|
|
Per poder analitzar el sistema polític actual d’Algèria i la seva problemàtica hem realitzat un breu seguiment dels antecedents històrics algerians des del període de descolonització fins als nostres dies. Es tracta d’una breu síntesi dels esdeveniments que van marcar la història d’Algèria i que ens facilitaran la comprensió de la crisi humanitària, social, política, etc., en què està submergida avui dia aquest país magrebí.
El 1954 el Front d’Alliberament Nacional (FLN)
(http://www.msstate.edu:80/
Archives/History/Africa/algeria/
algeria5.txt) va proclamar la revolució i el 1958 es va crear el Govern provisional.
L’Associació d’Ulemes no es basarà només en l’islamisme, sinó que tindrà com a pedra angular del seu discurs el rebuig a l’assimilació cultural que el colonialisme francès pretenia imposar i, com a conseqüència, defendran la importància de la llengua àrab i el culte musulmà. D’aquesta manera, es conformarà un moviment algerià de caire islamiconacionalista.
A partir d’aquesta nova concepció reformista i nacionalista, l’islam es considerarà com «l’element fonamental de la identitat del poble algerià». La nova concepció de l’islam, juntament amb una concepció política populista, també arrelarà en un grup de treballadors emigrats (l’Etoile Nord-Africane) que lluitaven per la independència dels tres països magrebins. Els successors polítics de l’Etoile Nord-Africane a Algèria seran el Partit del Poble Algerià i el Moviment pel Triomf de les Llibertats Democràtiques. En aquest panorama apareix també el Front d’Alliberament Nacional (FLN), que s’enquadrarà en la simbologia de la Djihad, segons la qual, el triomf de la revolució era el triomf de l’islam.
L’islamisme nacionalista i el seu arrelament social van donar forma als desitjos i anhels del poble algerià. Un poble que gràcies al discurs nacionalista i islamista ja disposava d’una identitat que podia reivindicar davant la potència colonitzadora: França.
La colonització francesa va fer que dues generacions d’algerians convisquessin juntes després de la independència. Una generació més antiga, francòfona, consolidada políticament, econòmicament i socialment després de 1962; i una generació més jove, arabòfona, amb amplis coneixements i estudis, caracteritzada per la frustració econòmica i política, per l’atur i la marginació.
Després dels acords d’Evian encara quedaven algunes qüestions importants a tractar. La primera, els actes de sabotatge de l’organització terrorista procolonial OAS i, la segona, les lluites internes que s’estaven donant en el si de l’FLN. Aquestes lluites tindran la seva fi provisional el 9 de juliol de 1962 quan l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, precedent de l’actual Exèrcit algerià, va ocupar Alger i va forçar un consens de totes les forces revolucionàries algerianes entorn a la figura de Ben Bella. Les confrontacions internes, tant dins de l’Exèrcit com dins de l’FLN seran un fet important que es repetirà al llarg de la història recent d’Algèria i que tindrà com a conseqüència més important la successió de cops d’estat.
Nazih N. Ayubi, referint-se a la nova estructuració del poder algerià, afirma que el lideratge exercit pel Front d’Alliberament Nacional, que s’havia basat sobretot en la resistència rural, començarà a ser exercit per la burgesia urbana que va dirigir els seus esforços cap a la creació d’òrgans militars i administratius dins el mateix moviment. Serà aquest lideratge burgès unit als grups d’algerians que ajudaven els funcionaris europeus els que protagonitzaran la construcció de l’Estat algerià després de 1962.
Com s’organitzarà el nou poder? El poder de l’era independentista s’estructurarà en:
Administrativament, el Govern algerià independent mantindrà el model administratiu francès amb petits canvis. També mantindrà en vigor les lleis i reglaments francesos a excepció d’aquells textos legals que estaven en contra del nou estat sorgit.
