| 1957-71 | 1972-75 | 1976-79 | 1980-83 | 1984-87 | 1988-89 | 1990 |
|
|
|
1994 | 1995 | 1996 |
|
|
|
Un atac de les forces espanyoles i franceses provoca la primera onada de refugiats saharauis que aniran al Marroc, Mauritània i Algèria.
1963 Comença la “guerra de les arenes” (del 8 d’octubre al 30 d’octubre) en la qual el Marroc ocupa la zona al nord de Tinduf (Algèria); li donen suport en aquesta operació França i Estats Units.
L’URSS dóna suport a Algèria, juntament amb Egipte i Síria.
Existència de contraposició entre les
antigues autoritats i les noves classes socials sorgides de la sedentarització.
| Inicio | Tornar Índex Dades |
El congrés fundacional té lloc a Mauritània.
II Congrés del Front Polisario.
17 de setembre: Hassan II proposa a l’ONU que sigui sotmesa, la qüestió del referndum, al Tribunal Internacional de Justícia de La Haia.
A la tardor Espanya fomenta la creació de la PUNS (Partit d’Unificació Nacional Saharaui).
15 d’octubre: s’inicia l’interés dels EUA a la zona.
26 al 29 d’octubre: a la cimera de la Lliga Àrab a Rabat, el Marroc i Mauritània es reparteixen el Sàhara.
13 de desembre: l’Assemblea General de l’ONU, a sol·licitud del Marroc encarrega al Tribunal de La Haia un dictamen sobre el cas del Sàhara occidental per determinar la seva situació abans de ser colònia.
Octubre: es produeix una unificació entre els membres de les PUNS i el Polisario, això es considera com un pas cap a la unitat, cap a la independència.
16 octubre: el Tribunal Internacional de La Haia emet el seu dictamen en el que no es reconeix cap tipus de vincle de sobirania entre el Marroc i el Sàhara, en tot cas existeixen llaços jurídics i religiosos d’un altre tipus i en cas de certes tribus com els “tekna” que van rendir homenatge al sultà marroquí.
30 octubre: comença la invasió marroquina que s’inicia des de l’interior (des de les poblacions de Farsia, Hausa o Echdiria), la invasió continuarà també per la zona costanera realitzada pels efectius (350.000 persones) que formaven la Marxa Verda.
14 de novembre: es firmen els acords tripartits de Madrid que posen punt i final a la política colonial d’Espanya al territori saharaui.
Es considera que el repartiment del territori saharaui (entre el Marroc pel nord, i Mauritània pel sud) és il·legal.
Aquests acords són una contradicció de les declaracions oficials en les quals Espanya es comprometia a protegir els drets legítims de la població saharaui.
28 de novembre: es disolv la Yemaa (assemblea representativa instaurada pel govern colonial espanyol); 67 dels 102 membres que la composaven s’uneixen al Polisario.
10 desembre: Mauritània envaeix el sud del Sàhara amb ajut d’experts marroquins i francesos.
16 desembre: 17 membres més de la Yemaa s’uneixen al Polisario.
18 de desembre: a la XX sessió de l’Assemblea General de l’ONU que condemna la resolució 3458 la invasió marroquina-mauritana per 84 vots a favor, cap en contra i 45 abstencions.
Es constituex el Consell Nacional Saharaui Provisional.
Es comença l’èxode cap al desert de
la població saharaui i cap a la frontera argelina (Tinduf).
| Inicio | Tornar Índex Dades |
L’aviació marroquina bombardeja els campaments de l’interior del desert causant centenars de morts i comença l’èxode cap a la zona del Tinduf.
Suport del govern d’Algèria a la lluita del Polisario 14 de febrer: es comuica mitjançant el ministre d’exteriors espanyol, Areilza, que Espanya no ha transferit al Marroc la sobirania sobre el territori sinó que només ha transferit la seva administració.
26 de febrer: es comunica a l’ONU la finalització de la presència espanyola al territori saharaui.
A partir d’aquest moment el Sàhara occidental formarà part, segons les Nacions Unides, dels territoris no autònoms i s’assenyalarà a Espanya com a potència administradora “de iure” no “de facto”.
Per la seva banda, el Marroc i Mauritània (aquesta última fins la data de 1979) seran considerades com a potències invasores.
27 de febrer: abandonen el territori els últims funcionaris espanyols i es crea la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD).
4 de març: es crea el primer govern de la RASD.
7 de març: el Marroc trenca les seves relacions diplomàtiques amb Algèria, el motiu és el reconeixement d’aquesta última de la RASD.
Tanmateix, Algèria expulsa 30.000 marroquins.
La situació es comença a complicar.
26 a 30 d’agost: es realitza el III Congrés del Front Polisario en el que es proclama un nou secretari general, Mohamed Abdelaziz, després de la mort en combat de l’anterior secretari general, El Uali Mustafà Sayed.
Durant l’any 1976 nombrosos grups polítics i ONG’s expressen el seu rebuig als acords de Madrid i a la invasió del territori.
En concret, el PSOE ha liderat aquestes declaracions de rebuig, el seu secretari general Felipe González en una declaració realitzada als campaments de refugiats afirma: “El nostre partit estarà amb vosaltres fins a la victòria final”, a més, el PSOE i el Front Polisario realitzen un comunicat conjunt rebutjant els pactes de Madrid i la invasió.
Tant des del PSOE com des del Front Polisario es considera que “la RASD constitueix una garantia per la pau i l’estabilitat a la regió, i per la consolidació dels interessos comuns dels dos pobles”.
14 de novembre: trenta-tres organitzacions polítiques (entre elles estan els partits polítics d’oposició) i no governamentals firmen un “contraacord de Madrid” pel que es nega la validesa de l’acord de novembre de 1975 i s’expressa la seva solidaritat amb el poble saharaui i es declara que els interessos d’Espanya són solidaris amb aquest poble.
S’exigeix del govern d’UCD la publicació dels acords de Madrid i les seves clàusules secretes, es denuncia l’entrega d’armament al Marroc i a Mauritània i l’incompliment per part del govern de les seves obligacions com a potència descolonitzadora.
12 i 15 de desembre: França intervé a la guerra contra el Polisario.
En la decisió de venda d’armament als marroquins sembla haver influït el president egipci Sadat.
L’entrega queda paralitzada i els EUA no reconeixen encara la sobirania del Marroc sobre el territori del Sàhara occidental.
