ELS DRETS HUMANS
Què són els drets humans?
Les persones tenim una sèrie de drets només pel fet de néixer, independentment de la nostra posició econòmica, religió, sexe, orientació sexual, color de pell o nacionalitat. Aquests drets, que es coneixen com a Drets Humans, es caracteritzen per ser:
- Inalienables:
- Ningú no pot desposseir a una persona dels seus drets. Cap persona, ni Estat ni altra organització o ens, pot anul-lar, negar o negociar els drets fonamentals de cap persona.
- Inherents:
- Essencials i propis de la persona, no es pot concebre a la persona sense els seus drets.
- Universals:
- Són propis de totes les persones,en qualsevol lloc del món, independentment de la seva raça, sexe, llengua, religió, nacionalitat, capacitat econòmica, etc.
- Limitats:
- Els drets d'una persona arriben a només fins on comencen els drets de les altres persones.
- Inviolables:
- Si entenem que els drets humans són inherents a la persona, qualsevol persona, estat, organització, ... que vulneri o possi en perill l'exercici de qualsevol d'aquests drets està cometent un acte injust, que pot ser penat per la llei.
Aquests drets estan recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva resolució 217 A (III), el dia 10 de desembre de 1948.
Recursos Recomanats
Fonaments del concepte
Els Drets Humans, tal com els coneixem avui, neixen com reacció davant les barbaritats que va viure la humanitat durant la primera meitat del segle XX.
El context històric en el qual neix la Declaració Universal dels Drets Humans, al 1948, és precisament, el de l'horror davant les dimensions, crueltat i aberració de l'holocaust nazi que va afectar principalment a persones de religió jueva, però que també va tenir entre les seves víctimes a altres col·lectius (gitanos, lliurepensadores, comunistes). És precisament com reacció a aquests fets, que la comunitat internacional de l'època, és a dir, l'anterior als processos de descolonització, es va dotar de la Declaració Universal dels Drets Humans i va posar les bases per al posterior desenvolupament de tot el cos jurídic del Dret Internacional dels Drets Humans.
Recursos Recomanats
Evolució del concepte
Amb anterioritat a la DUDH ja s'havia iniciat el camí per al reconeixement de determinats drets i la progressiva extensió a totes les capes de la societat dels mateixos. L'evolució del concepte de drets humans ha de ser estudiat necessàriament des d'una perspectiva històrica i cultural (IEPALA). El transcurs de la història i l'evolució cultural han donat lloc a diferents formes de concebre els drets d'acord amb gènere, de la classe social, la cultura, etc.
Referències a la conceptualització de drets (entesa com la recerca dignitat de la persona) les trobem ja en l'Antiga Grècia, a Europa, en el codi Hammurabi en Mesopotàmia i en l'Antiga Xina. Aix í mateix, diferents estudis han demostrat que ja en l'Edat mitjana, la concepció dels drets de l'home va anar lligada a la lluita contra les prerrogatives de les monarquies absolutistas (materialització del concepte d'Estat absolut) i a favor dels drets dels homes com a individus i ciutadans.
és en aquest sentit que s'inicia i desenvolupa una legislació relativa als drets civils, al principi restringida als aristòcrates, i m és tard estenent-se a la resta de capes de la societat. Exemples d'aquesta evolució poden ser l'aparici ó de les cartes:
- Carta Magna
- Anglaterra, 1215
- Carta de Drets
- Anglaterra 1689
- Declaració de Drets del Bon Poble de Virginia
- Realitzada en l'estat de Virginia en 1776.
- Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà
- Realitzada a Franç a (com a conseqüència de la Revolució Francesa i de la revoluci ó social que va implicar).
- Declaració de Drets de 1791
- Promulgada als Estats Units.
Les Declaracions anteriors estableixen, com es pot observar, una llista de drets i llibertats fruit del proc és històric d'emancipaci ó colonial -en el cas dels Estats Units- i de canvi de paradigma polític i social en el cas francès. Si b é aquests drets i llibertats s'estableixen sobre el paper, el cercle de persones que podien gaudir d'ells era molt reduït. En ambdós casos es precisa la inexistència d'un sufragi universal (els textos fan refer ència a les potestats dels homes i no a les dones ni als seus drets i llibertats). Tampoc es pot passar per alt, la vig ència de l'esclavitud als Estats Units, que dintre del seu model de producció econòmica i d'estratificaci ó social incorporava a l'esclau com un ésser sense drets de cap tipus.
Amb aquestes Declaracions es van visualitzar tota una sèrie de drets, el desenvolupament conceptual dels quals evolucionarà fins l'aparici ó i aprovació, en 1948, de la Declaraci ó Universal dels Drets
El camí que va dur a la DUDH va desenvolupar de forma paral·lela altres àmbits lligats a la justícia i a la dignitat de la persones, que m és tard passaran a formar part del cos jurídic del Dret Internacional dels Drets Humans. En aquest sentit, al 1915 apareix el conveni contra la pr àctica de l'esclavitud i a partir de la primera d ècada del segle XX començ a a desenvolupar-se legislativament l' àmbit del dret laboral. Tamb é a principis del segle passat comencen a formular-se i aplicar-se normatives relacionades amb el Dret Internacional Humanitari, etc. Però és indubtable que la major fita en tota aquesta progressiva aparició de texts internacionals és la Declaració Universal dels Drets Humans.
Principis bàsics de la Declaració dels Drets Humans
La DUDH (Declaració Universal dels drets Humans) és una compilació de drets de les persones amb valor declaratiu. Al 1977, l'Assemblea General de Nacions Unides va establir en la seva resolució 32/130 sobre els drets humans, les següents qüestions:
- Tots els drets humans i llibertats fonamentals són indivisibles i interdependientes; igual atenció i urgent consideraci ó han de tenir la implementació, promoci ó i protecció tant dels drets civils i pol ítics com els drets econòmics, socials i culturals.
- La total realització dels drets civils i polítics sense gaudi dels drets econòmics, socials i culturals és impossible; la consecució d'un progr és durador en la implementació dels drets humans depèn de l'efectivitat i bondat de les pol ítiques nacionals i internacionals de desenvolupament econ òmic i social.
