L’únic que és cert és que totes dues comunitats viuen
a Kosovo i que la població albanesa suposa la majoria d’aquesta (el 90
% d’un total de 2.150.000 habitants). La gestació d’aquesta nova fase
del conflicte kosovar té el seu origen l’any 1988, quan una reforma constitucional
promulgada per Slobodan Milosevic, aleshores ja president de la República
de Sèrbia, va deixar sense efecte l’estatus de província autònoma
de Kosovo (efectiva des de l’entrada en vigor de la Constitució de 1974).
Però per entendre la importància d’aquest fet és necessari
fer un repàs a la història recent de la inserció de Kosovo
a Iugoslàvia.
El 1929, el regne de Sèrbia, Croàcia i Eslovènia va esdevenir Iugoslàvia. La nova entitat estatal estava dividida en nou províncies amb els seus respectius governs. El territori de Kosovo va quedar dividit entre tres d'aquestes unitats administratives. En el període d'entreguerres molta de la terra en mans dels albanesos de Kosovo va ser confiscada i transferida a l'Estat. Durant el 1933 Iugoslàvia va mantenir converses amb el Govern turc amb la intenció d'expulsar entre 200.000 i 300.000 albanesos a Turquia. Aquestes converses van durar cinc anys, i el 1938 es va tancar un acord amb Turquia per deportar 400.000 albanesos de Kosovo. Tot i així, aquest acord no es va poder portar a terme a causa de l'inici de la Segona Guerra Mundial. Segons l'Institut d'Història de Priština, la tasca de planificació de la política d'expulsió dels albanesos de Kosovo la va portar a terme el Club Cultural Serbi. Un dels serbis més actius en aquesta tasca va ser Vasa Cubrilovic que va idear un projecte anomenat "l’expulsió dels albanesos". L'objectiu d'aquest pla era l'emigració forçosa dels albanesos cap a Albània i Turquia, mitjançant una sèrie de mesures que farien molt difícil la vida d'aquests a Kosovo. Algunes d'aquestes mesures eren de tipus legal, altres eren més directes com, per exemple, donar armes als civils serbis i provocar conflictes allà on visquessin junts. És en el marc d'aquest pla on es van produir les converses amb Turquia per portar a terme emigracions massives de població albanesa.
Durant la Segona Guerra Mundial, Iugoslàvia va ser ocupada per les forces
de l'Eix. Durant l'ocupació, Kosovo va quedar dividit entre Bulgària
i Albània (governades per Itàlia) i Alemanya. L'ocupació
estrangera de Iugoslàvia va provocar l'inici de la resistència
armada el juliol de 1941. A Sèrbia es va organitzar una força
de resistència encapçalada pel coronel de l'antic Exèrcit
iugoslau Draza Mihailovic. Al mateix temps, els comunistes, guiats per Josip
Broz "Tito" (croat), van crear nuclis de resistència a Sèrbia
i Montenegro. En un principi van lluitar plegats contra els invasors i col·laboracionistes,
però amb el temps els chetniks (els nacionalistes monàrquics de
Mihailovic) es van enfrontar amb els partisans de Tito, arribant a aliar-se
amb l'enemic davant del creixent poder dels comunistes. En aquesta situació,
els chetniks van portar a terme represàlies contra la població
croata i musulmana (incloent els albanesos de Kosovo). Aquesta política
dels chetniks va fer encara més ampli el suport als partisans. El novembre
de 1942, els comunistes ja controlaven gran part de Bòsnia, Croàcia
i la costa Dàlmata. El 1944, els partisans ja controlaven totes les zones
muntanyoses del país, i el 20 d'octubre d'aquell mateix any, l'Exèrcit
popular, amb més de 800.000 combatents i ajudats per les forces soviètiques
van alliberar Belgrad. Després de la finalització de la Segona
Guerra Mundial es va produir la reconstitució de l'Estat de Iugoslàvia.
