DRETS HUMANS
|
Durant els anys 1997 i 1998 els ulls del món es van tornar cap a Algèria. Les matances i els atemptats amb bombes que es van produir van acabar amb la vida de més d’un miler de persones. Aquests fets van cridar l’atenció internacional sobre la situació humanitària, política, econòmica i social que patia, i encara pateix, el país.
Fonts oficials algerianes han afirmat que entre 1992 i 1997 van morir a Algèria unes 26.536 persones entre civils i membres de les forces de seguretat de l’Estat. Altres fonts, d’organitzacions no governamentals principalment, situen entre 65.000 i 100.000 les persones (civils, membres de les forces de seguretat de l’Estat, terroristes, etc.) que van perdre la vida entre aquests anys. Amnistia Internacional xifrava en més de 50.000 les persones que havien perdut la vida entre 1991 i 1996.
Tot i els informes existents sobre les violacions massives dels drets humans comeses a Algèria tant per grups armats islàmics, pels cossos de seguretat de l’Estat com per les milícies armades (grups de legítima defensa o patriotes) la comunitat internacional Algèria s’ha mantingut al marge de la situació, sense realitzar cap gest o acció que pogués conduir a una investigació profunda dels fets. Per la seva part, el Govern algerià ha refusat les propostes d’ajut humanitari que des de l’àmbit internacional se li han ofert, també va rebutjar, fins al 1998, l’accés al seu territori d’observadors d’ONG, en especial, d’organitzacions de defensa dels drets humans. Durant 1998 van poder entrar algunes organitzacions al territori algerià, però l’accés a zones concretes del país està restringit.
El 1997 i 1998, i encara ara, el rebuig que provocaven la crueltat de les imatges i relats dels supervivents de les massacres (atribuïdes a grups armats islamistes com els GIA) es confonia amb la impunitat amb la qual eren realitzades. Moltes crítiques fora i dins d’Algèria van recaure sobre l’Exèrcit. Com era possible que pobles sencers situats en zones militaritzades haguessin estat víctimes de massacres sense que l’Exèrcit intervingués? Com era possible que mai es detingués els autors de les massacres? Es va acusar l’Exèrcit i, per extensió, els cossos de seguretat de l’Estat d’afavorir i potenciar aquests fets, ja fos per acció o per omissió. Per acció: existien sospites sobre la implicació de comandos militars disfressats en les massacres. Per omissió: a causa de la passivitat absoluta de les forces de seguretat davant situacions tan greus com van ser les massacres de 1997 i 1998 (breu resum en català i ubicació original.
Els assassinats massius van començar a cridar l’atenció sobre la situació d’inseguretat de la població algeriana, la situació de les dones, les accions al marge de la justícia de les forces de seguretat (execucions extrajudicials, tortura, etc.), els atemptats i altres accions dels grups armats anomenats islamistes, etc.
Es va començar a prendre consciència fora d’Algèria, sobretot des de les ONG, d’allò que els i les algerianes coneixien i patien: l’existència de les persones desaparegudes, dels morts i mortes sota tortura, dels centres d’internament il·legal, de les lluites internes que s’estaven produint en el si de l’Exèrcit pel control del poder, de la incapacitat de la justícia per desenvolupar les seves tasques, la impossibilitat d’establir responsabilitats en les diverses violacionss dels drets humans, la impunitat dels autors dels crims, l’existència i condicions de vida dels presoners de consciència, etc. La sensibilització sobre la situació algeriana i la crida des de l’exterior de moltes mares, pares i familiars de desapareguts va mobilitzar moltes ONG que, amb el seu treball, denuncien la situació de violació dels drets humans que pateix la població d’aquest país.
A la situació de violència que viu el país conflueixen diversos i complicats elements i actors; però, potser un dels més obscurs, desconeguts i explicatius elements és la qüestió de la terra en el conflicte algerià. Els atacs i massacres que s’han produït a la zona de la Mitidja, prop de la capital algeriana, podrien emmarcar-se en un context de lluita entre forces de seguretat de l’Estat (regulars i irregulars) i grups armats islàmics. Però, segons Mariano Aguirre i Jéhane Sedky-Lavandero, la violència que es viu a la zona respon, en part, «a la intenció del règim que els camperols abandonin les seves riques i fèrtils terres... i que aquestes puguin ser expropiades o comprades a preus baixos i en el futur orientades a l’agricultura intensiva i a l’especulació immobiliària».
