|
A l'Estat d'Israel no hi ha, doncs, una constitució escrita. Aquest és el cas d'altres estats al món com, per exemple, Canadà. La regulació del Govern i dels drets dels individus es realitza mitjançant altres instruments que, en el cas israelià, es materialitzarien, en el seu màxim nivell, en les lleis bàsiques, que són lleis de caire constitucional. Hi ha la possibilitat que les regulacions governamentals i de drets civils es realitzin mitjançant altres lleis o que es desprenguin de les decisions de la Cort Suprema. Està previst que les lleis bàsiques puguin ser reunides configurant, d'aquesta manera, la constitució israeliana.
La reforma,en 1992, de la llei bàsica sobre el govern, que datava de 1958, va suposar la implantació de l'elecció directa del primer ministre (que es va experimentar per primer cop en les eleccions de 1996.Això, implica que s'afegeixen trets presidencials a l'anterior sistema parlamentari. En aquest sentit, alguns experts, com l'israelià Uriel Reichmann, s'han decidit a denominar a la nova forma de Govern com a sistema parlidential, fent constància de la creació d'un sistema mixt amb trets parlamentaris i presidencials.
L'estructura política de l'Estat d'Israel formalment es basa en la tradicional divisió de poders entre executiu, legislatiu i judicial. Sent aquest últim un poder independent dels altres dos.
A continuació es procedirà a la descripció dels principals elements configuradors de l'estructura estatal:
Fins les eleccions de 2000 el mandat presidencial era de cinc anys i prorrogable a dos mandats consecutius. A mitjans de l'any 2000, Ezer Weizman (laborista) elegit com a president d'Israel per la Knesset el 13 de maig de 1993 va anunciar la seva dimissió. Els dos candidats a ocupar la presidència van ser Shimon Peres (candidat laborista) y Moshe Katsav (que representava l'aposta del partit conservador Likud. Aquest últim es va alçar, finalment, amb la victòria per 63 vots a favor enfront dels 57 que va aconseguir Peres.
| Moshe Katsav (Likud) | 63 vots |
| Shimon Perez (Un Israel) | 57 vots |
| Font: Knesset |
Katsav va jurar el seu càrrec l'1 d'agost de 2000 i, per primera vegada a la història israeliana, la durada del seu mandat serà formalment de set anys.
Des de la creació d'Israel el 1948 aquest càrrec ha estat ocupat per eminents personalitats de la societat israeliana. La figura del president simbolitza la unitat de l'Estat per sobre de les diferències partidistes. Les funcions i poders que se li atorguen són de tipus formal i protocol·lari.
L'elecció del primer ministre es realitza el mateix dia que els israelians decideixen la composició de la Knesset. Amb aquest nou sistema electoral es pretenia reduir el pes dels petits partits polítics tant sobre el Govern com tant sobre el procés de presa de decisions i, de pas, afavorir la governabilitat de l'Estat.
Segons la Llei, els candidats a primer ministre poden ser, per una part, aquelles persones membres de la Knesset i líders d'una llista electoral que siguin presentades per un partit polític o més (plataforma electoral) amb representació a la Knesset i que ocupin com a mínim 10 escons, o per una altra, aquelles persones que hagin rebut el suport de 50.000 persones.
Segons el sistema electoral posat en marxa el 1996 s'elegeix el primer ministre per majoria a dues voltes. És a dir, serà primer ministre aquell dels candidats que hagi rebut més de la meitat dels vots vàlids en una primera volta. En el cas que cap dels candidats hagi aconseguit la majoria absoluta es preveu la realització d'una segona volta en la qual participaran els dos candidats més votats en la primera. El candidat que rebi més vots serà el guanyador d'aquesta segona volta i serà nomenat primer ministre.