El 1963, la República Federal Popular de Iugoslàvia va adoptar una nova Constitució. Entre els canvis institucionals més importants va destacar el canvi de nom, ara la República Federal Popular Iugoslava es va passar a anomenar República Federal Socialista Iugoslava. També es va crear un Tribunal Constitucional que havia de vetllar pel seu compliment. Una de les novetats institucionals va ser la creació d'una Cambra de les Nacionalitats a l’Assemblea Federal. Aquesta Cambra va agafar cada cop més protagonisme, i es va convertir en un del motors de la transformació econòmica i administrativa del país, en la mesura que les controvèrsies polítiques es van articular en aquesta Cambra entre les repúbliques. Això va suposar un procés de federalització de l'Estat que va portar ha augmentar les competències d'aquesta Cambra. El 1968, la Cambra de les Nacionalitats passa a anomenar-se Cambra dels Delegats de les Repúbliques i les Províncies Autònomes. També és precisament el 1968 quan la regió autònoma de Kosmet va adquirir l'estatus de província autònoma de Kosovo. També la nova Constitució va atorgar l'estatus de "comunitats sociopolítiques" a les províncies autònomes (Kosovo i Vojvodina), aquest estatus era el mateix que s’atribuïa a les repúbliques. L'estructura federal es reproduïa en cada una de les repúbliques i províncies, que comptaven amb els seus governs, assemblees legislatives i organitzacions judicials. En aquells moments, el poder a la República Federal Socialista Iugoslava estava dividit entre dues posicions diferenciades: els liberals i els conservadors. Les diferències ideològiques més importants es van donar en el camp de la descentralització administrativa i la introducció de mecanismes de mercat. El decantament final de Tito per l'opció liberal, partidària de la descentralització administrativa i d'una tercera via al socialisme, va fer possible la redacció i promulgació de la Constitució de 1963.
En el cas dels albanesos de Kosovo aquesta nova situació va millorar les seves perspectives. Al principi de 1969 se’ls hi va permetre utilitzar la bandera d'Albània com a emblema nacional, al final d'aquell mateix any es va inaugurar la Universitat de Priština. Al principi dels 70 també es va crear l'Institut d'Història de Priština, l'Institut d'Albanologia, la Universitat Nacional de Biblioteconomia, mitjans de comunicació, escoles secundàries, elementals, llars d'infants i diverses associacions culturals i professionals. L'assignatura pendent de Kosovo en aquells moments era la seva representació al Parlament Federal. Tot i aquestes millores, l'activitat nacionalista dels albanesos de Kosovo no va cessar en cap moment. El 1971 es va verificar una continuada emigració de serbis de Kosovo cap a altres zones de Iugoslàvia deguda a la creixent hostilitat dels nacionalistes albanesos. Cal recordar que durant la Segona Guerra Mundial, la zona de Kosovo, sota domini italià, havia estat fusionada amb Albània. Després de la guerra els seus habitants musulmans es van mostrar molt reticents a la integració en la nova Iugoslàvia.
Molt aviat, el 1974, Iugoslàvia va adoptar una nova Constitució. Aquest nou text va donar més concessions a les repúbliques i a les províncies autònomes. Amb aquestes noves concessions Belgrad va intentar deixar sense arguments els moviments nacionalistes i independentistes que havien sorgit a Croàcia el 1971, i que Belgrad va reprimir amb duresa. Aquesta nova Constitució reconeixia moltes de les seves reivindicacions. La Constitució de 1974, que restaria vigent fins a la desintegració de Iugoslàvia, va ratificar la condició de províncies autònomes de la Vojvodina i Kosovo. Però a més, la província de Kosovo va quedar habilitada per participar en el Govern federal, mitjançant la seva pròpia representació a la Presidència Federal rotatòria (vegeu sistema polític) i amb els seus propis parlamentaris al Parlament Federal. Fins i tot, Kosovo va adoptar la seva pròpia Constitució, ja que el nou text constitucional ho permetia.
El mateix any, l’Assemblea Federal va concedir a Tito el càrrec a títol vitalici, el mateix va fer la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia en el seu X Congrés (1974). I és que la figura del mariscal Tito, ja octogenari, havia esdevingut una font de legitimació carismàtica de l'Estat. A partir d'aquell moment, Tito es va dedicar a les funcions de representació màxima de l'Estat en les relacions internacionals. De fet, el sistema de presidència col·lectiva rotatòria, formada per representants de les diferents regions i províncies autònomes (9 membres, 8 representants i el president de Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia), va ser el mecanisme dissenyat per preparar la successió de Josip Broz "Tito" al capdavant de la República Federal Socialista de Iugoslàvia.
