La situació política de la República Democràtica del Congo, el 30 de gener de 1998, no semblava que era gaire diferent de la que hi havia al final de la guerra (maig de 1997), i fins i tot hi ha qui afirma que la situació és la mateixa que la que es vivia amb Mobutu. El poder real del país està en mans de l'AFDL i, per tant, en mans del seu president, Laurent-Desiré Kabila, també president de la República. L'AFDL és l'únic partit autoritzat. La resta de partits poden integrar-se a l'AFDL, però mai actuar individualment. Els ministres que no pertanyien (en aquell moment) a l'AFDL (per exemple, el ministre de Servei Civil, Paul Kapita de l'UDPS) actuaven en qualitat de persones individuals, no com a membres d'altres partits. El 3 de juliol de 1997, el secretari general adjunt de l'AFDL va dir que el secretari general de l'AFDL, seguit del seu adjunt, eren els següents en l'escala de poder darrere del president de la República. Això, a la pràctica ha fet que, en absència de Kabila, el Consell de Ministres estigui presidit pel secretari general de l'AFDL (en aquell moment Deogratia Bugera). Moltes de les decisions polítiques a l'RD Congo es prenen a l'AFDL. Cada ministre «independent» té assignat un supervisor de l'AFDL, una mena de comissari polític personal. En aquestes qüestions, l'AFDL s'assembla cada cop més a l'MPR de Mobutu.
L'Aliança està dominada per membres de la comunitat tutsi, inclosos els banyamulenges, i per gent que va viure la dictadura a l'exili, als Estats Units, a Bèlgica i a Sud-àfrica. Un altre grup important dintre de l'AFDL són els provinents de la regió de Katanga (la més rica del país en recursos naturals). De fet, no sembla que l'AFDL hagi portat a terme els seus objectius inicials de constituir-se un espai plural on estiguessin representades totes les forces democràtiques de l'RD Congo. De fet, l'oposició històrica i pacífica al règim de Mobutu (Unió per la Democràcia i el Progrés Social, UDPS; el Partit Lummunbista Unificat, PALU; Forces Innovadores per la Unió i la Solidaritat, FONUS) ha estat víctima d'un procés de marginació. Fins i tot els democratacristians van fer una crida per la formació d'un Front per a la Supervivència de la Democràcia (FSD). El líder de les FONUS, Joseph Olenghankoy, va criticar el 24 de juny de 1997, la direcció antidemocràtica que havia pres l'AFDL. En manifestacions organitzades pe la UDPS i el PALU (20 i 30 de juny, 25 de juliol i 15 d'agost) es demanava la democràcia i la marxa dels membres rwandesos del Govern.
La no-autorització de la resta de partits sembla que pot allargar-se en el temps. El dia 1 de juny de 1997, el poderós secretari general de l'AFDL va dir que aquesta situació s'allargaria almenys dos anys «en interès de l'efectivitat». L'efecte d'aquesta política de l'AFDL ha estat demolidor. El 17 de maig de 1997 hi havia a l'RD Congo (Zaire) 400 partits polítics; el gener de 1998, no n'hi ha més de quinze.
Els incompliments
del calendari de Laurent-Desiré Kabila han estat molts,
i no només pel que fa a les dates, sinó també
en la forma amb què s'havia de portar a terme la transició
cap a la democràcia. L'anunci del secretari general de
l'AFDL (Deogratia Bugera), el 19 de maig de 1997, al voltant
de la conveniència de la formació de l'Assemblea
Constituent en 60 dies no es va complir. Tampoc el 30 de juny
(dia de la Independència) es va establir ni la Comissió
Constitucional ni l'Assemblea Constituent. Al mes de juliol ni
tan sols hi havia designació per al president de la Comissió
Constitucional.
Encara més simptomàtic va ser el que va dir el
ministre d'Afers Estrangers, Bizima Karaha, a Washington, el
13 de juliol de 1997. Karaha va dir que les promeses fetes per
Kabila eren simplement un objectiu, que les eleccions no serien
possibles mentre l'electorat no estigués educat i els
provocadors empresonats o a l'exili. El mateix Kabila va assegurar
que es respectarien les dates i que no acceptaria cap pressió
de l'exterior per modificar els seus plans.
La Comissió
Constitucional no es va establir fins al 23 d'octubre (Decret
llei núm. 37). La figura de la Comissió Constitucional
ja era estranya, però si ens fixem en la seva composició
es veu perfectament la finalitat d'aquesta. La Comissió
Constitucional estava composta per 46 membres, escollits per
Kabila i amb mandat fins al dia 1 de març de 1998. Segons
Roberto Garretón, de la Comissió de Drets Humans
de les Nacions Unides a l'RD Congo, la creació d'aquesta
Comissió Constitucional no va suposar cap progrés.
De fet, tant els membres permanents com els transitoris eren
escollits pel president, desvirtuant una vegada més el
principi de pluralitat. La Comissió Constitucional estava
dominada per líders intermedis de l'AFDL.