El primer ministre tindrà un període de 45 dies des de la publicació dels resultats electorals per formar Govern. Un Govern que haurà d'estar compost com a màxim per 18 membres i com a mínim per 8. Si el primer ministre no aconsegueix formar Govern es convoquen noves eleccions. Es preveuen 4 casos pels quals es farien eleccions especials per al càrrec de primer ministre. En primer lloc, quan, com a mínim, 80 membres de la Knesset voten a favor de la destitució del primer ministre. En segon lloc, quan per majoria parlamentària, la Knesset destitueix el primer ministre "a causa de la convicció que existeix una depravació moral". En tercer lloc, quan el primer ministre és incapaç de formar Govern i, finalment, quan el primer ministre mor o és incapaç de portar a terme les seves funcions.
La Knesset ha d'aprovar tant la composició del Govern com les propostes de Govern.
El gabinet es reuneix normalment un cop per setmana i les decisions s'adopten per majoria. Abans de l'entrada en vigor de la Llei bàsica de 1992, i a causa de la fragmentació imposada pel sistema electoral, era primer ministre aquell candidat que mitjançant les adequades coalicions de Govern aconseguia la majoria a la Knesset. Amb la nova llei els ciutadans votaran un candidat per primer ministre i un partit per la Knesset sense que hagin de coincidir.
La Knesset es reuneix dos cops a l'any durant un temps no inferior als vuit mesos. Durant les sessions, la Knesset s'encarrega, entre altres coses, de legislar i d'exercir les funcions de control parlamentari sobre el Govern, així com de participar, a través d'una representació del Parlament, en l'elecció dels jutges religiosos jueus i dels jutges religiosos musulmans i drusos. Així mateix, la nova Llei bàsica sobre el Govern de 1992 atorga a la Knesset el poder de destituir el primer ministre sempre que hi hagi 80 parlamentaris d'acord amb aquesta decisió.
El fet que el país es converteixi en una única circumscripció electoral (districte electoral únic) juntament amb el fet de la utilització de la fórmula electoral proporcional i l'existència d'una barrera electoral molt baixa (només l'1,5% dels vots vàlids emesos) té com a conseqüència més visible la fragmentació de la Knesset i la necessitat de realitzar coalicions per poder governar. Les complicacions sorgides d'aquest sistema electoral fan que, en moltes ocasions, s'hagin proposat reformes electorals.
Els partits polítics que es presenten a les eleccions han de complir tres condicions: no s'han d'oposar a l'existència de l'Estat d'Israel com a Estat del poble jueu, no poden oposar-se a la naturalesa democràtica d'aquest Estat i no han d'incitar al racisme.
Els escons a la Knesset es repartiran en funció del percentatge de vots vàlids que cadascun dels partits hagi tingut a la votació nacional i sempre que s'hagi superat la barrera de l'1,5 % dels vots vàlids emesos. Abans de 1996, la barrera electoral es situava en l'1 %, però es va decidir incrementar-la per reduir la fragmentació del Parlament. Tot i aquesta mesura, en les eleccions de 1999 (Les eleccions de maig de 1999. El triomf d'Ehud Barak?) la fragmentació ha arribat a ser molt important, ja que els 120 escons de la Knesset es distribueixen entre 15 formacions polítiques (algunes d'elles agrupades en coalicions polítiques).
El mandat de la Knesset és de 4 anys, però es preveu l'existència d'eleccions anticipades. Es convocaran noves eleccions, tant per a la Knesset com per al càrrec de primer ministre, si, en primer lloc, la Knesset rebutja la llista de ministres proposada pel primer ministre. En segon lloc, si la Knesset, per majoria absoluta, no atorga la seva confiança al primer ministre. En tercer lloc, si la Knesset s'autodissol, i en darrer lloc, si el primer ministre decideix dissoldre la Knesset i convocar eleccions degut a una situació d'ingovernabilitat.
El sistema judicial israelià també contempla l'existència d'altres tribunals com són els tribunals especials (tribunals juvenils, municipals, administratius,...).