A partir de 1977 les repúbliques van assumir la capacitat de disposar
de les divises que generaven, amb la qual cosa el Govern federal només
mantenia, en l'àmbit econòmic, les funcions relacionades amb la
representació exterior, les negociacions amb el Banc Mundial, la fabricació
de moneda i la supervisió del Fons Federal per al Desenvolupament Accelerat
de les Repúbliques Subdesenvolupades i Kosovo. Aquest fons, finançat
fiscalment per totes les repúbliques, va ser motiu de crítica
per part de les repúbliques més riques, que denunciaven que aquest
sistema era irracional i que la política centralitzada de redistribució
de recursos suposava un desbaratament d’aquests. Van ser sobretot els croats
i els eslovens els que argumentaven que, en comparació amb els països
d'Europa Occidental, Iugoslàvia estava en una situació de subdesenvolupament
i, per tant, no era just treure els recursos d'aquelles repúbliques on
el grau de desenvolupament estava mitjanament avançat. Per al Govern
central, aquest era un sistema imprescindible per mantenir la solidaritat interrepublicana
i per superar les tendències a la desunió (Carles Taibo/José
Carlos Lechado, 1995). També va ajudar al descontentament de les repúbliques
més riques el fet que el model iugoslau, tot i que al principi va donar
xifres de creixement econòmic acceptable i va augmentar la capacitat
i el nivell de consum, no va donar resultats plenament satisfactoris en l'estabilització
i l'equilibri de l'economia. També va influir en l'economia la situació
d'aïllament internacional que patia Iugoslàvia, amb relacions fredes
(econòmicament parlant) amb l'oest capitalista per la denominació
oficial de país socialista, i bloquejat pel bloc soviètic des
del 1948 per la seva heterodòxia respecte de la línia oficial,
i acusats de revisionistes. Aquesta també va ser una de les raons que
va fer que Iugoslàvia encapçalés el Moviment Internacional
dels no Alineats.
La revolta a Kosovo el 1981 va començar amb manifestacions dels estudiants de la Universitat de Priština, a aquestes manifestacions es van sumar diferents sectors dels treballadors. Aquest moviment, de clar caràcter antiserbi, es va estendre ràpidament a les poblacions albaneses de Macedònia i Montenegro, arribant fins i tot a les comunitats albaneses que vivien a Belgrad i Zagreb. La resposta del Govern federal va ser la instauració de l'estat d'emergència a la província i una política repressiva molt dura. Al final del 1987 els tribunals iugoslaus van imposar més de 5.000 penes de presó a albanesos per motius polítics.
Paral·lelament a aquests esdeveniments, el 1985, l’Acadèmia Sèrbia de les Ciències va fer un memoràndum que recomanava l’anul·lació dels drets que la Constitució de 1974 donava a la província autònoma de Kosovo, i feia una crida per a la creació de la "Gran Sèrbia". Un dels responsables d'aquesta acadèmia era Dobrica Cosic, en aquells moments mentor polític de Slobodan Milosevic. En aquest memoràndum es relatava, sempre segons l'opinió dels seus autors, la discriminació que eren objecte els serbis de Kosovo, i es posava de manifest la reducció del percentatge de població sèrbia presents a determinades àrees de Croàcia (Kordum, Banja i Lika) i a Kosovo.
És al final de la dècada dels 80 quan apareix una de les figures fonamentals en les convulsions que han afectat, i afecten, els balcans en la dècada dels 90. Aquesta no és cap altra que la de Slobodan Milosevic. La figura de Slobodan Milosevic és imprescindible per entendre l'ascens del nacionalisme serbi i l'augment de les tendències recentralitzadores de Belgrad. Aquest procés ha estat denominat per autors com Paul Garde (Viet et mort de la Yougoslavie, 1992) com una veritable "revolució cultural". Aquest nacionalisme es va forjar sota la idea (inspirada per Dobrica Cosic) que la federalització de Iugoslàvia havia anat en contra dels interessos serbis i per tant, amb una crítica oberta a la política que va du a terme Tito. Aquesta crítica cap a la política de Tito també es va començar a posar de manifest a Croàcia i Eslovènia, encara que per motius diferents als de Sèrbia. Per als nacionalistes serbis, les autonomies de la Vojvodina i Kosovo, i l'enfortiment la República de Bòsnia i Hercegovina, no era més que una política encaminada a disminuir la importància i poder de Sèrbia. Fruit de tot això, i contràriament al que es podia esperar, el nacionalisme que va agafar més força després de la mort de Tito va ser el serbi.
