Actualment, la regió coneguda com a Pròxim Orient comprèn els estats àrabs asiàtics, és a dir, el Líban, Síria, Jordània, l'Iraq i l'Aràbia Saudita, i els diferents estats de la península d'Aràbia: Bahrain, el Iemen, Kuwait, Oman, Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs. Una característica d'aquesta zona és que està envoltada d'estats musulmans no àrabs (Turquia, l'Iran, el Pakistan, l'Afganistan), que configuren l'anomenat Orient Mitjà, i per les exrepúbliques musulmanes de lURSS (Azerbaitjan, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan). Aquesta és una de les zones que han estat més conflictives del segle XX. Durant aquest segle, el Pròxim Orient ha viscut sis conflictes bèl·lics de rellevància (quatre guerres araboisraelianes, la guerra entre l'Iraq i l'Iran i la Guerra del Golf i els seus successius episodis), dues guerres civils (al Líban i a Afganistan), i la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran amb importants repercussions per a tot el món musulmà. Tots aquests conflictes han estat molt importants i rellevants per les seves implicacions internacionals molt més enllà de la regió.
Palestina es troba a la costa oriental de la Mediterrània (MAPA). És un territori de dimensions petites i amb uns recursos naturals molt limitats. Una franja costera amb terra fèrtil (franja de Gaza), i un interior muntanyós i desèrtic, on laigua és un bé molt escàs. És fàcil entendre per què el centre del conflicte regional es focalitza a Palestina. Per la seva ubicació, al focus cultural del Nil i de Mesopotàmia, aquest territori ha viscut una llarga història docupació humana. Per aquest territori han passat diferents pobles i civilitzacions, que han creat una realitat multiètnica i multicionfessional. És per això que ha arribat a tenir un fort valor simbòlic (sobretot la ciutat de Jerusalem), ja que ha estat el bressol de les tres grans religions monoteistes que hi ha al món. Palestina és la terra santa dels cristians, la terra bíblica dels jueus, i en ella trobem diferents llocs sagrats per als musulmans.
Són molts els factors que han fet d'aquesta zona una de les més conflictives del món, però molts autors coincideixen a remarcar que el factor desencadenant de la conflictivitat va ser el repartiment de les possessions otomanes després de la Primera Guerra Mundial, moment en què es va predeterminar el traçat de les fronteres i el naixement de l'Estat d'Israel. Els mandats europeus, la descolonització, les independències (fonamentalment al període d'entreguerres: Aràbia Saudita, l'Iraq i Egipte), el naixement de l'Estat d'Israel, el sistema bipolar de la guerra freda, els enfrontaments entre arabistes (concepció no confessional de la política) i islamistes (tant radical com moderat), i la tendència hegemonista d'alguns països de la regió, conformen un entramat de factors interconnectats molt complicats d'entendre i encara més de resoldre. El procés de pau de conflicte araboisraelià, encetat a Madrid el 1991, va obrir una petita porta a l'esperança per a la regió, encara que el camí cap a la pau és llarg i ple de cruïlles. Per entendre el conflicte araboisraelià (la manifestació més palpable és la qüestió Palestina) és necessari retrocedir en la història per intentar veuren les arrels i els orígens.
Per parlar dels orígens daquest conflicte farem referència al període colonial, però ens podríem remuntar molt més enrere en el temps. El debat al voltant sobre els drets històrics que reclamen els jueus sobre el territori de Palestina es remunta a 3.000 anys aC. En aquest debat intervenen la història, els textos bíblics i les seves diferents interpretacions. Per profunditzar al voltant daquest debat podeu consultar la pàgina de lAutoritat Nacional Palestina que en fa referència (Els mites religiosos i Històrics de Palestina).
Dels segles XV al XIX, el territori de Palestina
va estar sota la dominació otomana (per profunditzar al voltant
dels fets daquest període de 400 anys, consulteu, Cronologia
1400-1962, Palestinian Academic Society for the Study of International
Affairs - Jerusalem). A mitjan del segle XIX
(1876), es va reunir el primer Parlament otomà a Constantinopla,
i ja en aquest parlament eren presents diputats palestins elegits per Jerusalem.
És al 1881 quan el Govern otomà va permetre als jueus establir-se
arreu de limperi, amb lexcepció de Palestina. Tot i
les pressions de les potències europees, el Govern otomà
va continuar amb la seva política. Només permetia que els
jueus anessin a Palestina com a pelegrins, mai per establir-se. El 1882
es produeix la primera onada dimmigració jueva patrocinada
pel baró Edmond de Rothschild. Aquesta situació provoca la
primera protesta palestina, que es produeix el 1891. Fruit daquesta,
el 1893 el Govern otomà va prohibir la venda de sòl estatal
als jueus a Palestina, mentre continuaven les pressions de les potències
europees.
El 1896, un austríac anomenat Theodor Herzl publica el llibre Der
Judensataat (lEstat jueu) on aboga per la creació dun
Estat jueu bé a Palestina o bé a Argentina. Aquesta publicació
va provocar les protestes del sultà otomà Abd-al Hamid II,
que va dir que mai acceptaria la divisió del seu imperi.
El 1897 va tenir lloc el primer Congrés Sionista a Suïssa. En aquest Congrés es va decidir que la millor opció era Palestina (Argentina ja era en aquells moments una entitat estatal). Lopció de Palestina va ser escollida finalment tot i les dificultats econòmiques que comportava (escassetat de recursos), i sense tenir en compte que en aquells moments a Palestina hi vivien mig milió dàrabs. També van desestimar altres destins com Uganda, Líbia, i la península del Sinaí (Egipte). A més, durant aquest Congrés es va crear lOrganització Mundial Sionista (World Zionist Organization, WZO). La premsa àrab va reaccionar amb alarma davant la celebració i les conclusions del Congrés. El diari del Caire Al-Manar va alertar de la intenció del sionisme de prendre possessió de Palestina. I sembla que no anaven errats, el 1900, Keren Keyemeth de la Fundació Nacional Jueva va crear un organisme dintre de la WZO encarregat dadquirir terra a Palestina amb la intenció que aquesta fos ocupada i treballada exclusivament per jueus. El 1904 hi havia a Palestina 70.000 jueus, el 1914 van arribar a ser 150.000, però amb la Primera Guerra Mundial el seu nombre va disminuir degut a que Palestina va ser un dels teatres doperacions militars. Ja el 1910, el periodista palestí Najib Nassar publica el primer llibre en àrab al voltant del sionisme, Zionist: Its History, Objectives and Importance ("Sionisme: història, objectius i importància"), fins aquell moment els àrabs de Palestina només tenien coneixement daquest fenomen a través darticles a diaris del Caire i Damasc.
El 1914 té lloc la Primera Guerra Mundial, en la qual limperi otomà pren part al costat de limperi austrohúngar. Durant la guerra es van produir dos fets de vital importància per a Palestina. En primer lloc, França i Gran Bretanya van signar lacord Sykes-Picot, pel qual Palestina quedava sota control britànic. I en segon lloc , el ministre dAfers estrangers britànic lord Balfour va enviar una carta al baró Edmond de Rotschild (la Declaració de Balfour), on assegurava que el Govern de la Gran Bretanya era favorable i simpatitzava amb les intencions sionistes de fundar un Estat jueu a Palestina, i que no posaria cap impediment per a lassoliment daquest objectiu.
