Aquesta llegenda és només
una de les moltes que conformen la cosmologia de la majoria d'habitants
del centre d'Àfrica. Evidentment només són
això, llegendes, però moltes vegades aquestes han
contribuït a conformar alguns aspectes de les actuals societats
del centre d'Àfrica, i més concretament de la regió
dels Grans Llacs. La realitat actual del centre d'Àfrica
esdevé per als no entesos (i també per als entesos)
un escenari d'extrema complexitat. La regió dels Grans
Llacs, i per extensió tota l'Àfrica austral, és,
al final de la dècada dels 90, una de les zones més
inestables del planeta. Una part del món assolada per
un rosari de processos conflictius (armats generalment) en l'àmbit
nacional, però a la vegada immersos en una dinàmica
regional que implica diversos estats, actors i interessos. La
tasca d'aproximació a aquesta regió es complica
encara més si tenim en compte la seva diversitat ètnica
i cultural, així com la llunyania i desconeixement de
la cultura política de la regió dels Grans Llacs,
i per extensió de tot el continent africà. És
per això que cal començar des del principi, pas
a pas i país per país. En aquesta aproximació
intentarem acostar-nos a la realitat i l'evolució històrica
de Rwanda i Burundi, amb constants referències a Uganda
(un dels principals actors a la regió), per acabar amb
una descripció de l'actual situació de la República
Democràtica del Congo (antic Zaire i encara més
antic Congo Belga).
Quan esmentem el territori de Rwanda Urundi, estem referint-nos a la denominació que rebia el territori actual de Rwanda i de Burundi abans de la seva independència al principi dels any 60. Un informe de la Comissió de Nacions Unides per Rwanda Urundi de 30 de novembre de 1961 descrivia el territori de la manera següent:
«Rwanda Urundi, situada als confins de l'Àfrica central i de l'Àfrica oriental, limita al nord amb Uganda, a l'est i al sud amb el llac Tanganyika i a l'oest amb la República del Congo. La seva superfície total és de 54.172 Km2, dels quals 27.834 corresponen a Burundi i 26.338 a Rwanda [...]. El clima, generalment atemperat, es caracteritza per pluges irregulars, més generoses a les muntanyes que a la plana que costeja el llac Tanganyica. L'activitat econòmica del territori està orientada principalment cap a l'agricultura i la ramaderia; hi ha la pesca i una modesta activitat minera. La producció agrícola i la cria d'animals està essencialment en mans d'autòctons. A causa de les condicions climàtiques molt irregulars del territori i de la mediocritat del sòl en general, la producció d'aliments en l'actualitat (1961) amb prou feines arriba per cobrir les necessitats de consum local i per evitar que es tornin a donar situacions de penúria, que en una altra època eren molt freqüents».
«Ni la població de Rwanda ni la de Burundi són homogènies. Hi ha bahutus bantús que representen la majoria de la població (el 82,74 % a Rwanda i el 86,48 % a Burundi), batutsis hamites, que constitueixen el 16,59 % de la població a Rwanda i el 12,39 % a Burundi. Finalment, els batwes (pigmeus), que només representen una petita minoria (el 0,67 % a Rwanda i l'1,13 % a Burundi).»
Abans de l'arribada dels europeus, Rwanda i Burundi constituïen dos regnes encapçalats per un mwami i dotats d'una organització política molt complexa. Per sota del mwami, en teoria amo absolut del país, hi havia una jerarquia d'autoritats consuetudinàries que, als esglaons superiors, estava composta exclusivament per batutsis (recordem aquí la llegenda esmentada al principi). El règim estava basat en una organització social en la qual una aristocràcia de pastors i de guerrers, en la seva majoria batutsis, constituïa la classe dirigent. Els bahutus, per la seva banda, es dedicaven principalment a treballar la terra.
El territori de Rwanda Urundi va quedar oficialment inclòs en la zona d'influència alemanya a la Conferència de Berlín el 1885 i va passar a constituir una residència administrativa el 1897. Durant els anys que va durar l'Administració alemanya (fins al 1916), es van mantenir aquestes estructures jeràrquiques, és a dir, els alemanys van instaurar un règim d'Administració indirecta. El 1916 van arribar els belgues, que el 1923 es van fer càrrec del territori sota mandat de la Societat de Nacions, i el 1946 va passar a administrar el territori de Rwanda Urundi sota la fórmula d'Administració fiduciària del CAF (Consell d'Aministració Fiduciària de les Nacions Unides). La presència belga com a potència administradora es va allargar fins al principi dels anys 60, quan Rwanda i Burundi van arribar a la independència. També els belgues van administrar el territori amb un règim indirecte, mantenint tota l'estructura política establerta i ajudant els tutsis en la seva tasca de Govern. De la mateixa manera que el Congo Belga (Llei del 21 d'agost de 1925 del Parlament belga), al territori de Rwanda Urundi els poders executiu i legislatiu eren exercits pel Parlament belga, pel rei dels belgues o pels delegats de l'Autoritat Administradora, és a dir, el Govern General del Congo Belga i el resident general de Rwanda Urundi. En matèria executiva, la participació de la població es limitava a les administracions preexistents, que en cada país funcionava a un nivell inferior al de l'Administració fiduciària i sempre sota control d'aquesta última. Aquesta política d'Administració indirecta va perpetuar l'aristocràcia batutsi en les posicions importants de l'Administració. Aquesta situació no va començar a canviar fins que, a partir de 1953, l'Administració belga va introduir un sistema electoral per escollir els diversos consells locals. A partir de 1959, aquesta estructura es va modificar com a conseqüència de la independència del Congo Belga.