El 1987, Milosevic va arribar a la Presidència de la Lliga Sèrbia
dels Comunistes i, dos anys més tard, el maig de 1989, arribaria
a la Presidència de la República Sèrbia, en un escenari
on cada dia guanyava més adeptes. El 1988, l'Assemblea de Sèrbia
adopta una sèrie de reformes en la seva Constitució que van
abolir moltes de les competències de la província autònoma
de Kosovo. Concretament, van quedar anul·lats el control de les
forces policials kosovars, dels organismes judicials civils i criminals,
la defensa civil, i de les polítiques econòmica, social i
educativa. També aquestes modificacions van provocar una prohibició
efectiva de l'ús oficial de la llengua albanesa. Aquest paquet de
reformes no es van poder fer efectives fins al 1990, quan els tancs de
les forces de seguretat sèrbies van encerclar el Parlament de Priština
per obligar a l'Assemblea kosovar a acceptar-les. Cal recordar que la Constitució
Federal de 1974 (la Constitució de tota l’RFSI), obligava a que
totes les decisions referents a l'estatus de les entitats federades o autonomies
havien de ser acceptades pels parlaments directament implicats. Evidentment,
el Parlament de Kosovo no va donar gaires facilitats per portar a terme
aquest vistiplau. La intervenció final de l'Exèrcit també
va servir per reprimir les manifestacions de rebuig a l'actitud de Belgrad
i de Milosevic.
El 1990, l'Assemblea de Sèrbia va continuar amb el procés de destrucció de l'autonomia de Kosovo. Mitjançant decrets va animar els serbis a retornar a Kosovo, mentre anava suprimint els drets dels albanesos. Molts d'aquests decrets van instar a crear municipalitats "només sèrbies", van prohibir la venda de propietats per part dels serbis que marxaven als albanesos, van prohibir els diaris en llegua albanesa, van tancar l'Acadèmia Kosovar de les Ciències i van fer fora milers de funcionaris albanesos. En resposta a aquest atac contra l'autonomia kosovar, el 2 de juliol de 1990, els membres albanesos de l'Assemblea de Priština van declarar Kosovo "una entitat igual i independent en el marc de la Federació Iugoslava", és a dir, una declaració d’independència de la República Sèrbia. La resposta de Belgrad a aquest desafiament va ser immediata. Belgrad va dissoldre el Parlament de Priština i el Govern de la província autònoma de Kosovo. Pocs dies després d'aquests esdeveniments va tenir lloc el referèndum per aprovar les noves disposicions de la Constitució de la República Sèrbia. Al referèndum, un 96,8 % dels votants va donar el vistiplau i va aprovar el canvi (recordem que aquests canvis afectaven sobretot l'autonomia de Kosovo). Per la seva banda, a la província de Kosovo la participació va ser escassa, només va votar un 25 % de la població.
Aquests esdeveniments van provocar el començament de l’emigració de molts albanesos de Kosovo cap a altres territoris i les protestes als carrers de Priština. Fruit d'aquesta situació, Belgrad va tornar a decretar l'estat d'emergència a la província. Mentre a Belgrad es celebrava com una victòria, a Kosovo les forces de seguretat sèrbies reprimien amb duresa les protestes.
Dos mesos després, concretament el 7 de setembre de 1990, els membres
albanesos del Parlament de Priština es van reunir en un sessió clandestina.
En aquesta sessió es va redactar la Constitució de la República
de Kosovo, i es va decidir convocar un referèndum clandestí per
tal d'aprovar-la. Aquest referèndum es va dur a terme fent servir fins
i tot cases particulars per exercir el vot. Segons fonts dels mateixos albanesos
de Kosovo va participar el 87 % del cens oficial de votants, i el 99 % va aprovar
el text i va escollir l'opció de la independència. Mentre tot
això passava, el règim serbi de Belgrad va iniciar una política
de marginació econòmica dels albanesos de Kosovo.
Entre tant, a Kosovo, després de proclamar la independència i la Constitució de la República de Kosovo mitjançant el referèndum clandestí, els albanesos kosovars van decidir organitzar unes eleccions paral·leles per al seu Parlament i per al president. Aquestes eleccions van tenir lloc el 24 de maig de 1992. El Parlament clandestí de la República de Kosovo constava de 130 membres, 14 dels quals estaven reservats als serbis de Kosovo (òbviament aquests catorze escons no van ser ocupats mai a causa del boicot dels serbis a aquestes institucions paral·leles). Aquestes eleccions les va guanyar la Lliga Democràtica dels Kosovars (LDK) amb el 76,4 % dels vots, i el seu líder, Ibrahim Rugova, va ser escollit president. De fet, aquest Parlament no es va reunir mai, va haver un intent el juny de 1992, però la vigilància de la policia sèrbia ho va desaconsellar per seguretat.