Però allò que caracteritza el sistema judicial israelià és l'existència de tribunals religiosos. Aquests tribunals religiosos regulen qüestions com el matrimoni (a Israel el matrimoni civil no existeix), l'enterrament, el divorci, etc. En aquests casos, són els tribunals de les respectives comunitats religioses els que regulen aquestes matèries.
S'ha de ressaltar la importància de controlar un àmbit com el judicial en un país que no té una constitució escrita i on les sentències judicials representen antecedents. En concret, els partits religiosos han tractat d'accedir i controlar aquests tribunals des de llocs com el Ministeri de Justícia.
El sistema de partits israelià es podria considerar en termes de Sartori com un sistema de pluralisme extrem o polaritzat, caracteritzat perquè cap dels partits arriba a obtenir un 35 % dels vots. A més, existeixen nombrosos partits polítics amb influència sobre el Govern i que poden convertir-se en peces clau (com ho han estat fins ara els partits religiosos). Alguns d'aquests partits poden tenir, fins i tot, aspectes clarament antisistema.
L'existència a Israel d'una gran quantitat de partits polítics pot respondre
a dos qüestions. En primer lloc, al fet que els diferents partits polítics reflecteixen
tota una sèrie de línies de confrontació o cleavages que estan presents a la
societat israeliana. Els cleavages més importants
que s'identifiquen als partits israelians giren al voltant de qüestions com:
sionisme-antisionisme (o no sionista), religiós (ultraortodox)-laic, dreta-esquerra,
sefardita-ashkenazi-rus, etc. Entre els grups religiosos es poden diferenciar
també entre messianistes -no messianistes, etc. En segon lloc, la consolidació
d'aquesta multiplicitat de partits polítics (a les eleccions
de 1996 es van presentar 21 i van aconseguir representació política 11,
agrupats alguns d'ells en diverses plataformes electorals, per la seva part,
a les eleccions de 1999 es van presentar 31
partits polítics dels que van aconseguir representació 15) s'intensifica amb
la fórmula electoral proporcional que s'aplica a Israel i que permet l'entrada
a la Knesset de petits partits polítics. El seguiment dels resultats electorals
de 1992, 1996 i 1999
permet establir una tendència a la consolidació de la representació dels petits
partits polítics dins l'àmbit parlamentari i de govern, tendència contraposada
a la pèrdua progressiva de suport electoral dels dos grans partits (el Partit
Laborista i el Likud).
LIKUD (Consolidació) En hebreu. Fundat el 1973, el Likud és una coalició i un bloc parlamentari format per: Herut (Llibertat, fundat el 1948), de caire nacionalista i partit dominant dins la coalició, i pel Partit Liberal d'Israel. Tant Herut com el Partit Liberal d'Israel fins al 1988 tenien un pacte electoral pel qual es presentaven junts als comicis, però el 1988 es van unir oficialment per formar el Likud. Altres partits polítics que hi són presents són: Laam (Per la Nació), Ahdut, Tami (que representa els interessos dels jueus sefardites) i altres faccions que formaven el Nou Partit per a l'Avenç de la Idea Zionista. El Likud representa la dreta israeliana.
El Likud va entrar en el primer Govern d'unitat nacional el 1967, després de la Guerra dels Sis Dies. El 1977, Benachem Begin -líder en aquells moments del Likud- va trencar l'hegemonia laborista i va governar Israel fins al 1983. El 1983 Begin va ser succeït pel també membre del Likud Yitzhak Shamir (1983-1984) com a primer ministre. Shamir va tornar a ser primer ministre entre els anys 1984-1992. L'anterior primer ministre israelià Benjamin (Bibi) Netanyahu (que va restar al càrrec entre 1996 i 1999 va ser el successor de Shamir com a líder del Likud. El Likud va concòrrer juntament amb els partits polítics Tsomet i Gesher a les eleccions parlamentàries (per a la Knesset) de 1996. Aquesta coalició representava la cohesionada dreta israeliana, i per una altra part, afavoria Netanyahu com a ferm candidat de la dreta al càrrec de primer ministre, ja que s'assegurava que ni Rafael Eytan (Tsomet) ni David Levy (Gesher) s'hi presentarien. A les eleccions anticipades de 1999 el Likud va presentar-se en solitari. La derrota electoral d'aquest partit va provocar la dimissió de Netanyahu com a líder del partit conservador.