La violència continua a Algèria. En moltes ocasions aquesta és una violència sense firma, ja que tant l’Exèrcit, les milícies armades i els grups islamistes armats adopten pautes idèntiques d’actuació, sent difícil diferenciar qui ha estat l’autor de determinats fets. A aquests impediments s’ha d’afegir la inoperància de la justícia i la inexistència d’investigacions en profunditat que contribueixen a deixar en l’obscuritat la responsabilitat dels crims. D’aquesta manera, es potencia la impunitat i es contribueix a no trencar el cercle de violència en el qual està Algèria.
El 1997, des de fonts oficials algerianes, s’afirmava que el país magrebí s’encaminava cap a un procés de consolidació de l’estat de dret caracteritzat per la primacia de la llei i determinat per les circumstàncies especials que el país travessava (fent referència al terrorisme). Però, tot i aquestes paraules que ressalten l’existència i consolidació de l’estat de dret algerià, els diferents informes d’organitzacions no governamentals internacionals (Federació Internacional de Lligues dels Drets de l’Home (FIDH) i algerianes revelen, per una banda, que l’àmbit d’actuació de la justícia és molt restringit i, d’una altra, que l’aplicació de la justícia no implica l’aplicació de les garanties en relació amb els drets i llibertats que té la persona que és jutjada.
Les crítiques a la tasca de la justícia provenen de diverses organitzacions i personatges públics. Aquest últim, és el cas de Brahim Taouit, advocat, que concep l’aparell judicial algerià com un element més dins el conflicte algerià i que actua en favor (ja sigui d’una manera passiva o activa) de les accions empreses pels militars o bé pels grups d’autodefenses i en estreta dependència amb l’executiu.
El 1999, Amnistia Internacional afirmava que el poder judicial no compleix a Algèria el paper de protector dels drets humans, a causa, bàsicament, de la manca d’independència que hauria de caracteritzar a aquest poder. Efectivament, a Algèria, el poder judicial depèn directament de l’executiu. Quan jutges o magistrats es desvien de les línies traçades des de l’autoritat són assetjats per aquestes amb aquesta dinàmica el que es fa és afavorir una situació de subordinació dels jutges respecte al poder, al capdavant del qual està l’Exèrcit.
Les accions extrajudicials suposen un dels més greus problemes que pateix Algèria des de 1992 (any del cop d’estat dirigit pels militars en resposta a la victòria del FIS en la primera volta de les eleccions legislatives de 1991).
Les accions extrajudicials dutes a terme per les forces de seguretat algerianes (exèrcit, policia, gendarmeria, etc.) es tradueixen en desaparicions forçades, tortures, massacres, execucions sumtahomas etc. La gravetat d’aquests fets resulta patent si es té en compte que aquests cossos són els que, formalment, han de vetllar per la pau i la seguretat dels ciutadans algerians.
A aquesta situació, que provoca una gran inseguretat civil, s’ha d’afegir l’estat d’emergència, en el qual els algerians i algerianes viuen des del 9 de febrer de 1992.
L’adopció de l’estat d’emergència i el seu manteniment al llarg de 7 anys han estat molt criticades. Les crítiques s’orienten a assenyalar la durada en el temps de l’estat d’emergència que contribueix a la perpetuació d’una situació de congelació dels drets dels ciutadans. Entre les disposicions més importants derivades de l’estat d’emergència, es pot fer referència a disposicions antiterroristes i antisubversives com, per exemple, el Decret legislatiu del 30 de setembre de 1992. Aquest Decret va ser derogat el 1995, però el delicte de terrorisme i subversió va ser incorporat al Codi penal (es va definir com a acte terrorista i subversiu tot aquell «acte dirigit contra la seguretat de l’Estat, la integritat del territori, l’estabilitat i el funcionament normal de les institucions...»). D’aquesta manera, segons el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides,amb aquesta mesura el que es va aconseguir va ser:
L’Exèrcit ha estat acusat d’intervenir activament en algunes de les massacres que han fet tremolar Algèria en els darrers anys, i especialment entre 1997 i 1998. En l’informe sobre Algèria referent a 1998 i, publicat per Human Rights Watch, es citen diversos testimonis de supervivents de massacres, de periodistes o antic personal de les forces de seguretat que confirmen la intervenció d’homes vestits de militars en massacres i reafirmen la passivitat (tot i tenir coneixement de l’existència de les massacres) de l’Exèrcit davant els fets.
