L'Islam, tan proper com desconegut

L'Islam al món

L'Islam constitueix, juntament amb el cristianisme i el judaisme, una de les tres grans religions monoteistes del món. Es calcula que en l'actualitat professen l'Islam uns 1.200 milions de persones repartides pels cinc continents. Això significa que una de cada cinc persones al món profesa la religió de l'Islam en qualsevol de les seves interpretacions.

No s'ha de confondre el terme musulmà amb el d'àrab. El poble àrab existia molt abans de l'Islam, format per tribus que habitaven la Península Aràbiga. La conversió progressiva d'aquestes tribus a l'Islam va contribuir a l'enfortiment de la seva organització política i a l'expansió del poble àrab per la regió del Magrib i l'Orient Mitjà, però coexistint en aquells moments (i encara avui) amb àrabs d'altres religions (cristians i jueus, fonamentalment) i amb d'altres pobles (imazighen -berebers-, perses, kurds, cultures de l'Àfrica Negra i d'altres).

El musulmà és aquella persona que profesa voluntàriament la fe de l'Islam, i entre els musulmans només el 15 % són àrabs. Els musulmans estan presents en tots els pobles de la terra, des del nord d'Àfrica i l'Àfrica subsahariana, a Europa (especialment Alemanya, Bòsnia i França), passant per Nova Zelanda, Índia, Brasil, etc. Són de destacar els més de 50 milions de musulmans a la Xina i els més de 150 milions a Indonèsia.

A Espanya, es calcula que la població de religió musulmana supera el mig milió de persones, sense comptar les persones immigrades no reconegudes legalment. Aquesta dada converteix l'Islam en la segona religió amb major nombre de creients dins l'Estat, després del cristianisme catòlic. Entre aquests es troben ciutadans/es de Ceuta i Melilla, musulmans espanyols conversos i, en nombre creixent, persones immigrades.

Orígens de l'Islam

De les tres grans religions monoteistes del món, l'Islam és la que va aparèixer més tard, concretament al segle VII. Per al seu profeta, Muhammad (freqüentment traduït com Mahoma), no es tractava d'una nova religió sinó de la continuació i perfecció de l'única religió revelada des dels inicis dels temps, la paraula de l'únic Allah (en àrab), el Yahvé jueu (paraula hebrea) o el Déu cristià (paraula d'orígen llatí). Muhammad es considera l'últim profeta enviat per Déu, després d'altres entre els quals destaquen Noé, Abraham, Moisés i Jesús.

A diferència del cristianisme aquests profetes són d'essència humana, és a dir, són missatgers de Déu, escollits per Déu per haver assolit la perfecció com a éssers humans, però no tenen cap condició divina. Així, molts musulmans consideren erroni i ofensiu l'apel·latiu "mahometans", ja que la seva adoració és envers Déu i no envers el seu profeta Muhammad, que sempre manté la condició humana.

Muhammad neix a La Meca (península aràbiga), cap a l´any 570. Coneix la pobresa de l´orfe i és criat pel seu oncle Abu Talib, que el va incorporar a les seves empreses caravaneres. Amb 25 anys millorarà la seva posició material com a resultat del seu matrimoni amb Khadiya, vídua d'un ric comerciant, per a qui havia estat treballant. Es creu que en alguna de les seves expedicions comercials a Síria i a La Meca, Muhammad va tenir contacte directe amb cristians i jueus, ja que li agradava reflexionar sobre afers religiosos.

A partir dels 40 anys, va començar a retirar-se periòdicament a meditar a les muntanyes i va ser allà on, segons la tradició, una nit la paraula de Déu li va ser revelada mitjançant l´arcàngel Gabriel. Les revelacions es repetirien i cap al 613 Muhammad va començar a predicar. Aquestes revelacions de Déu serien recollides després de la seva mort i agrupades en sures o capítols. La totalitat d´aquestes formen l´Alcorà, llibre sagrat dels musulmans dividit en 114 sures, cadascuna de les quals inclou multitud de versicles denominats aleies (més de 6.000).

En un començament, les predicacions de Muhammad foren rebutjades en La Meca, ciutat de pelegrinatge on en aquell moment predominava el politeisme. Finalment, la persecució provocà la seva emigració (Hègira) cap a la ciutat de Jathrib en l'any 622, primera ciutat que havia acceptat l'Islam i que des de llavors rep el nom de Medina (Medinaten Neby: "Ciutat del Profeta"). Aquesta, junt amb La Meca i d'altres, és considerada ciutat sagrada de l'Islam. L'emigració marca l'inici del calendari islàmic, també anomenat calendari de l'Hègira.

Muhammad va morir a Medina l'any 632 de l'era cristiana, any 11 de l'Hègira, havent assolit la conversió de moltes tribus àrabs a l'Islam, inclosa la ciutat de La Meca.

Pilars de l'Islam

Islam és una paraula àrab que significa "submissió" i fa referència a la completa submissió de la persona al Déu únic. El terme musulmà deriva de la paraula Islam i designa a la persona que es sotmet a Déu. Aquesta submissió es manifesta en cada activitat humana, però especialment en cinc actes, considerats un nivell més alt d'espiritualitat i que són compartits per totes les persones musulmanes. Constitueixen els cinc pilars de l'Islam:

  • La declaració de fe (Shahadah)

    Aquest pilar està basat en la shahadah, la declaració de fe amb la qual una persona es converteix a l´Islam:

    "No hi ha més Déu que Déu i Muhammad és el seu Profeta”.

    Per convertir-se a l'Islam, només cal recitar aquesta frase dient primer "Testifico”, davant dos membres d´aquesta religió. A la religió islàmica no hi ha sacerdots, ja que es considera que cap ésser humà pot interposar-se entre Déu i el seu adorador, i tothom pot ser l´Imam, és a dir, el director de l´oració. No obstant, amb el temps i la pràctica va anar sorgint un poderós grup d´erudits religiosos, anomenats Ulemes ( els "cultivats"), que venen a detentar, més o menys, el mateix tipus d´autoritat en qüestions religioses que els clergues a Europa occidental.

    Els musulmans creuen que Al·là ("Déu") és totpoderós i l´únic creador del món. No té ni fills ni filles i, per tant, la seva religió no accepta a Jesús com a fill de Déu, tot i que sí creu en els profetes i els seus missatges. Muhammad fou l´últim profeta i també el més gran. La paraula de Déu, enviada a través seu, servirà de guia als homes des de la seva època fins al dia del Judici Final

  • L´oració (Salah)

    Per a un musulmà, l´oració és el deure més important de la seva vida religiosa, doncs és mitjançant ella com dóna gràcies a Déu per la seva existència i per tot el que posseeix.

    Hi ha dos tipus d´oració:

    • L'oració privada: que es pot portar a terme en qualsevol moment
    • L'oració pública: que té lloc cinc cops al dia.