Durant aquest període (1989 - febrer/març de 1998) a la
província de Kosovo hi va haver una mena de guerra freda entre les
dues comunitats i una separació institucional. Els albanesos de
Kosovo van viure d'esquenes a Sèrbia i a Belgrad. Els albanesos
kosovars van optar per la no-violència. El seu president, Ibrahim
Rugova, no era (ni ara tampoc ho és) partidari de la violència
com a instrument. Rugova va fer seva la postura de Gandhi i Martin Lutter
King, és a dir, aconseguir els seus objectius sense fer servir cap
mena de violència. La direcció dels albanesos kosovars va
optar per construir institucions paral·leles a les de la República
Federal Iugoslava. Aquesta política els va portar no només
a construir institucions polítiques i de govern pròpies,
sinó que també van crear un sistema educatiu (que arribava
fins a nivell universitari) i sanitari paral·lel, i mitjans de comunicació
en llengua albanesa (de ràdio i escrits). És clar que aquesta
política d'actuar com si visquessin en un Estat independent va ser
més simbòlica que operativa. Evidentment, les dificultats
i la repressió del Govern de Belgrad va ser constant, sobretot si
tenim en compte que el règim de Milosevic no era precisament un
exemple en el respecte dels drets humans i de les minories. Un informe
del Departament d'Estat dels Estats Units (no gaire sospitós de
donar suport a grups insurgents o independentistes) del 1997, parlava de
continues violacions dels drets humans a la província de Kosovo.
Violència política, incloent assassinats i tortures per part
de les forces policials, detencions arbitràries i obtenció
de "confessions" després d’interrogatoris amb tota mena de maltractaments,
escorcolls il·legals en domicilis, etc.
Tot i això, durant els primers vuit anys, el Govern de Belgrad
es va abstenir sempre de fer servir la violència directa (l'Exèrcit)
per posar fi a aquesta política dels albanesos Kosovars. Cal tenir
en compte que pràcticament fins al 1996, l'atenció de Belgrad
va estar principalment a les guerres de Croàcia i de Bòsnia
i Hercegovina.
La construcció d'un Estat paral·lel que van intentar portar a terme les autoritats dels albanesos de Kosovo va ser finançada mitjançant un impost que pagaven tots els albanesos kosovars que vivien fora de Kosovo i per les aportacions dels albanesos residents a Kosovo. Aquest impost consistia en que cada albanès kosovar que es visqués fora de la província tenia l'obligació de destinar el 3 % del seu sou a les reserves de la República de Kosovo. Amb aquests diners es pagaven els metges, els professors i l'organització d'aquestes institucions paral·leles.
Després de sis anys, la majoria dels estudiants albanesos de
primària tenien accés a un sistema educatiu propi en llengua
albanesa, i també una bona part dels estudiants de secundària
gaudien d'aquesta possibilitat. En l’àmbit universitari la situació
era molt precària, els alumnes havien d'estudiar en garatges o a
les mesquites, a més el títol universitari no era reconegut
per ningú. L'any 1998 van surtir els primers metges formats totalment
dins dels sistema paral·lel. Aquest sistema paral·lel es
va fer necessari perquè el sistema educatiu oficial (serbi) no tenia
en compte la possibilitat d'estudiar en llengua albanesa i perquè
la visió de la història i de la seva realitat no es corresponia
amb la visió dels albanesos de Kosovo. Pel que fa al sistema de
salut, va ser implantat per les mateixes raons que el sistema educatiu.
Tots els metges albanesos van perdre la seva feina als hospitals del sistema
oficial, i molts albanesos de Kosovo eren reticents a l'hora d'anar a un
metge serbi. El sistema sanitari paral·lel comprenia la xarxa de
Centres de Salut de la Societat Mare Teresa (que era albanesa nascuda a
Macedònia) que donava assistència sanitària a 57.000
famílies, i 92 petites clíniques distribuïdes per tot
el territori de Kosovo. Tant l'assistència sanitària com
els medicaments eren gratuïts. També algunes organitzacions
internacionals van dur a terme campanyes de vacunació, totes elles
aprovades pel Govern de Belgrad.
Els albanesos de Kosovo estaven molt orgullosos del seu sistema paral·lel,
però ni aquell sistema educatiu ni el sanitari podien cobrir totes
les necessitats de la població albanesa de Kosovo. Aquestes necessitats
no es poden cobrir només amb voluntat, fan falta molts recursos.