D’altra banda, a l’informe d’Amnistia Internacional de 1999 es relata la implicació de l’Exèrcit, la policia i els grups d’autodefensa en l’assassinat de centenars de persones que s’havien vist involucrades en mig d’operacions militars contra els GIA.
Al seu torn, Human Rights Watch destaca que les violacions dels drets humans comeses per membres de les forces de seguretat de l’Estat i de les autodefenses algerianes no són castigades i quan ho són (en 128 casos fins al desembre de 1997) són acusats d’excessos en el desenvolupament de les seves tasques.
En el seu informe de 1997, la FIDH afirmava l’existència d’execucions extrajudicials en les quals els membres de les forces de seguretat eliminaven físicament els sospitosos de pertànyer a grups armats. Així mateix, fins i tot el Departament d’Estat dels Estats Units, en un breu informe sobre l’estat dels drets humans a Algèria el 1998, reconeix la implicació de forces de seguretat de l’Estat en execucions extrajudicials, desaparicions, tortura (aplicació d’electroxocs, cops, etc.).
El Govern algerià ha utilitzat, segons Amnistia Internacional, fins fa poc temps tota una sèrie d’argumentacions per explicar la inexistència dels desapareguts. En concret, Amnistia Internacional recull 4 tipus d’explicacions oficials davant la desaparició:
1. La persona desapareguda no ha estat detinguda i no és reconeguda com a tal per les forces de seguretat.
Les explicacions que dóna l’Estat als familiars dels desapareguts no convencen les famílies. Les proves de les intervencions de forces de seguretat en la detenció d’alguns desapareguts són sòlides, tot i que l’Estat va negar la seva existència fins fa molt poc temps. Anteriorment, l’Estat algerià negava rotundament que existissin persones desaparegudes al país.
Segons l’informe de 1997 del FIDH, l’Observatori Nacional de Drets Humans (ONDH) distingeix 4 tipus de desapareguts:
La realitat de les desaparicions a Algèria s’evidencia en el nombre de desaparicions que es denuncien tant a organismes oficials algerians com, especialment, a organitzacions de defensa dels drets humans. Les denúncies recollides per l’organisme oficial de defensa dels drets humans a Algèria (l’ONDH) han crescut en el temps. El 1994 es van rebre 373 demandes de recerca de desapareguts, el 1995 la xifra va pujar a 567 i a 988 el 1996. Però les xifres totals de desapareguts a Algèria són més grans.
El nombre de desaparicions a Algèria (realitzades ja sigui per forces de seguretat de l’Estat, bé pels grups terroristes) ha arribat a Algèria a unes quotes dramàtiques. Segons Amnistia Internacional, entre 1993 i 1999 unes 3.000 persones havien desaparegut a Algèria en mans de les forces de seguretat de l’Estat. La gran majoria d’elles continuen desaparegudes. Per la seva banda, la FIDH calcula que a Algèria hi poden haver més de 2.000 desaparicions imputables directament a les forces de seguretat. En el cas de moltes desaparicions, els familiars o testimonis han reconegut com a membres de les forces de seguretat a les persones que s’han emportat els seus familiars, veïns, etc. Així mateix, s’assenyala els Grups de Legítima Defensa i les guàrdies municipals com a participants en nombroses detencions arbitràries a tot Algèria, que després poden acabar amb la desaparició de la persona detinguda.
Qui són les persones desaparegudes? No hi ha un patró de conducta que pugui fer possible la realització d’un perfil de la persona desapareguda. Entre els desapareguts a Algèria hi ha dones i homes de totes les edats, de totes les professions i classes socials, de diferents opcions polítiques, de la ciutat i del camp, etc.