    La primera es celebra poc després de despuntar el dia, quan el muetzí desperta els creients amb la crida de "L´oració és millor que dormir". Les altres quatre oracions tenen lloc al migdia, a mitja tarda, després de la posta del sol i a primera hora de la nit. A cadascuna d´aquestes hores el muetzí puja al minaret (torre de la mesquita) i des d´allà crida als creients a l´oració dient :

    Déu és el més gran
    Testifico que no hi ha més Déu que Déu
    Testifico que Muhammad és el seu profeta
    Veniu a pregar
    Veniu a la salvació Déu és el més gran.
    No hi ha més Déu que Déu.

    Abans de pregar els fidels es rentaran la cara, les mans i els braços fins el colze, i també els peus fins els turmells (si no realitzen aquest ritual no obtindran cap benefici de les seves oracions). Amb aquestes ablucions pretenen purificar el cos, de la mateixa manera que l´oració purifica l´ànima, fent-lo digne de Déu a través de la neteja. Després, es treuran les sabates i començaran l´oració mirant en direcció a La Meca.

    Quant a les dones, no els és permès pregar amb els homes, sinó que a la mesquita han d'amagar-se de la seva vista, col·locant-se als corredors o darrera dels paravents.

    Si un musulmà no pot acudir a la mesquita a les hores de les oracions públiques, pot pregar a soles, però al menys una vegada a la setmana (els divendres al migdia) ha d´acudir a la mesquita. Aquell dia i a aquella hora, a més de l´oració comunitària, hi ha un sermó pronunciat per un predicador, que moltes vegades és el mateix Imam, i en el que es parla de qüestions d´interès públic.

  • L'impost alcorànic (Zakah)

    Consisteix en la donació obligatòria d´una part dels guanys anuals (antigament, una desena part) a la caixa de la comunitat musulmana, destinada a atendre les necessitats dels pobres. Generalment, els musulmans realitzen aquesta donació a la fi del Ramadà.

  • El dejuni (Sawm)

    Els musulmans han de dejunar durant el mes del Ramadà, el nové mes de l´any islàmic, en el que Déu es va revelar per primera vegada a Muhammad.

    En aquest mes tothom, excepte els infants, les persones malaltes i les que es troben en viatges llargs, han de dejunar durant les hores de sol. També és prohibit fumar i mantenir relacions sexuals, ja que res pot entrar en el cos.

    Així, poc abans d'apuntar el dia, els desperta la crida del muetzí o el soroll d´un tambor, per a que puguin menjar alguna cosa, doncs des del moment en el que hi ha llum suficient per distingir "un fil blanc d´un de negre”, i fins a la posta de sol, no poden menjar ni beure absolutament res.

    Es considera que el dejuni, de la mateixa manera que l´oració, apropa l´home a Déu, recordant-li que hi ha coses més importants que el menjar i la beguda, a més de fer-los comprendre i compartir els patiments dels pobres.Com el calendari islàmic és un calendari lunar, el Ramadà no cau sempre a la mateixa època de l´any: unes vegades es realitza a l'estiu, altres a l'hivern i altres a la primavera o a la tardor.

  • La peregrinació (Hayy)

    La peregrinació té lloc en el mes del Dhul´ Hidja, dos mesos després del Ramadà. Segons la tradició els musulmans han de fer, al menys un cop a la vida, el viatge sant fins a la ciutat on Muhammad va rebre les primeres revelacions, La Meca.

    Allà es reuneixen musulmans de diferents països, tots vestits de la mateixa manera i realitzant els mateixos actes de devoció, com a recordatori que tots som iguals davant Déu.

    Una vegada a La Meca, els pelegrins visiten la Kaaba que, segons la tradició, fou l'altar edificat per Abraham i Isaac per ordre de Déu. Posteriorment es va construir La Meca al voltant per, a continuació, envoltar-la al seu torn de terra sagrada. La Kaaba està coberta per una tela negra decorada amb franges daurades i amb versicles de l´Alcorà brodats. A la cantonada sud-est, al costat de la porta, es troba la Pedra Negra, que ha estat adorada pels creients des de molt abans que Muhammad fundés l´Islam. Després de visitar els llocs sagrats de La Meca, la peregrinació arriba a la seva fi durant el dècim dia, en el que s´ofereix a Déu un animal en sacrifici, normalment una cabra o un xai.

Recursos Recomanats

Calendari Islàmic

Els musulmans tenen un calendari basat en el cicle de la lluna, que sol tenir uns 10 o 11 dies menys que el calendari gregorià (calendari cristià). Això comporta que tots els mesos siguin de 29 o 30 dies.
A més, comencen a contar els anys a partir de l'emigració de Muhammad a Medina a l'any 622 de l'era cristiana .

Per saber la diferència d'anys que hi ha entre els dos calendaris existeix un sistema de càlcul molt senzill: es resta 622 de l'any del calendari cristià i el resultat es divideix per 0,97.

Per exemple, per saber l'any que correspon al 2004 en el món islàmic, l'operació seria:
2004 - 622 = 1382
1382 : 0,97 = 1424
1424 és l'any del calendari de l'Hègira que correspon a l'any 2004 del calendari gregorià.

Celebracions Destacades

  • La Festa del Xai

    Festa Major del calendari lunar islàmic que commemora el dia en què Abraham, quan estava a punt de sacrificar el seu fill per encàrrec d'Al·là, rep en l´últim moment l´ordre de canviar-lo per un xai.

    Els musulmans es vesteixen amb les seves millors robes i viuen aquesta festa tant a les seves cases com a les mesquites, on reciten uns versicles que només es canten durant les dues festes anuals i els enterraments. Finalment, es celebra un dinar en què es sacrifica un xai i es conviden mútuament.

  • El Ramadà

    El mes de Ramadà és el nové mes de l’any lunar islàmic. Aquest període està destinat a celebrar el record de la revelació a Muhammad dels passatges de l'Alcorà. El dejuni consisteix en no prendre cap aliment sòlid ni beguda, des que clareja el dia fins la posta de sol. A més, també s´ha d´abstenir de fumar i de realitzar qualsevol acte sexual durant el dia, al llarg d´aquest període que dura uns 30 dies aproximadament.

    L'enfermetat, els viatges i diferents tipus d'incapacitats alliberen d´aquest precepte. El Ramadà és una prova d´autodomini, paciència i compassió, a més d´acomplir una important funció de cohesió social.

Branques de L'Islam

Com en d'altres religions, dins l'Islam es reconeixen diferents corrents. Les principals branques són la sunní i la xií, que sorgiren molt tempranament arran els conflictes sobre la successió del profeta després de la seva mort en l'any 632. Per als sunnís, els successors havien de ser els més capaços, "els quatre califes ben orientats" que havien rebut les ensenyances del profeta recollides en la Sunna (Abu Bakr, Umar, Uzman i Ali), mentre que per als xiís l'únic legítim successor és Ali, cosí i gendre del profeta, donada la seva consaguinitat amb aquest.