Març: en les declaracions davant les Corts espanyoles de Blanco Rodríguez, exdirector general de promoció del Sàhara, s’afirma que el govern espanyol de novembre de 1975 va preferir negociar amb dos països conservadors, Mauritània i el Marroc, abans que concedir l’autodeterminació als saharauis, els qui segons els termes del govern de l’època instaurarien un règim revolucionari.
10 de juliol: es produeix un cop d’Estat a Mauritània i es crea el “Comité Militaire de Redressement National” (CMRN).
El Polisario acorda unilateralment un alto el foc amb Mauritània per donar opció a la firma de la pau amb aquest país.
25 al 30 de setembre: IV Congrés del Front Polisario en el que participa l’UCD.
12 d’octubre: l’UCD (encara al govern) mitjançant Javier Rupérez reconeix el Front Polisario a nivell de partit polític no a nivell de govern, com a “únic i legítim representant del poble saharaui en lluita”.
13 de desembre: primera resolució de l’ONU reconeixent el Front Polisario que demana l’autodeterminació del poble saharaui.
28 de desembre: mor Bumedian, president d’Algèria, i s’especula sobre el futur paper d’Algèria respecte al Sàhara occidental.
20 de juny: el Marroc eleva al Consell de Seguretat de la ONU la seva queixa davant “els continus actes d’agressió duts a terme pel govern algerià” contra territori marroquí.
El representant del Front Polisario intervé per primer cop en la reunió i es sobreseu la queixa.
21 de juny: a la cimera de l’OUA es reconeixen els drets d’autodeterminació i d’independència del poble saharaui.
5 agost: firma a Argel de l’acord de pau entre la RASD i Mauritània, aquesta última retira les seves tropes del Sàhara occidental.
14 d’agost: el Marroc ocupa la zona mauritana i viola els acords de Madrid i passa a considerar aquest territori com la 40a província marroquina.
18 d’agost: Marcelino Oreja, ministre d’Afers Exteriors declara que Espanya pren nota de l’acord de pau entre el Polisario i Mauritània, i condemna l’annexió de la part mauritana (annexionada per aquest país com a conseqüència dels acords de Madrid) per part del Marroc.
El govern reconeix al Front Polisario com a únic i legítim representant del poble saharaui en lluita (idèntica posició que la de l’UCD), i el ple reconeixement del Polisario i de la RASD es subordina a l’exercici de la lliure determinació de les poblacions del Sàhara.
Es posarien tots els esforços perquè les parts es reunissin a Madrid i Espanya deixés de ser potència administrativa de iure del Sàhara.
21 de novembre s’adopta la resolució 34/37
per la que es reafirma el dret del poble saharaui a l’autodeterminació
i a la independència i es reconeix la legitimitat de la seva lluita
per obtenir aquests drets, s’exigia al Marroc la retirada de les forces
d’ocupació i el respecte a la integritat del territori i a la sobirania
de la seva població.
| Inicio | Tornar Índex Dades |
11 de novembre: s’aprova la resolució 35/19 que repeteix l’essencial de la resolució de l’any anterior, és a dir, la independència de la RASD i sol·licita del Marroc i del Front Polisario negociacions directes per arribar a una solució del conflicte.
Setembre: comença la construcció del primer mur marroquí entorn a l’anomenat Sàhara útil i s’engloba a Samara, Bu Craa i El Aaiun.
17 de desembre: Espanya declara el seu suport al dret a l’autodeterminació del poble saharaui com a base a la solució política que englobés la totalitat del territori.
Gener: a París el representant del Front Polisario, Mohamed Salem uld Saleck, sol·licita establir negociacions directes amb el Marroc.
16 de març: Mauritània i el Marroc trenquen relacions diplomàtiques desprès d’un intent de cop d’Estat pressumiblement fomentat pel Marroc.
10 de maig, França: es succeix Giscard d’Estaing pel socialista François Miterrand.
Continua el suport francés al Marroc.
24 al 27 de juny: a la conferència de l’OUA, a Nairobi, Hassan II accepta la celebració d’un referèndum al Sàhara (que no incloïa la població saharui refugiada).
S’adopta la resolució AHG/res 10 que es felicitava pel compromís de referèndum del Marroc, es sol·licitava un alto el foc, es creava un comité d’aplicació per a la realització del referèndum i es demanava a l’ONU un acord per facilitar una força de manteniment de la pau.
Posteriorment, Hassan II dirà que no havia rebutjat el referèndum sinó l’autodeterminació.
Hassan II accepta el cens espanyol de 1974 i que els saharauis puguin votar a Tinduf.
Octubre. L’assalt de Guelta Zemmur (i l’apresament per part dels saharauis de les armes marroquines) permet al Marroc justificar la internacionalització del conflicte buscant l’ajut dels Estats Units sota la premisa que és necessari neutralitzar el suport que Líbia presta al Polisario.
Marroc decideix canviar d’esfera d’influència (passa de França als Estats Units) i França té por a que es disminueixi la seva influència econòmica al Magrib així que Mitterrand inicia contactes amb Algèria en novembre de 1981.
A més, el Marroc acusa Mauritània i Algèria d’haver participat directament o indirectament en els atacs contra el seu territori (s’entén que és el territori ocupat del Sàhara).
9 de novembre: l’ONU fa una crida a les negociacions directes entre el Marroc i el Polisario per a la resolució política del conflicte.
Però el Marroc continua negant l’existència del Polisario.
17 de desembre: la visita del secretari d’Estat nord-americà, Alexander Haig, al Marroc confirma l’aliança entre tots dos països.
Per als Estats Units aquesta aliança suposa un primer pas per a l’establiment de bases militars per a les forces de desplegament ràpid que tenen com a objectiu l’Orient Mitjà.
L’acord definitiu entre el Marroc i els Estats Units, en matèria de bases militars, es farà el 25 d’abril de 1981 i implicarà l’entrega de tres bases militars als Estats Units.
A partir d’aquests acords el Marroc rebrà ajut econòmic i entregues d’armes i una continuació de l’ensinistrament militar (lluita anti-guerrilles principalment)
4 de desembre: es constitueix el primer govern socialista postfranquista i el Polisario espera un canvi en la política respecte al Sàhara occidental, però el ministre de Relacions Exteriors del govern socialista, Fernando Morán, afirmarà que “no només no faran res per desestabilitzar al rei del Marroc sinó que faran tot el possible per estabilitzar-lo”.
Així mateix no es denunciaran els acords de Madrid.