Aquesta política d'Administració indirecta ha tingut molta influència en la posterior evolució política tant de Rwanda com de Burundi. Segons els comentaristes de l'època: «la política belga va accentuar la divisió social entre els grups ètnics de Rwanda i va permetre que elements de la casta tutsi s'apoderessin de tots els càrrecs d'autoritat de l'organització consuetudinària del país» (Informe de la Comissió de Nacions Unides per Rwanda Urundi de 30 de novembre de 1961). Abans de l'arribada dels europeus, la identificació entre hutus (bahutus) i tutsis (batutsis) no era tan radical. Un individu hutu pròsper podia arribar a transformar-se en un tutsi, alhora un tutsi podia veure retallat el seu estatus social si s'empobria. L'Administració belga el 1926 va decidir identificar estrictament qui era tutsi i qui era hutu. Com a criteri va establir que tothom que tingués més de deu vaques era tutsi i la resta, hutu (Anne Pitsch i Michael Dravis, Universitat de Mariland, Colleg Park).
És a partir d'aquestes consideracions que l'evolució de Rwanda i de Burundi no es poden explicar de forma conjunta. La superposició de l'Administració europea amb l'organització autòctona no va afectar de la mateixa manera Rwanda i Burundi. Hi ha algunes diferències que van fer que Rwanda visqués un procés cap a la independència molt més conflictiu que el seu veí. A partir del 1959, Bèlgica va engegar un programa de traspàs progressiu de competències a noves institucions (governs provisionals), tant a Rwanda com a Burundi. Aquests programes havien de dur, en les etapes finals, a l'elecció de governs democràtics com a pas previ per a la independència.
A continuació exposem els principals
partits polítics presents tant a Rwanda com a Burundi
el 1961. És imprescindible conèixer-los per entendre
la dinàmica política i els processos que van portar
a la independència de tots dos països. Els partits
que es presenten a continuació no són tots els
existents, però sí que són aquells que més
influència tenien en aquella època.
1. Association Pour la Promotion Sociale
de la Masse (APROSOMA).
Fundat el novembre de 1957 pel Sr. Josep
Habyanimana Gitera, un dels líders hutus més actius.
Al principi, l'APROSOMA era més un moviment per l'evolució
de les masses i el rebuig de les injustícies socials,
nascut del Moviment Social Hutu (1957). El moviment promovia
reformes econòmiques i, en particular, la reforma agrària.
Aquesta circumstància va fer que a poc a poc es convertís
en portaveu de les queixes hutus i derivés cap a la forma
d'un partit polític. Com a partit era de tendència
republicana, és a dir, contrari a la figura del mwami.
2. Union Nationale Rwandaise (UNAR).
Fundat el setembre de 1959,
comptava entre les seves files personalitats tutsis importants,
però també hutus. La seva finalitat en el manifest
fundacional era reunir tots els rwandesos, sense distincions
ètniques, socials ni religioses. S'autoqualificava de
moviment tradicionalista, monàrquic (pro mwami) i nacionalista,
però no feudal ni reaccionari. Mitjançant un programa
de reformes pretenien aconseguir una major autonomia per al país
i després la independència. Per a la UNAR el problema
de Rwanda no era ètnic, sinó social. El fet que
les posicions importants estessin en mans de batutsis era com
a conseqüència de la política de l'Autoritat
Administradora (Bèlgica), no un problema ètnic.
La superació d'aquest problema es donaria per la democratització
del país.
3. Rassemblement Démocratique Rwandaise (RADER).
També
de tendència monàrquica, el RADER era un grup format
tant per batutsis com per bahutus, encara que el seu cap era
batutsi, el Sr. Pròsper Bwanakweri. Aquest partit tenia
com a finalitat la realització d'un ordre polític,
social, econòmic i cultural, centrat en una democràcia
autèntica, en un marc harmònic de relacions entre
els diversos grups i pobles rwandesos. Tenia un caràcter
reformista que mostrava moltes simpaties amb les idees exposades
pel Manifest Bahutu. En un primer moment es va acostar al PARMEHUTU
i a l'APROSOMA, però no va trigar a passar a l'oposició,
es va negar a entrar al Govern provisional d'octubre de 1960,
i després del cop d'estat de gener de 1961 es va fer totalment
monàrquic (mwami) i es va alinear amb la UNAR.