- Tots els drets i llibertats fonamentals de les persones humanes i dels pobles són inalienables
Encara que internacionalment s'admet la indivisibilidad, la interdependencia i tamb é la igualtat, o no supremacia, d'uns drets sobre uns altres, de forma que no es pot considerar que existeixen drets de primera o de segona classe, ni drets m és importants que uns altres, és habitual trobar distincions entre el que es denomina drets de primera, de segona i de tercera generació.
Aquesta classificació respon, en gran part, a la situaci ó política derivada de la Guerra Freda i que, en el bàndol occidental (capitalista), prioritzava precisament la consecució de drets civils i polítics (coneguts com drets de primera generació) sobre els drets econòmics, socials i culturals (reclamats pels països de l'òrbita comunista, i coneguts com drets de segona generació). Posteriorment, començ a a desenvolupar-se, durant la d ècada dels 70 i amb m és intensitat en les d ècades dels 80 i 90, una nova concepció i dimensió dels drets humans, lligats en aquest cas a dos fen òmens:
- el renaixement de la societat civil com impulsora de canvis socials, polítics i culturals.
- Cada cop es fa més evident que existeix una interdependència entre els problemes que assolen el món i tots els pobles que l'habitem, que es materialitza en diferents aspectes. Des del punt de vista econòmic, és patent l'existència i consolidaci ó d'un model econòmic basat en la internacionalització de l'economia (globalització) que t é efectes importants en tots els països que es materialitzen, entre altres elements, en palpables i aberrants desigualtats i tensions socials. Tamb é es fa evident l'existència d'una realitat complexa i interdependiente a nivell planetari. Per exemple, en el cas del medi ambient, allò que succeeix en l'Amazònia o amb la capa d'ozó ens afecta irremeiablement a tots.
En aquest context neixen els denominats "drets de la solidaritat o de tercera generaci ó", que poden ser entesos com respostes globals a problemes globals.
Tipologia de drets.
- Els drets civils i polítics
- prioritzen o consideren a la persona com titular d'aquests drets i llibertats. S'estableix doncs una titularitat individual. Totes les persones tenen aquests drets pel simple fet d'haver nascut. Els drets civils i pol ítics estableixen tamb é un límit d'actuació de l'Estat, el qual no els pot ni suspendre ni interferir en la seva realització, a excepció feta dels casos extrems com els estats d'emergència, d'excepció i de setge, tal com preveuen la majoria de texts constitucionals democràtics. Aquests drets pivoten entorn al valor de la llibertat de la persona i s'orienten cap a la seva protecció i potenciació com ciutadà actiu i implicat en la comunitat.
- Els drets econòmics, socials i culturals
emmarquen a l'individu en un context social, cultural i econòmic que no és tingut en compte pels drets civils i pol ítics. Igual que els drets civils i polítics, la titularitat dels DESC tamb é és individual.
L' ésser humà com a tal és, per naturalesa, un ésser social. La comunitat, la fam ília, el barri, etc, són alguns dels referents que les persones prenem, i de la relació amb el nostre entorn social es deriven tant obligacions com drets. Dintre dels DESC s'inclouen per exemple el dret al treball, a condicions de treball equitatives, dret al descans i al temps lliure. Tamb é s'inclou el dret a un nivell de vida adequat (alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica, serveis socials i Seguretat Social). En resum, s'estableixen i es reconeixen tota una sèrie de drets que, portats a terme, garantirien la vida en condicions de dignitat de les persones, aix í com el progr és social al que s'al·ludeix en el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans. Per la seva banda, si els drets civils i polítics enaltien el valor de la llibertat, els DESC enalteixen el valor de la igualtat.
Si en els drets civils i polítics una de les principals premisses era la no interferència de l'Estat, en el cas dels DESC, el paper de l'Estat ha de ser actiu, amb l'objectiu d'assegurar i protegir aquest tipus de drets. No obstant aix ò, en la majoria de les constitucions estatals, inclosa l'espanyola, els DESC s'incorporen dintre dels apartats anomenats programàtics. La Constitució Espanyola estableix que els DESC són drets progressius, és a dir, s'estableix la seva conveniència (es a dir, és desitjable la plena ocupació, l'habitatge per a tota la població, etc), no obstant això, no es poden establir mesures judicials ni mecanismes de compliment immediat, si aquests drets no es garanteixen. De forma que s'enuncien els drets però el seu compliment real queda postergat amb data indefinida. En aquest sentit, s'observa la important difer ència entre la protecció que reben els DESC i la que reben els drets civils i polítics. La protecci ó dels drets civils i polítics és una obligació dels estats, i es poden (i es deuen) emprendre mesures judicials en cas de no estar degudament garantits.
Tal com veurem m és endavant, en els mecanismes de protecci ó dels drets humans, aquelles mesures -tant de seguiment com de fiscalització de les violacions dels DESC- s ón molt menys rígides i m és laxes que aquelles referents als drets civils i polítics.
Arribats a aquest punt és interessant introduir la idea que els drets civils i polítics i els DESC no són excloents. Al contrari, la inexistència de drets civils i pol ítics posa en perill la dignitat de la persona tant o m és que la inexistència dels DESC.
- Els drets de la solidaritat
tamb é coneguts com drets col·lectius, dels pobles o de tercera generació, a diferència dels drets civils i polítics i dels DESC, es caracteritzen per:
- ésser de titularitat col·lectiva.
- no estar recollits en legislacions internacionals com un bloc diferenciat. D'aquesta forma, no existeix un Pacte Internacional dels Drets Col·lectius o de tercera generació equivalent al Pacte Internacional dels Drets Polítics i Socials, o al Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. L'al·lusió a aquest tipus de drets es pot trobar en diferents declaracions, pactes, etc, que pertoquen als drets de primera i segona generació.
- Enaltir el valor de la solidaritat.
Entre els drets de la solidaritat es troben: el dret al desenvolupament, al medi ambient, a l'autodeterminació dels pobles, a la pau, etc. En aquest sentit, l'enumeració dels drets que es poden considerar com de tercera generació és una qüestió que depèn dels criteris escollits i dels autors que sobre ells parlin. Alguns autors, per exemple, consideren l'assistència humanit ària com un dret de tercera generació.