Les seves diferències han arribat fins a l'actualitat i es centren sobretot en els procediments d'interpretació dels textos sagrats.

  • Islam sunní

    Es regeix per les interpretacions que els ulemes fan de les fonts sagrades de l'Islam (l'Alcorà i la Sunna), a partir d'un estudi aprofundit d'aquestes i el seu coneixement del hadit (costum).

  • Islam xií

    Atorga molta importància als coneixements transmesos oralment entre algunes persones escollides, els mol·làs, figura d'autoritat religiosa mitjancera entre la persona i Déu, la paraula dels quals preval per damunt de qualsevol altra lectura de les fonts sagrades. Entre els mol·làs, alguns detenten una autoritat especial per a la interpretació de la Xara, els anomenats aiatol·làs (signe de Déu). Per als xiís, els Imam, Mol·là i Aiatol·là són infalibles en les seves interpretacions i actuen com a transmissors de tots els coneixements islàmics.

    Els xiís consideren sagrats determinats llocs relacionats amb la vida del gendre del profeta i la seva família, molts d'ells ubicats a l'actual Iraq. Després del gendre de Muhammad, veneren una successió d'imams que, tanmateix, s'interromp bruscament en l'imam setè (segons la branca minoritària) o en l'imam dotzè (segons la branca majoritària). Es tracta de l'imam ocult que tornarà a la fi dels temps per salvar els fidels el dia del judici final. Mantenen d'altres diferències respecte l'Islam sunní com el culte als morts, la veneració dels màrtirs, la reducció de les oracions a tres al dia, etc.

Actualment, el 90% de les persones musulmanes són sunnís, però els xiís són majoria en països com Iraq i en l'Iran, on protagonitzaren la revolució islàmica encapçalada per l'aiatol·là Khomeyni, l'any 1979. Existeixen d'altres branques més minoritàries (kharigís...) i, fins i tot, dins cadascuna d'aquestes corrents trobem diferents escoles i corrents (ismailís, wahabís, salafís, alauís...). No obstant això, els elements substancials de l'Islam no difereixen de l'una a l'altra, com són els pilars de l'Islam i la unitat de l'Umma (comunitat islàmica).

Legislació islàmica

El terme àrab Islam significa submissió. Més enllà dels ritus, la persona musulmana ha de mostrar la seva submissió a Déu en tots els actes de la vida: en la vida familiar, en el treball, en les relacions de veïnatge, en l'alimentació, etc.

En vida del profeta, aquest proporcionava les respostes sobre els dilemes que li plantejava la comunitat. Després de la mort de Muhammad, es fixà per escrit la Revelació recitada per Déu al profeta en l'Alcorà i, posteriorment, es redacta la Sunna (Tradició), una recopilació de les lliçons del profeta, allò que el profeta va dir, fer o aprovar davant diferents situacions.

Per als musulmans, Muhammad és un ésser humà (no té condició divina), però entre aquests és l'escollit per Déu en ser el més perfecte dels éssers humans. Per tant, els seus actes serveixen d'exemple i guia per a tota la comunitat musulmana.

Aquests dos textos, l'Alcorà i la Sunna, són considerades les fonts sagrades de l'Islamd'ells emanen els principis i normes que regulen la vida de la persona i la comunitat musulmana, la Xara o Dret Islàmic

Les legislacions i reglamentacions de les societats islàmiques sorgeixen de les interpretacions dels textos sagrats (iytihad) i els dictàmens (fatwa) que elaboren les persones amb autoritat religiosa. A nivell legislatiu, actualment la seva elaboració sol estar a càrrec de comissions formades per autoritats religioses (els ulemes, els mol·làs, els aiatol·làs,...) i autoritats científiques (metges, economistes, juristes...).

Al contrari de la Xara, que emana de la revelació divina i de l'exemple de Muhammad, per la qual cosa es considera que assoleix la perfecció; les interpretacions i dictàmens es troben sota la influència de les cultures i creences autòctones (cas de l'ablació, la condemna a lapidació, etc.) i situacions d'autoritats religioses al servei d'uns determinats poders polítics.

Per tant, cal distingir allò que es considera inherent a l'Islam del que és específic de cada Estat.

El Yihad

Es tracta d'un dels conceptes controvertits de l'Islam. Moltes vegades yihad, terme àrab masculí, s'enuncia erròniament en femení i es tradueix com a "Guerra Santa", quan la paraula àrab per "guerra" és harb. Yihad significa literalment "esforç" i es refereix a l'esforç que la persona musulmana ha de fer per no apartar-se del que considera la seva autenticitat: la seva submissió a Déu. Aquest yihad és un deure de la persona musulmana i pot suposar lluita interior i també lluita exterior, esforç per millorar les pròpies condicions de vida o esforç per resistir les agressions a l'Islam.

La paraula àrab Islam significa "submissió" i comparteix l'arrel amb la paraula salam que significa "pau". L'Alcorà, en diversos versicles, descarta la coacció com a forma de conversió ja que l'Islam s'expandirà per la seva pròpia evidència. De fet, en molts països musulmans o de majoria musulmana hi ha hagut convivència entre religions al llarg dels segles, des de l'Al·Andalus hispànic fins al Marroc actual.

Igualment, s'han de relativitzar alguns mites sobre el Islam, com el concepte d'Umma (comunitat musulmana): la seva unicitat pot ser interpretada en un nivell espiritual, reflex de la unicitat de Déu, i no obligatòriament ha de traduir-se en el nivell polític amb la creació d'un únic Estat.

L'Islam en essència no és ni més ni menys extremista o dominador que d'altres religions. Termes com "integrisme" o "fonamentalisme", van sorgir per denominar diferents extremismes en el catolicisme i el protestantisme, respectivament, essent el seu orígen alié al món islàmic (Bramon, 2001). Les fonts sagrades de l'Islam s'han de llegir en el context històric que es van generar i comptar que són factors polítics i socials els que poden convertir-los en instruments de dominació.

Islam o Islamisme

En un anàlisi realitzat als anys noranta sobre manuals educatius, l'especialista en el món musulmán Gema Martín (Ros, 1998) denuncia:

"(...), los Manuales cuando tienen que describir procesos políticos y sociales en el mundo musulmán, lejos de utilizar el análisis sociológico, político, histórico, se limitan a explicarlos como manifestaciones de religiosidad extrema. Parece como si lo que ocurriera en el mundo musulmán se debiese al determinismo de su condición islámica, entendida ésta como inmovilista, retrasada, fanática... y, por supuesto, culturalmente incompatible con nuestro modelo occidental. Así, el fenómeno del islamismo, o mal llamado fundamentalismo islámico, es reducido a un irracional fanatismo religioso sin que se consideren en ningún momento las causas de su emergencia y extensión entre las poblaciones musulmanas y lo que realmente significa hoy día para esas sociedades. De la misma manera el terrorismo y la guerra cuando están implicados en ellos los musulmanes son explicados como consecuencia del islam y no como resultado de circunstancias socioeconómicas y políticas precisas."

