| |
| Tornar a Anàlisi del conflicte |
RESULTATS DE LA LLEI DE CONCÒRDIA CIVIL
La guerra civil entre l'exèrcit i la guerrilla islamista, desencadenada pel
rebuig dels militars a reconèixer la victòria electoral del FIS el 1991, no ha acabat encara.
L´adopció de la llei de Concòrdia Civil
proposada pel president Bouteflika a l'abril de 1999, aprovada per referèndum
popular al setembre del mateix any ( 85% participacició i un 98,6% de SI), i
amb el suport dels dirigents del FIS, no ha aconseguit convèncer els maquis
de lliurar les armes ni a obtenir la pau civil. Cap solució política durable
al conflicte islàmic-militar ha estat trobada i la crisi amenaça d'estendre's
a d´altres sectors socials.
La llei sobre la concòrdia civil va crear una veritable dinàmica de pau en el
país el 1999. Inicialment, els dirigents del FIS van acordar públicament el
seu suport a la iniciativa del president a canvi d'un cert nombre de mesures
promeses pels dirigents militars, tals com l'alliberament de presoners i la
possibilitat de crear un nou partit polític a mida de la constitució de 1996. Però el novembre
de 1999, Abdelkader Hachani, número tres del FIS, serà assassinat, i els altres
dos xeics del FIS es col·loquen sota residència vigilada. Fins avui, el poder
continua rebutjant la legalització del partit WAFA, considerat com l'hereu del
FIS.
Tot i la seva superioritat militar i malgrat l'evolució del discurs islamista,
el poder algerià no ha modificat la seva lògica de seguretat i considera els
islamistes més com enemics vençuts que com interlocutors polítics.
La llei de Concòrdia Civil es va sotmetre el 16 de setembre a un referèndum
que va recollir un grandísim suport social i va fer néixer l'esperança, després
de vuit anys de guerra, que Algèria podia arribar a aconseguir la seva estabilitat
i la pau.
Amb la idea de fer més creíble el seu projecte de Concòrdia Civil, el nou president
adopta una sèrie de mesures i elabora un decret el gener del 2000 de “gràcia
per als membres de l´AIS”, després que el 1997 adoptessin la decisió del
cessament al foc amb la intenció de “desemmascarar als enemics d'Algèria
i l'islam”, i per a passar en 1999 a un alt el foc definitiu amb les eleccions
presidencials d'aquest any.
Aquestes mesures, que es van adoptar en aplicació de l'article 99-08 de 13 de
juliol de 1999 relatiu al restabliment de la Concòrdia Civil, es tradueixen
per una exoneració de diligències.
Segons Amnistia Internacional, les “fonts governamentals afirmen que uns
5500 membres de grups armats es van lliurar entre juliol del 99 i gener de 2000.
Una mica més de 1000 serien membres del AIS
i de la Lliga Islamista per la D´wa i la Djihad que s'haurien benefiaciat de
l'amnistia presidencial; els altres, que pertanyerien als GIA,
van veure el seu cas tractat segons les disposicions de la Llei de Concòrdia
Civil”. Segons fonts governamentals 5000 presoners, condemnats per actes
de “subversió i terrorisme” van ser alliberats gràcies a un decret
presidencial, el qual apareix com una operació per a exculpar terroristes.
Tan sols sis mesos després que la Llei de Concòrdia Civil fos promulgada, el
moviment islamista la considerava cada vegada més com “una mesura policial”.
Les promeses fetes al juliol de 1999 no s'havien complert i en cap cas la llei
ha donat motiu a un procés de negociacions entre tots els islamistes i el poder,
com havia demanat Abassi Madani, líder del FIS, en la seva carta a Bouteflika
en 1999.
| Pujar índex | Tornar a Anàlisi del conflicte |
EL FRACÀS DE LA CONCÒRDIA CIVIL
En l'espai d'uns mesos els dirigents del ex-FIS passen del suport “incondicional”
al projecte del president al seu rebuig pur i simple.
Per a començar, molt pocs dels compromissos presos pel govern al juliol de
1999 han estat respectats. Els partidaris de la treva amb el AIS tenen el
sentiment d'haver estat manipulats pel poder. Abassi Madani, Rabah Kébir,
i Madani Mezrag havien indicat clarament els mitjans per a arribar a la pau,
entre altres a través de l'alliberament de presoners polítics i de l'inici
d'un diàleg polític entre parts del conflicte. Cap d'aquestes mesures havia
estat presa.
Seguidament, l'assassinat de Abdelkader Hachani, número tres del FIS, oposat
a la política de reconciliació de Bouteflika, el 22 de novembre de 1999, augmenta
els dubtes sobre les intencions reals del poder d'aconseguir una “pau
justa”. És un sentiment de traïció que emergeix, en particular des d´Abassi
Madani. Aquest farà saber en una carta la seva retirada de suport al projecte
del president. La retirada de Madani s'acompanya d'una crida als dirigents
de l´AIS: “ Volgut germà, et demano que enviïs aquesta carta a tots
els germans, herois de la Djihad per Déu i per la pau, qui garanteixin al
poble el seu dret i no la seva rendició, als nostres germans coneguts per
la seva sinceritat Madani Mezrag, Ahmed Benaicha, així com a tots els emirs
responsables entre els nostres germans a l'interior i a l'exterior”.