Recursos Recomanats
Instruments de protecció a la persona
Tot i ser només una declaració, la Declaració Universal dels Drets Humans t é una base documental en la Carta de l'Organització de Nacions Unides. Aquesta Carta estableix entre els seus objectius prioritaris, i els de la comunitat internacional en general, el respecte, la defensa i la promoció dels drets humans.
Malgrat això, ni els mecanismes de protecció dels Drets Humans ni la concepció d'aquests mateixos drets estan exempts de crítiques.
Una de les crítiques de la DUDH és la relativa a la seva obligatorietat. Malgrat que la DUDH no cont é disposicions jur ídicament obligatòries, hem de tenir en compte algunes consideracions:
- La DUDH és un text que permet interpretar els objectius de la Carta de l'ONU en matèria de Drets Humans.
- Part de la DUDH enuncia el principi del respecte a la dignitat humana, que és un principi obligatori per a tots els estats comunitat internacional, siguin o no membres de les Nacions Unides.
- Bastants articles de la DUDH han generat el que en termes de Dret Internacional es coneix com "costum internacional". és a dir, obligacions que, a pesar de no estar recollides en cap document oficial, s'entén que formen part de les normes que han de seguir tots els Estats en el seu comportament.
Els Pactes Internacionals sorgeixen de la necessitat d'establir, més enllà del text programàtic que suposa la DUDH, uns acords que obliguin jurídicament al compliment de determinades clàusules de protecció i salvaguarda dels drets humans.
Malgrat la percepció d'aquesta necessitat de forma generalitzada, també és necessari precisar que l'elaboració dels Pactes Internacionals no va estar exempta de problemes. Això és evident si es considera que van ser necessaris 18 anys (del 48 al 66) per a elaborar l'articulat dels mateixos, i altres deu anys perquè aquests Pactes es consideressin en vigor.
Segons la pròpia ONU, paral·lelament a l'aprovació de la DUDH a l'any 48 ja es treballava en l'elaboració d'un tractat internacional que obligués al seu compliment. No obstant això, va ser impossible adoptar un únic text davant les diferències ideològiques existents en el si de la comunitat internacional de l'època (Guerra Freda). Finalment, i per a fer possible un acord, es van adoptar dos textos que es convertirien en:
Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics . Adoptat i obert a la signatura, ratificació i adhesió per l'Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 2200 A (XXI), el 16 de desembre de 1966. Entrada en vigor: 23 de març de 1976.
Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Polítics. Adoptat i obert a la signatura, ratificació i adhesió per l'Assemblea General en la seva resolució 2200 A (XXI), el 16 de desembre de 1966. Entrada en vigor: 3 de gener de 1976.
La decisió d'adoptar dos tractats es va portar a terme durant les sessions de treball l'any 1953. Finalment, en 1966 els dos tractats internacionals van ser aprovats, gaireb é 18 anys després d'iniciar-se la seva elaboració. Això és un senyal inequívoc de les discrepàncies i competència existents entre els països respecte al tema a tractar. Al seu torn, el fet de trigar 10 anys a entrar en vigor, visualitza les dificultats en l'establiment d'un quòrum mínim (35 estats devien ratificar o adherir-se als Pactes) per a l'entrada en funcionament dels tractas.
La tasca d'elaboració de l'articulat d'ambdós pactes es va veure complicada per molts factors. Existia, segons Nacions Unides, el problema de la definició dels diferents drets, i sobretot, per decidir quins eren tan fonamentals com per ser inclosos en els documents. Si b é semblava existir unanimitat quant a la necessitat de reconèixer l'existència dels drets humans, les diferències ideol ògiques, socials, econòmiques i polítiques entre els diversos estats es van fer evidents.
Entre les diferències m és evidents per a la consecució d'un tractat jurídic internacional en matèria de drets humans podem situar, de forma rellevant, l'existència d'importants controvèrsies ideològiques. En aquest sentit tant la DUDH com els Pactes Internacionals són paradigmes d'aquesta problemàtica. En 1948 la majoria dels estats del món són occidentals (recordem que el procés de descolonización, veritable esperó per a l'increment numèric de la societat internacional no es porta a terme fins la dècada dels 60). Aquests estats, excepció feta dels estats socialistes del moment, van privilegiar els drets civils i polítics sobre els econòmics, socials i culturals.
En aquest sentit, és important precisar que els Drets Humans, en moltes ocasions, han estat tillats de falsament universals. Aquesta opció, defensada per nombrosos estats post-colonials i grups de defensa i protecció dels Drets Humans, posa l'accent en el caràcter occidental d'instruments bàsics com, per exemple, la Declaració Universal (1948). En la realització i aprovació de la qual no van participar ni organitzacions no governamentals ni una gran quantitat d'estats que existeixen en l'actualitat (bàsicament africans i asiàtics), els quals en aquella època eren colònies i, per tant, no tenien dret legal a decidir, ni a integrar o discutir els seus propis punts de vista. D'aquesta forma, valors relacionats amb la comunitat o sobre els deures dels individuus (no només drets) provinents de societats / cultures africanes no es van tenir en compte en la Declaració Universal i van haver de desenvolupar-se a través d'altres instruments. Aquest és el cas de la Declaració Africana dels Drets Humans i dels Pobles, realitzada en 1982. Ara bé, tampoc aquest desenvolupament ha estat exempt de crítiques. Segons Amnistia Internacional "La Carta Africana es diferencia de la Declaració i dels Pactes que conté una llarga llista de deures (articles 27, 28 i 29), entre els quals figuren alguns de sospitosa tradició repressiva, orientats a no comprometre la seguretat de l'Estat. En general, les cauteles que adornen molts dels articles podrien interpretar-se com una desconfianç a dels legisladors pel fet que puguin concedir-se tants drets sense cap limitació. Així, els drets d'associació (article 10), circulació (article 12) i participació en assumptes públics (article13), únicament podran exercir-se d'acord amb el que dicta la llei; les llibertats de consciència i de religió podran ser reprimides per motius d'ordre públic; i el dret de reunió (article 11) podrà ser limitat en interès de la seguretat nacional". Com veiem, la conceptualització dels drets humans com a valor universal és un procés encara viu i obert.