Una barreja de desconeixement i prejudici en l'apropament al món musulmà, pot haver provocat la situació actual en la que alguns teoritzen sobre el "xoc de civilitzacions" i s'estén la sensació de por i rebuig envers tot allò que tingui a veure amb l'islam.

Què és l'islamisme? Quins són els seus orígens? Com es desenvolupa? Quines són les arrels de l'islamisme extremista?

Religió i Societat

Al llarg dels segles, la religió ha estat un factor clau per a la construcció política i cultural de moltes societats, fet especialment patent en el cas de la regió mediterrània, on neixen les tres grans religions monoteístes del món: el judaisme, el cristianisme i l'islam.

En aquestes comunitats, la religió alimentarà les seves tradicions, organitzarà el seu sistema de valors, influirà en els comportaments i, més enllà de la cultura, la relació entre les autoritats religioses i les autoritats civils serà constant.

Malgrat aquesta influència, a l'hora d'explicar una situació o procés social determinat, l'anàlisi mai no pot reduir-se a un únic factor, sinó que han de considerar-se les múltiples dimensions d'un fenomen social: religió, però també economia, cultura, política, història, demografia, etc.

L'islamisme és una ideologia sorgida com a resposta davant el deteriorament social, econòmic i polític, viscut al llarg dels últims segles. Constitueix una de les respostes generades en un esforç continuat pel canvi en el món musulmà per emergir d'una situació progressivament deteriorada.

Islam no és Islamisme

Com totes les religions, l'islam propugna un ideal d'ésser humà i de societat, arribant a plantejar un dret islàmic (xara). En ocasions, les fonts sagrades de l'Islam especifiquen elements molt concrets d'organització social (per exemple, el deure del zakat o impost islàmic) però la majoria de situacions requereixen que les persones realitzin un esforç d'interpretació (iytihad) per tal d'adaptar-se als dilemes canviants que es plantegen contínuament en una comunitat.

Aquestes interpretacions s'han anat realitzant al llarg de la història, a càrrec de persones amb autoritat religiosa, donant lloc a diferents corrents dins l'Islam. Si ens fixem en els Estats que es declaren musulmans, trobem diferències significatives en les seves legislacions, l'organització política o la vinculació entre poders religiosos i poders civils. En cada país, s'aprecia la influència de la seva cultura, dels seus poders polítics, de la seva història. En definitiva, la religió no predetermina la societat, tampoc en el cas de l'Islam ni del món musulmà.

A l'hora d'apropar-se al món musulmà, cal distingir entre dimensió religiosa i dimensió política

  • Islam

    Una religió. Els seguidors de l'Islam es denominen musulmans -persones que professen la fe de l'islam-.

  • Islamisme

    Moviment polític que cerca en la religió de l'Islam les respostes als problemes que es plantegen en una societat. Els seguidors d'aquest moviment polític s'anomenen islamistes.

L'Islamisme és una opció política, com ho és en altres països la democràcia cristiana o el sionisme. Aquest moviment coexisteix dins del món musulmà amb d'altres opcions polítiques com són, principalment, el nacionalisme, el socialisme i el liberalisme.

L'Islamisme es tradueix en partits polítics islamistes que, des de l'element comú que "l'Islam és la solució", presenten objectius i estratègies diverses. També existeixen grups armats islamistes però no tots els moviments islamistes utilitzen la violència per assolir els seus objectius. En aquest sentit, la diversitat de l'islamisme és equivalent a la d'altres opcions polítiques.

Sovint s'utilitzen els termes "fonamentalista" o "integrista", per referir-se a l'islamisme polític extremista. Dolors Bramon assenyala que aquests termes són aliens al món islàmic: "(...) el terme fonamentalisme prové de l'àmbit protestant -sobretot dels Estats Units- dels primers anys del segle XX i s'aplicà als partidaris d'una interpretació literal i d'una absoluta inarrància de l'Escriptura, per oposició a les tendències modernes i racionalistes del protestantisme liberal. El terme integrisme, al seu torn, és el nom aplicat dins del catolicisme al moviment ultraconservador encapçalat pel bisbe francès Marcel Lefèbvre, suspès a divinis pel papa Pau VI l'any 1976 i excomunicat per Joan Pau II l'any 1988, i que morí el 1991 havent deixat un grup de seguidors."

Actualment, l'islamisme ha pres el protagonisme del conflicte al que abans fèiem referència, junt amb les intervencions bèl·liques i el militarisme dels EUA i els seus aliats. Però en la majoria d'ocasions les aparicions en els mitjans de comunicació es refereixen a l'islamisme extremista de caràcter violent i poques vegades a la situació de l'islamisme moderat. En aquest sentit, cal remarcar que no són l'Islam ni l'Islamisme els que amenacen la convivència, sinó els extremismes doctrinaris de tota mena, es fonamentin en la religió, l'economia, la raça, la nació...

Aparició i Expansió de  l'Islamisme

Un moviment present des d'inicis del segle XX

Són múltiples els factors que han contribuït a l'aparició i expansió de l'islamisme. Aquest moviment polític i social ja és present a inicis del segle XX entre els moviments que, dins del món musulmà, lluiten pel seu resorgiment i contra la colonització duta a terme per diversos països europeus. L'opció islamista presenta la religió de l'islam com a element aglutinador, que proporciona una identitat compartida, evocant els temps d'enfortiment i expansió del món musulmà arran la predicació del profeta en els origens de l'islam.

L'Associació de Germans Musulmans serà la primera organització, formalment constituida, d'aquest moviment polític. Fou fundada a Egipte l'any 1928, liderada pel mestre d'escola Hasan al-Banna. Al llarg del segle XX, expandirà la seva àrea d'influència per tot l'Orient Pròxim i l'Orient Mitjà, principalment a través de les missions alfabetitzadores del panarabisme, que portaren gran nombre de mestres a les escoles del Magrib i el Msir. Molts dels plantejaments islamistes foren gestats pels ideòlegs d'aquesta organització.

Al 1941 sorgeix a l'Índia una altra associació, la Jamat Islami, que amb plantejaments ideològics similars, tindrà gran influència en els moviments islamistes de la regió asiàtica.

Les independències i la repressió de l'islamisme

Els moviments islamistes lluitaran contra el colonialisme, però són els moviments nacionalistes els que prenen força i protagonitzen les independències en la regió àrab. El discurs d'aquests posava l'èmfasi en la recuperació de la dignitat nacional, però integrant l'islam com element fonamental de la seva identitat.

