De pare palestí i mare egípcia, Iàsser Arafat neix el 24 d'agost de 1929 a El Caire, on passa la major part de la seva infància. En 1948 abandona la Universitat de El Caire per a participar en els combats de Palestina .

Després de la derrota es refugia a Gaza i després torna a la capital egípcia per a reprendre els seus estudis d'enginyeria. Inicia les seves activitats públiques a Egipte on dirigeix la federació d'estudiants palestins (1952-1956), sent investigat en aquesta època per les seves presumptes relacions amb els islamistes dels Germans Musulmans. Marxa a Kuwait on treballa d'enginyer i allà participa en la fundació de Fatah ( paraula creada a partir de les inicials àrabs de Moviment d'Alliberament Nacional ), que és la facció més important de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) , fundada en 1964 .

En 1969, Arafat és nomenat president de la OLP. Des d'aquest càrrec busca per tots els mitjans mantenir l'autonomia dels palestins enfront de les potències àrabs dominants, i aconsegueix conferir-li pes propi a la resistència palestina convertint-la en un rival temible, tant en el terreny militar com en el polític, per a Israel. A més, aconsegueix que la OLP sigui reconeguda com a l'únic representant del poble palestí i fa d'aquesta organització el símbol de la unitat d'un poble i del seu desig d'independència.

Després de la guerra dels Sis Dies , Jordània es converteix en la base d'operacions de la OLP, però el rei Hussein de Jordània no dubtarà a expulsar per la força als guerrillers palestins que marxaran al Líban en 1970-1971 .
Arafat aconsegueix cada vegada un major reconeixement internacional i, en 1974, serà el primer representant d'una organització no governamental, la OLP, en dirigir-se al plenari de les Nacions Unides . A partir d'aquest any Arafat es pronuncia a favor de la creació d'un Estat palestí al costat d'un Estat d'Israel, i convencerà a la OLP i al seu poble de la necessitat d'aquest compromís.

L'esclat de la guerra civil al Líban el va dur a enfrontar-se amb Síria i amb diverses faccions de la OLP recoltzades per aquest país. Malgrat intentar no involucrar-se plenament a la guerra civil libanesa, els atacs dels guerrillers de la OLP sobre el nord d'Israel precipiten la invasió israeliana del Líban. L'exèrcit hebreu, comandat per Ariel Sharon, arribarà fins a Beirut que és bombardejat insistentment. En el marc d'aquesta guerra, milícies falangistes libaneses, en una zona controlada per l'exèrcit israelià, cometen les horribles matances de Shabra i Chatila en les quals molts refugiats palestins són massacrats. Finalment, Arafat i la OLP han de sortir del Líban i dirigir-se a Tunis. Posteriorment, marxa en 1987 a Bagdad i aconsegueix reafirmar la seva autoritat sobre tota la OLP. Al novembre d'aquest mateix any, la població palestina de Gaza i Cisjordània, ocupades per Israel des de 1967, inician la Intifada, la "revolta de les pedres" , que recorda al món la tragèdia palestina. Al novembre de 1988, el Consell Nacional Palestí proclama la creació d'un Estat palestí acceptant la resolució 232 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides , el que implica el reconeixement de l'Estat d'Israel.

A partir de la dècada dels 90 es mostra un altre tipus d'Arafat, menys combatiu i més moderat, i el període es caracteritza per l'inici del seu decliu.

D'aquesta forma, Arafat i la OLP són ignorats a la Conferència de Madrid , a l'octubre de 1991, que dóna lloc a un procés de pau que durà als Acords d'Oslo en 1993 . La signatura d'aquests acords confirmarà que Iàsser Arafat està disposat a jugar el joc de la negociació i el d'una solució política. En el marc d'aquests acords Arafat torna a Gaza al juliol de 1994 al cap d'una Autoritat Nacional Palestina de la qual és escollit president, per sufragi universal, al febrer de 1996 .
No obstant això, el procés de pau descarrila i la figura d'Arafat es va fent cada vegada menys important en el tauler internacional.
Així, en el 2000 es dona el fracàs de les negociacions de Camp David ( Washington ), atribuït a Arafat per part de certa propaganda israeliana, que acusa al líder de la ANP de rebutjar “generoses proposicions” del Primer Ministre Ehoud Barak. No obstant això, la realitat, confirmada per nombrosos observadors presents a les negociacions, va ser ben distinta. El pla de Barak preveia que Israel conservés prop del 10% de Cisjordània, la major part de Jerusalem i mantenir-se callats sobre la qüestió dels refugiats. Així, malgrat els errors posteriors en la gestió d'aquest fracàs per part d'Arafat, la responsabilitat primera de l’enfonsament del procés de pau es deuria atribuir a israelians i nord-americans, que van rebutjar la creació d'un Estat palestí sobre el conjunt de Cisjordània i Gaza i amb Jerusalem com la capital.

A la fi de setembre d'aquest any, i a causa de la desesperació de la població palestina, s'inicia la segona Intifada que, sumada a l'elecció d'Ariel Sharon al febrer de 2001 com a Primer Ministre d'Israel, ha afavorit a una escalada de la violència, la destrucció de totes les infraestructures polítiques i civils palestines, els atemptats suïcides, etc.

Finalment, després d'anys d'assetjament a la seva residència de La Muqata a Ramala, simbolitzant el rebuig dels palestins a cedir als dictats de Sharon, Arafat mor en un hospital parisenc el 11 de novembre de 2004 .
Tant Sharon com Bush han repetit constantment que Iàsser Arafat suposava el major obstacle per a la consecució de la pau. Una vegada que aquest ha desaparegut, podrà el procés de pau rellançar-se de nou, o seguirem vivint una injustícia que ja dura més de 35 anys?