El procés de descolonización va comportar el sorgiment de nombrosos estats, principalment aàsia i àfrica. El posicionament d'aquests estats, més orientat a l'acceptació dels drets econòmics, socials i culturals, qüestió que xocava de ple amb la posició dels països occidentals, va provocar un increment de les discrepàncies i va impedir el consens entorn a la realització d'un únic text jurídic d' àmbit internacional. Així mateix, en aquest mateix plànol es va observar altre tipus de confrontació, aquella que implicava el xoc entre diverses concepcions no ja ideològiques sinó també culturals.
La pròpia concepció de l' ésser humà com a tal ha anat variant amb el temps, també ho han fet les concepcions d'home i dona. El temps, així com els costums i la cultura, són elements que permeten explicar què s'ent én per ser humà, així com que s'entén per home i dona, quina concepció del nen existeix, quins són els seus drets i obligacions formals, quins són els mecanismes de protecció als quals poden acudir o recórrer, quins són els drets que es violen, etc. D'aquesta forma, cada temps i cultura ens trasllada a concepcions dispars, a mecanismes de defensa diferents, etc. Això ens torna a plantejar el tema de la universalitat dels drets humans.
No obstant això, i malgrat ser un tema de debat, el reconeixement últim de l'existència dels drets humans ens remet a dues qüestions bàsiques: la igualtat de drets de totes les persones i la dignitat. Dues paraules, igualtat i dignitat, que estan en tot el rerefons del discurs dels drets humans i que són els seus eixos vertebradors.
Declaració dels Drets Humans
Preàmbul a la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides a la resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948.
Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,
Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença,
Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel_lió contra la tirania i l'opressió,
Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,
Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia,
Considerant que els Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,
Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d'aquest compromís,
L'Assemblea General
Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant I'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.
Articles de la Declaració Universal dels drets humans
ART.1: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
En el present article les paraules claus són llibertat i igualtat.
Respecte a la llibertat. Totes les persones tenim el dret a la llibertat.
Recordem que en èpoques passades, i en alguns llocs del planeta
en l'actualitat, algunes persones naixien esclaves (així succeïa
als Estats Units fins l'abolició de l'esclavitud en 1865) i en
l'actualitat es registren i denuncien modernes modalitats d'esclavitud,
tracta d'esclaus i el que en llenguatge de Nacions Unides es coneix
com 'pràctiques anàlogues a l'esclavitud’.
Internacionalment està prohibida l'esclavitud, aquesta prohibició es materialitza en diversos instruments, entre els quals ressalten: la pròpia DUDH (art 4), la Convenció sobre l'Esclavitud de 1926, la Convenció Suplementària sobre l'Abolició de l'Esclavitud, la Tracta d'Esclaus i les Institucions i Pràctiques Anàlogues a l'Esclavitud, de 1956, i el Conveni per a la repressió de la tracta de persones i de l'explotació de la prostitució aliena, de 1949.
Així mateix, des d'altre punt de vista, el relacionat amb l'exercici de la llibertat d'una persona, aquesta es troba contextualitzada tant per la nostra convivència amb altres persones, en comunitat, com per les responsabilitats, drets i deures inherents a la vida social.
Respecte a la igualtat. Totes les persones som iguals (cap persona
és superior a una altra, cap persona és inferior a una
altra) i d'aquest principi es deriva que tots tenim els mateixos drets.
El que implica, tal com s'assenyala en l'article 2, que no es pot exercir
una discriminació negativa d'acord amb la religió, color
de pell, sexe, tendències sexuals, etc de les persones, així
mateix és indistint la família en el si de la qual hàgim
nascut, la nostra condició econòmica, etc.
A més, no es farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania
Tal com assenyala Leah Levin, l'article ’es refereix a la no discriminació en aplicació de les disposicions de la Declaració’.
De forma gràfica, la DUDH ve a dir que formalment totes les persones vam partir de la mateixa graella de sortida en la nostra carrera per la vida, sense dreceres pel camí i sense primeres posicions en la línia de sortida.
Tenint en compte que les persones som lliures i iguals, la qual cosa implica no estar subjectes a cap tipus de discriminació, a més se'ns deu garantir el dret a la vida, a la nostra pròpia llibertat i a la seguretat. En aquest sentit, es deu precisar la importància del paper de l'Estat com forma política gairebé planetàriament estesa així com el paper de la societat civil. És l'Estat o la institució competent l'encarregada de garantir la vida, la llibertat i la seguretat dels seus ciutadans. I això no justifica o no deu ser acceptat com motiu de justificació per a emprar mètodes repressius que limitin o anul·lin les llibertats o drets dels quals vam gaudir pel sol fet de ser éssers humans. Per la seva banda , la societat civil pot actuar com lobby en relació a l'Estat vigilant les seves accions i denunciant-les en cas d'incompliment.
Tal com s'ha assenyalat anteriorment, l'esclavitud ha estat una pràctica històricament documentada que es va portar a terme en gran part de les cultures conegudes. Internacionalment està prohibida l'esclavitud, aquesta prohibició es materialitza en diversos instruments, entre els quals ressalten: la pròpia DUDH (art 4), la Convenció sobre l'Esclavitud de 1926, la Convenció Suplementària sobre l'Abolició de l'Esclavitud, la Tracta d'Esclaus i les Institucions i Pràctiques Anàlogues a l'Esclavitud, de 1956, i el Conveni per a la repressió de la tracta de persones i de l'explotació de la prostitució aliena, de 1949. Però malgrat aquests tractats internacionals, se segueixen detectant casos de tracta de dones i nens que s'assimilen a l'esclavitud, casos de servitud i multitud de modalitats modernes d'esclavitud com, per exemple, les formes servils de matrimoni.
¿Què s'entén per tortura? La Convenció contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Inhumanes i Degradants, entén per tortura:
‘ tot acte pel qual s'infligeixin intencionadament a una persona dolors o sofriments greus, ja siguin físics o mentals, amb la finalitat d'obtenir d'ella o d'un tercer informació o una confessió, de castigar-la per un acte que hagi comès, o se sospiti que ha comès, o d'intimidar o coaccionar a aquesta persona o a unes altres, o per qualsevol raó basada en qualsevol tipus de discriminació, quan dits dolors o sofriments siguin infligits per un funcionari públic o altra persona en l'exercici de funcions públiques, a instigació seva, o amb el seu consentiment o aquiescència. No es consideraran tortures els dolors o sofriments que siguin conseqüència únicament de sancions legítimes, o que siguin inherents o incidentals a aquestes’.