Aquesta Declaració va suposar una garantia del Govern britànic, que després de la Primera Guerra Mundial va esdevenir la nova potència administradora de Palestina (a més de Transjordània i Mesopotàmia -lactual Iraq). La pau de Versalles va establir que els territoris àrabs conquerits no serien retornats a limperi otomà. És en aquests moments quan té lloc el Primer Congrés Nacional Palestí a Jerusalem (27 de gener de 1919). Aquest Congrés va enviar dos memoràndums a Versalles on rebutjava la Declaració de Balfour i demanava la independència per a Palestina. El març de 1920, la Conferència de Pau de San Remo va assignar el Mandat per a Palestina a la Gran Bretanya. La garantia britànica, lajuda de la banca de Rothchild, lAgència Jueva i els diners dels jueus nord-americans van impulsar una nova onada dimmigració jueva cap a Palestina. Entre 1919 i 1942 van arribar a Palestina uns 350.000 immigrants.
Amb les successives immigracions jueves a Palestina va començar a sorgir el fenomen del nacionalisme palestí i el sentiment de consciència nacional. Lantisionisme que es va generar entre la població palestina, que als anys 30 no arribava a un milió de persones, va ser fruit de les friccions que van sorgir entre veïns, però sobretot per la forta desigualtat existent entre les dues comunitats. Els palestins, amb una economia de subsistència, es van veure desbordats per la maquinària i els recursos dels jueus, a la vegada que la seva tradició xocava frontalment amb la col·lectivització de la terra i els costums socials de la comunitat jueva. Molts terratinents palestins van vendre les seves terres a laldea jueva per no poder competir amb els rendiments agrícoles de les terres dels jueus. També és necessari remarcar que la comunitat jueva oferia molt bons preus per les terres. El primer cens britànic de Palestina (octubre de 1922) donava un total de població de 757.182 habitants (11 % jueus), el segon (novembre de 1931) donava una població d1.035.154 habitants (16 % jueus). El gener de 1932 es forma el primer partit polític palestí constituït de forma regular, lIstiqlal (independència), amb Awni Abdul-Hadi com a president.
És en aquest període on es succeeixen
els processos dindependència dAràbia Saudita,
Egipte i lIraq, també sota mandat britànic. Palestina
va ser lúnica colònia exotomana que no va assolir la
independència.
El 1939 va tenir lloc a Londres una conferència sobre Palestina,
per tal danalitzar una situació que cada cop era més
tensa, i que havia degenerat cap a una situació de terrorisme endèmic.
És aquest mateix any quan apareix lanomenat llibre blanc.
En aquest document, el Govern britànic, pressionat pels governs
àrabs i pel clima de revolta que es vivia a Palestina, va tractar
de limitar i de posar fre a la immigració de jueus cap a Palestina.
Aquest document va ser rebutjat per lAgència Jueva, que el
va qualificar de traïció. Tot i les mesures del llibre blanc,
lAgència Jueva va continuar facilitant la immigració
jueva cap a Palestina. Va ser en aquests moments (1939), quan acabava desclatar
la Segona Guerra Mundial, quan els britànics van començar
a perdre el control de la situació. Una situació que va empitjorar
després de la Segona Guerra Mundial i fruit de genocidi nazi. Lhorror
viscut pel poble jueu (entre daltres) va fer que lonada dimmigrants
fos imparable. El 1947 vivien a Palestina prop de 600.000 jueus i una mica
més dun milió dàrabs. La situació
de terrorisme va deixar pas a una guerra civil no declarada.
El clima de violència i enfrontament va fer que la recent creada Organització de les Nacions Unides (26 de juny de 1945) prengués en consideració la qüestió Palestina. Així es manifestava el representant soviètic a lAssemblea General de les Nacions Unides el 26 de novembre de 1947: Lestudi de la qüestió palestina, compresa lexperiència del Comitè Especial, ha provat que els hebreus i els àrabs no volen o no poden viure junts.(...) si aquests dos pobladors de Palestina -ambdós amb profundes arrels històriques en aquesta regió- no poden conviure en el marc dun Estat únic, no queda més remei que formar dos estats: un àrab i un altre hebreu. (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16).
Així, i després de fortes discussions, el 29 de novembre de 1947 es va acordar la partició de Palestina. En aquesta votació, 33 membres van votar a favor (entre ells els EUA i lURSS), 13 ho van fer en contra (Egipte, Síria, el Líban, Iraq, Aràbia Saudita, Iemen, Afganistan, Pakistan, Iran, Turquia, Índia, Grècia i Cuba) i 10 es van abstenir (entre ells la Gran Bretanya). Quan es va saber el resultat de la votació, el països àrabs es van afanyar a manifestar que mai acceptarien la partició del territori, ni lexistència dun Estat jueu, vist com una força colonial i exògena. El 29 de novembre de 1947, lAssemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 181, que dividia el territori de Palestina en un Estat jueu i un altre àrab, ambdós dividits en tres unitats físiques, i lestabliment dun règim internacional per a la ciutat de Jerusalem (MAPA del Pla de Partició de Palestina de les Nacions Unides, 1947). De fet, aquest pla només va existir sobre paper, ja que com veurem més endavant, no es va arribar a fer realitat a causa de la primera de les guerres araboisraelianes (1948). El resultat daquesta guerra va ser quelcom molt diferent a allò que proposava el Pla de les Nacions Unides de 1947.
Des del moment en què es va donar a conèixer el resultat de la votació, les accions violentes van augmentar per les dues parts. Per la part àrab, Síria i el Líban van organitzar i finançar grups armats irregulars que van provocar el pànic i la mort entre els jueus, mentre que per la part hebrea, molt millor organitzats, van destacar les sagnants accions dels grups terroristes Irgun i Stern (la bomba a lhotel King David -amb 91 morts-, o lassalt a la població palestina de Deir Yessin -amb 254 morts, la majoria nens, dones i vells). Ambdues parts semblaven preparar-se per a la guerra, tenint en compte que el mandat britànic finalitzava el 15 de maig de 1948. Efectivament, el 15 de maig de 1948 la Gran Bretanya va abandonar el territori de Palestina. Només unes hores abans del replegament britànic (14 de maig de 1948), David Bengurion, cap del govern provisional i un dels pares mítics de lEstat dIsrael, va proclamar unilateralment lEstat dIsrael a Tel-Avid. Això va provocar el que semblava inevitable, que comencés la primera guerra araboisraeliana. La guerra de 1948, anomenada pels israelians guerra de la independència (versió israeliana de la guerra de 1948, Ministeri dAfers Estrangers israelià, va començar tot just quan embarcaven per marxar les tropes britàniques.
Entre maig de 1948 i el gener de 1949, el àrabs
de Palestina i els estats àrabs de la regió (Egipte, Síria,
Transjordània, el Líban, lIraq, amb el suport dAràbia
Saudita i el Iemen) es van enfrontar a lEstat dIsrael. En total
cinc exèrcits àrabs van prendre part a la guerra. Les tropes
dAràbia Saudita van entrar a Palestina pel desert del Neguev
(al sud), les tropes dEgipte per la península del Sinaí,
els sirians i els libanesos pel nord, i els jordans per lest. La
victòria dIsrael va ser inapel·lable. Els saudís
van ser rebutjats gairebé sense lluitar, el sirians i els libanesos
es van replegar ràpidament cap al nord, tot i que van continuar
lhostigament durant uns mesos a Israel des de les seves fronteres.