26 de febrer: reunions entre Hassan II i Chadli Benyedid (president d’Argèlia) sobre el problema saharaui i la construcció del Gran Magrib, segons l’argelí el conflicte del Sàhara occidental no era un enfrontament marroquí-algerià sinó que era una qüestió de descolonització.
Març: trobades secretes entre el Marroc i el Front Polisario però no existeix acord.
22 de març: Alfonso Guerra, vicepresident espanyol, en una visita a Algèria dóna suport a l’autodeterminació dels saharauis i aprova també l’existència d’un Magrib unit.
20 a 30 de març: Felipe González visita Hassan II i demana l’aplicació de les resolucions de l’ONU i l’OUA sobre el Sàhara.
Però les posicions espanyoles davant l’ONU són d’alineament amb el Marroc mitjançant l’abstenció.
11 de juny: la cimera de l’OUA (Organització de la Unitat Africana) d’Addis Abeba adopta la resolució AHG/Res 104 per la que recorda el compromís de Hassan II d’acceptar un referèndum sobre el Sàhara, i insta a la realització de negociacions directes entre el Polisario i el Marroc per tal d’arribar a un alto el foc i aconseguir les condicions necessàries per a la realització d’un referèndum pacífic sota els auspicis de l’OUA i de les NNUU.
Alhora, demana a l’ONU que instal·li juntament amb l’OUA una força de manteniment de la pau.
7 de desembre: l’Assemblea General de l’ONU adopta la resolució 104 de l’OUA i demana al Secretari General de l’ONU que adopti les mesures necessàries per a una participació efectiva de l’ONU a l’organització del referèndum.
El 1983 es signen tractats de fraternitat entre Algèria i Tunis al que el 1984 s’uniran Mauritània i es percep com un intent d’aïllar el Marroc.
El Marroc reacciona amb la firma del tractat
d’Uxda.
| Inicio | Tornar Índex Dades |
Aquesta suspén el seu ajut al Front Polisario, aquest acord sembla causar certa preocupació en França i els Estats Units.
2 de novembre: el ministre de defensa, Narcís Serra, visita Hassan II i declara el seu interés per vendre armes al Marroc.
15 de novembre: la RASD és admesa a l’OUA.
5 de desembre: resolució 39/40 (reafirmació de la resolució 104 de l’OUA).
Espanya vota a favor de la resolució argelina que recomana un alto el foc i la negociació directa Marroc-Polisario.
29 setembre: el govern espanyol fa fora els representants del Polisario.
2 de desembre: es vota a l’ONU, la resolució 40/50 que no implica novetat.
7 desembre: VI Congrés del Front Polisario, nou govern de la RASD.
5-9 de maig: converses Polisario-Marroc sota el patrocini de l’OUA i NNUU, i desmentides oficialment per Rabat, el Marroc es nega a negociar directament amb el Polisario.
13 de maig: Algèria reitera el seu suport al Polisario.
Juliol: Hassan II trenca el Tractat de Uxda
22 desembre: França i el Marroc signen un nou acord financer, tot i l’anterior deute existent.
A més al Marroc se li ha concedit un reescalonament del deute internacional.
En 1987 el Marroc aconsegueix un crèdit del Fons Monetari Internacional de 70 milions de dòlars i un altre del Banc Mundial de 240 milions.
S’utilitzaran molts materials d’origen espanyol.
Amb aquest mur es tracta de tancar l’accés al mar a l’Exèrcit Popular d’Alliberament.
16 de febrer: el grup “Pau pel poble saharaui” del Parlament Europeu condemna el Marroc per pràctiques inhumanes contra ciutadans saharauis a les zones ocupades.
4 de maig: a Uxda, reunió Marroc-Algèria patrocinada per Aràbia Saudita, que ha donat suport al Marroc.
Existeix una clara alineació de França amb el Marroc que es visualitza en la venda d’armes.
29 d’octubre: el gup “Pau pel poble saharaui” del Parlament Europeu denuncia la violació de drets humans al Marroc i es convida el Marroc a que alliberi als presos polítics i sindicals.
Es calculen que existeixen 400 desapareguts encara
que altres informes donen xifres diferents que arriben fins als 630 desapareguts.
| Inicio | Tornar Índex Dades |
3 abril: es negocia la renovació dels acords militars d’utilització de bases i venda d’armes dels Estats Units al Marroc.
2 de maig: Pérez de Cuéllar arriba al Marroc en visita oficial per tractar les possibilitats d’un referèndum.
16 de maig: el Marroc i Algèria reinicien relacions diplomàtiques, el motiu és la pròxima cimera de la Lliga Àrab a Argel en la que es busca una participació massiva.
Pel Front Polisario pot suposar l’afavoriment d’una possible negociació directa amb el Marroc.
11 de juny: els dirigents dels cinc països magribins es reuneixen per sentar les bases de l’UMA (Unió del Magrib Àrab), s’insinua que el conflicte del Sàhara es pot resoldre dins el nou òrgan regional.
Al mes següent es reuneix la comissió per crear l’UMA.
Juliol: una delegació marroquina es reuneix amb una representació saharaui a Aràbia Saudita.
20 de setembre: el Consell de Seguretat de les NNUU adopta la resolució 621 per la que dóna per rebut l’informe del Secretari General, conforme a la resolució 40/50 de 1985, amb viste d’una solució a la qüestió del Sàhara Occidental i pren nota de l’acord de principis realitzat el 30 d’agost entre el Regne de Marroc i el Polisario respecte a les proposicions conjuntes del Secretari General de les NNUU i del president de l’OUA, sobre la realització d’un referèndum d’autodeterminació.
A la resolució 43/33 de NNUU aprobada en novembre de 1988 es demanarà a les parts l’inici de negociacions directes, aquesta resolució és votada a favor, per Espanya, com a contrapartida el Marroc torna a demanar Ceuta i Melilla.
25 de setembre: el Buró Polític del Front d’Alliberament Nacional (FLN) algerià reitera la solidaritat algeriana amb la causa del poble saharaui i demana un diàleg entre el Marroc i el Polisario.
1 octubre: després de reunir-se amb Filali (marroquí) i Ibrahimi (algerià) Fernández Ordóñez es reunirà amb el número dos de la RASD, Bachir Mustafà Sayed.
7-10 d’octubre: es donen una sèrie de violents disturbis a Algèria coneguts com les revoltes de la sèmola.
24 de desembre: el comité executiu del Front Polisario anuncia negociacions directes amb el Marroc.