Dins el nacionalisme àrab, Gamal Abdel Nasser serà una de les màximes figures. Aquest militar egipci participarà en el derrocament al 1952 del rei Faruk i, en 1954, es convertirà en president de l'Egipte. Durant el seu mandat, que s'estén fins a la seva mort l'any 1970, Egipte assolirà la independència definitiva del colonitzador britànic i l'hegemonia en el món àrab. En el context de la Guerra Freda, Nasser fou un dels màxims promotors del moviment de països no alineats i serà el gran precursor del panarabisme, moviment nacionalista que propugnava la unitat del món àrab.

Després de les independències es produeixen noves lluites en l'interior dels Estats entre les autoritats, siguin seculars o religioses, i aquells que els hi fan oposició, entre els quals es troben els moviments islamistes.

Així, governs tant diversos com el de Nasser a Egipte, el partit Baaz a Iraq, Kemal a Turquia o el règim del sha a Iran, portaran a terme una dura repressió que contribuirà decisivament a la radicalització d'aquests moviments.

Egipte, el govern de Nasser va prohibir l'Associació dels Germans Musulmans i va empresonar un dels seus màxims ideòlegs, Sayyid Qutb, qui finalment fou executat en 1966. La seva mort va repercutir en tot el món musulmà i va contribuir a estendre les seves posicions extremistes.

La sensació de "fracàs" en el món musulmà

Un cop assolida les independències, la població manté unes elevades expectatives de desenvolupament que s'aniran esgotant a mida que es succeeixen els governs nacionalistes, socialistes, liberals...

D'aquesta manera, el món musulmà anirà generant una sensació col·lectiva de fracàs respecte a la seva construcció nacional, que prové de les diferents vessants del seu desenvolupament econòmic, humà i polític.

  • Desenvolupament econòmic.
  • Desenvolupament humà.
  • Desenvolupament polític.

Desenvolupament econòmic

Els primers governs independents adoptaran un model econòmic que s'ha qualificat com a capitalisme d'Estat. Es cerca la industrialització de l'economia i el creixement econòmic, però amb tots els sistemes de producció en mans de l'Estat. D'aquesta manera, qui ocupa el poder polític disposa també del poder econòmic.

Al llarg dels anys 70, els governs sorgits de les independències van perdent credibilitat davant la població. Els espais de responsabilitat política estan ocupats per una minoria, que no representa ni defensa els interessos del conjunt de la població. Ja sigui una elit militar, una jerarquia religiosa, un clan tribal o un partit polític, la gestió econòmica apareix dominada per la corrupció, el nepotisme i l'amiguisme.

En el cas dels països exportadors de petroli, la riquesa obtinguda no repercuteix en la població i, tot el contrari, propicia l'enriquiment desmesurat d'una minoria, augmentant de manera ostensible les desigualtats socials. La recessió econòmica dels anys 80 posa de relleu com amplis sectors de la població es veuen marginats de l'economia.

Les polítiques desenvolupistes conduiran a un endeutament insostenible dels països i a una acusada dependència tecnològica d'Occident.

Amb la desintegració de l'URSS, el món musulmà entra de ple en l'economia neoliberal. Alguns autors assenyalen com la recent expansió islamista es desenvolupa en paral·lel a l'avenç del neoliberalisme. Davant la ideologia de la no ingerència de l'Estat en el domini econòmic i social més que per assegurar el creixement econòmic (la resta, tot queda en mans del Mercat, l'oferta i la demanda), el segon defensa la total intervenció de l'Estat en pro de la solidaritat i la igualtat. Mentre que el primer és la ideologia d'Occident (l'antic colonitzador) i de bona part de les classes dirigents dels països musulmans, el segon cala progressivament en la població desatesa.

Desenvolupament humà

La independència portarà grans expectatives de la població respecte a la superació de la pobresa i l'apropament als nivells de vida de l'Europa occidental.

En aquesta època, el món musulmà viu un gran canvi sociològic que es desenvoluparà de manera vertiginosa al llarg d'una sola generació. D'una banda, es produirà un gran creixement de la població i una emigració massiva del camp a la ciutat, fomentada pel suport a la industrialització en detriment de l'economia tradicional agrària. Però les ciutats no podran absorbir aquesta nova població, provocant greus problemes d'urbanisme amb l'aparició de barris de barraques (bidonvilles). A més, l'emigració deteriorarà l'estructura social i els llaços de solidaritat tradicionals, sustentats ambdós en la família i la comunitat.

D'altra banda, les exitoses campanyes d'alfabetització i escolarització donaran lloc a una gran quantitat de joves amb titulació acadèmica, que no podran accedir a un treball acord amb la seva qualificació.

La interacció de tots aquests factors provoca tota una generació de joves exclosos del sistema, que en el context d'un aparell estatal caracteritzat pel nepotisme i l'amiguisme, veuen l'Estat com un obstacle, que no treballen o treballen en precari, que ja no compten amb la solidaritat de la família i la comunitat que els proporcionava la societat tradicional, i que per la seva formació ja no volen tornar al camp ni desfer el camí que han iniciat.

Tota aquesta situació es manifestarà de forma virulenta als anys 80 amb la fallida del socialisme àrab i del model d'Estat protector, motivada per l'elevat deute extern, la caiguda del preu del petroli i la recessió econòmica. Als països del Magrib, masses populars sortiran al carrer al llarg de la dècada en les conegudes com a revoltes del pa o del cuscús.

Desenvolupament polític

El món musulmà assoleix la seva independència fonamentalment després de la segona Guerra Mundial. En aquell moment, tant la seva construcció nacional com les seves polítiques es veuran influenciades pel context internacional de Guerra Freda. Així, tot i la inicial proclamació de neutralitat (Conferència de Bandung, 1955), la majoria de països de la regió acabaren cedint a la pressió i inclinant-se envers un dels dos bàndols.

A més del fracàs polític en l'assoliment de cert desenvolupament econòmic i humà, el món àrab anirà acumulant una sensació de fracàs en l'assoliment de la seva independència del món Occidental, que s'expressa de manera virulenta en el desenvolupament del conflicte Israel-Palestina.

Des de la seva creació al 1947, el nou Estat d'Israel serà vist pels països àrabs com una força colonial i exògena, un país imposat pels antics colonitzadors que ve a estendre el control occidental sobre la regió després de les independències. Un dels factors més evidents d'aquest domini és el fet que en el moment de la seva creació, els oleoductes que transporten el petroli pèrsic a Occident quedaran sota el domini del nou Estat.

El conflicte Israel-Palestina implicarà tots els països àrabs de la regió. Les victòries militars d'Israel (especialment, en la Guerra dels Sis Dies al 1967), el suport econòmic i militar que rep per part dels antics colonitzadors i de la nova potència mundial, els EUA, i el seu triomf al consolidar-se com Estat fort dins la regió mentre no s'ha aconseguit la creació d'un Estat palestí, serà viscut com un dels grans fracassos de la història àrab contemporània.