En un primer moment lavenç dels egipcis va arribar a les portes
de Tel-Avid, però més tard van ser obligats a replegar-se
perdent, inclòs, el control de la península del Sinaí
(Vegeu MAPA). Lúnic
exèrcit àrab que va mostrar organització i capacitat
per al combat van ser el de Transjordània. Les tropes transjordanes,
tot i que van cedir una mica de territori, van guanyar el control de part
de la ciutat vella de Jerusalem.
La mitificació i ladmiració dels israelians per les
seves forces armades (Israel Defense
Forces, IDF), vénen precisament dels esdeveniments
daquesta guerra (i de les que vindran després), que els israelians
consideren gestes heroiques. És per això que la majoria dels
personatges importants a la vida política israeliana han estat militars
implicats en les diferents guerres.
La guerra es va allargar fins al principi de 1949. Gràcies a la mediació de les Nacions Unides, el final del conflicte va arribar el 6 de gener, amb la signatura, per part dels actors implicats, dun armistici (Consell de Seguretat de lONU. S/1264/Corr.1), el 23 de febrer de 1949. El balanç final de la guerra va ser una important victòria del nou Estat dIsrael. Israel no només va mantenir la zona que li concedia el Pla de partició de 1947, sinó que van ampliar de forma important làrea sota el seu control. Israel controlava el 78 % del territori de Palestina, quan el pla de les Nacions Unides només li natorgava el 55 %. Les regions dAcre i de Nazaret van passar a control jueu. Per contra, la projectada Palestina àrab de les Nacions Unides només restava a Gaza, administrada per Egipte. Transjordània per la seva banda, es va annexionar Jerusalem est i la riba occidental del Jordà (Cisjordània), que havia format part de la Palestina àrab projectada per les Nacions Unides. Amb aquesta annexió, Transjordània passava a anomenar-se el Regne haiximita de Jordània. Les terres que lONU va atorgar als àrabs de Palestina (11.383 km2) es van evaporar. Israel va ocupar 5.728 km2, Egipte amb Gaza (217 Km2) i Jordània amb 5.728 Km2 de Cisjordània (és a dir, les regions de Judea i Samària). Tot i que tant àrabs com jueus van mantenir laccés a la ciutat de Jerusalem, aquesta va quedar sota control internacional. El 1950, lEstatut de la ciutat de Jerusalem va quedar recollit en la Resolució T/592 del Consell dAdministració Fiduciària de les Nacions Unides, del 4 dabril de 1950.
El resultat més tràgic de la partició de Palestina i la posterior guerra va ser que 600.000 palestins (àrabs de palestina) van prendre el camí de lexili. És aquesta població àrab (tant la refugiada com la que es va quedar als territoris ocupats per Israel) la que a partir daquell moment el món coneixeria com a palestins. Les dificultats que van haver de viure els palestins, en aquells moments transformats en apàtrides, van ser responsabilitat de tots els actors implicats al conflicte: els jueus per haver originat la meitat lèxode de més de mig milió de palestins, per negar-se a permetre la seva tornada (o evitar la seva marxa) després de la guerra, i per desatendre les peticions de lONU perquè indemnitzés a aquells que no van poder tornar a casa seva (A/RES/194 (III), de desembre de 1948); els països àrabs per haver-se llençat a aquella guerra. A més, no van concedir la nacionalitat dels seus respectius països als palestins exiliats (ni tan sols als fills daquests nascuts a lexili), a excepció de Jordània. Tot i això, els palestins que van quedar sota ladministració de Jordània (Judea i Samària) i Egipte (Gaza) van quedar més o menys protegits. I encara que amb moltes dificultats, van anar trobant feina i millorant la seva situació. Els que es van quedar en territori controlat (o ocupat) pels israelians es van agrupar en campaments on no es donaven les mínimes condicions per viure. A més, tampoc era possible adquirir la nacionalitat israeliana, la qual cosa els va convertir en estrangers a la seva pròpia terra (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997).
La situació daquests palestins va arribar a ser tan dramàtica, que lOrganització de les Nacions Unides va crear lOrganització per a lAjuda i la Readaptació dels Refugiats Àrabs, UNWRA establerta a la Resolució 302 de lAssemblea General, el 8 de desembre de 1949 (A/RES 302 {IV}, La UNWRA va definir els refugiats (definició vàlida encara avui dia) com "aquells que van tenir la seva residència normal a Palestina al període comprès entre l1 de juny de 1946 i el 15 de maig de 1948 i que, com a conseqüència del conflicte, van perdre a la vegada la seva casa i els seus mitjans d'existència i van trobar refugi el 1948 a qualsevol dels països on la UNWRA presta auxilis".
La victòria de lEstat dIsrael va permetre la consolidació del nou Estat. A més, aquesta consolidació va tenir lloc sobre un territori molt més extens, el que va permetre intensificar la política dafavorir la immigració de jueus de tot el món a la nova pàtria dIsrael. La llei del retorn, aprovada per la Knesset, el juliol de 1950, establia que qualsevol jueu darreu del món tenia la possibilitat desdevenir un ciutadà dIsrael. En només quatre anys (1948-1951) van arribar a Israel 690.000 nous immigrants. Els anomenats pares de la pàtria jueva, David Bengurion, Levi Eskol, Ben Zvi i Golda Meir, van ser els fundadors del Partit Laborista (Mapai), partit dels treballadors socialistes, i de la Federació Sindical (Histadruth). És per això que els primers governs dIsrael van ser laboristes (David Bengurion 1948 -1953 i 1955 -1963; M. Sharett 1953 -1955; Levi Eskhol 1963 -1969). La màxima preocupació dels primers governs dIsrael va ser la consolidació del nou Estat, de les institucions i del sistema polític parlamentari, i sobretot la creació dun Exèrcit nacional, modern i professional, però a la vegada amb un alt grau didentificació amb el seu poble mitjançant soldats de lleva i reservistes (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997, i History of Israel Defense Forces).
Els palestins, per la seva banda, van restar més preocupats per sobreviure a la seva pròpia desgràcia que per organitzar-se políticament, i van deixar la qüestió en mans dels països àrabs. Això no va impedir que alguns grups agafessin les armes per defensar els seus interessos. Del 1948 al 1956 es van registrar un miler datemptats a Israel que van provocar uns 400 morts i més de 500 ferits. Israel, per la seva banda, va respondre amb duríssimes represàlies que van causar molts morts a les zones frontereres amb Egipte, Jordània i el Líban. Durant aquest període només es va registrar la creació dun grup de resistència mínimament organitzat: el Moviment Nacionalista Àrab, liderat pel doctor Georges Habache (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16).