Entre les desaparicions atribuïdes a les forces de seguretat de l’Estat entre 1993 i 1994 hi ha, segons Amnistia Internacional, membres del FIS (Front Islàmic de Salvació), simpatitzants o sospitosos de simpatitzar amb el FIS, sospitosos de donar suport als grups islàmics armats, familiars o amics de sospitosos de pertànyer al FIS o d’ajudar els grups islamistes, etc. En molts casos, els noms dels sospitosos de simpatitzar amb el FIS o de donar suport als grups islàmics armats van ser extrets d’altres individus arrestats i sotmesos a tortura. Les esmenes legals realitzades a partir de 1992 que afectaven temes com els procediments de detenció han potenciat l’aparició del fenomen de les desaparicions. De manera que a partir de 1992, les esmenes introduïdes permetien que els militars i altres branques de la seguretat de l’Estat actuessin arreu d’Algèria sense autorització ni de la policia ni dels jutges. Aquesta situació complica les tasques de coordinació de les forces de seguretat de l’Estat i també multiplica els impediments per les famílies que busquen els seus desapareguts.
Les detencions portades a terme per les forces de seguretat de l’Estat no es diferencien de les que realitzen els grups armats islàmics. Les detencions les fan un grup d’homes armats, amb uniforme o sense, que mai s’identifiquen, es presenten a les cases o als treballs dels sospitosos i se’ls emporten en cotxes de les forces de seguretat o en cotxes sense cap distintiu. La impossibilitat d’identificar els segrestadors fa augmentar la inseguretat i complica la tasca de recerca. Únicament, si algun testimoni reconeix un policia, militar o milicià com a autor de la desaparició o si hi ha rumors que al desaparegut se l’ha vist en una casa de detencions, els familiars poden tenir evidències i descartar la implicació dels islamistes armats.
La problemàtica de les desaparicions comporta altres problemàtiques. El neguit pels éssers estimats, l’angoixa que comporta no saber on paren, la por que hagin mort, etc., de vegades, es veuen acompanyats d’altres aspectes. Quan els que desapareixen són els caps de família les dones queden, en la majoria dels casos, desvalgudes i depenen de l’ajut familiar o de la comunitat. D’altra banda, els fills de caps de família desapareguts tenen problemes administratius, ja que, per moltes instàncies burocràtiques, es necessita la signatura del pare. D’aquesta manera, la desaparició afecta emocionalment, però també socialment les persones familiars de desapareguts, sobretot en el cas comentat de caps de família.
L’informe de 1997 de la Federació Internacional de Lligues dels Drets de l’Home informa sobre els procediments utilitzats per les forces de seguretat de l’Estat a l’hora d’efectuar detencions arbitràries. Aquestes sembla que són assimilables als procediments utilitzats pels grups islàmics armats.
D’altra banda, la irregularitat de les detencions practicades per les forces de seguretat es complementa amb les condicions dels detinguts. Segons l’informe esmentat, les forces de seguretat de l’Estat, que poden anar vestits com a civils i que no s’identifiquen com a tals, poden mantenir detinguts als arrestats en centres de detenció secrets i il·legals. Amb aquestes accions es violen tant l’article 51 del Codi de procediment criminal algerià com els estàndards dels drets humans internacionals.
En alguns casos, el període de detenció, encara que es produeixi en un centre d’internament legal, és superior als dotze dies, que és el màxim de dies que legalment una persona detinguda pot restar en mans de la policia. S’ha denunciat que les detencions han arribat a ser de períodes de setmanes i fins i tot mesos. En tots els casos, la detenció acostuma a anar acompanyada d’una situació d’incomunicació total i sense que les famílies dels detinguts tinguin coneixement d’on estan els seus familiars.
Quan una persona és arrestada de forma arbitrària es considera per la família com a desapareguda. Al mateix informe de la FIDH es denuncia la pràctica sistemàtica de la tortura i dels maltractaments a aquelles persones sospitoses de pertànyer a un grup terrorista. En moltes ocasions, la tortura i els maltractaments provoquen la mort de la persona detinguda, però la família no té coneixement oficial i, de vegades ni extraoficial, d’aquest fet.
Les acusacions que es llencen contra les forces de seguretat de l’Estat són respostes pel Govern algerià de forma que si bé admet la possibilitat, que segons diverses organitzacions de defensa dels drets humans és un fet incontestable, que membres de les forces de seguretat hagin comès abusos també afirma que aquesta no és una pràctica sistemàtica.
Als grups islàmics armats, i en especial als GIA, se’ls han atribuït nombroses, inhumanes i cruels massacres, en les quals homes, dones i nens han mort afusellats, degollats, apunyalats, etc. Les imatges d’aquestes atroces matances han donat la volta al món per la seva cruesa.