Els islamistes faran una lectura religiosa del conflicte: el triomf d'Israel és el premi a una comunitat que es manté fidel a la seva religió, a diferència de la comunitat musulmana que ha abandonat la seva i s'ha venut als models estrangers, en clara referència al panarabisme i al socialisme.

L'Expansió Islamista

La crisi econòmica i social, junt amb el desgast que un cop arribats al poder pateixen les propostes nacionalistes, socialistes i liberalistes, obriran camí a l'opció islamista. La frustració de les expectatives i la sensació de fracàs que la població àrab anirà acumulant, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu, seran determinants en l'ampliació de la seva base social.

La primera expansió islamista es produí entre els anys 50 i 60, amb les missions alfabetitzadores impulsades pel panarabisme a l'Egipte, que portaren gran nombre de professors d'àrab per tota la regió del Magrib i el Misr. Aquests mestres havien estat formats en les grans universitats islàmiques i en les madrasses, i facilitaren l'expansió de les tesis dels Germans Musulmans que proposaven una islamització des d'avall, islamitzant primer la societat per després assolir el poder.

La crisi del petroli de 1973 va posar de relleu el poder del que disposava el món àrab en el joc internacional, desplaçant el lideratge d'Egipte a l'Aràbia Saudí. En aquest país, la monarquia saudí havia imposat una lectura reaccionària i conservadurista de l'Islam, adreçat únicament a la preservació de les tradicions i costums, sense plantejar reformes en l'àmbit polític.

Al 1979 un esdeveniment clau capgirarà l'escenari polític del món musulmà. A l'Iran, un moviment popular revolucionari derroca al xa (monarca) Mohammad Reza, tradicional aliat dels EUA, ascendint al poder el líder islamista Khomeini. Per als islamistes, aquesta victòria representava la prova que es podia respondre al laicisme i el materialisme amb l'espiritualitat, que a l'Estat se li podia oposar la Umma i que la xara era preferible a la democràcia. Per al món àrab en general, l'Iran de Khomeini representava la decidida voluntat antiimperialista i contra el conservadorisme prooccidental que tenia el seu màxim exponent en l'Aràbia Saudí.

Així, a aquest triomf islamista s'oposaren les monarquies conservadores del Golf Pèrsic, atrapades en la contradicció entre Islam, aplicació de la xara i ostentació d'una riquesa insultant davant la creixent misèria de molts països musulmans i dels seus emigrants a Europa. Però també trobà l'oposició dels EUA, que veien amenaçada la seva influència a la regió, i de l'URSS, que contemplava aquest triomf com una font de potencial desestabilització de les repúbliques soviètiques musulmanes frontereres amb l'Iran.

Aquesta coincidència d'interessos és un dels factors explicatius de la guerra Iraq-Iran (1980-1988), en la que Sadam Hussein, que volia ser el nou home fort de la regió, posà els soldats i el treball brut (inclosa la guerra química), els països àrabs exportadors de petroli subministraren el capital, i Occident i l'URSS, la tecnologia militar. Malgrat el desastre humanitari i econòmic que suposà l'enfrontament armat per ambdós països, aquesta guerra acomplí bona part dels seus objectius, donat que enfortí Sadam i, sobretot, frenà els propòsits d'expansió islamista de Khomeini.

En aquesta dècada convulsa dels 80, l'islamisme comença a tenir una presència notable com alternativa real a uns governs corruptes i autoritaris. Al Magrib, la recessió econòmica portarà al carrer a milers de joves que es veuen exclosos del sistema, en les conegudes com a revoltes del pa o del cuscús. Aquestes rebran els suport de les classes mitjanes i de certs àmbits professionals, que troben traves contínues en l'Estat clientelista i patrimonial. Hi ha una forta demanda de nous representats polítics i en alguns països l'islamisme apareix com l'única presència pública de canvi.

L'Islamisme com a Identitat

El moviment polític islamista manté un component identitari molt fort per als seus seguidors. En un context marcat, primer per l'ocupació estrangera i posteriorment per la sensació de fracàs continuat, l'islamisme obre la via a una identitat positiva i revaloritzada del món àrab a través de la religió, recordant que fou el poble escollit pel propi Déu per a l'última i definitiva revelació.

Davant el creixent deteriorament de la situació àrab al llarg del segle XX, els islamistes consoliden el seu discurs que l'Islam és la solució i defensen la tornada a la religió, evocant l'època de màxim esplendor àrab després de la predicació del Profeta. Els islamistes consideren que la conversió a l'Islam fou l'element aglutinador fonamental de tribus abans enfrontades, i l'espiritualitat, el factor diferencial que els enfortí i permeté el seu domini de la regió. L'èxit d'Israel, poble que es manté fidel i unit al voltant de la seva religió, apareix com a prova constant d'aquesta tesi.

No obstant, aquesta retorn a la religió no s'ha de confondre amb el conservadurisme ni amb la tornada a les formes de vida del segle VII. Pel contrari, l'islamisme destaca la necessitat d'innovació en el món musulmà a través de la iytihad, és a dir, la interpretació de les fonts sagrades de l'Islam que permeti trobar noves respostes als problemes actuals. Així, en els seus orígens, l'islamisme sorgeix com una ideologia de progrés, sent un dels moviments reformistes que dins del món musulmà treballen per a l'emancipació i la recuperació de la seva dignitat.

Actualment, l'islamisme es presenta com l'única ideologia pròpia del món musulmà, un cop esgotat el projecte panarabista i lluny dels models "importats" (patriotisme, liberalisme i socialisme) que consideren han conduït a l'actual època de corrupció i fracàs.

L'Islamisme com a xarxa de suport social

En el procés d'islamització des d'avall, el discurs islamista s'expandirà inicialment a través de l'acció social, que desenvoluparan des de les mesquites, especialment en els barris degradats i en les universitats. Es tracta de recuperar l'espai social, suplint les funcions de l'Estat allà on aquest no pot o no vol arribar-hi. Aquesta solidaritat s'estén des de l'organització als militants, creant un fort sentiment comunitari.

Dins les universitats, l'islamisme incrementarà la seva base social a través d'una àmplia xarxa que, a canvi de compromís religiós, proporciona els mitjans que l'estudiant mitjà o pobre no troba en les infraestructures universitàries: vivenda, menjar, vestit, classes de reforç, etc.

Mentrestant en els barris de barraques que envolten les ciutats, els islamistes han teixit també tot un tramat de serveis assistencials i educatius al voltant de la mesquita. A la dècada dels vuitanta, la recessió econòmica arribarà a uns països que no han aconseguit desenvolupar un sistema estatal sostenible de serveis assistencials i educatius.