La regió va viure en aquells anys un clima de guerra permanent. La guerra esclataria de nou a la regió el 1956, el detonant de la qual va ser la nacionalització del canal de Suez per part del president egipci, Gamal Abdel-Nasser. Gamal Addel-Nasser va arribar al poder a Egipte el 1954 (el cop militar va tenir lloc el 23 de juliol de 1952), quan va desallotjar del poder a la monarquia instaurada pels britànics poc abans de la seva independència (1936), personalitzada en el rei Faruq I. Dos anys més tard (1956) seria proclamat president de la República dEgipte. Aquesta nacionalització va enfrontar Egipte amb França i la Gran Bretanya, que encara disposaven de dotze anys dexplotació daquesta via daigua, i va suposar el segon enfrontament araboisraelià al Pròxim Orient.
El més de juliol de 1956, el president egipci Gamal Abdel-Nasser va nacionalitzar el canal de Suez, el que el va enfrontar amb França i la Gran Bretanya. Al mateix temps, va tancar lúnica sortida dIsrael a la mar Roja, el golf dAqaba (vegeu MAPA). Aquesta situació va donar a Israel un motiu per intervenir i envair la península del Sinaí, fet que va tenir lloc el 29 doctubre de 1956.
Israel va engegar la campanya del Sinaí la matinada del 29 doctubre. En quatre dies els israelians van arribar a 16 Km del canal, posant sota el seu control la pràctica totalitat de la península del Sinaí. El 31 doctubre, és a dir, dos dies després de lofensiva israeliana, van intervenir les tropes franceses i britàniques. Van ocupar port Said, i en tres dies van controlar totes les instal·lacions del canal. El 6 de novembre de 1956 es van posar fi a les operacions militars. Les pressions dels EUA, de lURSS (tot dos oposats a la intervenció) i de les Nacions Unides van posar fi a aquest conflicte, van provocar la retirada de francesos i britànics (23 de desembre de 1956), i la retirada de lExèrcit israelià a lest de línia fixada per lArmistici de 1948 (Consell de Seguretat de lONU. S/1264/Corr.1 Els soldats britànics i francesos que van abandonar el canal de Suez van ser substituïts per cascos blaus de les Nacions Unides. El mateix va passar amb les fronteres del Sinaí i de la franja de Gaza, amb la qual cosa Israel es protegia de la infiltració de guerrillers palestins, i adquiria garanties internacionals de pas per lestret de Tiran, al golf dAqaba (vegeu MAPA).
Tot i la derrota militar, Nasser va ser el vencedor moral de la guerra, de fet va aconseguir el seu objectiu, acabar amb el control del canal de Suez per part dels francesos i britànics. La intenció de Nasser era controlar el canal per poder finançar la presa dAssuan, vital geoestratègicament per a Egipte, i per impedir el pas de vaixells israelians. Al final, va ser lURRS la que va ajudar a finançar el projecte de la presa dAssuan. Israel, per la seva banda, amb lenfrontament amb Egipte i lalineament amb França i Gran Bretanya, va passar definitivament a formar part del bloc occidental en els esquemes de la Guerra Freda (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997). Això va suposar, per a Israel, un increment important del subministrament darmes franceses i britàniques, una generosa ajuda econòmica per part dels EUA, i fins i tot un reactor nuclear (francès) que va ser instal·lat a Dimona, al desert del Neguev (planta don es creu que van sortir les bombes nuclears israelianes, estimades en 300 unitats). A partir daquell moment, el Pròxim Orient es convertí en una de les regions més importants de la Guerra Freda. La retirada de francesos i britànics la van aprofitar les dues grans superpotències per dirimir les seves diferències.
Enmig de tot això, els palestins van començar a posar els ciments (cara i ulls) del moviment nacional palestí. És a partir daquest moment quan el refugiats palestins van començar a organitzar-se. El 1956 sorgia entre els refugiats de Kuwait el primer embrió dAl-Fatah, fundada per Iàsser Arafat. Finalment, el palestins van utilitzar lúnic factor de cohesió existent entre els països àrabs en aquells moments: la causa palestina. El maig de 1964 es va crear a Jerusalem, sota els auspicis de la Conferència dels estats àrabs (el Caire), i sobretot del president egipci Nasser, i amb el beneplàcit de la Lliga Àrab, lOrganització per a lAlliberament de Palestina, OAP. A més, en aquesta reunió es van establir les estructures del Consell Nacional de Palestina (CNP), del Comitè Executiu de lOAP (12 membres elegits pel CNP), de la Reserva Nacional ($), de lExèrcit dAlliberament de Palestina (EAP) i de la Llei bàsica del futur Estat palestí. Aquest procés va donar lloc a la Carta Nacional Palestina del 18 de juny de 1968.
A Israel, després de la campanya del Sinaí,
van continuar els governs laboristes, primer de David Bengurion (1956 -1963)
i després de Levi Eskhol (1963 -1969), tots dos pares fundadors
de la pàtria jueva. La tasca política es va encaminar a continuar
amb el procés de consolidació de lEstat dIsrael,
de les seves institucions i de leconomia. A mitjan de la dècada
dels 60, Israel tenia prop de tres milions dhabitants, amb una clara
majoria jueva (86 % de jueus; 8 % de musulmans; 2 % de cristians; 1 % de
drusos).
Durant els anys posteriors al conflicte del Sinaí, la tensió
verbal i militar entre Israel i els països àrabs no es va aturar
mai. Es van succeir incidents armats importants amb Egipte, Jordània,
Síria i amb els mateixos palestins. El Pròxim Orient no va
trigar gaire anys a tornar a viure la guerra. Lestiu de 1967 va tenir
lloc lanomenada Guerra dels Sis Dies.
Dos fets importants van determinar els fets de juny de 1967, lanomenada Guerra dels Sis Dies. El 18 de maig de 1967, el president egipci Nasser va demanar a les Nacions Unides que retirés els cascos blaus de Gaza, el Sinaí, i de les illes de Tiran i Sanafir (Golf dAqaba). Sorprenentment, el llavors secretari general de les Nacions Unides el Sr. Uthant va accedir a la demanda. Egipte va mobilitzar 80.000 homes al Sinaí i va ocupar les illes de Tiran i Sanafir (golf dAqaba) el 22 de maig. Això va tornar a posar en perill la sortida dels vaixells israelians a la mar Roja, i va ser considerat una provocació per a l-Avid. Al mateix temps, la retirada dels cascos blaus de la franja de Gaza va permetre als activistes palestins rebre el suport egipci i va facilitar les seves accions a Israel. Lactivisme armat palestí va començar a ser cada cop més professional (entrenament, armes, etc.) i autònom.
Una altra circumstància va ajudar a enterbolir més lambient a la regió. El mateix mes de maig de 1967, Egipte, Síria i lIraq van signar un pacte de defensa, el qual davant dels ulls israelians constituïa un nou front àrab que posava en perill la seguretat dIsrael. Aquest pacte suposava una força militar molt superior a la seva. A pesar dels intents de mediació internacional, Egipte es va negar a desbloquejar el golf dAqaba. El dia 5 de juny de 1967, i sense previ avís, Israel va desencadenar la Guerra dels Sis Dies.