Cada vegada la Concòrdia apareixerà per als islamistes com una mesura dictada
pels vencedors als vençuts i no com un gest de reconciliació. Paral·lelament
a l'assassinat de Hachani i a la retirada del suport de Madani al projecte
presidencial, l'Exèrcit fa saber la seva intenció de rellançar les seves ofensives
contra els maquis que no haguessin lliurat les armes després del 13 de gener
del 2000. Aquesta declaració seria seguida d'un augment important de violència
al llarg de l'any 2000-2001.
Queda clar que per als “generals-decisors” la política de reconciliació
nacional és una empresa de relegitimació del seu propi poder més que una negociació
amb els islamistes. Els islamistes s'adonen que els dirigents militars no
tenen cap intenció de negociar una volta dels islamistes a l'escena política
fins no haver-los derrotat militarment. La llei sobre la concòrdia civil era
solament una via de sortida per als maquis islamistes militarment afeblits
després de vuit anys d'escamot i una manera per als militars de demostrar
la seva voluntat de no erradicar-los totalment, permetent a tots aquells que
acceptin la derrota militar de reintegrar-se a la societat sense temor.
La llei es presenta com un acostament arbitrari i unilateral que ha fet que
aquesta fracassi al no englobar a totes les formacions islamistes en el camí
cap a la pau. A excepció de l´AIS, que ja havia abandonat les armes a l'octubre
del 97, els altres maquis armats han desconfiat de la llei i s'han plantat
en les seves posicions.
Així es reforça a més la posició dels islamistes radicals que havien rebutjat
la treva del 97 i després la llei de Concòrdia Civil.
En conclusió, es veu clarament que els únics beneficiaris de la llei sobre
la Concòrdia Civil són els membres de l´AIS i de la LIDD ( Lliga Islamista
per la D´wa i la Djihad). Els responsables polítics de l´ex-FIS no s'han beneficiat
de la política de reconciliació: Hachani, número tres del FIS, va ser assassinat;
Madani i Belhadj romanen en residència vigilada, i Ibrahimi, candidat independent,
no ha pogut aconseguir el consentiment del seu partit, el WAFA.
Amb el seu braç militar vençut, dividit en diferents corrents, i els seus
líders neutralitzats, el FIS està molt afeblit. L'exèrcit està en posició
de força, però s'ha privat al mateix temps d'un interlocutor reconegut per
a un diàleg polític ineludible a curt o mig termini.
| Pujar índex | Tornar a Anàlisi del conflicte |
DES DEL PUNT DE VISTA DELS ISLAMISTES
A) La Concòrdia Civil mentre que mesura policial:
Una de les principals crítiques es deu a la prioritat que es dóna en la llei
a la dimensió jurídica més que a la política, a més de no representar en cap
cas el resultat d'un llarg treball, com el qual es va portar a terme per la
comissió “veritat i reconciliació” en Suráfrica. La Concòrdia
Civil no busca identificar les responsabilitats dintre del drama algerià ni
cerca fórmules de pau. Simplement es limita a enumerar les condicions i regles
de la rendició dels islamistes.
En aquestes condicions, la llei de Concòrdia Civil no va ser prou atrayente
per a dur als grups armats cap a la pau. El que ha fet és proporcionar “una
cobertura política i jurídica” a les negociacions establertes en 1996
entre l'Exèrcit i el AIS. No obstant això, aquest últim havia cessat totes
les seves operacions militessis el 1 d'octubre de 1997 decretant una treva
unilateral i sense condicions. Així, la llei de Concòrdia Civil constituïa
un projecte susceptible si es fes amb les altres formacions islamistes en
el camp de la pau.
D'aquesta manera és clar constatar el fracàs del projecte. Encara que les
xifres no siguin molt creíbles, es parla de 2000 islamistes rendits, però
aquests no constituirien el nucli dur dels grups armats, ja que serien auxiliars
i no cambatientes.
B) L'opacitat judicial de la llei de Concòrdia Civil:
L'orientació policial de la llei sobre la concòrdia civil constitueix un dels
obstacles per a la volta a la pau. ¿ Com imaginar la rendició dels grups armats
quan la presa de decisions de penes es presenta tan opaca ?
Els islamistes critiquen l'arbitrarietat dels jutges que decideixen qui deuen
beneficiar-se de la llei i qui deu ser exclòs, i tot això sense el menor control
exterior ( comissió, observador, organització...) .
C) Absència d'una solució política:
Els comentaris més interessants sobre la incapacitat de la llei d'amnistia
per a oferir una veritable perspectiva de solució política a la crisi algeriana
han estat pronunciats pels portaveus dels moviments islàmics.
Segons Abasi Madani, un dels grans líders i fundadors del FIS, el fracàs de
la Concòrdia Civil s'explica per la traïció del president al novembre de 1999:
“ Després que ell hagués promès la reconciliació com solució i mitjà
a la sortida de la crisi, reconeixent a aquesta el seu caràcter eminentment
polític, i per consegüent, no existint solució fora del seu quadre, la seva
promesa s'esvaeix a l'anteposar la solució de seguretat, preconitzada ahir
en nom del restabliment de l'ordre, i fent-lo avui sota la concòrdia”.
En l'esperit dels dirigents del FIS, la llei sobre la Concòrdia Civil és un
fracàs i és significatiu que un dels responsables històrics del FIS oposat
a aquesta llei, Abdelkader Hachani, fora assassinat. Per a ells, les condicions
de pau no es compleixen en aquesta llei. Bé al contrari, aquesta cobreix sota
un discurs de reconciliació altra política de guerra legitimada per un referèndum.