Podeu consultar la informació sobre els països que han ratificat aquesta Convenció (i les reserves que han posat) i els quals no l'han ratificat.
¿Què és un tracte cruel, inhumà o degradant? Segons Leah Levin no existeix encara una definició d'aquesta expressió. Diferents organitzacions inclouen sota aquest paraigua explicatiu accions com: experiments biomèdics amb presos, mutilació genital i castració, reducció del règim alimentari, tancament en cel·les solitàries, utilització d'instruments que causin dolor, etc.
Malgrat l'existència d'instruments internacionals, cal destacar que es continuen registrant casos de tortura, en moltes ocasions portats a terme per les mateixes forces policials o de seguretat de l'estat. En alguns casos, tal com recull Amnistia Internacional, les tortures es produeixen per membres individuals.
Amb aquest article es reconeix que les persones, totes les persones –independentment de la seva nacionalitat, origen, etc- tenen personalitat jurídica. Això significa que totes les persones tenen drets legals, que els són reconeguts, que poden reclamar i que deuen ser respectats pels tribunals.
Amb aquest article es pretén donar cobertura legal a totes aquelles persones que vegin violats els seus drets fonamentals (aquells reconeguts per la llei del seu país o per la seva constitució). D'aquesta forma, les persones no queden, en cap cas i per cap raó, desprotegides.
El present article estableix una garantia legal fonamental de totes les persones (independentment de qui siguin, a què es dediquin, què hagin fet, etc). Aquesta garantia legal fonamental és la referida a la impossibilitat de ser detingut, pres i/o desterrat de forma arbitrària. Sent arbitrari, tal com diu Nacions Unides, ‘cap persona deu ser detinguda, presa ni desterrada si no existeix probabilitat que hagi comès algun delicte o si no se li ha seguit un procés judicial conforme a les normes establertes.
Aquest article completa a l'article anterior, i estableix altra garantia legal fonamental: la d'un procés just.A més s'estableixen dues característiques dels tribunals: la seva independència i imparcialitat. Dues característiques bàsiques a l'hora de portar a terme un procés just.
Amb aquest article es posa de manifest el dret a la intimitat, a l'honra i a la reputació. Qualsevol ingerència en els assumptes esmentats realitzada de forma il·legal suposa una agressió a aquests drets i és denunciable davant els tribunals.
- Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.
- Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.
- A pesar del reconeixement d'aquests drets, existeixen limitacions excepcionals al dret de circulació. Aquestes limitacions són:
- Article 4 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que diu: ‘En situacions excepcionals que posin en perill la vida de la nació i l'existència de la qual hagi estat proclamada oficialment, els Estats Parts en el present Pacte podran adoptar disposicions que, en la mesura estrictament limitada a les exigències de la situació, suspenguin les obligacions contretes en virtut d'aquest Pacte, sempre que tals disposicions no siguin incompatibles amb les altres obligacions que els imposa el dret internacional i no comportin discriminació alguna fundada únicament en motius de raça, color, sexe, idioma, religió o origen social’.
- Article 12 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. ‘Els drets abans esmentats no podran ser objecte de restriccions excepte quan aquestes es trobin previstes en la llei, siguin necessàries per a protegir la seguretat nacional, l'ordre públic, la salut o la moral públiques o els drets i llibertats de tercers, i siguin compatibles amb els altres drets reconeguts en el present Pacte’.
- Es pot prohibir la sortida d'una persona d'un país per a impedir que una persona acusada de càrrecs abandoni el país i no pugui ser jutjada
Cap de les excepcions anteriors, limitadores del dret de moviment, no deuen obeir a una decisió arbitrària ni ésser de caràcter permanent.
- En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n
- Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides
El dret a l'asil està subjecte a la interpretació dels estats ‘de recepció’. Són els estats els quals otorguen o no aquest estatus a les persones que ho demanden.
Es poden trobar instruments internacionals que regulen el dret a l'asil, per exemple, la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats, el Protocol d'aquesta Convenció, la Convenció Internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors migratoris i de les seves famílies, la Convenció per a reduir els casos de apatridia o la Convenció sobre l'Estatut dels Apàtrides. Podeu trobar més informació sobre les normes, convencions, pactes, protocols, etc, referents a les persones que busquen asil en la pàgina web de Nacions Unides sobre Instruments Internacionals de Drets Humans.
S'han realitzat nombroses denúncies, tant des de Nacions Unides com des de diferents ONG, sobre les pèssimes condicions de detenció de les persones que reclamen asil, així com de la necessitat d'establir mesures reals i pràctiques orientades a eliminar el racisme, la discriminació racial, etc, contra aquelles persones que no són nacionals, que busquen refugi i asil.
- Tota persona té dret a una nacionalitat.
- Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.
La nacionalitat li atorga a una persona un paraigües legal sota el qual emparar-se, per exemple, un estat ha de fer-se càrrec d'aquells dels seus nacionals que es troben fora del seu territori. La nacionalitat li atorga a una persona, a més d'una identitat, drets, llibertats i obligacions.
- Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.
- Nomes es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.
- La famÃlia és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.
En aquest article s'estableix el dret de totes les persones a elegir lliurement i amb el seu ple consentiment a la seva parella, casar-se i fundar una família. Aquest és un dels articles que més xoquen amb tradicions i pràctiques culturals que poden arribar a concertar matrimonis, celebrar matrimonis entre una menor (normalment) i un adult, etc, sense que els contraents estiguin habilitats per a això, hagin elegit lliurement o hagin donat el seu consentiment.
El dret a la propietat està contemplat tant en la DUDH com en diversos instruments del dret internacional humanitari. Tal com assenyala Leah Levy, aquest dret no es veu contemplat en cap dels Pactes Internacionals, degut bàsicament a les diferències ideològiques que enfrontaven als estats ‘capitalistes’ i als ‘comunistes’, ambdós amb concepcions oposades sobre la propietat.