L’UMA és interpretada per la RASD com un àmbit on es pot adherir la RASD, a més l’UMA es va veure afavorida per l’acceptació del Marroc i del Polisario del Pla de Pau de NNUU per la qual es traspassaven a l’organització internacional les responsabilitats en la resolució del conflicte i es potenciava un diàleg entre Rabat i Argel.
15 de març: el Parlament Europeu adopta una resolució en la qual s’afirma que el Sàhara Occidental és un problema de descolonització que s’ha de resoldre en base al dret inalienable a l’autodeterminació i a la independència. Es reitera l’adhesió del Parlament a les resolucions de l’ONU de 1985, 1987 i 1988 i a la AHG/res 104 (XIX) de l’OUA.
29 abril: l’FLN argelià reitera el seu suport al Polisario.
2 maig: acaba el VII Congrés del Front Polisario en la seva declaració política s’inclou una “autocrítica” i s’asssenyala el desviacionisme i el “neo-tribalisme” d’alguns dirigents.
Es remodela el Govern i el Comité Executiu.
S’observa un procés de disensió dins el Polisario que començarà en agost de 1989 amb la deserció d’Omar Hadrami (representant de la RASD a USA) i continuarà amb Bellali Bichri El Uali (representant de la RASD a Damasc) entre d’altres.
Es reafirma la voluntat de resoldre pacíficament el conflicte.
9-11 maig: conferència de parlamentaris europeus a Roma sota el lema “Pau i independencia pel poble saharaui” en els que es donen suport a la resolució del Parlament Europeu del 15 de març, a les resolucions anteriors de l’ONU i a la AHG/Res 104 de l’OUA.
Els parlamentaris es comprometen a emprendre accions davant els seus govern per obtenir els vots favorables als drets del poble saharaui sol·licitant la reanudació dels diàlegs entre el Polisario i el Marroc.
Maig: The Guardian publica que el Marroc ha donat permís a una multinacional per instal·lar la major planta de procesament de residus tòxics al món a Tarfaya.
15 de setembre: Espanya concedeix a Marroc un ajut de 4.188 milions de ptes.
23 de setembre: Hassan II afirma que no rebrà als saharauis, això significa el retorn de les hostilitats i el trencament de les negociacions.
Visita de Hassan II a Espanya en la que es signa un nou acord sobre venda d’armes.
28 setembre: a l’ONU Espanya reitera el seu suport al principi d’autodeterminació del Sàhara occidental mitjançant la celebració d’un referèndum i el diàleg directe Polisario-Marroc.
25 octubre: el Comité de descolonització de l’ONU adopta una resolució per consens en la que s’exhorta al Secretari General a continuar amb els esforços per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació al Sàhara.
Es felicitava de la trobada a Marraquesh entre Hassan
II i el Polisario i convidava a la continuïtat del diàleg directe
entre el Polisario i el Marroc per restablir la pau a la regió.
| Inicio | Tornar Índex Dades |
Gener: la cimera de l’UMA s’aplaça per problemes entre Algèria i el Marroc, el problema del Sàhara sembla ser una amenaça per a l’establilitat i viabilitat d’aquesta organització.
25 de març: Pérez de Cuéllar visita Hassan II i Mohamed Abdelaziz per fixar la data del referèndum.
10 abril: el Marroc augmenta amb el Pla Brady el reescalonament de part del seu deute exterior.
20 abril: aparició pública per primera vegada a Algèria del FIS (Front Islàmic de Salvació), que és l’oposició de l’FLN.
La RASD ha realitzat entrevistes amb els diferents partits polítics algerians i tots han manifestat el seu suport al Polisario, la democratització algeriana no implicaria en un primer terme i a la vista de les entrevistes un canvi en la posició d’Algèria envers la qüestió del Sàhara.
1 de maig i 10 de maig: manifestacions de suport a l’FLN a Argel.
12 de juny: les eleccions municipals algerianes donen la victòria als islamistes del FIS.
27 de juny: el Consell de Seguretat de NNUU aprova la resolució 658 per la que es recorda que tant el Marroc com el Polisario van estar d’acord amb el Secretari General de l’ONU.
Agost: el president en funcions de l’OUA aprova el text del Secretari General de 18 de juny de 1990 que conté el text complet de propostes d’arreglament acceptades per les dues parts.
Demana que les dues parts col·laborin plenament amb el Secretari General i el President de l’OUA i sol·licita al Secretari General que transmeti al Consell de Seguretat un informe detallat sobre el pla.
29 de juny: el Secretari General de l’ONU fa públic el Pla pel Referèndum del Sàhara conjunt amb l’OUA, fins la proclamació dels resultats l’ONU serà l’administradora del Sàhara, l’ONU disposarà d’unitats de seguretat militars i civils sota el nom comú de MINURSO (Missió de Nacions Unides per un referèndum al Sàhara Occidental).
Aquesta organització vigilaria l’aïllament de les tropes marroquines i saharauis i la marxa d’unes o altres després del referèndum en funció dels resultats obtinguts.
31 de juliol: el Marroc presenta grans objeccions al Pla presentat per Pérez de Cuéllar.
14 d’agost: el ministre d’afers exteriors algerià declara que Algèria dóna suport als Plans de l’ONU i l’OUA sobre el referèndum del Sàhara.
25 octubre: el Govern reconeix la venda d’armes al Marroc en el marc d’unes relacions d’amistat i cooperació.
1 novembre: tensió entre França i el Marroc per la publicació del llibre Notre ami le roi de Gilles Perrault i la visita de Danielle Mitterrand als camps de refugiats per entregar ajut humanitari (que després serà anul·lada).
21 de novembre: Amnnistia Internacional demana al Marroc que posi fina a quinze anys de silenci entorn a les desaparicions de centenars de persones al sud del Marroc i al Sàhara occidental.
14 de desembre: greus disturbis al Marroc durant una vaga general convocada pel socialista CDT i el partit nacionalista UGTM. Es demana l’augment del salari mínim. Els disturbis continuaran el dia següent amb una forta repressió estatal. Hassan II rep pressions militars per finalitzar amb la guerra del Sàhara.
20 desembre: es realitza la cimera de cooperació
hispano-marroquí, es dóna un crèdit de 125.000 milions
de pessetes al Marroc.
| Inicio | Tornar Índex Dades |
10 de març: en la cimera de l’UMA es condemna el conflicte del Golf.
19 d’abril: el Parlament Europeu sol·licita un referèndum sense pressions al Sàhara i dóna suport al Pla de Pau de l’ONU.