4. Parti du Movement d'Emancipation Hutu ( PARMEHUTU).
Fundat
pel Sr. Grégoire Kayibanda l'octubre de 1959, també
va sortir del Moviment Social Hutu (1957). El seu fundador va
ser un dels signants de l'anomenat Manifest Bahutu, que protestava
contra la discriminació ètnica que constituïa
l'organització consuetudinària del país
(majoritàriament batutsi), també de tendència
republicana. El PARMEHUTU va desenvolupar un paper central en
aquest període de la història de Rwanda. Després
de guanyar les eleccions comunals (consells locals, eleccions
administratives, no polítiques) de 1960, Kayibanda va
ser nomenat cap del Govern Provisional i el seu partit va ocupar
quatre carteres ministerials (d'un total de vuit). Aquest Govern
provisional era l'encarregat de preparar el país per les
eleccions legislatives i la independència. Va tenir un
paper preponderant en el cop d'estat de gener de 1961.
5. APROSOMA-RWANDA-UNION.
Va ser creat dos mesos després
del cop d'estat (gener de 1961) pel Sr. Joseph Habyanimana (fundador
de l'APROSOMA). En un primer moment, Habyanimana va ser un dels
principals opositors a la classe dirigent i a la figura del mwami
(Kigeli V). Va ser president del Consell del país al Govern
provisional, i president de l'Assemblea Legislativa sota el règim
republicà que va sortir del cop d'estat. A poc a poc es
va anar distanciant del PARMEHUTU i, finalment, el maig de 1961
va anunciar la reconstitució de l'APROSOMA sota el nom
d'APROSOMA-RWANDA-UNION, amb l'objectiu de retornar la figura
de mwami Kigeli V i la creació d'una monarquia constitucional.
Segons Habyanimana no es tractava de restaurar el règim
feudal, sinó d'eliminar el règim del PARMEHUTU,
que era tan racista o més que l'anterior.
Durant el període en què Bèlgica va actuar com a Autoritat Administradora de Rwanda, la política d'Administració indirecta va generar un progressiu malestar entre la majoria de la població, apartada sistemàticament de la participació en els òrgans administratius. Aquest malestar va augmentar a mesura que l'educació es va anar estenent als estrats menys afavorits (majoritàriament bahutus). Va ser l'Església belga, després d'un canvi en la seva política, la que va ajudar a estendre l'educació entre els hutus, formant així una elit i ajudant a la presa de consciència de la situació de discriminació que patia la majoria de la població. Hem de deixar clar que aquesta situació de malestar no era causada per raons ètniques (almenys no estrictament), era també un rebuig a les desigualtats socials i polítiques existents a Rwanda.
La tensió es va anar aguditzant fins que, el novembre de 1959, es van produir enfrontaments i assassinats greus. Encara que la violència es va poder aturar, va continuar en episodis esporàdics durant tot l'any 1960. Durant el 1960 van tenir lloc les eleccions comunals. Aquestes no eren de caràcter polític només administratives, és a dir, per escollir les persones que havien de gestionar les comunes (unitat administrativa bàsica a Rwanda). Aquestes eleccions van servir de referència per a la formació del Govern provisional. En les eleccions comunals de 1960 el PARMEHUTU va obtenir el 70,4 % dels llocs de consellers a les comunes i 166 dels 228 burgmestres (una mena de caps de la comuna). L'octubre de 1960, i seguint el pla de l'Autoritat Administradora (Bèlgica), es va constituir un Govern provisional integrat quasi exclusivament per membres del Parti du Mouvement d'Emancipation Hutu (PARMEHUTU). Poc després, el gener de 1961, els dirigents del PARMEHUTU, amb el suport dels membres de l'APROSOMA, van encapçalar un cop d'estat, anomenat cop d'estat de Gitarama. Aquest cop va consolidar el PARMEHUTU al poder. El Govern colpista va instaurar un règim republicà que va ser reconegut per l'Autoritat Administradora, i rebutjat per l'Assemblea General de les Nacions Unides. L'Assemblea General va declarar que aquest Govern s'havia instaurat amb un procediment irregular, i que en cap cas es podia considerar representatiu de tots els sectors de la població rwandesa. Tot i l'acceptació d'aquest Govern per part de Bèlgica, la Comissió de les Nacions Unides per Rwanda Urundi, va continuar argumentant la necessitat de formar governs provisionals i preparar eleccions democràtiques, tant a Rwanda com a Burundi. La Comissió també va deixar clar que en cap cas el Govern provisional a Rwanda seria el que es va instaurar després del cop d'estat, calia formar un govern de representació àmplia.