El 5 de juny de 1967, laviació israeliana va bombardejar els aeròdroms militars dEgipte, en una acció que va deixar Egipte pràcticament sense potencial militar aeri. Al mateix temps, la mateixa operació es va repetir sobre els aeròdroms de Síria, Jordània i lIraq, que també van perdre la seva capacitat ofensiva aèria. El dia 6 de juny, Israel obrí un nou front a Cisjordània i a Jerusalem est. Lofensiva va continuar a la península del Sinaí, on laviació israeliana va bombardejar les tropes egípcies, que van quedar encerclades i aïllades dEgipte per latac terrestre de blindats israelians. El dia 8 de juny, lExèrcit israelià arribava al canal de Suez. El dia 8 de juny finalitza lofensiva de Cisjordània i de Jerusalem est. El dia 9 de juny, Israel va iniciar la companya del Golan (Síria), i en dos dies (9 i 10 de juny) aconseguia penetrar 15 quilòmetres en territori sirià i ocupar els alts del Golan. El dia 10 de juny es va posar fi al conflicte quan tots els països àrabs implicats es van adherir a lacord dalto el foc establert pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997).
El resultat va ser una nova victòria israeliana en tots els fronts i una modificació de lestructura de poder a la regió. En cinc dies, Israel va aconseguir ocupar Gaza, Cisjordània, la península del Sinaí, lest de Jerusalem i els alts del Golan a Síria, un total de 45.000 Km2, que en gran part són ocupats per Israel avui en dia. Aquests territoris ocupats han suposat una font de conflicte permanent. La incorporació de Gaza, Cisjordània i Jerusalem est dintre de les fronteres dIsrael va deixar a dins una població palestina molt activa i combativa que hi havia arribat allà fruit dels anteriors conflictes. Els àrabs van perdre els seus flamants exèrcits, a més, el conflicte va provocar 15.000 morts, 50.000 ferits i més d11.000 presoners. Aquest nou conflicte araboisraelià va provocar una crisi internacional molt greu. La Unió Soviètica va amenaçar dintervenir directament i, com a resposta, els EUA van enviar la VI Flota a la costa de Síria. Les afirmacions de Nasser acusant els EUA dhaver ajudat Israel (Nasser va afirmar que la tecnologia que va permetre als israelians evitar els radars egipcis va ser facilitada pels EUA) van provocar que alguns països àrabs trenquessin relacions amb Washington i sacostessin a Moscou.
LONU va debatre durant sis mesos la nova situació que shavia creat fruit del conflicte. Finalment, el 22 de novembre de 1967, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar la Resolució 242 (S/RES/242 (1967)) que va ser molt polèmica. En aquesta Resolució, el Consell de Seguretat reconeixia el dret a la sobirania i a la integritat de lEstat dIsrael, però al mateix temps, denunciava ladquisició de territori per la força de les armes per part dIsrael, sol·licitava la seva retirada i instava Israel a solucionar el problema dels refugiats palestins. Aquestes denúncies i exigències del Consell de Seguretat cap a Israel no les troben al text History: The State of Israel (Història: LEstat dIsrael) que publica al seu web el Ministeri dAfers Estrangers dIsrael. Aquesta Rsolució, en canvi, no feia cap referència a lEstat palestí. Els països àrabs i lURSS la van considerar insuficient i es van negar a signar la pau. Aquesta Rsolució va generar problemes en la seva interpretació. La versió anglesa diu que Israel hauria de retirar-se de territoris ocupats, en canvi, la traducció en francès i en castellà parla dels territoris ocupats. Evidentment, els israelians sostenen que la bona és la primera (anglès), i els palestins exigeixen que es compleixi la segona (francès i castellà).
Les conseqüències de la derrota per al món àrab van ser molt importants. Aquesta derrota va significar el principi del final de Nasser i el seu panarabisme (concepció no religiosa de la política, i la voluntat de la unificació del món àrab), és a dir, un fracàs en lintent de modernització de lislam i del socialisme àrab. El decliu del panarabisme va enfortir les tesis del panislamisme (concepció religiosa de la política) moderat i prooccidentals sostingudes per règims com el de lAràbia Saudita. A la vegada, i fruit daquesta derrota, va començar a sorgir un discurs islamista molt més radical i violent, que feia una lectura religiosa de la derrota: els jueus havien guanyat la guerra perquè havien estat fidels a la seva religió, a diferència de la comunitat arabomusulmana que havia abandonat la seva i shavia venut als models estrangers (en clara referència al panarabisme de Nasser). A la vegada, aquesta derrota va contribuir definitivament a lautonomia de lOrganització per a lAlliberament de Palestina respecte dels països àrabs, sobretot amb Egipte, a mesura que la facció dAl-Fatah, aconseguia la majoria en el si de lOAP. Aquesta situació va portar a Iàsser Arafat a la direcció de lOAP (2 de febrer de 1969), que va imposar les bases dun futur Estat palestí i va optar per enfrontar-se militarment a Israel (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997). La derrota havia demostrat als palestins que els estats àrabs no els podien ajudar.
És a partir daquests moments quan el moviment nacionalista palestí creix i comença a esdevenir un actor important a la regió (noves organitzacions polítiques i armades, més preparació i més armes). Aquest creixement en importància no va ser només políticament (amb larribada dArafat, que com a moderat era ben vist pels governs àrabs), sinó que també van augmentar els atacs a Israel tant des de les seves bases a Jordània i al Líban com des dels territoris ocupats. Entre 1967 i 1970, lactivitat terrorista palestina va ser molt intensa. En aquell període les accions palestines van causar un miler de morts israelians i molts més palestins, fruit de les represàlies jueves. Les seves accions (atemptats, segrests davions, etc.) van fer que la seva causa fos coneguda a tot el món. Aquesta dinàmica va contribuir a augmentar la tensió, la repressió dels israelians als territoris ocupats va ser brutal. Els sis mesos següents a la Guerra dels Sis Dies, les forces de seguretat jueves van dinamitar prop dun miler de cases (de guerrillers i de persones relacionades amb ells), i van detenir a qualsevol que fos sospitós de ser terrorista, familiar o amic dun terrorista (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16).
Per altra banda, la situació de les guerrilles palestines a Jordània va començar a ser incòmode per al rei Hussein, que va veure com a linterior de Jordània, el Front Popular dAlliberament de Palestina, FPAP (Fracció Comunista de lOAP), fundat per Georges Habash el mateix 1967, començava a crear una mena destat dintre de lEstat. Quan el 1970, el rei Hussein de Jordània es va mostrar partidari del Pla de pau elaborat pel secretari dEstat nord-americà, va haver denfrontar-se a un cop destat protagonitzat pel Front Popular dAlliberament de Palestina. Fins i tot van establir un aeroport pirata (Camp Dawson), on anaven a parar molts dels avions que segrestaven. El dia 9 de setembre de 1970, els palestins van arribar a retenir a la vegada 1.062 hostatges fruit del segrest de tres avions. Això va acabar de decidir Hussein de Jordània, que el 10 setembre de 1970 va manifestar el següent: El meu Eèrcit sestà impacientant. No podrà suportar durant gaire temps que no es respecti lautoritat de lEstat. El Front Popular d'Alliberament de Palestina (FPAP) sha passat de la ratlla: no contents amb lestabliment dun aeroport pirata al meu territori, confeccionen segells oficials, proporcionen visats, regulen la circulació sobre les grans carreteres, retenen hostatges i estableixen negociacions amb potències estrangeres... (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16).