El 24 de juliol de 1962 es va reconèixer l’autoritat de l’aparell polític de l’FLN i es va portar a terme la constitució d’una Assemblea Constituent el 20 de setembre de 1962. El 1963, es va aprovar la primera Constitució de l’Algèria independent en la qual l’FLN passava a convertir-se en partit únic i líder de la societat algeriana. S’havia creat un règim de socialisme real que tindrà, entre altres conseqüències, l’anul·lació de la dissidència. El sistema de partit únic perdurarà fins al 1989.
Amb el temps s’aguditzaran els problemes entre l’aparell polític, dirigit per Ben Bella (líder de l’FLN i investit president del Govern provisional el 29 de setembre de 1962) i el Govern provisional de la República d’Algèria. També es començaran a tenir notícies de problemes entre el Govern provisional algerià i l’Estat Major General de l’Exèrcit dirigit per Bumedian.
Ben Bella, elegit president de la República el 1963 mitjançant eleccions, va impulsar una política econòmica fonamentada en l’exportació de petroli, l’autogestió de l’agricultura i de la indústria.
La situació política caracteritzada per les contínues confrontacions internes de l’FLN i les pressions exteriors (la guerra amb el Marroc i la problemàtica definició de les fronteres del país) van precipitar el cop d’estat de Bumedian. Aït Ahmed opina, després d’abandonar l’FLN i crear un partit propi al principi de la dècada dels anys 60, que Ben Bella «haurà de desfer-se de Bumedian; aquest és el fascisme, és la militarització progressiva del nostre país». Ben Bella no es va desfer de Bumedian i, aquest, el 19 de juny de 1965, va deposar mitjançant un cop d’estat el president algerià, i el va destituir del comandament d’un Estat que sobrevivia gràcies al consens que generaven l’Exèrcit i la idea de construir un estat nacionalista àrab i socialista a partir de polítiques populistes i encarades a afavorir el desenvolupament.
El cop d’estat va suposar l’inici d’un període de nombroses manifestacions i protestes que van ser reduïdes per la força per l’Exèrcit i la policia, i que van provocar una cinquantena de morts i desenes de ferits. Va ser el començament d’una repressió militar que es va encarregar de «restablir l’ordre». Algunes organitzacions que es van oposar al cop d’estat, com eren la Unió d’Estudiants Algerians o la Unió General de Treballadors Algerians, van patir una depuració que pretenia fer-les més dòcils.
Després del cop d’estat es va iniciar un procés d’institucionalització que començà el mateix dia, el 19 de juny de 1965, quan es va instaurar el Consell de la Revolució que es caracteritzava per ser una institució heterogènia composta per 26 membres. Tot i això, aquest Consell no es va reunir ni un sol cop en dos any i mig d’existència. De fet, posteriorment, es van eliminar dos terceres parts dels seus membres, de manera que el 1978 el Consell havia passat de 26 membres a 6. El Consell de la Revolució va representar un element decoratiu que salvava les aparences en un règim que consolidà el sistema de partit únic, les relacions amb l’URSS, el sistema industrial de caire soviètic (afavoriment de les indústries pesants), l’exportació d’hidrocarburs i, sobretot, el presidencialisme.
El procés d’institucionalització va culminar el 1976 amb la promulgació d’una Constitució, la segona des de 1963, que va implicar la consolidació del sistema de partit únic i el paper de l’Exèrcit, que segons Antoni Segura i Mas era descrit com a «garant de la revolució i de la independència de la pàtria i l’artífex del desenvolupament del país, i de la construcció del socialisme».
Per què es va portar a terme el cop d’estat? Existeixen una sèrie de causes que van portar els militars a emprendre el cop d’estat, entre aquestes es destaquen:
Les conseqüències del cop d’estat van ser diverses i, a partir del Consell de la Revolució, es va arribar a aconseguir implantar una «legitimitat revolucionària» encara que no va copsar-se una «legitimitat institucional» que era, inicialment, el que es pretenia. Les paraules de Bumedian com a portaveu del Consell de la Revolució són clares i contundents: «...és imprescindible la construcció d’un veritable aparell d’Estat eficaç i d’institucions racionalment concebudes...». Aquesta eficàcia es demostraria en el domini repressiu i policíac, i la racionalització del poder. Altres conseqüències del Govern de Bumedian (1965-1978) van ser la burocratització administrativa de la qual es derivava el clientelisme polític, la ineficàcia de l’aparell estatal i la corrupció, així com la supeditació de l’agricultura i la indústria a la política de desenvolupament basada en la creació i la consolidació de les indústries pesants.
