Entre el 17 i el 30 de juliol de 1968, un nou cop d’estat va donar el poder al Baas. El Consell de Comandament de la Revolució (CCR) va nomenar president de la República i del mateix CCR a l’home fort del cop, el general Ahmad Hassan al-Bark. La vicepresidència del CCR va ser ocupada per Sadam Hussain al-Takriti, i el lloc de primer ministre i ministre de Defensa per Hardam al-Takriti. La majoria de la nova cúpula dirigent provenia de la província de Takrit, on aquest grup representava el nucli dur d’oficials sunnites de l’Exèrcit. L’arribada del Baas al poder inaugura una etapa de relativa estabilitat interna a Iraq que durarà aproximadament deu anys. Tot i això, entre finals del 1968 i 1970, el Partit Democràtic del Kurdistan es va revoltar i va acusar el nou règim de no respectar els acords signats el 1966 pel president Aref (reconeixement a la Constitució dels drets nacionals dels kurds). Després d’uns quants combats, el març de 1970, el líder kurd, Mol·lah Mustafà Barzani, va signar un acord amb el nou règim pel qual, a partir d’aquell moment, cinc ministres del Govern havien de ser kurds.
El 1970, en un intent d’eixamplar el suport del règim, Iraq va començar un acostament a l’URSS. Aquell mateix any, Sadam Hussain va viatjar a Moscou, i el 1972, Iraq i l’URSS van signar un acord de cooperació i amistat. Amb aquesta maniobra el nou règim va afegir al suport del PDK el dels comunistes iraquians del PCI. El suport dels comunistes es va fer encara més fort quan, el juny de 1972, el Govern va nacionalitzar la Irak Petroleom Company (IPC). Aquests moviments del nou règim van portar a que el 1973, el Baas, el PDK i el PCI formessin el Front Nacional Progressista.
Pel que fa a la política exterior l’Iraq de Bark-Hussain va jugar totes les cartes. Al mateix temps que consolidava les relacions amb l’URSS, l’Iraq va augmentar les relacions comercials amb occident (França, Japó, Gran Bretanya, l’antiga RFA, i fins i tot amb els EUA). També va participar a la guerra del Yom Kippur, donant suport als corrents més extremistes del món àrab i del moviment palestí, i fou l’ànima del Front de Rebuig (Líbia, Algèria, Iraq, Iemen del Sud, Síria i l’OAP) quan el Govern d’Anuar el Sadat a Egipte va començar l’acostament a Israel. Va establir acords de cooperació en la seguretat del Golf amb Aràbia Saudita, i va posar fi als conflictes territorials amb l’Iran (desembocadura de Shatt al-Arab; Acord d’Alger, 1975) i amb Kuwait (illes Boubyan i Warba, 1979).
Aquesta estabilitat política es va reforçar amb l’augment de les rendes del petroli (gràcies a l’alça dels preus del petroli des de 1973 i a la nacionalització de l’IPC), que va permetre un notable desenvolupament econòmic i una millora molt considerable del nivell de vida mitjà del país (Antoni Segura i Mas, El Món àrab actual).
És enmig d’aquesta inestable situació que Sadam Hussain va veure l’oportunitat de consolidar el seu poder a l’Iraq i convertir-se en el nou home fort del Golf (Antoni Segura i Mas, El Món àrab actual). No va ser gaire difícil lligar interessos per portar a terme una guerra contra l’Iran.
Iraq posava els soldats (la majoria pagesos i un cos d’elit —la Guàrdia Republicana—), les monarquies del Golf els diners necessaris per finançar la guerra (armes, recanvis, etc.), els EUA i els països europeus (Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia i Espanya) les armes (incloses les armes químiques provinents d’Europa) i la informació sobre l’Iran. L’URSS per la seva banda continuaria amb el subministrament militar a Iraq (Antoni Segura i Mas, El Món àrab actual). Fruit d’aquest conjunt d’interessos, el 21 de setembre de 1980 va començar la guerra Iraq-Iran.