La formació d'aquest Govern provisional de representació àmplia a Rwanda va esdevenir una tasca pràcticament impossible. Després de moltes negociacions estèrils, l'Autoritat Administrativa (Bèlgica) va decidir suspendre el Govern i reprendre l'exercici del poder temporalment, fins a la convocatòria d'eleccions. El Govern colpista de Rwanda va quedar anul·lat el 4 d'agost de 1961 (Ordenança legislativa 02/260 firmada el 7 d'agost de 1961). L'Ordenança va establir que les funcions de primer ministre serien exercides pel resident de Rwanda, i les dels ministres i secretaris d'Estat per comissionats designats entre els funcionaris de l'Administració fiduciària (Bèlgica). En la mateixa Ordenança, les eleccions van quedar fixades per al 25 de setembre d'aquell mateix any. El mateix dia 25 de setembre de 1961, també va quedar fixada la data de la consulta al voltant de la figura del mwami. Les dues grans tendències polítiques a Rwanda estaven enfrontades entre republicans (APROSOMA, PARMEHUTU) i monàrquics (UNAR, RADER, PROSOMA-RWANDA-UNION).
Els resultats de les consultes del 25
de setembre de 1961 a Rwanda van ser els següents:
|
|
||
|
|
|
|
| PARMEHUTU | 77,7 | 35 |
| UNAR | 16,8 | 7 |
| APROSOMA | 3,5 | 2 |
| RADER | 0,3 | - |
|
Desitgeu conservar la institució del mwami a Rwanda? |
||
|
|
|
|
| SÍ | 253.963 | |
| NO | 1.006.339 | |
| Font: Informe de la Comissió de Nacions Unides per Rwanda Urundi de l'Assemblea General de les Nacions Unides, de 30 de novembre de 1961. | ||
El dia 4 d'octubre, l'Assemblea va discutir la qüestió transcendental del règim constitucional de la nova república. Després del debat, la proposta del PARMEHUTU va ser aprovada sense la participació de la UNAR. La proposta aprovada va ser la següent:
1. El règim del mwami i les seves
institucions quedaven anul·lades.
2. El mwami Kigeli V i la seva dinastia quedaven privats de totes
les seves prerrogatives tradicionals.
3. Rwanda va quedar constituïda en república democràtica
i social que rebrà el nom de República de Rwanda.
4. Aquesta s'ha de regir per un règim de Govern de tipus
presidencial en les condicions que estableixi la llei fonamental
que s'anomenarà Constitució de la República
de Rwanda.
El dia 26 d'octubre l'Assemblea Legislativa va escollir el president de la República de Rwanda. El Sr. Grégoire Kayibanda (PARMEHUTU) va ser escollit president de la República amb 36 vots a favor. El dia 1 de juliol de 1962, Rwanda va esdevenir un país independent. El mateix dia va entrar a formar part de l'Organització per la Unitat Africana (OUA).
L'evolució de Burundi no va estar tan difícil i violenta com la de Rwanda. L'Informe de la Comissió de Nacions Unides per Rwanda Urundi descriu que això va ser degut a que a Burundi les diferències entre batutsis i bahutus no eren tan marcades, molts batutsis tenien sang bahutu. Alhora, a Burundi hi havia una quarta classe social a més dels batutsis, bahutus i batwes. Aquest quart grup social era el dels ganwes o també anomenats prínceps de sang. També cal tenir en compte que a Burundi el poder del mwami no era tan absolut com a Rwanda. El mwami a Burundi era considerat més un primus inter pares entre els ganwes que un monarca absolut.
A Burundi, la situació dels partits polítics també era sensiblement diferent a la de Rwanda. En primer lloc, a Burundi hi havia un elevat nombre de partits polítics (24 el juny de 1961). En segon lloc, aquesta multiplicitat de partits tenien en la majoria de casos una base molt personal i, per tant, una influència local. Es donaven totes les condicions per poder portar a terme els plans de l'Autoritat Administrativa (Bèlgica). També va ajudar molt el fet que gairebé tots els partits eren defensors d'una monarquia constitucional, amb reformes polítiques, socials i econòmiques que portessin a una democratització del país i a una millora de les condicions de vida de la població. Aquestes característiques van fer que la formació d'un Govern provisional fos menys problemàtica que a Rwanda. La formació d'un Govern provisional de representació àmplia es va realitzar d'acord amb la Resolució 1605 (XV) de l'Assemblea General de les Nacions Unides. Aquest Govern va entrar en funcions el 6 de juliol de 1961 i va quedar format per 4 membres de la UPRONA, 4 membres de la UPP, 4 membres del PDC i 4 del PDR.
Les eleccions legislatives a Burundi van quedar fixades per al 18 de setembre de 1961. Els resultats van ser els següents:
|
|
||
|
|
|
|
| UPRONA | 627.453 | 58 |
| FRONT COMÚ (PDC, PDR, UPP) | 138.406 | 6 |
| ACCEB | 3.470 | - |
| UNARU (Union nationale africaine de Rwanda-Urundi) | 1.641 | - |
| Burundi-Populaire | 1.461 | - |
| Font: Informe de la Comissió de Nacions Unides per Rwanda Urundi de l'Assemblea General de les Nacions Unides, de 30 de novembre de 1961 | ||
El 13 d'octubre es va produir un fet
inesperat i traumàtic. El primer ministre, el príncep
Louis Rwagasore, va ser assassinat mentre sopava a un restaurant
amb molts dels seus ministres. Fruit d'aquest magnicidi la inquietud
es va apoderar del país, les represàlies i les
sospites van posar en perill la pacificació del país.