L'efectivitat d'aquesta estratègia d'expansió es féu patent a Algèria a finals dels anys vuitanta. Al 1989, un fort terratrèmol va sacsejar la regió de Tipasa i en quaranta-vuit hores, els militants islamistes foren capaços de cobrir, exitosament, molts serveis que el govern, desbordat, no pogué afrontar.

Aquesta estratègia d'expansió a través de la solidaritat s'estén fins a l'actualitat. Així, algunes ONGs del món musulmà, sota l'aparença d'organització per al suport social o d'ajut humanitari, continuen l'expansió del discurs islamista, no sempre progressista. No obstant això, no tota acció social que es desenvolupa des de les mesquites ha d'entendre's com acció de proselitisme, ja que la religió de l'Islam integra aquests elements de solidaritat comunitària.

El paper d'Occident i dels governs de la regió

Des de les independències, els moviments islamistes han estat durament represaliats pels antics companys de lluita, davant l'oposició que representen al seu poder polític i econòmic. Els empresonaments, il·legalitzacions o eliminació física d'aquests adversaris han estat constants fins a l'actualitat, combinats amb intents d'apropament per part dels Governs a mida que els seus suports es desgastaven en l'exercici del poder. Aquesta repressió ha contribuït decisivament al creixement de les corrents extremistes dins l'islamisme.

No obstant això, l'avenç islamista comptà inicialment amb la discreta connivència d'alguns governs, que els veien com una força que podia restar suports als moviments d'esquerres, vistos aleshores com l'autèntica amenaça al seu poder. Aquest és el cas, especialment, de les universitats del Magrib, on els moviments islamistes desplaçaran als socialistes al llarg dels anys setanta utilitzant sobretot la seva xarxa de solidaritat, però també la violència física.

A més d'aquesta connivència dels governs, els moviments islamistes comptaren amb el suport econòmic de l'Aràbia Saudí, aliat occidental que volia estendre la seva influència a la regió i la seva visió conservadorista de l'Islam, i es veieren afavorits pel context internacional de Guerra Freda. Així, els EUA finançaren i entrenaren grups violents islamistes, amb l'objectiu de frenar el socialisme en el món musulmà.

Aquest suport es fa especialment patent en la Guerra d'Afganistan (1979-1989), en el que s'enfrontaren el govern laic afganès, d'orientació socialista, i islamistes reaccionaris, entre els quals es trobaven els talibans. Aquests islamistes radicals foren equipats pels EUA, finançats per l'Aràbia Saudí i entrenats al Paquistan. Autors com Ignasi Ramonet afirmen que en aquesta guerra es forja l'islamisme més extremista, l'islamisme que ha pres el protagonisme dels mitjans de comunicació occidental a través dels seus actes de terrorisme i ha eclipsat d'altres opcions islamistes de caire progressista. En efecte, en aquella guerra entren en contacte líders islamistes extremistes com el saudí Bin Laden, responsabilitzat de l'atac contra les Torres Bessones l'any 2001, o el xexé Shamil Basayev, responsabilitzat de la massacre de l'escola de Beslan.

Samir Anin denuncia que aquesta aliança entre els EUA i l'islamisme polític reaccionari, fou una forma de torpedejar els governs musulmans. Per aquest autor, es tractà d'una estratègia per evitar la independència de les regions musulmanes i disposar dels seus recursos. Així, es dóna la paradoxa que mentre es condemna el govern islamista de l'Iran i es presenta a l'islamisme com el nou enemic a combatre (després de la caiguda del comunisme), es manté l'aliança amb la monarquia retrògrada de l'Aràbia Saudí i es dóna suport a l'islamisme reaccionari de l'Afganistan, que s'està perllongant després de la caiguda dels talibans.

Però aquesta aliança amb l'islamisme reaccionari s'ha girat contra Occident. Són molts els autors que destaquen la contínua ingerència occidental en el món musulmà, com el principal detonant del terrorisme provinent d'aquestes regions contra EUA i Europa. Per aquests analistes, el suport d'Occident a governs corruptes per tal d'explotar els recursos naturals del territori musulmà, ha estat el factor clau que ha alimentat els grups terroristes, contradient la tesi d'un suposat "xoc de civilitzacions" o la presentació de la situació internacional com la lluita del Bé contra el Mal, o la democràcia contra la barbàrie. En definitiva, la Democràcia està lluny de semblar-se a la realitat de països musulmans aliats d'Occident.

Diferents Islamismes

És freqüent sentir parlar d'islamisme com un moviment polític unitari i sense fisures, que desemboca en la xarxa Al-Qaeda i té en Bin Laden el seu líder indiscutible. Aquest islamisme violent, repressiu i anti-occidental, que tanca el seu discurs en una lectura reaccionària de l'Islam, és només un dels extrems d'aquest moviment polític-social, en el que actualment podem trobar des de grups conservaduristes aliats amb un poder autoritari, a partits democràtics que participen en el sistema polític dels respectius països.

D'aquesta manera, actualment es troben diferents moviments polítics que tenen en l'Islam la referència última als seus plantejaments. En els seus extrems trobaríem:

  • d'una banda, un islamisme reformista, no reaccionari, amb propostes de canvi social que troben ressò entre una població decebuda dels governs anteriors, desencisada de les expectatives mai satisfetes, desitjosa d'alternatives als poders tradicionals i d'espais de participació que el moviment islamista representa;
  • de l'altra, un islamisme conservadorista, que limita els seus plantejaments al control de les conductes i comportaments de les persones, tant en l'àmbit públic com privat. Aquest islamisme no qüestiona l'ordre polític i econòmic establert, sinó que es centra en el domini de la societat mitjançant la repressió de qualsevol evolució. Freqüentment, aquest islamisme apareix aliat amb el poder, legitimant qualsevol de les seves decisions mentre respecti el seu control de les tradicions i costums.
  • finalment, un islamisme reaccionari, sorgit de la radicalització d'una part del moviment, que conjuga una lectura conservadorista de l'islam pel que fa a les costums i tradicions, amb una frontal aversió al món occidental per la seva continua ingerència en el món musulmà i el neocolonialisme.

Des d'un punt de vista polític, resulta del tot anecdòtic el fet que aquests posicionaments comparteixin la referència a l'Islam, ja que el seu projecte social és del tot enfrontat.

Mentrestant, la reducció de l'islamisme a les seves manifestacions reaccionàries i violentes, ha suposat la condemna de tots els moviments islamistes i, per extensió, de tot moviment que representi una molèstia als règims d'alguns països. Així, la lluita contra el terrorisme ha servit d'excusa a molts governs musulmans per prescindir del respecte als drets humans més elementals, promulgant lleis i mesures que permeten la repressió de tot tipus de moviment social. Aquesta estratègia obstaculitza l'evolució social que sorgeix del debat i la convivència de diferents perspectives, permetent el sosteniment de governs autoritaris, mentre es beneficien les postures més radicals, d'un i altre costat, inicialment minoritàries.