A més d’aquests actes, els grups armats islàmics també són acusats per les diferents organitzacions de defensa dels drets humans de cometre altres actes que violen els drets humans. Entre aquests actes, que han afectat de forma indiscriminada tant civils (en especial, dones) com membres de les forces de seguretat, es poden destacar: les amenaces de mort —que en ocasions, han estat executades— a individus (policies, periodistes, mestres, etc.) i a comunitats senceres, atacs indiscriminats amb bombes en llocs públics (escoles, estacions de tren, etc.), massacres, segrestos, etc.
En molts casos, aquests grups han segrestat dones que han estat, durant períodes de temps més llargs o menys, sotmeses a violacions i a maltractaments. S’han denunciat casos en els quals aquests grups utilitzaven a les dones segrestades com a esclaves sexuals i, casos en els quals les violacions precedien a l’assassinat.
Tot i que el Govern algerià s’encarrega de
difondre les imatges de matances atribuïdes a grups islàmics armats la inexistència
d’un modus operandi particular fa difícil diferenciar les violacions
dels drets humans que cometen aquests grups i les que són comeses per cossos
de seguretat de l’Estat o les milícies.
A la legislació algeriana, en concret al decret núm. 92/320 d’11 d’agost de 1992 (que completa el decret en el qual es regula la declaració de l’estat d’excepció) es regulen una sèrie d’actuacions estatals envers els mitjans de comunicació. D’aquesta manera, aquest decret recull que «poden pronunciar-se mesures de suspensió d’activitats o de tancament per una durada que no excedeixi als sis mesos contra qualsevol societat, òrgan, establiment o empresa, sigui quina sigui la seva naturalesa o vocació, quan aquestes activitats posin en perill l’ordre públic, la seguretat pública, el funcionament normal de les institucions o els interessos superiors del país».
Segons informes de Reporters sense Fronteres, els mitjans audiovisuals estan totalment controlats per l’Estat i són els mitjans de comunicació escrita (la premsa), i en particular els diaris de capital privat, els que s’han resistit al domini absolut de l’Estat sobre la informació.
El control estatal de la informació s’orienta bàsicament cap als temes següents: la cobertura de la violència (un decret de 1994 va prohibir que aparegués als diaris aquella informació sobre la violència política que no hagués estat donada anteriorment pel Servei Algerià de Premsa, dels casos de desaparicions i abusos dels drets humans, la corrupció governamental i administrativa, la difusió de posicionaments i declaracions del FIS, etc.
D’aquesta manera, aquells diaris que han gosat posar en pràctica el dret a la lliure expressió i a la informació han rebut com a contestació estatal pressions diverses que van des de les pressions econòmiques fins a formes de pressió menys subtils. En el primer cas, les pressions econòmiques, de vegades, han acabat amb el tancament d’alguns d’aquests diaris, com va ser el cas de La Nation. En el segon cas, s’ha fet servir el pes de la llei, en concret de determinades provisions del Codi penal i del Codi d’informació (1990), per a la suspensió de les tirades de determinats diaris com, per exemple, El-Watan o Le Matin. En el cas del Codi d’informació de 1990 aquest conté, segons el Comitè de Protecció als Periodistes, una sèrie de provisions que imposen severes penes per ofenses que no es detallen i que han estat utilitzades pel Govern algerià per castigar tant periodistes com diaris.
La pluralitat informativa és entesa pel Govern algerià en els termes següents: «Sota el pretext de la llibertat d’expressió, diverses publicacions presten les seves columnes a declaracions o preses de posició que es consideren difamatòries o insultants envers les persones, cossos constituïts o símbols de la nació».
Les restriccions a la llibertat d’opinió i d’informació es consoliden el 1996 amb la creació dels comitès de lectura. Aquests comitès situats a les impremtes algerianes, que es caracteritzen per ser públiques, s’encarregaven d’exercir la censura a priori, és a dir, abans de la impressió dels diaris. D’aquesta manera, eren censurades aquelles informacions que tractaven temes que es considerava que afectaven la seguretat nacional i que no havien estat anunciats de forma oficial.
Els comitès de lectura van ser suprimits la primavera de 1998. Però el control sobre la informació ha continuat esperonat pel control estatal tant de les impremtes com de la importació de paper, així com de la publicitat de les empreses públiques, que és una de les majors fonts de recursos que tenen els diaris a Algèria. Aquestes tres prerrogatives estatals han permès, segons Reporters Sense Fronteres, un control dels diaris privats. Segons recull aquesta ONG, en ocasions, l’Estat ha prohibit la impressió de la tirada de certs diaris al·legant l’impagament de deutes.