La llibertat de pensament, de consciència i de religió es troben dintre de l'àmbit de les llibertats fonamentals. Segons Leah Levin aquestes llibertats no poden suspendre's ni tan sols durant els estats d'emergència.
Aquest article s'orienta a la defensa de la llibertat de premsa i també
a la llibertat d'expressió com individus. No obstant això, aquest
dret està subjecte a una sèrie de limitacions, expressades en el
Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. En aquest Pacte, en l'article
19 es diu que:
L'exercici del dret previst en el paràgraf 2 (llibertat d'expressió)
d'aquest article comporta deures i responsabilitats especials. Per consegüent,
pot estar subjecte a certes restriccions, que deuran, no obstant això,
estar expressament fixades per la llei i ser necessàries per a:
a) Assegurar el respecte als drets o a la reputació dels altres;
b) La protecció de la seguretat nacional, l'ordre públic o la salut
o la moral públiques.
A nivell internacional existeixen mecanismes de denúncia de les violacions
d'aquest article, però en molts llocs del món segueix violant-se
aquest dret.
- ota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
- Ningú no pot ser obligat a pertànyer a una associació
En les dictadures i en les democràcies formals se sol observar amb molta freqüència com es vulnera aquest dret. Limitant la llibertat de reunió o prohibint determinades associacions amb finalitats pacífiques.
- Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.
- Tota persona té dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país
- La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.
La voluntat del poble és la base de l'autoritat del poder públic; aquesta voluntat s'expressarà mitjançant eleccions autèntiques que hauran de celebrar-se periòdicament, per sufragi universal i igual i per vot secret o altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.
En aquest article es reconeix el dret de les persones a elegir lliurement i en unes eleccions lliures i netes als seus representants polítics, així com tenir accés en igualtat de condicions a la funció pública i expressar la seva opinió així com participar en l'esdevenir polític del país.
En aquest article apareixen per primera vegada els Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC). Es ressalta que la satisfacció d'aquests drets és indispensable per a la dignitat i el lliure desenvolupament de les persones. Perquè aquests drets es portin a terme, es necessita tal com s'ha expressat en subapartats anteriors, que l'Estat exerceixi una acció ja sigui de promoció de dits drets, de protecció, etc real i pràctica.
- Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur.
- Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball.
- Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.
- Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.
Igual que l'article 22, l'article 23 segueix enunciant components dels DESC com són el gaudir de condicions de treball equitatives i satisfactòries que impliquin la percepció d'un salari equitatiu i ajustat al treball realitzat, etc (qüestions recollides en l'article 7 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals) o el dret a fundar sindicats i a sindicar-se (també recollit en l'article 8 del Pacte dels DESC). Actualment se segueixen denunciant violacions a aquests drets inherents a tots els éssers humans.
L'article 24, seguint la tònica iniciada en l'article 22 continua posant èmfasi en components dels DESC, en aquest cas el dret al descans, a una vacances periòdiques pagades, al gaudi del temps lliure, i una durada limitada del treball. Qüestions totes elles que han format part de les lluites sindicals i que encara continuen sent punts de confrontació en molts països entre la patronal i els més o menys tolerats moviments sindicals
- Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.
- La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social.
En aquest article s'identifiquen unes necessitats bàsiques. Aquestes són: l'alimentació, l'abric, el vestit, l'habitatge, assistència mèdica i els serveis i prestacions socials. Així mateix s'identifiquen grups d'especial atenció, com per exemple els nens i les dones embarassades, encara que des del punt de vista de cobrir aquestes necessitats bàsiques també es podrien incorporar al grup d'especial atenció a aquelles persones que no tenen cobertes totes o algunes de les necessitats bàsiques abans esmentades. Segons Nacions Unides ‘el propòsit d'aquest article és eliminar la pobresa, promoure la plena ocupació i l'ocupació productiva i fomentar la participació activa de tots en la societat’.
- Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.
- L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
- El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills.
L'educació és considerat per Nacions Unides com un element central per al desenvolupament de la persona. Malgrat això, els nivells educatius en molts països deixen molt a desitjar i, majoritàriament, estan d'acord amb la capacitat adquisitiva de les persones. D'aquesta manera, a major capacitat adquisitiva s'incrementen les possibilitats d'accedir a una educació de més nivell i millor qualitat. Encara s'identifiquen borses de població analfabetes, milions de nens no poden anar a escola i formar-se, l'educació primària no és gratuïta a nivell mundial. En general, l'educació no arriba a la majoria de la població del planeta. Tal com s'indica en diversos informes d'organismes internacionals:
‘... Aquestes desigualtats en el que toca a ingressos tenen un fidel reflex en relació a l'accés a l'educació i a l'assistència escolar, i quan aquesta és possible, pel que fa a l'aprofitament de l'ensenyament dispensat. Encara que les taxes de matrícula en l'ensenyament primari són altes en la majoria dels països, la participació en els programes dedicats al desenvolupament de la primera infància, en l'educació superior i, en menor mesura, en la secundària segueix estant dominada per les categories d'ingressos superiors’. Així mateix, en l'Informe s'argumenta que ‘com l'educació és un determinant fonamental de la qualitat de vida, així com de la productivitat i de la empleabilidad dels individus, la situació actual, en la qual les oportunitats dels nens depenen tan directament de la posició socioeconòmica que ocupen els seus pares, no pot menys que desembocar en una pobresa hereditària. L'alça dels salaris relatius de les persones més instruïdes i qualificades tendeix a exacerbar la ja molt desequilibrada distribució de l'ingrés en alguns països.’ (Informe Regional de Països sobre Amèrica Llatina i el Carib de l'any 2000)
Al seu torn, en les últimes dècades es visualitza l'educació com un instrument per a l'ensenyament de valors com la solidaritat, el respecte dels drets humans, el respecte a la dignitat de les persones, etc. D'aquí el naixement i consolidació del que es coneix com educació per al desenvolupament, educació per a la pau, en drets humans, etc. Tal com s'indica en l'Informe Regional de Països sobre Amèrica Llatina i el Carib de l'any 2000: ‘... Aquestes desigualtats en el que toca a ingressos tenen un fidel reflex en relació a l'accés a l'educació i a l'assistència escolar, i quan aquesta és possible, pel que fa a l'aprofitament de l'ensenyament dispensat. Encara que les taxes de matrícula en l'ensenyament primari són altes en la majoria dels països, la participació en els programes dedicats al desenvolupament de la primera infància, en l'educació superior i, en menor mesura, en la secundària segueix estant dominada per les categories d'ingressos superiors’
- Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.
- Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autora.
Amb aquest article es deixa patent l'existència del dret a la cultura
de les persones així com de la protecció de la producció intel·lectual.
Al seu torn, des de finals del segle XX existeix una tendència que s'ha
anat consolidant que associa cultura i desenvolupament. En aquest sentit la
Conferència Mundial sobre les Polítiques Culturals (MONDIACULT),
celebrada a Mèxic en 1998, va aprovar una definició de la cultura
que va establir una relació clara entre cultura i desenvolupament:
"La cultura…pot considerar-se…com el conjunt dels trets distintius,
espirituals i materials, intel·lectuals i afectius que caracteritzen
una societat o un grup social. Ella engloba, a més de les arts i les
lletres, les maneres de vida, els drets fonamentals a l'ésser humà,
els sistemes. de valors, les tradicions i les creences.
MONDIACULT va afirmar així mateix que "només pot assegurar-se
un desenvolupament equilibrat mitjançant la integració dels factors
culturals en les estratègies per a aconseguir-ho".
Aquest és un dels articles que evidencien la complicació de l'aplicació i respecte universal de la Declaració. Si bé durant la dècada dels 70 (dècada immediatament posterior al gran procés descolonitzador d'Àfrica i Àsia) es va formular el que es va conèixer com Nou Ordre Econòmic Internacional (NOEI) per part dels estats ex-colònies, dit NOEI va fracassar estrepitosament. En l'actualitat es planteja un ordre econòmic internacional en el que conceptes com justícia social, solidaritat, comerç just, transferència tecnològica i de coneixements, intercanvi cultural, etc, són encara elements teòrics sense grans perspectives d'implantació a nivell mundial. Igual que el compliment dels drets citats en aquesta declaració estan encara lluny de veure´s totalment aconseguits per a tota la població del planeta.
- Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.
- En l'exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
- Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.
En paraules de Leah Levin ‘la Declaració no deu servir, sota cap concepte , de pretext per a violar els drets humans, norma que s'aplica no només als Estats sinó també als grups i a les persones’.
Agupació dels principis, drets i llibertats
| Agrupació dels principis, drets i llibertats contemplats en la Declaració Universal dels Drets Humans: | |
| Principis | |
| Art 1 |
|
| Art 1 2 |
|
| Art 6 7 8 9 10 11 |
|
| Art 4 |
|
| Drets | |
| Art 3 5 9 12 |
|
| Art 14 |
|
| Art 15 |
|
| Art 12 |
|
| Art 16 |
|
| Art 17 |
|
| Art 21 |
|
| Art 22 |
|
| Art 23 |
|
| Art 24 |
|
| Art 25 |
|
| Art 26 |
|
| Art 27 |
|
| Art 28 |
|
| Llibertats | |
| Art 13 |
|
| Art 18 |
|
| Art 19 |
|
| Art 20 |
|
Sistemes de protecció a la persona
En l'esfera internacional existeixen tres sistemes de protecció a la persona humana:
- Dret Internacional Humanitari (protecció a la persona en cas de conflicte armat).
- Protecció als Refugiats.
- Dels Drets Humans, pròpiament dit.
Dret Internacional Humanitari
Aquestes normes i garanties van ser establertes paulatinament a través del costum dels Estats i els tractats signats sobre el tema a finals dels segles XIX i XX. Les seves principals fonts legals són els quatre Convenis de Ginebra de 1949, els seus Protocols Addicionals I i II de 1977 i els Convenis de la Haia de 1899 i 1907.
Protecció dels refugiats
Les principals fonts legals són la Convenció dels Refugiats de 1951 i el seu Protocol de 1967. Amb l'adopció d'aquesta convenció es va establir l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), organisme responsable per l'aplicació del dret d'asil, la protecció i l'assistència material als refugiats.
La Convenció defineix al refugiat com: “Tota persona que a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques es troba fora del país de la seva nacionalitat i no pugui o, a causa d'aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció de tal país; o que, mancant de nacionalitat i trobant-se, a conseqüència de tals esdeveniments, fora del país d'on abans tingués la seva residència habitual, no pugui, o a causa d'aquests temors, no vulgui regressar a ell (...).”
Protecció dels Drets Humans
Els sistemes de protecció als drets humans estan dividits en diferents camps operacionals:
- Universal, referent a l'esfera de les Nacions Unides
- Regional, existent en els continents americà, europeu i africà.
És important observar que en aquests sistemes són els Estats els responsabilitzats o jutjats per violacions als drets humans i no els individus com és habitual en els tribunals penals.
Sistema universal
Sistemes regionalsLa base del sistema universal dels drets humans esta en la Carta de les Nacions Unides, signada al 1945, i en la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada per l'Assemblea General de l'ONU en 1948 . A la Declaració es van afegir dos pactes internacionals que van entrar en vigor en 1976, el Pacte Relatiu als Drets Civils i Polítics (1966) i el Pacte Relatiu als Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966).
El Pacte Relatiu als Drets Civils i Polítics va establir el Comitè de Drets Humans, amb seu en Ginebra, Suïssa. El Comitè examina els informes que els Estats han de remetre periòdicament, també pot rebre denúncies individuals (que són les denúncies presentades per una persona física, un grup de particulars o una ONG) o per part d'un Estat. Això si, això només pot passar a partir de que l'Estat o els Estats involucrats hagin acceptat voluntàriament la competència del comitè.
El Pacte Relatiu als Drets Econòmics, Socials i Culturals va establir el Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides (ECOSOC), que es reuneix durant un mes a l'any en sessions alternes entre Ginebra i Nova York. Durant la resta de l'any els treballs del consell són desenvolupats pels seus organismes subsidiaris, com la Comissió de Drets Humans i la Subcomissió per a la Promoció i Protecció dels Drets Humans.