29 d’abril: s’aprova pel Consell de Seguretat el Pla de Pau de NNUU. Aquest Pla de Pau compta amb el consens de les dues parts.
30 abril: Algèria anuncia el seu suport al procés de preparació del referèndum saharaui. Alhora es convoca una vaga general pel Front Islàmic de Salvació (FIS).
26 de maig: Hassan II i Chadli Benyedid es reuneixen a Algèria per tractar el tema del referèndum al Sàhara.
Juny: tensions a Algèria, es suspenen les primeres eleccions democràtiques a Algèria.
17 de juny: VIII Congrés del Front Polisario en el qual s’aboga per la unitat nacional.
20 de juny: el VIII Congrés aprova la constitució del futur estat saharaui. Consagra el multipartidisme, llibertats fonamentals. La democràcia, l’economia de mercat i un sector públic fort. Aquesta constitució serà provisional fins a ser aprovada pel primer congrés que es celebri després del referèndum, després s’haurà de refrendar per la població saharaui. La RASD passarà a dir-se República Saharaui Democràtica i Social.
Juliol: continuen els disturbis a Algèria.
4 juliol: el rei Joan Carles I i Felipe González firmen a Rabat l’acord d’Amistat i Cooperació.
4-5 d’agost: l’aviació marroquina bombardeja Tifariti i Miyec, aquest succés passa dues setmanes abans de l’inici del Pla de Pau de NNUU, a més es posen traves des del Marroc per la comunicació dels cascs blaus entre ells i pel desembarcament de material de la MINURSO.
21 d’agost: Hassan II accepta l’esperit i la lletra del Pla de Pau de l’ONU i l’OUA i s’oposa a l’aplicació en aquells moments de la resolució 690 de l’ONU. Rabat només acceptava que la consulta confirmés la marroquinitat del Sàhara occidental.
22 d’agost: el Front Polisario denuncia un nou atac del Marroc, en una operació que el Marroc denomina com de control de territori per perseguir grups armats de zones despoblades.
El Front Polisario manifesta que les seves forces no estan combatent als marroquins per tal de respectar la data del 6 de setembre però que si passada aquesta data l’ONU no recondueix la situació intervendran.
29 d’agost: el president d’Algèria en una entrevista amb Hassan II manifesta el seu suport al Pla de Pau de NNUU.
6 de setembre: comença el alto el foc tant per part del Marroc com per als saharauis.
12 de setembre: el Parlament Europeu aprova una resolució en la qual s’assenyala que el Marroc posa traves incompatibles amb l’esperit i la lletra del Pla de Pau.
23 de setembre: segona Marxa Verda.
26 desetembre: Hassan II està de visita als EUA i el president Bush li demana el seu suport per aconseguir la pau a Orient Pròxim, importància del Marroc dins els plans internacionals dels EUA.
13 octobre: membres del partit democràtic i republicà presenten al Congrés dels EUA una resolució en la que es demana que es prenguin les mesures necessàries per tal de garantir que el Consell de Seguretat de l’ONU adopti una acció ferma davant qualsevol fracàs o intent de retardament del Pla de Pau al Sàhara. El Marroc està obstaculitzant l’aplicació del Pla de Pau. Els nord-americans passen a ser els primers valedors de la legal·litat internacional davant el Marroc, país al qual només donarà suport França.
Espanya: en públic, el govern espanyol estava obligat a manifestar neutralitat i, en privat, era obertament favorable a un referèndum en el qual el Marroc obtingués la victòria, ja que la victòria del Polisario seria l’inici d’un procés desestabilitzador al Marroc que podria acabar en mans d’una junta militar amb marcades tendències nacionalistes.
Davant la situació de contínues vulneracions de l’alto el foc i de violacions dels Drets Humans per part del Marroc, la resposta del legislatiu espanyol va ser el silenci.
25 d’octubre: militars espanyols que havien servit al Sàhara van elaborar un manifest on es criticava la política del govern en el Sàhara i l’abandonament d’aquest poble després de l’entrega al Marroc en 1975, afirmant que Espanya, com expotència colonitzadora tenia encara una responsabilitat moral i històrica en els procés descolonitzador del Sàhara Occidental.
En altres declaracions es criticava la política de venda d’armes al Marroc i l’entrega de saharauis al govern de Hassan II així com les declaracions de l’ambaixador a Rabat les quals apostaven per la victòria del Marroc al referèndum.
20 de desembre: Pérez de Cuéllar s’alia amb Rabat presentat per ser aprovat pel Consell de Seguretat amb el suport de França i els Estats Units un informe que contempla l’ampliació del cens espanyol de 1974.
El Consell de Seguretat no aprova aquest informe i en nomena com a secretari general Butros-Gali per elaborar un altre informe. Aquest candidat no és desitjat pel Polisario, en la seva designació intervé activament França.
27 de desembre: a les eleccions algerianes guanya el FIS en la primera volta, però es consideren que els islamistes han fet trampes.
| Inicio | Tornar Índex Dades |
16 de gener: a Algèria la junta militar escull com a nou president Mohamed Budial que havia viscut exiliat al Marroc i es refreden les relacions amb el Polisario i amb els saharauis.
18 de gener: crida al secretari general Butros-Gali perquè asseguri la protecció dels civils saharuis a les zones ocupades.
28 de gener: la direcció de l’FLN dimiteix. Atemptats i repressió a Algèria.
14 de febrer: el Parlament Europeu atura els fons d’ajut financer al Marroc, a causa de la manca de respecte pels Drets Humans i el bloqueig al Pla de Pau al Sàhara. Com a conseqüència, es congelen les negociacions sobre l’acord pesquer amb l’UE.
9 abril: Mohamed Abdelaziz és rebut per Felipe González com a màxim dirigent d’un partit polític i no com a president de la RASD a la que Espanya no reconeix.
4 de maig: el ministre de defensa espanyol, visita el Marroc per negociar noves vendes d’armament Parlamentaris del PSOE, PP, PNV, EE, CDS i CiU expressen la seva preocupació per les obstruccions al Pla de Pau i demanen la pressió del Consell de Seguretat.
27 de juny: el Marroc reconeix les seves fronteres amb Algèria i ratifica els acords signats en juny de 1972.
11 d’agost: s’anuncia que Butros-Gali intenta substituir el referèndum per la negociació directa entre les parts.
16 d’agost: es confirma l’ajut d’Algèria al Front Polisario i a la causa saharaui.
29 d’octubre: Repressió a les zones ocupades pel Marroc. El Parlament Europeu aprova una resolució condemnant els fets i la violència de la policia.