El dia 15 de setembre de 1970, el rei Hussein de Jordània va nomenar primer ministre militar el general Mahali, que el dia 16 va desencadenar una ofensiva contra els palestins. Aquesta ofensiva es va allargar fins al 24 de setembre de 1970. Segons la UNWRA, van resultar morts uns 10.000 palestins i no menys de 15.000 van quedar ferits. La cimera àrab, convocada al Caire, i dominada pels països moderats que desaprovaven lacció jordana, va posar fi a la massacre. Aquesta acció de lExèrcit jordà és anomenada pels palestins com el setembre negre. El rei Hussein va imposar la sortida dels guerrillers de les ciutats i el seu estacionament al llarg del Jordà, el desarmament complet dels centres urbans i va reconèixer com a únic representant legal dels palestins a Iàsser Arafat. Això va significar la fi de les guerrilles palestines a Jordània, el nou emplaçament els deixava indefensos davant dels comandos jueus. Una gran part dels palestins residents a Jordània, sobretot els grups armats, van anar emigrant cap al Líban.
Larribada dels refugiats palestins al Líban
va generar una situació molt tensa. El Líban va esdevenir
un santuari per als grups palestins més violents, que a partir de
1971 van reprendre les accions de càstig cap a Israel, a la vegada
que es van especialitzar en el terrorisme internacional. La seva reaparició
mundial va tenir com a marc els Jocs Olímpics de Munich el 1972.
En aquella acció vuit guerrillers palestins van segrestar onze atletes
i entrenadors jueus. El desenllaç daquella acció va
ser dramàtic, el terroristes van assassinar els segrestats abans
de caure abatuts per la policia alemanya. La resposta israeliana no es
va fer esperar. Només tres dies després laviació
israeliana va atacar un camp de refugiats al Líban en el qual van
morir 65 persones. Aquesta va ser la primera intervenció d'Israel
al sud del Líban. En aquells moments, el Líban estava governat
per Bashir Gemayel, membre de la Falange Libanesa. El Govern d'Israel va
establir negociacions amb la Falange Libanesa per tal que el Govern de
Beirut portés a terme una operació semblant a la que va tenir
lloc a Jordània (setembre negre). Aquesta operació havia
de ser finançada amb diners i armes jueves. El 1973 es van donar
forts enfrontaments armats entre els palestins i les forces de seguretat
libaneses. A més, durant el 1973, l'aviació israeliana va
dur a terme vuit accions militars aèries al sud del Líban.
La tensió va tornar a disparar-se i inevitablement la nova escalada
només va trigar sis anys després de l'últim alto el
foc. Aquest cop el conflicte va estar protagonitzat per Egipte (ara amb
Anuar el Sadat al capdavant) al Sinaí i per Síria als alts
del Golan.
El dia 6 d'octubre de 1973, mentre els jueus celebraven el dia del Yom Kippur (dia del perdó), una de les principals festes del calendari jueu, lExèrcit egipci va llençar un atac per sorpresa al nord del canal de Suez, va trencar la línia de Bar-Lav i es va internar al Sinaí. Al mateix temps, lExèrcit sirià va desencadenar una altra ofensiva als alts del Golan que va trencar les defenses israelianes i va arribar a amenaçar la regió de Galilea. Aquesta nova escalada va agafar Israel per sorpresa i, en un primer moment, la seva situació va arribar a ser molt compromesa. La quarta guerra araboisraeliana va ser la més costosa per a Tel-Avid, tant en vides humanes com en recursos, i l'única que no va poder decantar al seu favor amb facilitat.
Després de tres dies, Israel va aconseguir
estabilitzar l'ofensiva després de bombardejar el sud del Líban,
Damasc i Egipte. Però la progressiva incorporació al conflicte
de nous actors àrabs va fer que Israel visqués la situació
més crítica des de la seva creació, arribant fins
i tot a pensar en la dissuasió nuclear. Efectivament, primer els
avions iraquians (9 d'octubre) i després les tropes jordanes (13
d'octubre) van prendre part al conflicte. Va ser el dia 15 d'octubre quan
Israel va prendre la iniciativa. Al sud, va creuar el canal de Suez i va
arribar a amenaçar el Caire (cosa que no havia fet mai), i al nord,
després d'un dels enfrontaments de carros de combat més importants
des de la Segona Guerra Mundial, l'Exèrcit sirià es va replegar
i Israel va tornar a ocupar els alts del Golan.
Aquest nou conflicte va ser diferent als anteriors. En primer lloc, va
provocar la intervenció de les dues grans superpotències.
La Unió Soviètica va establir un pont aeri per donar suport
als països àrabs i els EUA van fer el mateix amb Israel. En
segon lloc, pels molts interrogants que ha deixat per a la història,
com per exemple, el perquè de la falta de prevenció d'Israel,
o la falta de diligència dels seus serveis secrets, que van ser
incapaços de detectar una operació militar d'aquell abast
(sobretot quan algunes informacions asseguren que Bréjnev la coneixia
quinze dies abans), etc. Una altra circumstància que va fer diferent
el conflicte del Yom Kippur va ser la guerra del petroli que es va portar
paral·lelament al si de lOrganització de Països
Exportadors de Petroli (OPEP). La pujada del preu del petroli va perjudicar
profundament les economies del Japó i dels països de la UE
(principals competidors dels EUA), i va provocar que Aràbia Saudita
passés a controlar lOPEP, desbancant així del lideratge
Líbia i Algèria (règims clarament panarabistes i prosoviètics),
i donant així el triomf al panislamisme moderat. Així donc,
els dos grans beneficiats per les circumstàncies van ser l'Aràbia
Saudita, i els EUA, que van reforçar el seu paper a la regió
i a tot el món.
Tot i això, una vegada més la victòria
militar va ser per a Israel, però la derrota àrab no va ser
humiliant com la de 1967 (de fet, Israel va conservar les posicions que
havia aconseguit a la guerra de 1967). Hi ha autors que afirmen que la
contraofensiva israeliana es va moderar de forma conscient per tal de no
tornar a infringir una derrota humiliant als països àrabs (Antoni
Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de
Girona, 1997). A més, Egipte va aconseguir estabilitzar les seves
línies a l'est del Canal, el que més tard l'ajudaria a negociar
la pau amb un pla d'igualtat amb Israel.
Per als palestins, aquesta guerra va suposar una nova desil·lusió.
La solució final del conflicte encara els continuava allunyant del
retorn a la seva terra. Tot i així, el moviment nacionalista palestí
i la seva guerra contra Israel continuava pràcticament igual. No
podien operar des de Jordània, i des de Síria era molt difícil,
per la qual cosa de nou el Líban es va transformar en el centre
de les seves accions contra l'Estat d'Israel.
1974: l'any de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina
El 1974 va ser un bon any per a l'OAP i el seu
líder Iàsser Arafat. El 14 d'octubre de 1974, l'OAP va ser
reconeguda per l'Assemblea General de les Nacions Unides com a representant
legítim dels interessos del poble palestí, mitjançant
la Resolució 3210 (A/RES/3210
(XXIX) de14 doctubre de 1974 El 13 de novembre
Iàsser Arafat es va dirigir en un discurs de quaranta minuts a l'Assemblea
General de les Nacions Unides, on va reclamar el dret a viure en la seva
terra i a exercir-hi una sobirania independent. Arafat va acabar el seu
discurs amb aquesta frase: "Avui he portat una branca d'olivera i
un fusell de combatent per la llibertat. No permetin que la branca caigui
de la meva mà. Repeteixo, no permetin que la branca caigui de la
meva mà...." (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos
del Mundo Actual. Historia 16).