En un principi, Kabila va assegurar que els membres de l'Assemblea
Constituent serien elegits democràticament, però
fins aquell moment (gener de 1998), l'únic segur era que
els membres de la Comissió Constitucional anirien a parar
directament a l'Assemblea Constituent. Per tant, no només
no es van respectar les dates del procés, sinó
que tampoc l'esperit i el fons d'aquest.
Pel que fa a les dates de les primeres eleccions democràtiques a la República Democràtica del Congo (antic Zaire), el Govern de Kabila també ha anat variant les dates, confirmant així la seva poca voluntat democràtica real. En un principi, el calendari establia que les eleccions havien de tenir lloc l'abril de 1999. Ja el 5 de setembre de 1997 va dir que provablement s'haurien de retardar si la comunitat internacional no ajudava l'RD Congo a reparar les seves infraestructures. Recordem aquí que la cooperació europea es va restablir el 5 d'agost de 1997. Una mica més tard, en el missatge d'any nou de 1998, Kabila va continuar assegurant que les eleccions tindrien lloc el 1999, però ara sense especificar el mes. En l'informe de gener de 1998, Roberto Garretón (Comissió de Drets Humans de l'ONU a l'RD Congo) assegurava que no hi havia cap equip preparant aquestes eleccions.
La nova estructura de l'Estat estava basada en l'omnipresent partit-estat, l'AFDL (encara que l'AFDL nega aquest qualificatiu). Un partit dominat per tutsis i lubes de Katanga. Roberto Garretón explica al seu informe que els tutsis en el Govern no són considerats congolesos per la població, i és per això que els anomenen rwandesos. L'AFDL (Kabila) considera, per la seva banda, que necessita un període de gràcia per poder resoldre els problemes de l'RD Congo. El mateix va dir Mobutu i l'experiment va durar 32 anys de dictadura i corrupció.
Aquesta era la situació de la transició democràtica a la República Democràtica del Congo el gener de 1998. Fins aquesta data, Laurent-Desiré Kabila havia incomplert totes les promeses que havia fet tant durant la guerra com al principi del seu mandat. La popularitat del moviment rebel de l'AFDL durant la guerra pot ser atribuïda en gran mesura al rebuig del règim dictatorial de Mobutu, i a l'esperança de molts antics zairesos que aquesta respectaria i faria complir els acords de la Conferència Sobirana Nacional (CNS). Com es pot observar, el resultat dels primers mesos de l'AFDL no poden ser menys satisfactoris. Si per un règim democràtic entenem un règim on es respectin els drets humans, on el poder emani del poble mitjançant el mecanisme de les eleccions, on hi ha separació de poders, on la llei és respectada per les autoritats, on tothom és igual davant de la llei, on la independència del poder judicial és una realitat, on hi ha pluripartidisme i lliure expressió d'idees, i també hi ha llibertat d'informació; l'informe de Roberto Garretón mostra que, almenys fins al gener de 1998, cap d'aquestes condicions s'havien aconseguit. Tot això va fer que l'esperança dels congolesos en l'AFDL s'anés diluint a poc a poc.
A més a més, Kabila també tenia problemes dintre de l'AFDL i a la regió del Kivu. Ja des del final de 1997, Laurent-Desiré Kabila tenia la voluntat d'emancipar-se dels seus padrins rwandesos i ugandesos en la guerra contra Mubutu. El 27 de juliol de 1998, Kabila va expulsar tots els militars rwandesos que formaven part de les Forces Armades del Congo (FAC), i va dir que això posava fi a la presència de tropes estrangeres al Congo. De fet, els banyamulenges (tutsis congolesos) van ser més un instrument de la guerra d'alliberament que els seus iniciadors. Tampoc la seva participació a la guerra al costat de l'AFDL va millorar gaire la seva situació. Continuaven tenint problemes amb la seva nacionalitat (que sembla que Kabila ho va arreglar finalment) i de convivència amb la resta de grups ètnics. Aquesta situació va fer que entre els banyamulenges es generés un sentiment d'inseguretat. Si a tot això sumem l'expulsió dels membres rwandesos (tutsis) de les FAC, la preocupació de Rwanda i Burundi per l'actitud «secessionista» de Kabila envers ells i, per tant, envers els seus acords econòmics, no és estrany que en poc temps es tornés a formar una nova aliança, aquest cop anti-Kabila.
Només catorze mesos després de la victòria militar de l'AFDL, com a coalició anti-Mobutu, el 2 d'agost de 1998, un nou moviment anuncia l'inici d'una nova «guerra d'alliberament» contra el règim de Laurent-Desiré Kabila. Aquest nou conflicte enfronta entre ells els membres fundadors de l'AFDL, els mateixos que van posar Laurent-Desiré Kabila al capdavant de la República Democràtica del Congo.