27 de maig: el Parlament Europeu aprova una resolució en què s’assenyala que les desaparicions i detencions clandestines continuen produint-se al Marroc. Durant els darrers quinze anys s’afirma que han desaparegut 1000 saharauis i es demana al govern marroquí el seu alliberament.
19 de setembre: nou govern saharui.
25 octubre: l’ambaixadora dels EUA davant l’ONU, Madeleine Albright, condemna l’actitud marroquina ja que en la reunió entre el Polisario i el Marroc a Nova York, el Marroc integra a la seva comissió dos desertors del Polisario. A continuació la premsa marroquina assenyala els EUA com a principals valedors del Front Polisario.
6 de desembre: el Polisario sol·licita al
govern francès que organitzi una trobada amb el Marroc en sòl
francès.
| Inicio | Tornar Índex Dades |
18 de gener: el Front Polisario fa una crida a Butros-Gali perquè desplegui la policia de la MINURSO per garantir la seguretat dels civils saharauis.
4 de febrer: Mohamed Abdelaziz parla davant dels experts en Defensa del Congrés nord-americà exposant la fase “sumament perillosa” que travessa el procés de pau. Si aquest fracassa, Abdelaziz declara que existirà un perillós vuit polític i diplomàtic a la zona.
24 de març: el president Aznar declara en una visita al Marroc que el referèndum ha de realitzar-se el més aviat possible i salvaguardant els interessos marroquins. El responsable internacional de l’executiva del PP declara que “el Polisario ha perdut la guerra i s’ha d’entendre”.
15 d’abril: reunió a Marrakech per signar l’acord del GATT, recolzat pel Fons Monetari Internacional. Cent vint-i-tres països presents en el que se suposa que és un suport financer de fet al posicionament marroquí.
29 maig: el Marroc i el Front Polisario envien les seves llistes de votants a l’ONU.
30 de maig: un nou informe d’Amnistia Internacional assenyala que les desaparicions arbitràries continuen produint-se al Marroc, i que la situació dels drets humans al país magrebí continua igual que l’any anterior, tot i que el Marroc va declarar que es repararien les situacions de violació dels dddrets humans.
1 de juny: segons la MINURSO s’inicien les tasques d’identificació.
30 de juny: comença a Argel la construcció del gaseoducte que atravessarà el Marroc i l’estret de Gibraltar i s’especula amb les seves conseqüències polítiques.
8 de juliol: segons l’Organització Marroquína de Drets Humans existeixen uns 330 presos polítics dels quals uns 15 no reconeixen la marroquinitat del Sàhara. Segons Hassan II tots els presos polítics serien alliberats amb excepció dels que no reconeguessin la marroquinitat del Sàhara.
12 de juliol: nou informe de Butros-Gali al Consell de Seguretat en el qual es declara la cooperació del Polisario i deixa constància de les obstruccions del Marroc, ara amb el pretext de la identificació de votants i la presència de representants de l’OUA que a partir d’aquest moments, l’ONU haurà de presentar com a observadors propis.
18 de juliol: al Marroc, el Consell Consultiu de Drets Humans demana al Rei que la amnistia anunciada el 8 de juliol inclogués els marroquins exiliats a Espanya a més dels exiliats a d’altres països i els actuals 420 exiliats a l’interior.
27 de juliol: la representació a França del Polisario fa un crida perquè centenars de presos saharauis es beneficïin de l’amnistia anunciada pel rei.
24 d’agost: l’ametrallament d’un hotel a Algèria perpetrat per un marroquí i dos algerians, el cap dels quals va ser entrenat a França i que va causar la mort de dos espanyols, provoca un greu incident entre el Marroc i Algèria que afecta al sector turístic espanyol.
28 agost: s’inicia el procés d’identificació de votants.
14 de setembre: el Marroc demana a l’UE que redueixi a la meitat la seva pesca. Comença el conflicte pel renovament de l’acord pesquer que causarà setmanes de tensió amb greus pèrdues econòmiques. S’interpreta com a pressió sobre Espanya en relació amb el Sàhara.
20 setembre: l’UE respon a Rabat mantenint les captures europees en aigües considerades marroquines que engloben el banc pesquer canari-saharià. L’acord de pesca signat el 1992 té vigència per quatre anys, però inclou una revisió a la meitat d’aquest plaç. El Marroc vol prohibir un tipus de xarxa, però això és un pretext amb el que es retarda la renovació de les llicències.
1 octubre: 700 vaixells pesquers europeus, majoritàriament andalusos, tornen als seus ports d’origen per les pressions marroquines.
3 octubre: Brusel·les pressiona Rabat per a que renovi les llicències de pesca als 700 pesquers europeus, sinó hi haurà sancions per part de l’UE al Marroc.
13 octubre: el Marroc concedeix les llicències a 448 vaixells espanyols que segons el ministre d’agricultura, Pesca i Alimentació tenen validesa fins 1998.
25 de novembre: comença a Algèria un viatge de Butros-Gali per visitar les parts en conflicte. Liamin Zerual li reitera el ferm suport algerià al “Pla d’Arrenjament”, com l’anomena l’ONU.
29 de novembre: visita a Rabat de Butros-Gali. Entrevista amb Hassan II i d’altres polítics, el Marroc afirma el seu compromís amb el Pla de Pau.
14 de desembre: Butros-Gali informa el Consell de
Seguretat del seu viatge. Cita la petició saharaui de negociar amb
el contrari però no recomana que la petició s’accepti. Constata
la lentitud i les dificultats del procés d’identificació.
| Inicio | Tornar Índex Dades |
5 de febrer: el president de la RASD viatja als EUA per entrevistar-se amb alts funcionaris de la MINURSO. A Madrid assenyala com a fals que Hassan II garanteixi la seguretat al Magrib. La posició d’Algèria no ha sofert cap modificació ja que ha incorporat l’autodeterminació a la seva pròpia filosofia. Sobre els atemptats a Algèria assenyala que entre els saharauis no existeix integrisme islàmic. Els saharauis es consideren “com a mususlmans, pertanyents a una cultura islàmica, però les seves característiques pròpies fan que practiquin un Islam tolerant”.
15 de març: arriba Hassan II en visita oficial als EUA, pretén oferir la seva mediació al conflicte de l’Orient Mitjà. Després de l’entrevista, Clinton destaca el seu paper en el fre de l’islamisme.
4 de juny: una delegació del Consell de Seguretat de l’ONU inicia a Rabat una gira pels països de la regió per tractar d’accelerar el procés d’identificació de votants previ al referèndum.