Durant un temps, els palestins van veure recompensada la seva lluita. L'ONU
va tornar a reconèixer el seu dret al retorn a les seves llars,
al mateix temps que l'OAP va rebre l'estatus d'observador permanent a l'organització.
La UNESCO va suspendre totes les seves ajudes a Israel i la Comissió
de Drets Humans va condemnar Israel per les activitats de terrorisme d'estat.
Condemna que va quedar recollida en la Resolució de lAssemblea
General de les Nacions Unides - A/RES/3240
(XXIX) (A-C), de novembre de 1974 Aquesta Resolució
feia les denúncies següents:
· Lannexió de parts dels territoris
ocupats com a resultat dun conflicte.
· Lestabliment dassentaments israelians i la transferència
de població aliena a aquests assentaments.
· La destrucció i demolició de cases, viles i pobles
àrabs.
· La confiscació i expropiació de propietats àrabs
en els territoris ocupats, i ladquisició daquestes per
les autoritats israelianes.
· Levacuació, deportació, expulsió i
desplaçament de població àrab als territoris ocupats,
i limpediment del seu retorn.
· Arrestos massius, detencions administratives (fins a sis mesos
sense haver de demostrar cap càrrec) i maltractaments a la població
àrab dels territoris ocupats.
· El robatori de propietats culturals i arqueològiques.
· La interferència en la llibertat de culte o religió
i la seva pràctica, així com els costums i els drets de les
famílies.
· Lexplotació il·legal tant dels recursos com
dels habitants dels territoris ocupats.
Després de la Guerra del Yom Kippur, i dels esdeveniments que va viure lOAP, Israel va fixar els seus interessos en fer fora del Líban els palestins. El Govern de Tel-Avid va continuar les seves converses amb el Govern libanès, dominat per la Falange Libanesa de Bashir Gemayel. Al Líban estava succeint el mateix que a Jordània. Els palestins, nombrosos i ben armats, començaven a dominar el carrer, les comunicacions i les zones estratègiques del nord del Líban, passant per sobre, en moltes ocasions, de les autoritats libaneses. Molt aviat es van tancar les negociacions i va ser qüestió de temps que passés el mateix que havia succeït a Jordània.
El 1975, després dun dels nombrosos bombardejos israelians a posicions palestines al sud del Líban, les forces de seguretat libaneses van desencadenar una ofensiva des del nord cap al sud. La guerra del Líban va ser desastrosa tant per al Líban com per als palestins. Aquesta guerra va desintegrar el Líban com a país, va desaparèixer lExèrcit, va destrossar leconomia i va resultar ocupat per forces sirianes que van arribar com a forces de pacificació. Per als palestins, aquesta guerra va ser més perjudicial que el que va succeir a Jordània. No només va costar moltes vides, sinó que, a més, va dividir lOAP. Els enfrontaments entre les fraccions de lOAP fidels a Iàsser Arafat, i les fraccions més radicals (el Front Popular per a lAlliberament de Palestina FPAP, FPDLP) van ser molt forts.
Entre tant, a la resta de la regió els esdeveniments es succeïen en una direcció molt diferent. A partir de 1975, Egipte va trencar totalment amb lURSS, i va engegar un procés dacostament als EUA i a Israel. El 1977, el president egipci Anuar el Sadat va fer una visita a Jerusalem i va pronunciar un discurs a la Knesset. És en aquells moments quan la diplomàcia dels EUA va donar el cop definitiu per reafirmar la seva influència a la regió. El mes de setembre de 1978, els EUA, Israel i Egipte van signar els acords de Camp David, i el 26 de març de 1979, Israel i Egipte signen un Tractat de Pau a Washington, que posava fi a un estat de guerra que havia durat trenta anys. A partir daquests moments, Egipte es va convertir en un dels principals garants de la seguretat dIsrael, i ambdós van anar normalitzant les seves relacions. El 1980, van establir relacions diplomàtiques, i entre 1980 i 1982 Israel es va retirar de la península del Sinaí.
En contraposició a tot aquest procés,la
situació al Líban amoïnava molt el Govern israelià.
La guerra al Líban sestava decantant a favor dels palestins,
que a poc a poc, a mesura que controlaven més territori al Líban,
van reanudar les seves accions contra lEstat dIsrael. Israel
va mantenir una posició de duresa contra els règims àrabs
(excepte Egipte) i lOAP. El desembre de 1981, la Knesset va votar
lannexió del Golan a Síria, i el 6 de juny daquell
mateix any, lExèrcit israelià va iniciar la invasió
del Líban. Lobjectiu dIsrael en aquesta invasió
era allunyar la direcció de lOAP del territoris ocupats, i
limitar la capacitat dels grups violents que actuaven des del Líban.
Ràpidament les tropes israelianes es van trobar a les portes de
Beirut, on els palestins va oferir més resistència. Després
de dos mesos de setge, lOAP de Iàsser Arafat es va veure obligada
(per tal de salvar la vida) a acceptar la mediació internacional
i abandonar Beirut per anar a parar a Tunis. Aquesta sortida va ser possible
gràcies a la mediació internacional, que el 21 dagost
va arribar a un acord pel qual Israel va permetre la sortida dels palestins
armats, i es comprometia a deixar el Líban. La sortida de lOAP
es va produir a la tardor de 1983, però la sortida de les tropes
dIsrael va ser molt lenta (tres anys) i no completa. Israel es va
reservar la presència en una franja en la frontera del Líban,
duns setanta quilòmetres de llarg i entre vuit i quinze quilòmetres
de profunditat, que Israel va anomenar zona de seguretat. Sota locupació
israeliana, va ser anomenat president del Líban Bashir Gemayel,
cap de la Falange Libanesa. Gemayal va resultar mort en un atemptat terrorista
el 13 de setembre de 1982.
Tot i el seu allunyament dels territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, lOAP va continuar patint les represàlies dIsrael. El 1985, avions israelians van bombardejar la seu central de lOAP a Tunis. Aquesta acció dIsrael es va produir com a represàlia per lassassinat de tres turistes jueus a lilla de Xipre. Labast geogràfic de les represàlies dóa una idea de com lombra dIsrael era cada cop més allargada. El 1985, els conflictes als camps de refugiats palestins al Líban es van reproduir. Aquest cop els palestins es van haver denfrontar amb lorganització Amal, dorientació txiïta finançada i controlada per Síria.
Lallunyament dels territoris ocupats (Tunis),
els diferents contratemps soferts pel moviment palestí (a Jordània
i al Líban) i la divisió traumàtica de lorganització,
va fer que Iàsser Arafat canviés destratagema. Aquest
canvi va consistir sobretot a donar major protagonisme a la població
i als dirigents dels territoris ocupats a Cisjordània, Gaza i Jerusalem.