El 19 d'octubre, en una nova sessió de l'Assemblea Legislativa,
es va tractar la successió del primer ministre assassinat.
Després de les votacions, el Sr. André Muhirwa
(UPRONA) va ser nomenat primer ministre i ministre d'Assumptes
de la Comunitat (és a dir, aquells referits a les relacions
entre Rwanda i Burundi). Finalment, el 22 d'octubre, a Usumbura,
l'Assemblea Legislativa va quedar establerta de forma definitiva,
amb el jurament de fidelitat al mwami i a Burundi de tots els
representants.
El 24 d'octubre de 1961 es van repetir les eleccions a algunes
circumscripcions com a resultat de diversos recursos presentats
per irregularitats. Cal dir que, tot i la repetició, els
resultats van ser els mateixos de setembre, és a dir,
no va variar res.
Igual que Rwanda, el dia 1 de juliol
de 1962 Burundi va esdevenir un país independent.
Durant aquest període a Burundi, successius cops d'estat van minar el procés democràtic i van portar el país a estar dominat per governs militars. Això va desencadenar a una guerra civil el 1965. El 1966, un nou rei tutsi va pujar al tro de Burundi. Aquest va anul·lar la Constitució. Però un nou cop d'estat portat a terme per oficials tutsis de l'Exèrcit va abolir la monarquia i va instaurar un règim pretorià. L'estructura de dominació tutsi es va reforçar a Burundi (1968-69) després que aquests últims van executar a tots els oficials hutus i van empresonar i assassinar els seus intel·lectuals. Aquest nou conflicte a Burundi va tenir lloc el 1972 i es calcula que els morts fruit d'aquest període podrien arribar a 200.000, van ser hutus en la seva majoria, especialment intel·lectuals i qualsevol que pogués tornar a organitzar la població hutu en contra del poder establert. Aquests esdeveniments van passar totalment desapercebuts per l'opinió pública internacional, especialment la d'Occident. Com a conseqüència d'aquests fets Bèlgica va posar fi a l'acord de cooperació en matèria de seguretat que tenia amb Burundi.
El 1976, un grup d'oficials liderats pel coronel Jean-Baptiste Bagaza van organitzar un cop d'estat i van fer fora el predisent Micombero (tots dos tutsis). Bagaza va dir que els mals de l'antic règim eren l'etnicisme, el regionalisme i el clientelisme. A partir d'aquest moment, i durant onze anys, un Consell Suprem Revolucionari dirigirà el país. En aquest període, Bazaga va intentar posar en marxa una reforma de la terra que pretenia acabar amb els sistema feudal de propietat de la terra. Això va acabar el 1987, quan un nou cop d'estat, aquesta vegada dirigit pel general Pierre Buyoya, va prendre el poder. Un nou conflicte esclata a Burundi el 1988. Fruit d'aquest, entre 20.000 i 50.000 hutus (segons les fonts) van morir a mans de l'Exèrcit (dominat pels tutsis), i uns 50.000 hutus van fugir cap a Rwanda. Pierre Buyoya continua avui dia al poder i ha tingut un paper molt important en la crisi que ha trasbalsat (i trasbalsa encara avui dia) la regió dels Grans Llacs.
Entre 1962 i 1973, Rwanda va ser dirigida per Gregori Kayibanda. Fruit de la violència a Burundi (1962-1972) el Govern de Rwanda de Gregori Kiyibanda va posar en marxa un programa per expulsar a tots els tutsis de les posicions de Govern, en l'educació i en els negocis. El 1973 un cop d'estat va portar al poder el general Juvenal Habyarimana (bahutu), aquest romandrà al poder fins al seu assassinat l'abril de 1993. El període que va des de 1973 fins a 1990 no va enregistrar enfrontaments greus entre el poder bahutu i l'exili batutsi. A l'interior del país va continuar la política d'expulsar els tutsis de posicions rellevants. Els líders tutsis a l'exili van aprofitar aquest període per rearmar-se i reforçar-se ideològicament. Molts exiliats tutsis van anar a parar a Europa (Anglaterra i Bèlgica) i als Estats Units, allà es van formar i van fer bones relacions amb les elits polítiques. El 1979, a l'exili d'Uganda va néixer el Front Patriòtic Rwandès (FPR). Aquest va donar suport als rebels ugandesos comandats per Yoweri Museveni's, de l'Exèrcit Nacional de Resistència (ENR). El 1986, Yoweri Museveni's es va proclamar predisent de la República d'Uganda. Això va fer que Uganda es tornés un santuari per als tutsis de l'FPR. Aquests van preparar des del país veí el retorn al seu país per tornar a conquerir el poder.