Islamisme en l'emigració

En l'actual context de globalització, l'islamisme ha deixat d'estar circumscrit a les fronteres del món musulmà. L'emigració ha expandit la base social dels diferents moviments islamistes, de caire polític-social, arreu del món però, a més, comença a aparèixer un islamisme diferent, de signe identitari, entre una part de l'emigració musulmana al món.

Es tracta d'un moviment social, molt minoritari, conformat per joves descendents d'immigrats musulmans (segones i posteriors generacions), que no se senten part del país dels seus pares però que tampoc són acceptats en el país on han nascut, que encara els percep com estrangers. Són persones desarrelades, que troben una identitat en el fet de ser musulmans i una comunitat en el concepte d'Umma. En aquest cas, l'opció per l'islamisme ve marcada no tant per un projecte polític, sinó com a reacció a l'exclusió social. Representa una nova vessant de l'Islamisme, de recent sorgiment, que encara pot ser abordada des de la lluita per la integració social.

Plantejaments Islamistes

Olivier Roy sintetitza la doctrina islamista en els següents plantejaments:

  • Consideren que en el món actual no existeix cap país amb un govern autènticament musulmà -a excepció de l'Iran per als xiís-. ja que o bé accepten espais laics o bé les seves pràctiques contradiuen allò que proclamen (cas de l'Aràbia Saudí). Aquesta acusació s'adreça tant a les autoritats civils de l'Estat com a les autoritats religioses (els ulemes), que amb la seva col·laboració amb l'Estat han contribuït al decliu del món musulmà.

  • En aquest sentit, rebutgen que l'estat islàmic es redueixi a l'aplicació de la xara (àmbit jurídic), sinó que l'Islam ha de regir tots els aspectes de l'Estat (economia, constitució, poder polític, etc.). Es tracta de tornar als temps del profeta, quan la religió ho definia tot. Rebutgen l'existència d'un espai laic.

  • Opten per una ruptura amb la societat contemporània que defineixen com època de la corrupció, que ha tornat a l'estat d'ignorància del període preislàmic (procés que en àrab anomenen yahiliya), abandonant el camí de la Revelació i allunyant-se de les ensenyances del profeta. Cal tornar a conquerir la societat per a l'Islam.

  • La soberania només correspon a Déu. Per tant rebutgen la democràcia occidental (poder emanat del poble) i també els governs autoritaris (la monarquia del sha a l'Iran, el govern militar a Síria, els partits únics d'Egipte i Algèria). Lluiten per conquerir el poder per a Déu. Un cop reconquerit el poder per a Ell, només caldrà que els bons musulmans deliberin entre ells per concretar les decisions polítiques. Els mitjans per conquerir el poder poden anar des de presentar la seva candidatura a les eleccions (cas d'Algèria) fins a la lluita armada (cas de l'organització egípcia Yihad).

  • L'organització islamista ha de correspondre al que serà l'organització de la societat musulmana.

    La comunitat de creients escull un cap que pren les decisions i és també guia espiritual. El seu poder està limitat en el fet que no pot innovar en matèria religiosa -està sotmès a les fonts sagrades de l'Islam- i que ha de consultar amb la comunitat. En l'Estat islàmic, un Emir escollit faria regnar la soberania de Déu, amb el suport d'una xura -comité de militants islamistes amb funció consultiva-. La doctrina islamista no concreta el procediment per a l'elecció de l'Emir i dels membres de la xura. Es considera que si la societat és veritablement musulmana no s'equivocarà en l'elecció. En la pràctica, a l'Iran s'han creat complexos mecanismes de designació que no han evitat els conflictes successoris després de la mort de l'aiatol·là Khomeyni.

  • Desconfien de les autoritats religioses i de la tradició a la que aquestes han donat lloc. Consideren que els ulemes s'han posat al servei de governants corruptes i proclamen el dret a la iytihad, per tal que aquesta no sigui un monopoli dels ulemes. Però la interpretació de les fonts sagrades requereix d'un profund coneixement d'aquestes, cosa que ha donat lloc a la formació de nous experts. De vegades, aquesta formació es realitza en institucions de prestigi reconegut, facilitant l'accés dels islamistes a càrrecs d'autoritat religiosa.

  • Els islamistes tracten de desenvolupar un sistema econòmic pròpiament islàmic, per tal de prescindir de les ideologies econòmiques d'orígen occidental -el capitalisme i el socialisme-. Intenten desenvolupar una economia islàmica per a l'Estat, que no es redueixi, com defensen els ulemes tradicionals, als actes individuals (llogar, vendre i comprar). Es tracta d'aplicar els criteris ètics de l'Islam al sistema fiscal, el sistema bancari, etc. Per a la població musulmana, aquest discurs islamista suposa una resposta a les injustícies generades pel sistema econòmic imperant i així, tot i que no s'han arribat a concretar alternatives viables, la menció a una economia islàmica contribueix a l'increment de la seva base social.

  • Consideren una obligació difondre el missatge islamista del moviment entre la família, el treball i l'entorn. En alguns grups, es tracta d'enfortir l'organització i reclutar més militants, mentre que en d'altres es busca la conversió religiosa que es considera portarà per sí mateixa al canvi polític.

  • Respecte a la dona, davant els ulemes tradicionals que defensen la seva reclusió en l'espai privat, els islamistes aposten per fer visible l'existència de la dona musulmana en els espais públics amb la utilització del vel, tot i que insisteixen en la separació de gèneres en els espais (escola, treball...). Entre les dones islamistes que exerceixen una professió (professores, metges, enginyeres...), el vel suposa una reafirmació de l'identitat i una militància que proporciona una presència pública notòria al moviment.

  • Accepten els progressos tecnològics i científics, que es consideren neutres tot i que provinguin del món occidental, i que posen al servei de l'Islam: mitjans de comunicació, estratègies de propaganda, etc.

A aquests plantejaments, en l'islamisme de caire extremista resulta clau el concepte de tafkir: es pot declarar infidel a un governant, encara que aquest es proclami musulmà, si la seva acció política no es correspon plenament amb aquesta religió. Així, es pot lluitar contra les autoritats civils, però també contra els ulemes, que els donen suport i contra la població que contradigui el seu discurs (intel·lectuals, dones, professionals...), tot i que es declarin musulmans. D'aquesta manera, els islamistes extremistes porten fins les últimes conseqüències la supremacia de la soberania de Déu (conquesta del poder per a Ell) per damunt la xara (que especifica la prohibició del yihad contra un altre musulmà) i l'obligació de la lluita (en les posicions extremistes, es considera infidel tot aquell que no duu a terme l'obligació del yihad).