i el RCD (4,2 % dels vots i 19 escons), perdien pes respecte a les eleccions de 1991 i les presidencials de 1995. Per acabar, el sistema proporcional va donar veu a altres partits minoritaris, com al Partit del Treball de Louisa Hanoune (4 escons), que ha resultat escollida.