El primer d'octubre de 1990 el Front Patriòtic Rwandès va començar una invasió de Rwanda des de les seves bases a Uganda. França i el Zaire van enviar tropes per ajudar el Govern de Rwanda. Amb el suport de França a l'Exèrcit rwandès a la capital, Kigali, i l'ajuda dels paracaigudistes zairesos lluitant al costat de les tropes rwandeses, la invasió de l'FPR va ser controlada molt aviat. L'FPR es va retirar a les seves bases d'Uganda per preparar-se per a una llarga lluita. La guerra desencadenada el 1990 per l'FPR va tornar a fer emergir a la superfície els dimonis de l'odi. Molts tutsis van ser empresonats a Rwanda acusats de col·laboració amb els rebels de l'FPR. Per la seva banda, el Govern d'Uganda sempre va negar la seva implicació i ajuda als rebels de l'FPR, tot i que aquesta sempre va ser notòria.
El conflicte de Rwanda va desplegar una important activitat diplomàtica. Només dues setmanes després del començament del conflicte, el Govern de Tanzània va convocar a una reunió regional els caps d'Estat de Rwanda i Uganda per tal de discutir al voltant de la situació creada. La cimera de Mwanza (Tanzània) va ser convocada el 17 d'octubre de 1990, mentre la guerra es desenvolupava a Mutura (Rwanda). Al principi el Govern de Rwanda no volia sentir a parlar de converses amb el guerrillers mentre no deposessin les armes. En aquesta cimera, i segons Jean-Bosco Barayagwiza (exmembre del Govern hutu de Rwanda derrocat en la guerra de 1990-1994), el president Museveni's (Uganda) va donar un ultimàtum al president rwandès Habyarimana: o acceptava establir negociacions amb l'FPR o s'hauria de preparar per a una guerra total. El president Mwinnyi de Tanzània va quedar sorprès per l'actitud d'Uganda, ja que aquesta s'escapava dels usos diplomàtics habituals. En aquells moments el Govern d'Uganda es va erigir pràcticament en representant de l'FPR.
Tot i el mal peu amb què van començar les converses, durant la segona ronda, a Kinshasa (Zaire), amb el dictador Mobutu Seseko com a mediador, es va arribar a l'Acord d'alto el foc de Nsele (29/03/1991). Aquest Acord va suposar l'alliberament de presoners acusats de col·laboració amb l'FPR per part de Rwanda, però l'alto el foc no va ser respectat mai. Fruit d'aquest tarannà, les converses es van suspendre.
Fruit de les pressions internacionals, el 10 de juny de 1991 Rwanda adopta una nova Constitució que autoritzava el multipartidisme. El 16 d'abril de 1992, puja al poder a Rwanda un Govern dirigit per Nsengiremye Dimes del Moviment Democràtic Republicà (MDR). Un dels seus primers objectius va ser el començament d'un diàleg directe amb l'FPR. Del 6 al 8 de juny del mateix any va tenir lloc a París una reunió preparatòria de les converses. Uns dies abans d'aquesta, però, va tenir lloc una trobada històrica entre l'FPR i els principals partits de l'oposició interna de Rwanda. En aquesta trobada eren presents: el Moviment Democràtic República (MDR), el Partit Social Demòcrata (PSD) i el Partit Lliberal (PL), agrupats en les anomenades Forces Democràtiques per al Canvi (FDC). Aquesta reunió tindrà molta influència en el desenvolupament posterior de les Converses d'Arusha.
Les Converses d'Arusha van arrancar el 12 de juliol de 1992, amb delegacions d'alt nivell (caps d'Estat i ministres d'Afers Estrangers), amb observadors de cinc països africans (Burundi, Zaire, Senegal, Uganda i Tanzània), quatre occidentals (França, Bèlgica, Alemanya i els Estats Units), i l'OUA. L'OUA va organitzar un equip d'observadors militars per tal de verificar els acords. L'equip negociador de l'FPR es caracteritzava per la seva fortalesa i disciplina, mentre que la delegació de Rwanda es va presentar molt dividida. A la delegació rwandesa hi havia aliats de Habyarimana, però també membres dels partits de l'oposició que s'havien reunit uns mesos abans amb l'FPR, fruit de la recent liberalització del règim. El procés d'Arusha va ser llarg i complicat. Les versions respecte de les dificultats de les Converses d'Arusha són diferents segons el bàndol. Per a l'antic Govern de Rwanda, Jean-Bosco Barayagwiza (exmembre del Govern hutu de Rwanda derrocat en la guerra de 1990-1994) diu: «l'FPR mai va tenir la intenció d'arribar a cap acord, la seva posició era o tot o res. A més, alguns dels membres de la delegació rwandesa, procedents dels partits de l'oposició semblaven més aliats de l'FPR que del Govern de Rwanda». Aquesta posició d'alguns partits de l'oposició rwandesa va fer que la posició dels representants de Habyarimana es radicalitzés. Aquesta circumstància, juntament amb la posició de fortalesa de l'FPR en les negociacions va entorpir el procés. Tot i aquestes dificultats, els acords d'Arusha van ser signats el 4 d'agost de 1993.
1. La creació d'un govern de
transició amb 22 ministres, 5 dels quals havien de pertànyer
a l'FPR.