El 17 de setembre de 1980, el règim iraquià va declarar nul l’acord fronterer entre Iraq i Iran (Acord d’Alger) de 1975, signat pel president Ahmad Hassan al-Bark. Mitjançant aquesta anul·lació Iraq reclamava la totalitat de la desembocadura del Shat el-Arab. Cinc dies després, el 21 de setembre, l’Exèrcit iraquià va llençar una ofensiva contra la frontera de l’Iran. L’objectiu formal era la reclamació de la totalitat de la desembocadura del Shat el-Arab, però en realitat es buscava l’afebliment del règim de Teheran. El resultat d’aquests vuit anys de guerra van ser un milió de morts, cap avanç territorial i la pràctica destrucció de l’economia d’ambdós països. El mes de juliol de 1988, Iran va acceptar els termes de l’alto el foc de la Resolució 598 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Aquest alto el foc va entrar en vigor el 20 d’agost de 1988.
Tot i el desastre humanitari i econòmic que va comportar l’enfrontament armat, aquesta guerra va servir a Sadam Hussain per complir molts dels seus objectius. En primer lloc va accentuar l’hegemonia del partit Baas, i sobretot la de la seva figura, ara anomenat el Rais (president) combatent. En segon lloc, va fer efectiva l’aproximació d’Iraq a occident i a les monarquies del Golf, ja que tot i el desastre havia frenat l’expansió de la revolució islàmica de Khomeyni.
El procés d’industrialització iraquià va estar sempre molt estretament relacionat amb una base mineral (petroli), això li va proporcionar a Iraq una evolució molt similar a la de la resta dels estats exportadors de petroli del Golf. Proliferació de grans projectes d’indústries «industrialitzadores» (indústries pesants), basats en la gratuïtat del petroli i dels gas, i normalment orientades cap a l’exterior. Això va provocar que els «grans projectes» estiguessin allunyats del conjunt de la vida econòmica. Al principi dels anys 80, el sector públic pràcticament monopolitzava les grans empreses «estratègiques» i el comerç exterior, així com una part molt important del comerç interior, la banca, les assegurances i els serveis financers. El 1987, el 96 % de la força de treball industrial estava destinada en fàbriques estatals, responsables del 84 % de tota la producció industrial del país (Nazih N. Ayubi. Política y sociedad en Oriente Próximo. La hipertrofia del estado árabe).
La intensa reforma agrària que es va posar en marxa al llarg de la dècada dels anys 70 es va abandonar molt aviat. El 1978 havien desaparegut moltes granges col·lectives i cooperatives agràries. El 1983 es va promulgar una llei que permetia l’arrendament privat de totes les terres estatals sense límit d’extensió. El 1988, després del final de la guerra amb Iran, es va iniciar una privatització més intensa, sobretot en l’agricultura. Aquesta va implicar la venda de les grans granges avícoles, les indústries làcties i del peix, així com una sèrie d’indústries d’elaboració d’aliments, tèxtils, materials per a la construcció, transports i serveis. Amb això, l’Estat es va desempallegar de les indústries «menors» per centrar-se en els «grans» projectes estratègics (ferro, acer, enginyeries, armes i petroquímiques), afavorits pel baix cost de l’energia i l’existència d’una important elit tecnocràtica. Tot i el que pugui semblar, no hi havia un sector privat fort. L’Estat ha continuat mantenint el control de l’economia i la societat a través del seu monopoli en la utilització dels ingressos derivats del petroli (la indústria petrolera és responsable aproximadament del 60 % del PIB del país).
El 1987, els sindicats, que agrupaven tant treballadors del sector públic com privat, van ser dissolts. Els treballadors de les empreses públiques van passar a ser empleats de l’Administració pública. Per la seva banda, els treballadors del sector privat (només el 8 % de la força de treball industrial) podien constituir sindicats, però eren massa dèbils i, a més, tenien un forta competència d’altres treballadors menys exigents (egipcis i més d’un quart de milió de soldats que tornaven de la guerra).