El Comitè de Drets Humans de Nacions Unides fa notar en un informe de 1998 l’existència de restriccions en la llibertat d’expressió. Entre altres temes en els quals actua la llei del silenci que imposa l’Estat se citen: la prohibició d’informar sobre les denúncies de corrupció o les crítiques a funcionaris o la prohibició de publicar material que es pugui considerar que simpatitza amb la subversió. En resum, no sembla que es donin ni legalment ni pràcticament les condicions per a l’expressió lliure i per a l’exercici del dret a opinar. Però tot i això, el Comitè de Protecció als Periodistes ressalta que «encara que les persecucions als periodistes acusats de difamació continuen, les autoritats han reduït, en relació amb els anys anteriors, l’ús dels tribunals de justícia contra els diaris i els periodistes que informen sobre la violència política».
Tal com assenyalen Reporters
Sense Fronteres, «el treball dels periodistes està menys obstaculitzat per
la censura que per l’autocensura dels mateixos professionals». Els assassinats,
57 periodistes assassinats entre 1993 i 1998, la inseguretat en el treball i
les amenaces tant dels grups armats islàmics com de les forces de seguretat
de l’Estat, incideixen de manera evident en la continuïtat
de l’autocensura.
Ja el 1996, Amnistia Internacional ressaltava i denunciava el paper dels grups armats per l’Estat en les operacions militars encapçalades per l’Exèrcit i encaminades a acabar, per la via armada, amb els grups islàmics radicals armats.
La multiplicació de les violacions massives de drets humans, massacres principalment, s’emmarquen en un panorama de progressiva militarització de la societat. L’Estat algerià potencia i afavoreix l’aparició de civils armats als pobles. La seva aparició es justifica amb l’argument de la protecció dels llocs on viuen, però està comprovat que intervenen tant en la lluita contrainsurgent com en la repressió d’aquelles persones considerades com a simpatitzants del moviment islamista.
El gener de 1997 es va signar un decret executiu pel qual es va adoptar la llei sobre els Grups de Legítima Defensa que emmarca, teòricament, les accions dels anomenats grups de patriotes (grups de civils armats per l’Estat) en un context legal.
La majoria dels anomenats grups de patriotes van sorgir entorn l’any 1994 gràcies a la iniciativa directa de les autoritats . Com que ni l’Exèrcit ni la policia eren capaces de controlar el territori, es va optar per crear forces irregulars que seran conegudes amb el nom de patriotes. Aquests grups completen, juntament amb les guàrdies municipals, l’espectre de grups antiterroristes armats per l’Estat, que actuen al marge de la llei i sense supervisió de cap tipus. El nombre estimat de persones que formen part d’aquests grups es pot calcular en més de 150.000.
Els grups de legítima defensa porten a terme, segons Amnistia Internacional, operacions militars de caràcter ofensiu, ja sigui amb l’acompanyament de l’Exèrcit o sense. En principi, aquests grups d’autodefensa han de funcionar sota les ordres de l’Exèrcit o de la policia, però això és molt qüestionable. A més, se sospita que la multiplicació dels grups de legítima defensa també es pot explicar per la creació gràcies a comerciants rics de grups de seguretat privada.
Les anomenades guàrdies municipals van ser creades pel Ministeri de l’Interior mitjançant un decret el 1993. D’aquesta manera, aquests grups, formats per joves de les zones d’activitat de les guàrdies i per aquells que es van acollir a les mesures governamentals de clemència (1995) , van ser reconeguts oficialment i es van encarregar d’exercir funcions de policia, és a dir, d’aquelles tasques tradicionalment realitzades per l’Estat, com el manteniment o restabliment de l’ordre públic. El 1998, aquestes guàrdies podrien estar compostes per uns 50.000 homes.
La Comissió de Drets Humans de Nacions Unides ha expressat la seva preocupació per les conseqüències que ha ocasionat el traspàs de poders merament estatals a grups privats. Les conseqüències més importants són el perill per la seguretat i la vida de les persones i el no-sancionament dels abusos comesos per les milícies. Amnistia Internacional va denunciar el 1997 el fet que moltes milícies estaven relacionades amb partits polítics o amb faccions de l’Exèrcit i que les armes de les quals disposaven eren sofisticades. Així mateix, si la creació de les milícies es va basar, en un primer moment, en la incapacitat estatal de defensar la població civil, es pot qüestionar actualment aquest supòsit, ja que les milícies han servit i serveixen tant per actuar en la lluita antiterrorista (juntament amb l’Exèrcit) com per controlar la població.