Durant el seu mandat com a Primer Ministre, Netanyahu, degut a la impossibilitat de formar govern en solitari, va formar una coalició de Govern en la qual era present la plataforma encapçalada pel Likud (de la qual formaven part Likud, Gesher i Tsomet), els partits religiosos Shas, Partit Religiós Nacional i el partit russòfon Yisrael Ba'aliya.
Programa electoral 1999
Respecte al procés de pau, Tsomet es decanta per l'annexió de Judea, Samària (Cisjordània) i Gaza com a part d'Eretz-Israel (la terra del poble jueu). Així com pel creixement i expansió dels assentaments jueus. Respecte als palestins, s'opta per oferir-los una autonomia molt limitada. I respecte als refugiats àrabs l'actitud és la de retornar-los als països àrabs.
Com a línies polítiques, s'ha de destacar que Moledet s'oposa als acords d'Oslo, està a favor de l'annexió de Cisjordània (Judea i Samària) a Israel, exigeix la detenció de les negociacions amb l'Autoritat Palestina, no accepta cap mena d'autonomia per als palestins, considera l'OAP com una organització terrorista, etc. A més, aquest partit aposta per la "transferència voluntària" dels àrabs que viuen als territoris.
La transferència, però, implica l'existència d'un acord entre estats i no pas el vistiplau de l'individu al que li afecta l'acció. Segons Ze'evi, l'única solució política per protegir l'Estat d'Israel és fer fora a aquelles persones que no li són lleials. El discurs de Moledet, centrat en la transferència dels àrabs que viuen a Gaza i Cisjordània fora d'Israel, va ser el motiu pel qual Hadash va demanar el 1988 al Comitè Central Electoral d'Israel que desqualifiqués Moledet com a partit polític. En opinió dels comunistes, Moledet complia un dels requisits per impedir que un partit participés a les eleccions parlamentàries (per la Knesset) i era el de la incitació al racisme. Així, però, el Comitè no va considerar que Moledet incités al racisme.
Va ser fundat el 1968 com a conseqüència de la unió dels partits polítics MAPAI i RAFI amb Ahd Ha'avodah. El 1984 va adoptar el nom de Partit Laborista. El Partit Laborista s'autodefineix com un partit polític socialdemòcrata, encara que es pot considerar també com a sionista i laic. La seva cúpula ha estat formada tradicionalment per jueus d'origen ashkenazi.
L'actual líder d'aquest partit és Ehud Barak. En 1999, el Partit Laborista es va presentar a les eleccions al capdavant d'una coalició que va rebre el nom d'Un Israel. Els electors israelians van elegir un Primer Ministre laborista, Ehud Barak, i van possibilitar que la coalició fos el primer partit, per número d'escons, a la Knesset seguit de molt de prop pel conservador Likud i el religiós Shas.
Programa electoral 1996
Programa electoral 1999
L'aliança Meretz es troba ideològicament enquadrada en el bloc de les esquerres i, concretament, a l'esquerra del Partit Laborista. De la mateixa manera que el Partit Laborista, Meretz és sionista i laic.
L'electorat de Meretz es compon bàsicament de joves, en molts casos universitaris, i d'intel·lectuals.