Al final dels anys 80 i principi dels 90, l’Estat va continuar la política d’inversions industrials i militars a gran escala en un moment en què els preus del petroli eren relativament baixos, i a més havia d’assumir les reparacions de la guerra i la despesa social. Això va provocar una escassetat de divises alarmant i el deteriorament progressiu de l’economia. Aquesta situació va posar a Iraq en una situació molt crítica, preludi dels tràgics esdeveniments de 1991, les conseqüències dels quals continuen avui dia.
Passada la guerra, l’Estat d’Iraq estava en una situació de ruïna tècnica. Als costos de la guerra es va afegir una disminució dramàtica dels rendiments del petroli, ja que durant aquells anys el preu del cru va experimentar una baixada considerable (va arribar a 15 $ per barril). Tot i aquesta situació, el règim de Sadam Hussain va començar un intent d’homologació del règim amb una limitada liberalització política. Al final de 1988, Sadam Hussain va prometre una amnistia política (però que no afectaria aquells que haguessin col·laborat amb Iran durant la guerra), el respecte als drets humans i l’autorització per la formació de partits polítics. Aquestes promeses es van traduir en unes eleccions el 1989, però en les quals només es podia escollir candidats independents. Pel que fa al Kurdistan iraquià, els partits oficials kurds van ocupar un 40 % dels llocs del Parlament autònom, mentre que la resta van quedar en mans del Baas. El 1990, una nova amnistia va legalitzar la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPC). Tot i aquests intents de liberalització política, el problemes continuaven tant al nord (kurds) com al sud (xiïtes, de la regió de maresmes).
El 1990, el règim de Sadam Hussain va pensar que era el moment de passar factura a aquells que indirectament s’havien beneficiat del seu esforç militar en la guerra amb Iran. Aquesta factura va consistir en dues peticions. Primer, demanar als països productors una reducció de la producció de petroli per tal de fer pujar el preu del barril (de 15 $ a 25 $ per barril), i així donar sortida a la catastròfica situació financera d’Iraq. En segon lloc, va demanar a les monarquies del Golf la condonació del deute de guerra (60.000 milions de dòlars). Però Sadam Hussain va anar més enllà. Va amenaçar de tornar a reclamar la sobirania sobre Kuwait, és a dir, no reconèixer la seva independència de 1961 i annexionar-se el territori, si no es portaven a terme les seves peticions.
Hem de pensar que l’annexió de Kuwait era una antiga aspiració d’Iraq, però que actualment, i sota les circumstàncies d’Iraq, era un objectiu encara més desitjable tot i la violació del dret internacional que comportava. Pensem que l’annexió de Kuwait per part d’Iraq li proporcionaria a aquest últim una sortida directa i viable al mar, que li permetria exportar el seu petroli sense haver de pagar per la utilització dels oleoductes dels països veïns.
Les negociacions van començar el mes de juliol de 1990, però aquestes van fracassar. La resposta a aquesta amenaça per part del països productors i les monarquies del Golf va ser la següent: l’actitud dels països productors de petroli va ser totalment contrària a la petició de Sadam Hussain. Tots ells van augmentar la producció de cru (especialment Kuwait), la qual cosa va perjudicar greument l’economia de l’Iraq. El dia 1 d’agost va tenir lloc una reunió entre Iraq i Kuwait a Jidda (Aràbia Saudita). La reunió no va solucionar res, i es van tornar a citar a Bagdad al dia següent (2 d’agost). Però ja no hi hauria temps per a res, Sadam Hussain va decidir complir la seva amenaça.