5 de juny: a Argel, el ministre d’exteriors Mohamed Salah Dembre assenyala que el problema del Sàhara és típic d’una descolonització, iI indica que en el moment de la votació les tropes del Polisario hauran de ser acantonades en territori del Sàhara occidental, no d’Algèria.
21 de juny: la justícia militar marroquí condemna a 15 i 20 anys de presó, aproximadament, als vuit saharauis menors de 21 anys que es van manifestar a El Aaiun, demanant la independència del Sàhara occidental. El Polisario ho pren com a símbol de la impotència de l’ONU per protegir la població i com a protesta es retira del procés identificador.
29 de juny: l’ambaixador dels EUA, Marc Ginsberg, visita la ministre marroquina de Drets Humans per expressar-li la seva sorpresa per la condemna dels 8 saharauis i el ministre publica una nota considerant la possibilitat que se’ls anul·li la sentència.
30 de juny: la comissió dels EUA davant l’ONU declara que “la paciència del Consell i els recursos dels Estats membres. Tenen els seus límits”, “Ni nosaltres ni les NNUU poden continuar fent malbé recursos en operacions per les quals no podem veure la fi”.
9 de juliol: el rei Hassan II rebaixa la pena dels vuit saharauis a un any de presó com a mesura de gràcia pel seu aniversari, el Polisario denuncia la detenció i l’assassinat de dos saharauis a El Aaiun.
13 de juliol: el Polisario torna al registre de votants després de rebre el suport de nombrosos països africans.
19 a 22 d’agost: se celebra el IX Congrés del Front Polisario en què es presenten tres condicions al Pla de Pau: aturar la invasió de marroquins, vigilant la frontera; protecció de ciutadans saharauis a la zona ocupada; i posar fi al bloqueig, permetent l’accés d’observadors i periodistes. Resulta reelegit Mohamed Abdelaziz com a seretari general i la secretaria general es redueix de 52 a 33 membres.
8 de setembre: el president de la RASD dóna a conèixer al seu nou govern. A més, nou informe de la MINURSO on es proposa l’ampliació del mandat de la MINURSO fins el 31 de gener de 1996.
27 d’octubre: l’Associació de Familiars de Presos i Desapareguts Saharauis (AFRADEPESA) denuncia una operació del Marroc en la que els sospitosos de simpatitzar amb el Polisario són expulsats de les ciutats, es substitueix els agents de l’Administració marroquina per d’altres arribats expressament i augmenten les detencions.
30 d’octubre: parlamentaris d’Holanda, Alemaya i Bèlgica paralitzen l’Acord d’Associació entre l’UE i el Marroc, rebutjant les concesions agrícoles al país Magribí així com l’acord de pesca.
7 de novembre: el PP aconsegueix que el Congrés espanyol rebutji unànimement l’Acord d’Associació de la UE amb el Marroc. Mantenen que les despeses que s’exigeixen al sector hortofrutícola espanyol són excessives.
8 de novembre: protestes a Itàlia, Grècia, Portugal i Irlanda s’uneixen a les anteriors contra l’Acord d’Associació UE-Marroc.
8 desembre: el Consell de Seguretat de l’ONU debat
intensament una nova proposta de Butros-Gali que donaria suport a les tesis
marroquines sobre els votants. Aquesta proposta es recolzada per França,
Estats Units i el Regne Unit, mentre que la Xina i els països no alineats
s’oposen. L’OUA dóna suport als saharauis i als algerians. Al final
no s’aprova la proposta. S'atura la identificació de votants per
absentar-se el Polisario com a pressió davant els palancs de l’ONU.
| Inicio | Tornar Índex Dades |
27 de febrer: es celebren els vint anys d’existència de la RASD. Abdelaziz sol·licita un altre cop negociar amb el Marroc. S’informa que als primers mesos de l’any els EUA i Butros-Gali van intentar en secret que existís un diàleg directe Marroc-Polisario, però no va tenir èxit.
29 de maig: el Consell de Seguretat aprova la resolució del Secretari General respecte al Sàhara occidental i el Pla d’arranjament queda oficialment paralitzat, a més, s’acorda reduir les forces militars de la MINURSO en un 20 %, però mantenint la vigilància per tal de fer aplicable l’alto el foc.
26 de juny: Abdelaziz s’entrevista amb Javier Rupérez de la Comissió d’Exteriors del Congrés i reitera el seu desig de negociar amb el Marroc.
10 de juliol: A la cimera de l’OUA, Abdelaziz nega que el Polisario reanudi hostilitats inmediatament, respectarà el termini de sis mesos donat per l’ONU.
17 d’agost: entrevista secreta a Ginebra entre el Polisario i el Marroc propiciada pels Estats Units. Les inversions marroquines al Sàhara ocupat ascendeixen a més de 3.000 milios de dòlars, però això no ha aconseguit erradicar el nacionalisme saharaui, a més això sobrecarrega l’economia marroquina.
22 d’octubre: entrevista secreta a Madrid entre Abdelaziz i Matutes.
24 d’octubre: nova divisió del Marroc en tres
grans regions. Amb això es tracta d’intentar integrar al Sàhara
occidental com una “autonomia” sota la corona marroquina.
23-28 d'abril: James Baker III i el Representant Especial interí del Secretari General de les Nacions Unides, fan una visita exploratòria al Marroc (Rabat), on es reuneixen amb el rei Hassan II i el govern de Sr. Abdellatif Filali, a Algèria, a Mauritània i a Tindouf. Totes aquestes reunions es duen a terme al més alt nivell.
11-10 de juny: reunió al més alt nivell a Londres, a proposició del secretari General de les Nacions Unides, de totes les parts implicades en aquest conflicte (Front Polisari, el Marroc, Algèria i Mauritània). Presentació de les conclusions de la visita de l'enviat personal del Secretari General de les Nacions Unides (James Baker III).
23 de juny: comencen a Lisboa converses directes entre el Regne del Marroc i el Front Polisari. Aquesta reunió no constitueix una conferencia internacional de pau. Algèria i Mauritània, en qualitat d'observadors, hauran de rebre tota la informació referent a aquestes converses.
19-20 de juliol: nova reunió entre totes les parts (Algèria i Mauritània incloses) a Londres (veure S/1997/882, annex I).
29-30 d'agost: tercera reunió directa entre les parts amb la presència d'Algèria i Mauritània. S'arriba a un acord en qüestions relacionades amb el confinament de les forces marroquines i del Front POLISARI i de la posada en llibertat de presoners de guerra i de presos i detinguts polítics saharians (veure S/1997/882, annex II).