El setembre de 1996, després d'unes negociacions entre Milosevic
i Rugova, propiciades per la Comunitat de Sant Egidi (organització
depenent del Vaticà) a Roma, es va arribar a un acord (signat per
separat) per tal de solucionar la qüestió del sistema educatiu
(Acord de Roma). Aquest acord pretenia fer possible el retorn dels estudiants
albanesos a les escoles oficials. El cert és que aquest acord no
es va poder implementar. El mateix any 1996, apareixen a l'escena kosovar
dos actors de vital importància. Per una banda, es comencen a organitzar
els estudiants albanesos, fruit d'això, la Unió d'Estudiants
Independents organitza la primera manifestació l'agost de 1997.
L'octubre d'aquell mateix any una protesta pacífica va mobilitzar
a més de 20.000 estudiants a Priština i a altres ciutats de Kosovo.
És simptomàtic que aquestes demostracions es fessin en contra
del desig de Rugova, que ja començava a ser qüestionat per
alguns sectors dels albanesos de Kosovo. Aquestes demostracions dels estudiants
no eren més que el resultat de la frustració per la no-implementació
de l'Acord de Roma, i la demostració que ells no tenien tanta paciència
com Rugova.
El segon element que veu la llum el febrer de 1996 és l'Exèrcit
d'Alliberament de Kosovo (les seves sigles en albanès són
UCK). En un primer moment actuen com un grup terrorista i realitzen alguns
atemptats. Els dies 10 i 11 de setembre de 1997, l'UCK va fer la seva demostració
més espectacular. En només quatre hores va portar a terme
deu accions coordinades en un radi de 150 km contra casernes i vehicles
de la policia sèrbia. Aquestes accions van deixar clar que l'UCK
era un grup ben organitzat, capaç de portar a terme accions complexes
en situacions difícils. A més, el radi d'actuació
va donar una idea de la seva presència al territori. Però
no és fins al novembre de 1997, quan es donen a conèixer
en públic al funeral d'un albanès de Kosovo assassinat a
trets per la policia sèrbia. De fet, durant molt de temps ningú
no tenia clar qui i quants eren i com va formar-se. L'UCK va intensificar
la seva campanya d'atemptats el desembre de 1997.
Els líders de la comunitat albanesa de Kosovo, Ibrahim Rugova de l’LDK i Adem Demaci del PPK (vegeu "actors kosovars de la crisi") van reaccionar de forma diferent davant l'aparició d'aquest actor armat. Rugova va refusar de reconèixer l'existència de l'UCK, però va dir que en el cas que existís una radicalització dels albanesos de Kosovo, seria només com a conseqüència de l'ocupació sèrbia i la inactivitat de la comunitat internacional, i es desmarca així de totes les accions del suposat UCK. Per la seva banda, el PPK (Partit Parlamentari de Kosovo) sí que va acceptar la seva existència. Fins i tot el seu líder, Adem Demaci, va dirigir una carta oberta a l'UCK demanant a aquest que decretés una moratòria en la lluita armada per tal de donar l'oportunitat als serbis de reconsiderar la seva posició i renegociar la inserció de Kosovo a la República Federal Iugoslava. Cap de les dues circumstàncies van tenir lloc, ni els serbis van reconsiderar la seva posició, ni l'UCK va decretar un alto el foc. El gener de 1998, l'UCK va assassinar un membre serbi d'un Consell Municipal.
A principis de 1998, l'UCK continuava sent un enigma, però molts analistes
(International
Crisis Group) afirmen que el naixement i enfortiment d'aquest grup armat
va ser fruit, per una banda, de l'opressió dels serbis a Kosovo, per
l’altra, de la infructuosa política de la no-violència portada
a terme per Ibrahim Rugova i de la inoperativitat de la comunitat internacional.
També un altre factor va afavorir l'enfortiment de l'UCK. Aquest va ser
la crisi que havia patit la veïna Albània la primavera de 1997.
Durant la crisi albanesa, molt material militar de l'Exèrcit albanès
es va perdre i va anar a parar en moltes ocasions a l'UCK, però a més,
mentre l'Exèrcit albanès es concentrava a Tirana i a les grans
ciutats, l'UCK es va poder moure amb més llibertat per la frontera nord
d'Albània. Fruit de tot això, l'UCK va millorar considerablement
la seva mobilitat i potencial bèl·lic. L'únic que és
cert és que l'aparició de l'UCK va demostrar que existien formes
diferents a les de la Lliga Democràtica de Kosovo de veure i afrontar
la crisi.