El moviment del règim iraquià era molt arriscat, i potser no va tenir en compte el context internacional del moment. En primer lloc, no va tenir en compte la política de distensió que portaven a terme Bush i Gorbatxov. Aquesta circumstància va afavorir la ràpida implicació dels EUA en la crisi per defensar els seus aliats (les monarquies del Golf), i especialment Kuwait, amb importants inversions a tots els països de l’OCDE (sobretot als EUA). En segon lloc, la crisi va entusiasmar la indústria de l’armament, que veia com els països del Golf (països amb molta liquiditat) es disposaven a actualitzar i rearmar els seus exèrcits, així com a finançar una possible intervenció. I, en tercer lloc, no va preveure que els EUA i l’OTAN van veure en aquesta crisi el moment de demostrar al món qui manava i què els passava a aquells que no acceptaven el seu «Nou Ordre Mundial». Tot aquest conjunt de factors, i segurament alguns més que s’escapen a la llum pública (Pepa Badell, Las tramas secretas de la Guerra del Golfo, 1991), van fer que Iraq es quedés totalment sol. Fins i tot la majoria de països àrabs van condemnar l’acció d’Iraq.
Durant els mesos que van anar fins a l’inici de la guerra (gener de 1991). Iraq va intentar trencar aquest aïllament, però van fracassar tots els intents. Va intentar atraure Iran a la seva causa reconeixent l’Acord d’Alger de 1975 (que una dècada abans els havia portat a la guerra), però tot i acceptar Iran aquest reconeixement, mai va abandonar la seva política d’acostament a occident. La situació d’Iraq era compromesa, fins i tot va recórrer a la qüestió palestina. Iraq va proposar que si Israel complia les resolucions de les Nacions Unides i es retirava de Gasa i Cisjordània, ell faria el mateix amb Kuwait. Tot plegat massa tard, la màquina de guerra dels EUA ja estava en marxa. Fins i tot van quedar bloquejats dos intents francesos per obtenir una sortida pacífica a la situació.
El 29 de novembre de 1990, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides aprovava la Resolució 678. Aquesta Resolució autoritzava (sempre dintre de les disposicions del capítol VII de la Carta de les Nacions Unides els països membres a fer servir els «mitjans necessaris» per fer complir a Iraq les resolucions del Consell de Seguretat que obligaven les tropes iraquianes a retirar-se del territori de Kuwait. A més, aquesta Resolució donava un termini al règim iraquià. Aquesta retirada havia de ser efectiva abans del 15 de gener de 1991. Aquesta Resolució autoritzava, passat aquest termini, la utilització de qualsevol mitjà i, evidentment, això incloïa l’ús de la força.
Va arribar el dia 15 de gener i Iraq no s’havia retirat de Kuwait. La resposta de la coalició internacional de 32 països (en la qual participaven diversos països àrabs) només va trigar dos dies. La matinada del 17 de gener de 1991 (3.00 a. m. hora d’Iraq) queien les primeres bombes sobre Bagdad. L’operació de càstig va durar sis setmanes i va tenir conseqüències dramàtiques per a Iraq i per al seu poble. Es calcula que durant aquelles sis setmanes (106.000 sortides aèries) es van llençar sobre Iraq 140.000 tones de bombes (l’equivalent a set vegades la bomba d’Hiroshima). Van morir, segons les fonts entre 50.000 i 150.000 iraquians per 235 baixes aliades. La infraestructura iraquiana va quedar seriosament afectada. Es van destruir ponts, carreteres, fàbriques, infraestructures de la indústria petrolera, es van interrompre serveis com l’electricitat, el telèfon i l’aigua.
La confrontació militar també va comportar moments de tensió per a la regió. Iraq va llençar en diverses ocasions míssils SCUD contra territori israelià. L’Estat hebreu no va respondre. Afortunadament ja només és terreny de l’especulació parlar del que hagués succeït si Israel hagués donat resposta a aquestes provocacions. Potser molts dels estats àrabs (fins i tot aquells que formaven la coalició internacional) haguessin abandonat el seu consentiment i neutralitat. Però com ja hem dit abans, afortunadament això ja és només terreny de l’especulació o de la ciència política ficció.
El compliment de totes aquestes condicions permetria aixecar l’embargament comercial (especialment pel que fa al petroli) que afectava Iraq des del 6 d’agost de 1990 (Resolució 661 del Consell de Seguretat)