Resum
fet per l'Observatori Solidaritat de l'article
del professor d'Economia Iván
Martín.
Algèria, que fins fa poc era un exemple d’esperança de progrés per a molts països del Tercer Món i prototipus d’una política de desenvolupament autònoma, és avui un malson. La visió predominant de les cancelleries europees és que la causa de la crisi és la incapacitat de l’islam d'adaptar-se a la modernitat, cristal·litzada en un sistema capitalista més o menys mixt i en una democràcia representativa amb garanties en l’àmbit dels drets humans (que el règim prooccidental no sembla respectar gaire), si no en la inclinació natural al terrorisme dels fonamentalistes islàmics. Aquesta visió va ser la que va portar Europa a mirar cap a l’altre costat quan es van anul·lar les eleccions el 1992, que previsiblement hauria guanyat el FIS.
Des de posicions més comprensives amb la tradició i la sociologia de l’islam, els intents d’anàlisi han apuntat tres hipòtesis conspiratives:
1) O bé es tracta de l’exèrcit, que està interessat a mantenir un clima de violència que justifiqui la seva perpetuació en el poder com a garantia d’ordre, si no com a promotor de grups islàmics armats (GIA) per accentuar les disputes entre els grups islàmics, com assegura un antic oficial desertor (Der Spiegel, 1998).
2) O bé es tracta d’una estratègia perversa a favor de determinats interessos econòmics. L’exponent més recent d’aquesta tesi és Alain Joxe (1997), segons el qual:
“Qualsevol observador de les matances organitzades en terres riques i d’expansió urbana sap que no s’assassina en massa en aquest tipus de territori sense que hi hagi al darrere una operació financera, ja sigui per recrear latifundis, provocant la fugida precipitada dels membres de les cooperatives formades després de la independència, ja sigui per netejar el terreny amb vista a una especulació urbana”.
3) o bé es tracta del llegat enverinat de l’època colonial francesa.
Però per entendre l'actual degeneració de la situació a Algèria és necessari tenir present la dinàmica intrínseca i els efectes socials de la política d’industrialització i d’explotació dels recursos petrolífers aplicada durant els anys setanta i la primera meitat dels vuitanta. Algèria ofereix un exemple de manual del fracàs de la política d’industrialització per substitució d’importacions (model ISI). Això va provocar una acusada dependència de l’exterior de l’economia algeriana i la marginació econòmica d’amplis sectors de la població, cosa que ha constituït un substrat sociològic favorable al fonamentalisme islàmic. En última instància, la crisi algeriana constitueix un conflicte per l’apropiació de les grans rendes del petroli.
El 1962, les exportacions d’hidrocarburs només suposaven el 12 % del total, després de la crisi del petroli de 1973, i en els anys successius han arribat a suposar el 93 %. En l’actualitat els ingressos del petroli suposen el 60 % dels ingressos de l’Estat. Des de 1974, l’economia d’Algèria pot qualificar-se d’economia de renda, en la qual els ingressos pels hidrocarburs suposen la font fonamental d’acumulació i de finançament del desenvolupament.
Després de la primera fase de nacionalitzacions, a partir de 1975, el règim algerià es va embarcar en una política de promoció de les "indústries industrialitzants" articulada al voltant de la construcció de dos grans "pols de desenvolupament", que van adoptar la forma d’enormes complexos d’indústria pesada (com el complex de El Hadjar, al costat d’Annaba). Almenys la teoria deia que tot això generaria un procés de creixement acumulatiu que contribuiria al desenvolupament endogen de les forces productives. Això va suposar un esforç inversor en la industrialització molt gran, però a la vegada tot això va anar en detriment de la producció de béns de consum i de les inversions necessàries per afrontar les infraestructures urbanes requerides pel ràpid procés de creixement demogràfic i urbanístic.
Aquesta concentració industrial, encara que va contribuir a augmentar la mà d’obra industrial d’un a dos milions de treballadors, va ser incapaç de crear suficients llocs de treball per absorbir tant l’efecte de l’èxode rural com el del creixement demogràfic.