A més d'aquests instruments, hi ha molts altres convenis temàtics (drets de les dones, drets dels nens, contra la tortura, contra la discriminació racial, etc.). També aquests convenis estableixen mecanismes i organismes de control específics (Comitè de Drets del Nen, Comitè contra la Tortura, Comitè contra la Discriminació Racial, etc.).
Al 1993, va ser creat l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH), la finalitat dels qua és investigar violacions de dret humans, promoure la cooperació internacional, coordinar accions i elaborar polítiques de drets humans dintre del sistema de l'ONU
- sistema europeu
Funciona en l'àmbit del Consell d'Europa (no confondre amb el Consell Europeu de la Unió Europea) i la seva principal font legal és la Convenció Europea de Drets Humans (1950).
Fins 1998, el sistema europeu tenia dos organismes de control per a l'aplicació de la Convenció, la Comissió Europea de Drets Humans i la Cort Europea de Drets Humans. Amb l'entrada en vigor del Protocol n. 11 a la Convenció Europea de Drets Humans (1994), la Comissió va ser suprimida i es va establir un tribunal únic i permanent, amb seu a Estrasburg, França. El sistema va ser totalment jurisdiccionalitzat, el que vol dir que la Cort Europea de Drets Humans ha passat a formar part de l'ordenament jurídic de tots els Estats membres del Consell d'Europa, entre ells Espanya i tota la resta de països de la UE.
La Cort Europea de Drets Humans és, a més, l'únic tribunal de drets humans que els individus poden accedir directament. Això si, primer es necessari que el ciutadà passi i esgoti totes les instancies judicials internes del país.
- sistema interamericà
Funciona en l'àmbit de l'Organització dels Estats Americans (OEA) i les seves principals fonts legals són la Declaració Americana dels Drets i Deures de l'Home (1948) i la Convenció Americana sobre Drets Humans (1969).
En el sistema interamericà hi ha dos mecanismes de promoció i protecció als drets humans, la Comissió Interamericana de Drets Humans, amb seu a Washington, EEUU, i la Cort Interamericana de Drets Humans, amb seu a San José, Costa Rica.
Les demandes individuals només poden dirigir-se a la Comissió que acaba funcionant com un òrgan gairebé-judicial. La Comissió és responsable de les investigacions de violacions de drets humans, de l'elaboració d'informes sobre països i informes temàtics sobre drets humans i de l'enviament de casos a la Cort. Si la Comissió conclou que ha existit una violació d'un dret fonamental, la Comissió pot remetre el cas a la Cort, on es començarà un nou procés.
La Cort sol pot ser activada pels Estats que reconeguin la seva jurisdicció contenciosa o per la Comissió en casos que es refereixin a aquests Estats. Els ciutadans individuals no tenen accés directe a la Cort, tal com passa al sistema europeu.
- sistema africà
Poc desenvolupat, funciona en l'àmbit de l'Organització de la Unitat Africana (OUA) i la seva principal font legal és la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles (1981).
L'organisme de control del sistema africà és la Comissió Africana de Protecció als Drets Humans i dels Pobles, amb seu a Banjul, Gàmbia. La Comissió Africana també permet demandes individuals. Un Protocol a la Carta Africana, adoptat en 1998, preveu la creació d'un Tribunal Africà de Drets Humans.
Obs: En els sistemes regionals també trobem diversos convenis temàtics amb els seus respectius mecanismes de control (La Convenció Europea per a la Prevenció de la Tortura i els Tractes Inhumans i Degradants, Convenció Interamericana per a Prevenir i Sancionar la Tortura, Protocol Relatiu als Drets de la Dona a Àfrica, etc.).
Llista de drets i llibertats
Les declaracions de Virginia i la de Drets de 1791 (hereva de la primera) contenen una tipologia de drets entre els quals es podem destacar:
- Dret a la llibertat religiosa (Art. 1 de la Declaració de Drets de 1971) i de consciència (Art. 16 de la Declaració de Virginia)
- Dret a una justícia justa, és a dir, existència d'un jurat imparcial, acc és a una defensa, etc.
- S'apunta la definició d'un dret d'inviolabilitat del domicili (Art 4. de la Declaració de Drets de 1791).
- Els homes són iguals i independents (Art. 1 de la Declaració de Virginia)
- Reconeixement d'uns drets inherents a l'home: gaudir de la vida i la llibertat o dret de propietat (Art. 1 de la Declaració de Virginia)
- La idea que el poder resideix en el poble (Art. 2 de la Declaració de Virginia). Concepte que es pot assimilar a la sobirania popular. El poble, a m és, t é potestats fiscalizadoras.
- Dret a la revolució(Art. 3 de la Declaració de Virginia). Aquest dret s'estableix sempre que es consideri que el poder establert no compleix amb les seves obligacions i no assegura la protecció de la comunitat, la seva seguretat, ... En aquest sentit és necessari recordar que la Declaració de Virginia es realitza al juny 1776 i la declaració d'independència nord-americana de la metròpoli colonitzadora britànica es realitza nomes després.
- S'estableix la separació de poders. Almenys entre l'executiu i el legislatiu (Art. 5 de la Declaració de Virginia).
- S'estableix el d ret a l'elecció dels càrrecs polítics de l'Executiu i del Legislatiu (Art. 5 de la Declaraci ó de Virginia) mitjanç ant sufragi masculí limitat (Art. 6 de la Declaració de Virginia).
- Llibertat d'impremta (Art. 12 de la Declaració de Virginia).
La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 estableix entre altres, els següents drets de l'home:
- Els homes neixen lliures i iguals (Art. 1)
- Els drets naturals i imprescriptibles de l'home són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió (Art. 2)
- La nació és la font de la sobirania (Art. 3).
- Reconeixement de la llibertat política (Art. 4).
- Establiment d'un proc és judicial legal (Art. 7,8,9).
- Llibertat de consciència, religió i opinió (Art. 10).
- Dret al vot (Art. 14).
- Dret a la fiscalització de les accions dels representants de la comunitat (Art. 15).
- Establiment del dret a la propietat (Art. 17).