Com a resposta als esdeveniments de la zona de Drenica la comunitat internacional va començar a reaccionar. En una reunió el 9 de març de 1998 a Londres, del Grup de Contacte per l’antiga Iugoslàvia (ministres d'Afers Estrangers d'Alemanya, França, Itàlia, la Federació Russa, del Regne Unit i dels Estats Units) va fer una crida a Milosevic perquè comencés negociacions amb els albanesos de Kosovo. El Govern de Belgrad va estar d’acord, però va refusar qualsevol tipus de mediació internacional. Ibrahim Rugova, per la seva banda, sostenia una posició contrària. Estava disposat a parlar amb Milosevic, però sempre que intervingués un mediador internacional. Tot i això el 24 de març, Rugova va tenir preparat el seu equip negociador format per quinze persones (G-15), encara que a la pràctica van ser tretze. Adem Demaci, líder del PPK, es va negar a participar i Bujar Bukoshi (autoproclamat primer ministre de la República de Kosovo a l’exili) tampoc no va ser-hi present.
Durant els mesos d’abril i maig de 1998, la diplomàcia dels EUA va intentar fixar una reunió entre Rugova i Milosevic. Finalment, aquesta reunió va tenir lloc el 14 de maig a Belgrad. Aquesta reunió es va fer sense que el G-15 (G-13) fos informat. En protesta per aquesta circumstància Hydajet Hyseni (membre de la facció més radical de l’LDK) i Bujar Dugolli (representant dels estudiants) van abandonar el grup negociador. L’única cosa positiva que va sortir d’aquella reunió va ser el compromís de fer-ne d’altres. Però mentre tot això passava, l’ofensiva de la policia sèrbia continuava a Kosovo. El 26 de maig de 1998, la Unió Europea va prohibir les inversions a Iugoslàvia com a mesura de pressió cap a Milosevic. Al mateix temps, Rugova va iniciar una gira diplomàtica que el va portar als EUA i a les principals capitals europees, aquesta actitud de Rugova el va portar a distanciar-se encara més de la població albanesa de Kosovo.
El juny de 1998, Slobodan Milosevic va fer un viatge a Moscou. Durant aquest viatge, el Govern rus va pressionar Milosevic perquè acceptés la presència d'observadors internacionals. La pressió de la comunitat internacional (política, però sobretot econòmica) cap a Rússia va fer efecte. Milosevic va acceptar la presència d'una missió d'observació i va prometre no posar impediments als seus moviments. La missió va començar el 6 de juliol de 1998 a Priština sota el nom de Missió d'Observació Diplomàtica a Kosovo, formada per diplomàtics acreditats a Belgrad.
Rugova, cada cop més sol i aïllat, va convidar Demaci i
Qosja a una reunió el 15 de juliol, després d'expressar la
seva voluntat d'arribar a un acord per compartir el lideratge dels albanesos
de Kosovo. Demaci i Qosja van proposar a Rugova la possibilitat de crear
un Consell de Salvació Nacional, presidit per ell, però on
tingués participació l'UCK. Rugova va rebutjar aquesta possibilitat.
En aquells moments, ni l'oposició a Rugova ni l'UCK reconeixien
l'autoritat del Parlament escollit a les eleccions clandestines de 1992.
El 13 d'agost, Rugova va presentar un nou equip negociador format per
cinc persones, totes elles, excepte Fehmi Agani (facció
moderada de l’LDK), incondicionals d'Ibrahim Rugova. Aquest nou equip
negociador va rebre el suport del mediador dels EUA, Chris Hill. Una vegada
més, els EUA tornaven a apostar per la figura de Rugova com a interlocutor
en la solució del conflicte. El mateix dia, membres de l'UCK van
fer públic el document "Declaració Política núm.
7", en el qual Adem Demaci era nomenat representant polític de l'UCK
en la creació de les institucions de Kosovo.
A mitjan del més de juliol, l'UCK va fer públic que ja controlava el 40 % del territori de Kosovo. Aquesta informació no va poder ser verificada, ja que les autoritats sèrbies no van deixar entrar observadors al territori. Segons informacions de persones presents al territori el més de juliol, és veritat que l'UCK controlava molts pobles petits, però eren pobles molt aïllats on no arribava la policia sèrbia, i que la presència de l'UCK es limitava a la presència de dos o tres soldats armats. Fins al moment, les accions de l'UCK es podien comptar per èxits. Va ser al mateix més de juliol, el dia 18, després de l'atac per part de l'UCK a la localitat d’Orahovac, quan la policia i l'Exèrcit iugoslau van desencadenar una ofensiva militar en tota regla, amb la qual van reconquerir tot el terreny que havien deixat conquerir a l'UCK amb una passivitat manifesta. Al final d'agost, Adem Demaci, representant polític de l'UCK, va admetre que havien comès un greu error en la seva estratagema. La política de defensar territori conquerit davant un Exèrcit potent i preparat com el iugoslau va resultar un intent estèril. Demaci va dir que en el futur l'UCK adoptaria la "clàssica tàctica de la lluita de guerrilles".