1) El dirigents algerians, amb una formació cultural francòfila i enfrontats al repte de construir una indústria moderna des de zero, no van dubtar a l’hora de recórrer a les grans empreses multinacionals i a tècnics estrangers per a la construcció i gestió dels grans complexos industrials, sense preocupar-se del desenvolupament d’una tecnologia pròpia. Això va provocar que les grans indústries algerianes es transformessin, en el millor dels casos, en “indústries d’enclavament”, sense cap capacitat per estirar ni del costat de la demanda ni del costat de l’oferta dels altres sectors industrials.
2) Però encara més greu va ser l’altre motiu. L'estratègia d’industrialització per substitució d’importacions, enlloc d’estar basada en l’apropiació de l’excedent del sector agrícola, va sostenir-se totalment en les rendes del petroli, cosa que més tard va resultar nefasta. I és que l’Estat algerià, encara que capaç de controlar la distribució de l’excedent econòmic extern apropiat mitjançant l’exportació d’hidrocarburs, no en controla la formació, que depèn de l’evolució de l’oferta i la demanda d’energia en els mercats internacionals. Tot això va suposar l’abandó de l’agricultura com a base productiva de l’economia nacional. I en no integrar l’agricultura en el sistema econòmic nacional, es marginava al mateix temps la població rural, majoritària fins a la dècada dels vuitanta.
El resultat de tot això, a més de l’expulsió del camp d’una part important de la població rural sense que això signifiqués que existeixi cap alternativa econòmica millor a les ciutats, és que, en l’actualitat, l’agricultura algeriana satisfà menys del 2 % de les necessitats alimentàries nacionals.
De la producció de gas natural, una mica més de la meitat surt cap a Europa pels dos grans gasoductes intercontinentals, el Transmediterrani (uneix Algèria amb Itàlia des de 1983) i l'Euromagrebí (operatiu des de 1996), que nodreix Espanya, a més de Portugal i el Marroc. Itàlia és de moment el principal client del gas algerià. La inseguretat del país i les accions dels grups islàmics no han afectat de moment ni el comerç ni el desenvolupament d'aquest sector.
L’efecte distorsionador de la renda derivada del petroli i el domini del principal agent econòmic -l’Estat- per una elit militar i tecnocràtica va cristal·litzar en una estesa corrupció i en el fet que els principals circuits de distribució de la renda i la riquesa, enlloc d’obeir als fluxos econòmics o al model de distribució explícit, van tenir com a eix el clientelisme i el nepotisme.
La renda es va concentrar en una petita porció de la població (no més d’un 20 %) integrada en el sistema socioeconòmic, constituïda per l’elit política, el funcionariat i l’exèrcit, una petita burgesia privada i la classe formada pels obrers industrials, a més dels intel·lectuals, mentre que la resta de la població –població infraurbana empobrida, camperols, joves aturats- restava marginada.
Tot aquest descontentament va explotar en els incidents de l’octubre de 1988 (revoltes del pa), que simplement obeïen a la carestia d’aliments i a altres necessitats. Això va donar lloc a una petita obertura política i a una democratització de l’ordre polític (que més tard portaria a la victòria del FIS). En l’àmbit econòmic, la resposta va ser intensificar un política d’ajust (liberalització de mercats i desregulació de sectors) i l’aplicació de l’estricte programa d’austeritat econòmica del Fons Monetari Internacional (FMI). La repressió de les revoltes i la profundització de la situació econòmica de la població algeriana van fer possible la capitalització del descontentament cap a l'única força política que es configurava com una alternativa real al règim existent: els partits islamistes.
Si agafem el cas d’Espanya, segons el Pla energètic nacional (PEN) entre 1995 i l’any 2000 el consum de gas a Espanya, que ja suposa l’11 % de l’energia primària consumida en aquest país, s’haurà incrementat un 71 % (fins a 12.000 milions de m3 anuals); d’aquest consum nacional de gas, a principis de 1997 el 36 % es canalitzava a través del gasoducte euromagrebí i el 24 % arribava en forma de gas liquat des d'Algèria (cosa que suposa el 60 % de les importacions de gas). Si tenim en compte que el PEN preveu un augment del consum d’un 61 % i que el model energètic espanyol s’ha planificat sobre la previsió d’una oferta abundant de gas algerià, i que un 21 % d’aquest consum prové de Líbia, es pot entendre el risc energètic que suposa per a Espanya una guerra civil a Algèria. El mateix succeeix amb la resta de països de la Mediterrània, especialment en el cas d’Itàlia.