2. La creació d'una comissió per supervisar el
retorn dels refugiats i la seva protecció.
3. L'establiment d'unes noves forces armades, amb un 40 % de
tropes i un 50 % de l'alt comandament compostos per membres de
l'FPR.
4. La convocatòria d'eleccions parlamentàries el
1995.
La posada en marxa dels acords d'Arusha va ser molt problemàtica, la població rwandesa es va dividir entre la població que donava suport a l'FPR i l'oposició hutu moderada (FDC) i la resta, majoritàriament hutus extremistes que sostenien el corrent republicà, l'MRND i la CDR. Aquesta divisió es va posar de manifest en el Consell de Ministres del Govern de transició. A més es va produir un inexplicable retard en l'enviament d'efectius de la MINUAR (Missió de Nacions Unides d'Assistència a Rwanda), sense els quals l'aplicació dels acords d'Arusha no era possible. El que sí que van aconseguir els acords d'Arusha va ser reduir molt els poders del predisent Habyarimana, fins deixar-li pràcticament un paper testimonial. Amb les dificultats en la instauració de les institucions de transició, les tensions ètniques es van revifar. Van començar de nou les hostilitats. És en aquests moments quan entren en joc les milícies extremistes hutus, els interahamwes (els que ataquen junts) i els impuzamugambis (aquells que tenen el mateix objectiu), que més endavant provocaran, juntament amb l'Exèrcit de l'FPR, la guerra de Rwanda de 1994 i una de les majors catàstrofes humanitàries de finals d'aquest segle. En tot aquest procés la comunitat internacional va restar incapaç d'evitar el vergonyós desenvolupament dels futurs esdeveniments.
Al contrari que a Rwanda, a Burundi, la dècada dels 90 va començar amb un intent del predisent Pierre Buyoya (1987) de posar en marxa un pla per donar major protagonisme als hutus en la direcció del país. Però refusant, això sí, el predomini dels hutus d'acord amb la seva superioritat numèrica. El 1990 es crea el Consell Nacional de Seguretat, encarregat del control de les forces de seguretat. Aquest, en un gest reconciliador, va estar format per un nombre igual d'hutus i tutsis. El febrer de 1991 va ser aprovat pel 89,1 % dels vots el que es va anomenar Capítol per la Unitat Nacional (text). Aquest text feia una crida a l'abandó de la dinàmica militar, la restauració de la Constitució, i el retorn de l'harmonia entre hutus i tutsis. En un altre gest, el Tribunal per la Seguretat Nacional (per als casos de traïció, insurrecció, espionatge tant intern com extern) va ser abolit i reemplaçat per un Tribunal Constitucional. Al mateix temps els hutus radicals del PALIPEHUTU (Partit per l'Alliberament del Poble Hutu) llencen atacs sobre les ciutats del nord. Burundi acusa Rwanda de donar suport a aquests rebels.
El 1992 es va promulgar un decret per
a la llibertat de premsa, mitjançant el qual es va crear
un Consell Nacional per a les Comunicacions per vetllar pel seu
acompliment. El març d'aquell mateix any s'adopta una
nova Constitució que donarà el poder executiu a
un president elegit directament per cinc anys. Alhora, es posa
fi al monopoli polític de la UPRONA que durava des de
feia 26 anys, i es legalitza el FRODEBU (Front per la Democràcia
a Burundi, majoritàriament hutu). A l'abril continuen
les accions del PALIPEHUTU tant des de Rwanda com des de Tanzània.
El 19 de febrer de 1993, els ministres de Burundi arriben a un
acord amb l'OUA per tal de desplegar un força que garantís
la protecció dels oficials del Govern.
El primer de juny de 1993 van tenir lloc eleccions. Aquestes
van ser guanyades per Melchoir Ndadaye del FRODEBU (Front per
la Democràcia a Burundi, majoritàriament hutus)
amb un 71 % dels vots. La UPRONA, dominada pels tutsis, va perdre
estrepitosament les eleccions.
En les setmanes posteriors, i per continuar amb l'ambient de
concòrdia, Ndadaye va nomenar com a primera ministra una
dona tutsi, i el gabinet de Govern va comptar en les seves files
amb nou membres tutsis. Però, aquest clima de concòrdia
no va durar gaire. El mes de juliol del mateix any es produeix
un intent de cop d'estat per part de partidaris de l'antic predisent
Buyoya (tutsi). A l'octubre es produeix una revolta per part
de militars desafectes amb el Govern. Com a conseqüència
d'aquesta revolta mor el predisent Ndadaye (hutu), i es reprodueixen
els enfrontaments entre tutsis i hutus, que causen aproximadament
150.000 morts i entre 800.000 i un milió de refugiats
que fugen a Rwanda, Tanzània (500.000) i Zaire. L'ONU,
l'OUA i la UE condemnen el cop i estudien sancions.