Així, el 1986, en el transcurs de la VIII Conferència dels
Països No Alineats, celebrada a Harare (Zimbabwe), Iàsser Arafat
va anunciar que lOAP acceptava la Resolució
242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides
del 22 de novembre de 1967. Lacceptació daquesta Resolució
implicava que lOAP reconeixia el dret a existir de lEstat dIsrael
i exigia (amb més legitimitat encara) la retirada dIsrael
de tots els territoris ocupats.
És a partir daquest moment quan entra en acció la població dels territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i Jerusalem (amb 750.000, 700.000 i 125.000 palestins, respectivament). El desembre de 1987, aquesta població es va aixecar en contra de lExèrcit israelià. Els nens i joves palestins es van enfrontar amb pedres a un dels millors exèrcits del món, havia començat la Intifada. Ràpidament es va constituir una Direcció Unificada de la Intifada, òrgan encarregat de la direcció de la insurrecció. Aquestes patètiques imatges van donar la volta al món i van contribuir a ressuscitar lOAP. Al mateix temps, al final de 1987, neix als territoris ocupats el Moviment de Resistència Islàmica ,Hamàs. Els seus fundadors ven ser el xeics Ahmad Yassin i Abdulaziz Rantissi. Hamàs es va definir com un moviment nacionalista i va participar a la Intifada, però sense acceptar la direcció unificada controlada per l'OAP. El 1989 va ser il·legalitzada, fet que va provocar un distanciament definitiu d'Arafat i de la seva línia moderada.
El 15 de novembre 1988, després que Jordània renunciés a qualsevol reivindicació sobre Cisjordània, el Consell Nacional Palestí va proclamar lEstat Independent de Palestina (del qual Iàsser Arafat seria anomenat president el 1989), va desestimar la lluita terrorista com a instrument dacció política, va reafirmar lacceptació de les resolucions 181 (Pla de partició de 1947) i 242 de les Nacions Unides i va assegurar que el traçat de les fronteres de lEstat Palestí només sortirien duna negociació amb Israel.
Va ser la Intifada la que va salvar lOAP i tot el moviment palestí. Israel, governat en aquells moments pel conservador del Likud, Isaac Shamir, va veure com els governs dels EUA i dEuropa es distanciaven de la seva posició (repressió als territoris ocupats i laugment de la construcció de nous assentaments jueus). Aquesta situació va ser generada en part per la pressió que va exercir la difusió per part de la premsa mundial de la situació als territoris ocupats. Labril de 1989, el Consell Nacional Palestí va escollir Iàsser Arafat com el primer president de lEstat de Palestina.
El 1989 es va produir la caiguda del mur de Berlín
i la posterior desintegració de la Unió Soviètica.
Aquest esdeveniment va afectar lestructura geopolítica mundial
i va tenir importants repercussions pel que fa al conflicte araboisraelià.
La desaparició de lURSS i la caiguda del bloc de lEst
va provocar una nova onada dimmigrants provinents del bloc de lEst.
Es calcula que en cinc anys, 1990-1995, van arribar a Israel prop de mig
milió de ciutadans soviètics dorigen jueu. Molts daquests
van ser allotjats en nous assentaments al territori ocupat de Cisjordània
(amb la prèvia expropiació als seus propietaris palestins),
agreujant encara més el problema dels assentaments jueus als territoris
ocupats. El 1994 hi havia 169 assentaments als territoris ocupats: 143
a Cisjordània, 11 a Gaza i 15 als alts del Golan. Daltra banda,
mentre lantiga URSS vivia mirant al seu interior, els EUA van aprofitar
per agafar la iniciativa a la regió (i a tot el món).
Un altre fet va ser determinant per al futur de la regió. El dia
2 dagost de 1990 les tropes iraquianes van envair Kuwait. Mentre
que aquesta invasió va provocar el rebuig de la majoria dels països
del món, inclosos molts països àrabs, i la condemna
de les Nacions Unides, Iàsser Arafat va donar suport a lacció
de Sadam Hussain. És possible que la posició dArafat
respongués més a un estat de desesperació que a una
decisió política meditada. Sembla que Arafat, veient que
lEstat dIsrael no oferia cap signe clar en la direcció
danar a una solució negociada del problema, va veure (ingènuament)
en lIraq una potència militar capaç de vèncer
militarment Israel (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del
Mundo Actual. Historia 16). Hem de pensar que el control de Kuwait hagués
donat a Iraq el control del mercat mundial de petroli (només lIraq
ja és un dels majors productors mundials de petroli), i uns recursos
financers molt importants. Però Arafat no va calcular bé
la seva posició, sobretot si tenim en compte que lacció
de lIraq va suposar una de les violacions més greus que es
poden donar del dret internacional. Les Nacions Unides no van trigar a
reaccionar, autoritzant lús de la força per tal dobligar
Iraq a abandonar el territori de Kuwait. Potser el desenllaç de
la Guerra del Golf, lactuació de lExèrcit aliat
(encapçalat pels EUA), que va anar molt més enllà
de lobjectiu que les Nacions Unides havien autoritzat (vegeu, Consell
de Seguretat de les Nacions Unides, Resolució
678, de 29 de novembre de 1990, Resolució
660, de 2 d'agost de 1990), té molts punts
negres, discutibles i sancionables. Però lacció de
Sadam Hussain va ser, sens dubte, una violació flagrant del Dret
Internacional.
Després de la Guerra del Golf, Arafat i lOAP van perdre credibilitat davant aquells que havien condemnat la invasió de Kuwait. Israel, pel contrari, va sortir-ne reforçat per haver resistit latac directe dIraq sobre el seu territori sense respondre. Lentrada dIsrael en aquest conflicte podria haver portat a una situació molt greu i de conseqüències imprevisibles. Va ser la neutralitat israeliana la que va permetre que el conflicte quedés localitzat a Kuwait i a lIraq.
El recolzament dels països àrabs en el si de la comunitat internacional en lafer dIraq el 1990, va donar-los legitimitat i força a lhora dexigir a Israel el compliment de les resolucions 242 (S/RES/242(1967), del 22 d'octubre. i 338 (S/RES/ 338) de les Nacions Unides. A les pressions dels països àrabs, es va afegir la voluntat dels EUA, ara autoproclamat garant de la pau i la seguretat mundial, coincidint amb l'inici de la decadència soviètica. Va ser la redefinició de l'estructura política i militar de la regió, la circumstància que va permetre l'obertura d'un procés de pau a l'Orient Pròxim el 1991. Aquesta redefinició de les estructures es va donada per l'aliança entre els països àrabs moderats (i algun que no ho era, com Síria) i els països occidentals (encapçalats pels EUA), i la no intervenció directa d'Israel en el conflicte del Golf. La voluntat i els objectius dels EUA en aquest procés eren diversos. En primer lloc, arribar a un acord que garantís l'existència de l'Estat d'Israel i el progressiu reconeixement d'aquest per part dels països àrabs moderats. En segon lloc, concretar els límits de la futura autonomia palestina, i afavorir el lideratge de Iàsser Arafat i les faccions moderades de l'OAP. I en tercer lloc, intentar posar fi al conflicte del Líban i integrar Síria en el procés de pau (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997). Tot aquest procés es va obrir el 30 d'octubre de 1991, a la Conferència de Pau al voltant del Pròxim Orient, celebrada a Madrid (Espanya).