Bumedian va encapçalar un govern totalitari i absolutista on els poders executiu, legislatiu i judicial eren responsables només davant d’ell. Es podia esperar que l’alternança política canviés el panorama, però el 1970 Bumedian va manifestar la seva intenció de no organitzar eleccions presidencials ni legislatives. En definitiva, el Govern d’aquest període estava dominat pels militars i encarregat de la vigilància de la població.
Quant al model de desenvolupament imposat, aquest es podria enquadrar segons Michel Chatelus, en «una autocràcia policíaca i militar copiada d’Stalin i legitimada per la teoria de W. W. Rostow». Es tractava d’un règim autoritari, de tendència soviètica (planificació socialista i creació de grans empreses estatals, les anomenades sociétés nationales) i que pregonava un desenvolupament accelerat. Tot i el discurs nacionalista algerià —l’Estat controlava el comerç exterior, la producció i exportació d’hidrocarburs, la banca, etc.—, en matèria econòmica la influència francesa va continuar sent molt important a pesar de les nacionalitzacions que es van portar a terme entre 1963 i 1973.
La mort de Bumedian el 1978 va inaugurar un procés, que es va estendre en el temps fins al 1988, i que va ser percebut com la «perestrojka» algeriana. Aquest procés va acabar en una profunda crisi política, social i cultural que s’estén fins a l’actualitat.
La reforma econòmica va tenir, entre d’altres conseqüències, el sorgiment, controlat, d’un sector privat algerià (que va aparèixer, en especial, en la indústria lleugera, la naval i l’hostaleria) i la reestructuració de l’aparell industrial i agrari algerià que va implicar la reorganització del sector públic i la fragmentació de les grans companyies estatals. Però també va generar «efectes colaterals» com el sorgiment del contraban i del mercat negre.
La reforma política va implicar sobretot la substitució, en el Govern, de ministres «bumedianistes» per altres de més pragmàtics. Tot i això, les dificultats aniran sorgint en el camí de Bendjedid. Entre els obstacles que van sorgir es destaquen: la caiguda del preu del petroli, la divisió dels diferents grups de pressió que s’enfrontaven pel poder, alguns d’ells eren d’esquerres i fidels a la política de Bumedian, i l’aparició de la qüestió amazigh (berber).
Tot i els obstacles, Bendjedid va imposar a poc a poc reformes, però els militars, ministres, alts funcionaris d’Estat i de l’FLN consideraven les reformes com a innecessàries (tot i que es van aprofitar de les oportunitats que la liberalització econòmica i la permanència de l’estructura de partit únic els donava) i la població les considerava insuficients.