Els grups d’autodefensa armats per l’Estat han estat acusats, juntament amb les forces de seguretat de l’Estat , d’haver comès execucions extrajudicials, sobretot a les zones rurals, que és on estan més implantats aquests grups. El fet de no castigar les violacions dels drets humans que cometen aquestes milícies incrementa la sensació d’impunitat i afavoreix la repetició d’aquestes violacions.
La militarització de la societat algeriana, en forma de guàrdies municipals i grups de legítima defensa, és el resultat directe de la política estatal de confrontació amb les guerrilles islamistes. La creació de guàrdies municipals i autodefenses ha implicat, segons Gema Martín, el replegament dels grups islamistes armats cap a les grans ciutats algerianes i, principalment, cap a la perifèria d’Alger, i per tant ha implicat l’augment de la violència en la zona de la Mitidja, al sud de la capital algeriana.
Els atacs i massacres que s’han produït a la
zona de la Mitidja podrien emmarcar-se en un context de lluita entre forces
de seguretat de l’Estat (regulars i irregulars) i grups armats islàmics, però
segons Mariano Aguirre i Jéhane Sedky-Lavandero
, la violència que es viu a la zona respon, en part, «a la intenció del
règim que els camperols abandonin les seves riques i fèrtils terres... i aquestes
puguin ser expropiades o comprades a preus baixos i en el futur orientades a
l’agricultura intensiva i a l’especulació immobiliària».
L’ONDH va néixer el 22 de febrer de 1992, oficialment, com a resultat de la «dificultat de conciliar la defensa dels drets humans amb la responsabilitat governamental». L’ONDH va ser definit, el 1992, per les autoritats algerianes com «una institució independent pròxima al president de la República i dotada d’autonomia administrativa i financera, és un òrgan d’observació i avaluació del respecte dels drets humans».
Tot i això, en l’informe algerià per la Comissió de Drets Humans de 1998, s’afirma que l’ONDH «és una institució pública no governamental, de composició paritària (membres elegits i nomenats) dependent del president de la República». Segons aquestes autoritats, «té una funció consultiva en els assumptes que interessen als drets humans i el seu mandat s’articula entorn als eixos següents:
Les crítiques que diverses organitzacions no governamentals han fet s’orienten a perfilar l’ONDH com un instrument més de l’executiu, que no compleix de manera efectiva el seu paper de promotor i «defensor» dels drets humans a Algèria. Entre les organitzacions no governamentals que han avaluat l’actuació de l’ONDH hi ha Humans Rights Watch. Les crítiques d’aquesta organització cap a l’ONDH pretenen ressaltar l’actitud poc resolutiva d’aquest organisme envers les acusacions de violacions dels drets humans (comeses pels grups armats islamistes ), pels grups armats del tipus patriotes o guàrdies municipalso per les forces de seguretat de l’Estat que succeeixen a Algèria. Des d’Amnistia Internacional es diu que «l’ONDH, l’organisme oficial de defensa dels drets humans, ha denegat o minimitzat de manera rutinària les al·legacions d’abusos dels drets humans comeses per les forces de seguretat».
Segons l’informe del Govern algerià a la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides de 1998, estaríem davant del segon mecanisme de protecció dels drets dels ciutadans algerians que es podrien dirigir a aquesta figura quan es demandés una defensa dels drets individuals. Creat el 1996, aquest òrgan tindria com a objectius «contribuir a la protecció dels drets i llibertats dels ciutadans i al funcionament normal de les institucions i administracions públiques».
A la legislació algeriana «s’entén com a acte terrorista i subversiu (article 87 bis del Codi penal modificat) tot acte dirigit contra la seguretat de l’Estat, la integritat del territori, l’estabilitat i el funcionament normal de les institucions a través de tota acció que tingui per objecte:
El Decret ministerial núm. 95-12 de 25 de febrer de 1995 sobre mesures de clemència pot interpretar-se com un precedent de l’actual llei de concòrdia civil aprovat mitjançant referèndum el 1999.