L'ofensiva de la policia i l'Exèrcit serbi es va estendre des del juliol fins a l'octubre de 1998. És en aquestes circumstàncies quan el conflicte a Kosovo va derivar en l'opció de la guerra. Les conseqüències d'aquesta escalada militar a Kosovo va perjudicar, una vegada més, la població civil desarmada. Segons un informe de l'Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats, ACNUR de l'1 de setembre de 1998, el total de desplaçats i refugiats albanesos kosovars era de 241.700 persones. 170.000 desplaçats a l'interior de Kosovo, 35.000 a Montenegro, 20.000 a la resta de Sèrbia, 4.700 refugiats a Bòsnia i Hercegovina, 14.000 a la veïna República d'Albània i 1.000 a Macedònia. Molts d'aquests refugiats i desplaçats estaven disseminats per la frontera albanokosovar i a l'interior de Kosovo en condicions on la supervivència molt complicada, sobretot per a la gent gran i els nens, que en eren la majoria. L'ACNUR diu que el nombre aproximat d'aquests desplaçats era de 100.000. A més, molts d'aquests refugiats es veien impossibilitats per tornar a casa seva, a causa de la política de "terra cremada" que va portar a terme l'Exèrcit iugoslau. Segons l'ACNUR, s'estima que 15.000 cases van ser destruïdes. A més, totes aquestes famílies, la majoria agricultors, no van poder conrear els seus camps per la fugida, la qual cosa fa que les seves perspectives fossin molt dures en cas d'un hipotètic retorn. El 22 d'agost de 1998, el cap de l'ACNUR a Priština, Eduardo Arboleda, va denunciar la perillositat dels treballs de distribució de l’ajuda humanitària a aquests desplaçats. Va afirmar que el nerviosisme dels rebels ja havia provocat situacions molt tenses i que en ocasions la policia sèrbia impedia aquesta distribució amb la intenció d’evitar la presència de testimonis incòmodes de la seva ofensiva.
El 27 d'agost, el ministre d'Afers Estrangers francès, Hubert Vedrine, va dir en una entrevista al diari Le Figaro, que tant els EUA com la resta de països europeus estaven preparats per a una intervenció militar. Les possibilitats de portar a terme una negociació amb garanties eren molt escasses. La classe política dels albanesos kosovars estava molt dividida, i les seves faccions armades disseminades pel territori i sense cap control polític. Tot i això, Hubert Vedrine va dir que esperarien els resultats dels treballs de mediació sobre el terreny de Chris Hill. A mesura que passaven els dies la idea d'una intervenció militar anava prenent cos.
La impossibilitat de trobar interlocutors vàlids a Kosovo, la catàstrofe humanitària dels refugiats i la por que la guerra es generalitzés a Albània i Macedònia, i potencialment a Grècia, Bulgària i Turquia, va fer que l'OTAN amenacés Iugoslàvia amb una intervenció militar. Segons Javier Solana, secretari general de l'OTAN, la Resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides 1199 (1998) habilitava l'Aliança a amenaçar, i fins i tot fer servir la força, per tal de mantenir la pau i l'estabilitat a la regió. Altres persones, especialistes en dret internacional no comparteixen aquesta visió que té Javier Solana. El dret internacional estipula clarament que qualsevol intervenció armada d'aquest tipus ha de ser ordenada i admesa pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides (capítol IV de la Carta de les Nacions Unides), i mai sota cap concepte mitjançant una decisió unilateral d'un país o d'una Organització Internacional Armada. Segon el punt de vista de l'Observatori Solidaritat, la resolució abans esmentada (1199) no habilitava l'OTAN a prendre unilateralment la decisió de posar en marxa una operació militar.
Finalment, amb l’amenaça va ser suficient. Milosevic va arribar
a un acord en l'últim moment amb el delegat de l’OSCE, Bronislav
Geremek, el 16 d'octubre de 1998 (Acord
Milosevic-OSCE de 16 d'octubre de 1998), en el qual Milosevic va acceptar
el desplegament d'una missió d'observació de l’OSCE (Kosovo
Verification Mission) per verificar el compliment de les condicions
de la Resolució
1199 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Això va
aturar la intervenció a l'espera dels treballs de verificació
de la missió i dels esforços mediadors de Richard Holbrook
en les negociacions.