Entre les conquestes polítiques més sonades de Bendjedid està l’obertura del sistema de partits que va passar de ser un sistema de partit únic liderat per l’FLN a un sistema multipartidista (almenys durant el període 1989-1991). El multipartidisme nascut el 1989 s’ha de contextualitzar en un marc caracteritzat per la crisi que envaïa l’economia i la societat algerianes. La crisi s’estenia i va arribar a tots els punts, fins i tot a l’Exèrcit, que es trobarà amb dificultats per poder controlar la situació. El panorama general d’aquesta dècada es caracteritza per la multitud de revoltes populars, sobretot en la d’Alger el 1988, i per l’evidència del fracàs del «model d’industrialització, autocentrat i independent» algerià. La solució que es va oferir des del Govern va ser la «perestrojka» a l’algeriana, que tindrà com a punt culminant la reforma de la Constitució de 1976 que introduirà el multipartidisme. Un cop instituït el multipartidisme, es legalitzen els partits polítics, entre aquests, el Front Islàmic de Salvació (FIS). A partir d’aquí es desencadenaran tota una sèrie d’esdeveniments: la victòria del FIS a les eleccions municipals de 1990 i a la primera volta de les eleccions legislatives de 1991. L’alternança política i la possibilitat de pèrdua de poder de les cúpules burocraticopolítiques i militars que significava un partit no progovernamental com a majoritari en el Parlament va desembocar en el cop d’estat de 1992. Segons Antoni Segura, el caràcter presidencialista de la Constitució de 1989 feia possible la cohabitació de Bendejedid i d’un Parlament majoritàriament islamista. La segona volta de les eleccions legislatives s’havia de convocar el 16 de gener de 1992, però el dia 12 de gener el procés electoral va ser anul·lat. L’Exèrcit havia pres (un altre cop) les regnes d’Algèria.
Les conseqüències immediates del cop d’estat van ser la dimissió de Bendjedid i la suspensió del procés electoral legislatiu.
Tres poders: els militars, certs sectors del Front d’Alliberament Nacional (FLN) i alguns partits «laics» s’encarregaren de posar al capdavant del nou govern a Mohamed Boudiaf. Encara que el paper de Boudiaf com a president de la República era simbòlic, en realitat qui governava era l’Exèrcit, la seva voluntat de posar fi a la corrupció li va costar la vida. Boudiaf va ser assassinat el 1992.
A la mort de Boudiaf es va formar l’Alt Comitè d’Estat (ACE), en el qual estaven, entre altres, Liamin Zeroual, president algerià entre 1994 i 1999, i Mohamed Betchine. El Parlament algerià serà substituït pel Consell Consultiu Nacional definit, per alguns autors, com la màfia politicofinancera que dirigeix les xarxes de corrupció responsables de les matances del país. Fins al 1997 no es tornarà a restablir un parlament elegit de manera popular.
El cop d’estat de 1992 va significar l’aparició, més que mai, de l’Exèrcit com a poder de facto a Algèria, però també va suposar l’inici d’una guerra civil (que en termes oficials es va traduir en un enfrontament entre l’Estat algerià i les forces islamistes -satanitzades des d’Occident-) i la posada en marxa d’un procés de diàleg entre les forces d’oposició algerianes (ja siguin islamistes o laiques) i el Govern. D’aquest procés es pot destacar, entre els seus punts més importants, la Plataforma de Roma (1995), signada per l’oposició i mai acceptada pel Govern, la reorganització dels partits polítics d’oposició a partir de les eleccions presidencials de 1999 i, en darrer terme, el definitiu abandonament de les armes per part de l’Exèrcit Islàmic de Salvació (EIS), que es va produir el 6 de juny de 1999.
El cop d’estat tindrà, entre d’altres, importants conseqüències en matèria de drets humans. L’estat d’emergència que es viu al país des de 1992 suposa una limitació important dels drets fonamentals de la ciutadania algeriana; d’aquesta manera, s’agreuja la crisi humanitària que pateix la població algeriana. A més, s’anirà creant i reproduint una sensació de por entre la població civil, principal víctima de la guerra civil algeriana. L’espiral de violència que es viu al país s’intensificarà especialment entre 1997 i 1998. Les violacions dels drets humans comeses pels actors del conflicte (forces de seguretat de l’Estat ), grups de legítima defensa i grups armats islamistes seran interpretades pel Govern algerià, en els últims anys, en clau de confrontació amb un terrorisme definit com a residual.
La crisi humanitària a Algèria tampoc tindrà una resposta des de l’àmbit de la comunitat internacional, i des de l’àmbit polític algerià la batalla política continuarà estant en la lluita per la permanència en el poder per part d’un grup consolidat (cúpules militars, polítics i buròcrates) que tenen importants interessos polítics i econòmics en joc.