Programa electoral 1996
Programa electoral 1999
La plataforma Hadash-ADN aposta, en el seu programa de 1996, per l'avenç del procés de pau i que aquest procés de pau impliqui la consecució d'un estatus permanent basat en 4 qüestions. En primer lloc, el reconeixement del dret nacional del palestins a la seva sobirania i independència com a Estat (Estat que es situaria en els territoris ocupats el 1967). En segon lloc, una solució de la qüestió dels refugiats (partint de les resolucions de les Nacions Unides). També es demana la retirada de tots els assentaments jueus i la solució al tema de Jerusalem, en aquest cas, s'aposta per la divisió de la ciutat santa de forma que l'est quedaria sota control palestí i l'oest sota control israelià. Hadash-ADN també demana la posada en llibertat dels presoners polítics palestins, així com posar fi a la política israeliana de càstig col·lectiu als palestins de Gaza i Cisjordània.
El PARTIT DEMOCRÀTIC ÀRAB, està liderat per Abd al-Wahab Darawshe (antic militant laborista). L'objectiu de la Llista Àrab Unida és aconseguir la unitat dels àrabs per així influir en la política israeliana i palestina. Aposta pel reconeixement del dret d'autodeterminació dels palestins, així com per una conferència internacional de pau del Pròxim Orient en la qual participi l'OAP com a representant legítim i únic del poble palestí.
MOVIMENT ISLÀMIC (MI), les eleccions a la Knesset de 1996 van ser la primera trobada del Moviment Islàmic amb les urnes en unes eleccions generals. Tot i això, el MI tenia experiència electoral, ja que s'havia presentat a les eleccions municipals israelianes i controlava alguns municipis àrabs. Amb aquesta acció (presentar el MI a les eleccions generals israelianes), el líder espiritual d'aquest moviment, el xeic Abdallah Nimr Darwish pretenia aconseguir dos objectius. Per una banda, legitimar el MI davant les autoritats israelianes, i, per l'altra, aconseguir un cert nombre d'escons. Aquest últim fet es podria traduir en més recursos per als municipis al capdavant dels quals es situava el MI, reduint d'aquesta manera les desigualtats existents entre àrabs i jueus.
Programa electoral de la Llista Àrab Unida en les eleccions de 1996
Els objectius que proclama Yisrael Ba'aliya es centren, principalment, a afavorir la integració de la comunitat russa dins la societat israeliana.
Programa electoral de Yisrael Ba'aliya
Programa polític de Tercera Via.
Els principals partits religiosos israelians són:
Tot i la vinculació en governs tant laboristes com conservadors, últimament el PNR s'ha decantat cap a la dreta i, concretament, cap a les posicions del Likud, de forma que, qüestions com la política exterior i la seguretat són coincidents en ambdós partits. Això és indicatiu d'un fort canvi d'actitud dins aquest partit religiós, ja que anteriorment s'havia considerat el PNR com un espai on confluïen el moviment treballador i el sionisme religiós. A partir de les eleccions de 1992, es pot intuir de manera inequívoca aquest gir cap a la dreta, només cal llegir l'eslògan del PNR: "El Mafdal és a la vostra dreta".
La Guerra dels Sis Dies implicarà un canvi en la línia del pensament dominant al PNR que s'orientarà cap a un discurs de caire messiànic que prevaldrà sobre altres tendències dins el propi partit. Un partit que es caracteritzava, aleshores, per aglutinar multitud de sectors amb un punt en comú: la consecució del caràcter religiós de l'Estat. D'aquesta manera, si abans de 1967 existia una facció moderada dins del PNR, a partir de 1967 amb l'inici d'una retòrica messiànica que al·ludia a l'inici de la construcció del gran Israel i de l'arribada del messies, s'emprendrà una línia nacionalista molt dura. Dins del partit es poden distingir dues faccions, una més moderada i una altra més radical, que correspondria a l'ala Mitsad.