14-16 de setembre: quarta ronda de reunions a Houston, Texas. Acord respecte el codi de conducta per la campanya del Referèndum i algunes qüestions relatives al procés d'identificació (veure S/1997/882, annex III).
13 de novembre: un informe del Secretari General de les Nacions Unides (S/1997/882), presenta el cronograma previst per la implementació del Pla de pau. En aquest informe es poden trobar tots els acords a que van arribar les parts durant les converses de l'any 1997.
3 de desembre: reanudació del procés d'identificació en l'Aaiun - al Territori del Sàhara Occidental - i al campament Smara en la zona de Tindouf (Algèria meridional).
finals de gener: es proposa programar per començaments de febrer la identificació del primer grup de persones es van presentar durant les jornades de convocació de integrants de les agrupacions tribals H41, H61 y J51/52 en l'Aaiun i Dakhla.
maig de 1998: la MINURSO va identificar un total de 13.811 persones que sol·licitaven participar al referèndum.
29 de maig: El Representant Especial del Secretari General de les Nacions Unides es va entrevistar amb l'Alta Comissionada de les Nacions Unides pels Refugiats a Ginebra,
1-2 de juny: El Representant Especial del Secretari General de les Nacions Unides es va entrevistar amb el Ministre d'Estat i de l'Interior, Sr. Driss Basri, i amb el Primer Ministre del Marroc, Sr. Abderrahmane Youssoufi a Rabat.
3 de juny: El Representant Especial del Secretari General de les Nacions Unides es va entrevistar amb el Coordinador del Front POLISARI amb la MINURSO, Sr. M'Hamed Khaddad a la zona de Tindouf, en Algèria.
25 de juny: els observadors marroquins aturen les sessions d'identificació al centre Zouerate (Mauritània), alegant que alguns sol·licitants que havien anat a aquell centre havien traslladat la seva residència dels campaments de refugiats de Tindouf a Mauritània. Durant tot el procés d'identificació dels grups tribals H41, H61 y J51/52, es presenten milers de persones que no han estat convocades provocant l'obstaculització del procés i les protestes del Front POLISARI.
6 de juliol: el nombre total de persones identificades des de 1994 (amb la posterior reanudació del procés al 1997) era de 135.667.
2 de setembre: la Comissió d'Identificació havia entrevistat a un total de 147.350 sol·licitants, entre ells, 60.112 durant la primera etapa del procés, agost de 1994 i desembre de 1995, i 87.238 des de que es va reanudar el procés.
17-24 d'octubre: la delegació de les Nacions Unides va presentar al Govern del Marroc i al Front POLISARI els protocols sobre la identificació d'aquells sol·licitants membres dels grups tribals H-41, H-61 y J-51/52 que volien presentar-se individualment, i sobre els procediments d'apel·lació, així com un memoràndum relatiu a les activitats de l'ACNUR.
7-16 de novembre: el Secretari General de les Nacions Unides visita el Marroc i Mauritània, on s'entrevista amb els dos governs.
29 de novembre al 2 de desembre: el Secretari General de les Nacions Unides s'entrevista amb les autoritats algerianes i amb representants del Front POLISARI.
15 de juny: reanudació de les operacions d'identificació en un centre situat Al Aaiun, al Territori, i en un altre centre situat en el campament de Smara, en la zona de Tindouf.
15 de juliol: publicació de la primera llista provisional de votants.
28 d'agost: el nombre total de persones identificades des del 28 d'agost de 1994 era de 149.577.
13 de setembre: la Resolució 1263 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (S/RES/1263) reitera el dret d'apel·lació de totes les persones (79.000), però adverteix que el procés d'apel·lació no pot derivar en un nou procés d'identificació.
30 de desembre: la MINURSO finalitza
el procés d'identificació de les agrupacions tribals H41, H61
i J51/52 després d'entrevistar a 51.220. El nombre total de persones
identificades a aquestes alçades del procés es de 198.469.
28 de juny: Segona reunió entre les parts celebrada sota els auspicis de l'Enviat Personal del Secretari General de les Nacions Unides a Londres. Les consideracions de les parts es poden trobar en l'Informe del Secretari General del 12 de juliol (S/2000/683).
20-21 de juliol: reunions tècniques de les parts a Ginebra (Suïssa). En aquesta reunió es van analitzar qüestions relacionades amb el procés d'apel·lació, els presoners de guerra i els detinguts polítics, i l'aplicació de mesures de foment de la confiança pel retorn del refugiats saharauis. Per veure més detall vegeu S/2000/1029.
28 de setembre: Tercera reunió
entre les parts celebrada a Berlín. Les consideracions d'aquesta reunió
es troben en l'Informe del Secretari General S/2000/1029.
5 de març: dos avions de la Reial Força Aèria del Marroc penetren en la zona restringida del vols. El Regne del Marroc diu que ha estat un error.
15 de març: les autoritats militars del Marroc comuniquen a la MINURSO la intenció de començarà a construir (el 25 de març) una carretera asfaltada en l'angle suroccidental del Sàhara Occidental que arribaria fins a la ciutat mauritana de Nouadhibou. El Representant Especial del Secretari General de les Nacions avisa a les autoritats marroquines que aquest fet por violar l'Acord d'Alto-el-foc.
25 de març: no hi ha senyals dels treballs de construcció de la carretera en qüestió.
5 de maig: l'Enviat Personal del SG, James Baker III, presenta a Alger l'"Acord Marc sobre l'Estatut del Sàhara Occidental" (S/2001/613, annex I).
15 de maig: el Marroc comença la construcció de la carretera. Davant les queixes de la MINURSO i diversos Estats les obres són aturades immediatament
22 de maig: el president algerià Bouteflika envia un Memoràndum al Secretari General de les Nacions Unides amb les observacions d'Algèria a l'acord marc (S/2001/613, annex II).
31 de maig: a Houston, el Coordinador del Front Polisari amb la Minurso diu que qualsevol opció que no sigui la independència suposa la integració al Marroc, rebutja l 'acord marc i fa públiques les seves propostes per continuar amb el Pla d'Arranjament (S/2001/613, annex IV).
20 de juny: publicació de l'Informe del Secretari General de les Nacions Unides S/2001/613, el qual es fa un descripció acurada del decurs de les negociacions portades a terme en els dos últims anys.
| Inicio | Tornar Índex Dades |