A la resta de la UE el consum de gas és proporcionalment més gran, excedint el 20 % del consum de les diferents energies nacionals, si bé el grau de dependència del gas d’Algèria és menor, gràcies a les ramificacions del gasoducte que ve de Sibèria i a la major proximitat del gas dels Països Baixos (encara que aquestes reserves declinaran a partir de l’any 2000).
El factor de l’emigració també és important. La pressió demogràfica, el malestar social i la falta d’oportunitats poden impulsar la població algeriana a emigrar (s’estima que 400.000 algerians han abandonat Algèria en els últims cinc anys). Per exemple, des de l’any de les revoltes del pa (1988), la política immigratòria francesa no ha parat d’endurir-se, mentre que abans d’aquell any els immigrants algerians no necessitaven visat. El perill de contagi del problema islàmic a Europa, propagat a través de la població algeriana a Europa, i l'encara més preocupant perill que el fenomen islàmic es traslladi a països veïns com el Marroc o Tunísia, igualment pròxims a Europa i amb estructures demogràfiques, socials i econòmiques similars a Algèria.
Amb tot, la UE hi té un paper important. En l’actualitat, la cooperació en l’àmbit econòmic entre Algèria i la Unió Europea passa necessàriament per la conclusió d’un acord d'associació euromediterrani (similar als fets amb Tunísia i el Marroc) que configuri el marc general de cooperació definit per la Conferència Euromediterrània de Barcelona de 1995, les negociacions de la qual es troben bloquejades. Encara que aquest acord se centri bàsicament en un aspecte energètic, estaria bé que es consideressin qüestions clau per a qualsevol estratègia futura de desenvolupament a Algèria:
· Alleugerir el deute extern, considerant la seva reducció o reconversió (com ja està previst en la política mediterrània renovada). Reduir de manera permanent el servei del deute és un requisit previ per alliberar els recursos necessaris per impulsar qualsevol política que vagi més enllà de l’estricte sanejament econòmic i liberalitzador dels mercats, així com per reordenar les inversions públiques del sector dels hidrocarburs (o, el que és el mateix, de la generació de divises) cap a activitats que creïn treball.
· La cooperació tècnica i financera en el sector agrícola i la diversificació de les exportacions. Encara que qualsevol increment de les exportacions agrícoles algerianes a la UE haurà de ser forçosament modest, l’obertura del mercat agrícola comunitari als productes algerians és un pas necessari per promoure un progressiu reequilibri dels intercanvis comercials.
· El foment de la progressiva integració horitzontal amb Tunísia i el Marroc (reforçada ja pels gasoductes, encara que això només suposa un 5 % dels seus intercanvis externs), sense la qual cosa la creació d’un espai econòmic euromediterrani no tindria sentit i reproduiria els esquemes de relacions econòmiques neocolonials.
El projecte de creació d’una àrea de lliure comerç, en el marc de l’Associació Euromediterrània, per a l’any 2010, està polaritzant la major part de la cooperació comunitària. La liberalització total dels intercanvis arribaria previsiblement en el moment en què es produís una inflexió dels ingressos per exportacions d’hidrocarburs i quan la població algeriana arribés al seu punt màxim de creixement. Els efectes de la creació d’una zona de lliure comerç entre la UE i els països mediterranis serien marginals per a Europa i massius per a aquests països. En tot cas, es tracta d’uns efectes molt indeterminats i, per la dinàmica inherent del mercat, difícilment reversibles, cosa que configura tot un experiment d’enginyeria social i d’economia internacional extremadament arriscat. No sembla que sigui això el que més necessita Algèria en aquests moments.