El 1992, l'ala més moderada del PNR es va escindir i va formar Meimad. Meimad es defineix com un moviment independent de caràcter moderat que tracta d'aplegar, tal com ho indica el seu eslògan, a aquelles persones religioses que no s'identifiquen amb l'extremisme religiós sionista. A la vegada, tracta de presentar-se com un grup de reflexió. A les eleccions de 1999, Meimad va formar part de la coalició Un Israel.
A les eleccions de 1996, el PNR va assegurar-li a Netanyahu el seu suport. Respecte a les eleccions per a la Knesset de 1996, el PNR va aconseguir connectar amb un electorat tant religiós com laic amb tendències d'extrema dreta. El PNR reclama de manera general la promulgació d'una sèrie de lleis que intensifiquin el caràcter jueu de l'Estat.
Programa electoral 1996 del Partit Nacional Religiós
La força de Shas es troba en l'establiment d'un sistema propi de suport comunitari que abraça des d'un sistema educatiu fins a un programa d'habitatge. Amb aquest sistema han aconseguit la confiança de sectors desafavorits de la societat israeliana. Per a Shas les qüestions de política exterior i de defensa no són importants. Els electors de Shas són bàsicament joves d'origen marroquí i tendències de dretes.
Programa polític presentat per Shas en les eleccions de 1996
DEGEL HATORAH
Es va crear el 1988 d'una escissió en el si del partit jueu religiós ultraortodox Agudat Yisrael. Degel HaTorah representa la facció lituana que existia dins Agudat Yisrael. Degel HaTorah
defensa els interessos comunitaris lituans, en especial, les escoles, i és antisionista.
AGUDAT YISRAEL
És un partit jueu ortodox que predica l'estricta observància de la llei religiosa jueva. Agudat Yisrael va ser dels primers partits de tendència ultraortodoxa en participar a la vida política israeliana. En aquest sentit, des d'Agudat Yisrael es concebia l'Estat com a quelcom instrumental, és a dir, com un instrument per defensar els interessos comunitaris
que respecte a les posicions polítiques de la plataforma política YAHADUT HATORAH es poden assenyalar les següents qüestions:
1) S'oposa als acords d'Oslo i a les negociacions amb l'OAP.
2) No accepta la creació d'un Estat palestí, ja que creuen en l'existència d'Eretz Israel, la terra que Déu va atorgar al poble jueu.
3) Aposta per la continuació dels assentaments.
4) Respecte a la religió, des de Yahadut Ha'Torah es pensa que l'statu quo és perjudicial per als interessos religiosos. No s'accepta la separació entre Estat i religió.
5) Jerusalem és indivisible.
KACH (Així sigui) va ser fundat el 1977. Kach va ser prohibit el març de 1994 en aplicació de l'Ordenança de prevenció del terrorisme. Aquesta llei també se li va aplicar al moviment ultradretà Kahane és viu. Tots dos partits van ser acusats anteriorment d'incitació al racisme i de proclamació de principis antidemocràtics. Són considerats com a extremistes i nacionalistes.
Altres grups extraparlamentaris, que actuen com a lobbys, tenen tendències diferents - pacifistes, ecologistes, etc- entre altres es poden mencionar: Shalom Ajshav (Pau ara), Yahad (Junts), etc. Hi ha, a més, innombrables associacions que defensen els drets humans i que denuncien els abusos comesos per les forces armades israelianes contra palestins (ja sigui dins del territori israelià o als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània.
En 1999, el sistema de partits es veu modificat. Per obtenir més informació sobre les noves formacions polítiques que apareixen, els realineaments que es produeixen, etc podeu consultar l'apartat Sistema de partits sorgit en els comicis de 1999 . Així mateix, els programes electorals dels diferents partits polítics per a les eleccions de 1999 els podreu trobar a l'apartat Programes electorals 1999.
Guide . En anglès. Portal israelià amb enllaços temàtics diversos (societat i cultura, notícies, educació, etc). Un grup específic d'enllaços tracta específicament qüestions relacionades amb la política i govern del país.