Després d'un període caòtic, el juny de 1994, l'Església catòlica va aconseguir que el FRODEBU i la UPRONA comencessin converses. Després d'una llarga negociació van arribar a un nou acord per compartir el poder. D'aquest acord va sortir com a predisent Cyprien Ntaryamira (hutu) i molts tutsis van accedir a llocs importants en el Govern. El ministre d'Afers Estrangers va fer una crida a occident perquè col·laborés amb l'OUA per tal de mantenir la pau a Burundi. Però els problemes més importants es van donar a l'interior de l'Exèrcit (majoritàriament tutsi) que va posar molts problemes per a l'acceptació d'elements hutus. Al mateix temps, el Govern va castigar els oficials involucrats en la violència contra els hutus, i això tampoc va agradar als militars.
L'abril de 1994, en una situació molt inestable, i amb el ministre de l'Interior i de Seguretat Pública demanant insistentment una força internacional de manteniment de la pau, va tenir lloc el fet que potser va acabar de desestabilitzar tota la zona, però especialment Rwanda, i que va donar lloc (com ja hem esmentat abans) a una de les majors catàstrofes humanitàries d'aquest final de segle.
El 6 d'abril de 1994, el predisent de Rwanda, Habyarimana (hutu), i el predisent de Burundi, Ntaryamira (hutu), moren quan un míssil destrueix l'avió en el qual viatjaven, a 10 quilòmetres de la capital de Rwanda, Kigali. Aquesta acció va ser l'espurna que va fer esclatar el polvorí rwandès. L'autoria d'aquest magnicidi és atribuïda a diferents actors segons les versions, l'únic cert és que continua sent una incògnita avui dia. Per al Govern rwandès (Jean-Bosco Barayagwiza, exmembre del Govern hutu de Rwanda derrocat en la guerra de 1990-1994), aquest atemptat va ser perpetrat per l'FPR amb el beneplàcit dels governs que li donaven suport (Uganda, Bèlgica, Gran Bretanya i els Estats Units), per tal de posar fi als acords d'Arusha, provocar una reacció contra els tutsis i tenir una excusa per conquerir el poder per la força. Per als membres de l'FPR, aquest atemptat el van cometre els extremistes hutus (MRND i CDR) que consideraven que Habyarimana havia cedit massa davant els partits hutus moderats i els tutsis de l'FPR. Per a l'FPR la signatura d'aquests acords va ser la sentència de mort del predisent Habyarimana. De totes maneres, aquestes consideracions s'ampliaran en la part de l'anàlisi.
L'únic cert és que després de l'assassinat de Habyarimana i el començament de les represàlies contra la població tutsi, l'FPR va desencadenar una ofensiva generalitzada contra les línies de defensa de l'Exèrcit rwandès, que va representar la violació dels acords d'Arusha (4 d'agost de 1993). Aquest atac va mobilitzar uns 20.000 soldats, reforçats per brigades senceres enviades per Museveni's (Uganda), amb materials lleugers i pesants d'origen belga i anglès. El 17 de maig de 1994, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides decreta un embargament d'armes contra el Govern rwandès -Resolució 918 de 1994-, però no fa el mateix amb Uganda, la qual cosa fa que l'APR (Exèrcit de l'FPR), amb les seves bases a Uganda, continuï adquirint armes i material de guerra.
Entre els mesos d'abril i juliol de 1994 es produeix el que tots coneixem com «el genocidi de Rwanda». Durant aquell període van morir a Rwanda (segons l'ACNUR) almenys 500.000 persones i 2,1 milions de persones van haver de sortir del país com a refugiats (1,5 milions al Zaire; 200.000 a Burundi; 460.000 a Tanzània) i 1 milió més es van veure obligats a desplaçar-se per l'interior del país. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides en la seva Resolució S/PRST/1994/21 posava de manifest la situació que es va viure a Rwanda en aquells moments. El Consell de Seguretat va denunciar les massacres indiscriminades de civils indefensos. En aquest mateix document, l'ONU posava de manifest que la majoria de les matances es van dur a terme en el territori controlat per les forces del Govern interí de Rwanda. La majoria de les matances van tenir com a objectiu a la població tutsi, i en moltes ocasions a hutus moderats. La campanya sistemàtica de propaganda i de persecució-eliminació de població de l'ètnia tutsi que va portar a terme el Govern interí, les Forces Armades Rwandeses i les milícies extremistes hutus (els interahamwes i els impuzamugambis), va portar a les Nacions Unides a qualificar a aquesta política de genocidi (Resolució S/PRST/1994/59, de 14 d'octubre de 1994). En aquesta mateixa Resolució, el Consell de Seguretat parla de l'establiment d'un Tribunal Penal Internacional per a Rwanda. Per seguir els esdeveniments d'abril a juliol de 1994 a Rwanda, podeu consultar les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Documents del Consell de Seguretat de Nacions Unides).
Finalment, l'FPR va conquerir Kigali, i va imposar un poder dominat per la seva minoria i un exèrcit pràcticament monoètnic. Aquesta guerra va provocar gairebé tres milions de refugiats, repartits a Tanzània, Burundi i Zaire (on va tenir lloc el següent episodi de la crisi dels Grans Llacs).