La comunitat internacional davant el conflicte de Kosovo (International Crisis Group)

Les primeres referències de la comunitat internacional al conflicte de Kosovo van estar sempre emmarcades en la denúncia de la situació dels drets humans a la zona. Una de les moltes condicions que ha de respectar el règim de Milosevic si vol deixar d'estar sancionat internacionalment, és precisament el restabliment de l'autonomia de la província de Kosovo i garantir-hi l'equitat entre els diferents grups ètnics.

El desembre de 1997, dins del document final de la Peace Implementation Council's conference, feta a Bonn, es podia llegir el següent: "el Consell pren nota amb preocupació creixent de l'escalada de tensió ètnica (...) a Kosovo i a la resta de la regió. Aquesta situació és una amenaça potencial de desestabilització de la regió. El Consell fa una crida a aquells que en són responsables a aturar aquelles activitats que puguin empitjorar les dificultats existents per arribar a una solució mútua mitjançant un diàleg responsable". Aquesta referència a Kosovo va fer que la delegació iugoslava abandonés la reunió i recriminés el Consell per interferir en els seus afers interns.

El gener de 1998, la Federació Internacional de Hèlsinki va fer una crida per organitzar una reunió per al futur de Kosovo ("Dayton 2"). Diplomàtics alemanys, francesos i dels Estats Units van fer crides per al diàleg. L'OSCE va enviar una delegació no oficial a Belgrad que no va ser rebuda per les autoritats sèrbies de Kosovo. Tampoc l'enviat especial de l'OSCE, Max van der Stoel, va obtenir el visat del Govern iugoslau per visitar la zona, encara que després ho va fer en visita privada.

Els Estats Units, per la seva banda, van decidir de mantenir totes les sancions imposades a Belgrad fins al final de 1998. Això significa que els EUA continuaran bloquejant l'entrada de la República Federal Iugoslava al Fons Monetari Internacional, al Banc Mundial, a les Nacions Unides, l'OSCE i altres organitzacions o institucions internacionals. Aquestes sancions continuaran vigents fins que Belgrad respecti les condicions següents:

- la cooperació amb el Tribunal de Crims de Guerra de la Haia, i també el compliment de la resta d'articles dels acords de pau de Dayton.
- Assegurar l'autonomia i l'equitat en el tracte dels albanesos de Kosovo.
- Completar la divisió total entre els estats fruit de la desintegració de l'antiga Iugoslàvia.
- La democratització de Sèrbia basada en les recomanacions de l'OCDE.
- El reconeixement oficial de les eleccions a Montenegro (aquesta condició va ser inclosa el desembre de 1997. Aquesta condició esdevindrà més o menys flexible en funció de l'evolució de la situació a Kosovo).

Les solucions proposades al conflicte de Kosovo i al seu estatus com a entitat van des de la seva total independència fins al manteniment de la situació actual. En la valoració de la viabilitat o no d'aquest ventall de possibilitats s'ha de tenir en compte tant la posició de les dues parts en conflicte com la posició de la comunitat internacional. Aquest ventall es redueix a cinc possibles solucions o escenaris.

1. Independència de Kosovo. Evidentment, aquesta possibilitat seria acollida favorablement pels albanesos de Kosovo, i rebutjada i bloquejada frontalment tant pel Govern de Belgrad com pels mateixos serbis de Kosovo. A més, és totalment contrària a l'aproximació de la Comunitat internacional al conflicte i a la regió. Aquesta possibilitat obligaria a una nova definició de fronteres als Balcans, fet amb un alt potencial desestabilitzador. Una de les preocupacions dels serbis és que un Kosovo independent podria fusionar-se amb Albània i posar els ciments del projecte de la Gran Albània. Tenint en compte la posició dels actors serbis més importants i de la República Federal de Iugoslàvia, aquesta possibilitat només es faria realitat mitjançant un conflicte armat que ningú desitja.

2. Reformes administratives (una nova regionalització). Alguns polítics serbis (Dobrica Cosic entre ells), acadèmics (Alexander Despic) i grups d'experts han proposat la realització de canvis administratius amb l'objectiu de dividir Kosovo en dues regions. Aquesta proposta estaria immersa en un procés de regionalització global de Sèrbia que tindria en compte la creació de 13 regions (amb Kosovo i Metohija, amb institucions especials per a la representació dels albanesos). Fins ara, la reacció de les dues parts en conflicte ha estat negativa.

3. Un nou estatut d'autonomia per a Kosovo. Un nou estatut d'autonomia, amb més prerrogatives de les que va perdre el 1989, és una de les altres opcions que es proposa des de fora. Els líders dels albanesos de Kosovo no són partidaris d'aquesta opció. La posició de la Lliga Democràtica de Kosovo (LDK) tampoc és favorable a aquesta opció, perquè ja van disposar d'aquest estatus durant molt de temps i no va servir per garantir el respecte dels drets nacionals i cívics dels albanesos de Kosovo.

4. Un protectorat internacional. És una solució temporal que té com a un dels seus majors defensors a Ibrahim Rugova (LDK). Aquesta situació reconeixeria l'estatus internacional del conflicte i, per tant, no desagradaria als albanesos de Kosovo. Kosovo hauria d'ésser desmilitaritzat i posat sota el control d'una autoritat civil que respondria davant de les Nacions Unides. Aquest període transitori acabaria en el moment en què la població pogués escollir el següent estatus a què volen accedir. Belgrad, per la seva banda, mai acceptaria la presència estrangera, ja que considera la qüestió de Kosovo com un afer intern. Tampoc és una solució que desperti interès en la comunitat internacional, ja que aquesta suposaria crear a Kosovo un escenari similar al de Bòsnia i Hercegovina (costós i amb molts problemes).

5. L'opció de la "3a República Constitutiva". Aquesta és una de les opcions amb més condicions perquè es pugui fer realitat. Garantir a Kosovo l'estatus de República sense sortir de la República Federal de Iugoslàvia (Sèrbia i Montenegro). Aquesta possibilitat té l'avantatge que no s'haurien de modificar les fronteres exteriors de l'RFI, mentre que atorgaria a Kosovo el mateix estatus que té Sèrbia dintre de la Federació. De fet, la nova federació estaria composta per tres repúbliques: Sèrbia, Montenegro i Kosovo. Aquesta solució seria fàcilment acceptada per la Comunitat internacional, ja que en tot moment es mantindrien les fronteres actuals. De moment, les dues parts en conflicte no han acceptat aquesta possibilitat. Aquesta circumstància, al contrari del que pugui semblar, no és dolenta. El fet que les dues parts l'hagin rebutjat és senyal que hi ha un punt de partida amb el qual es pot començar unes negociacions serioses que, d'altra banda, rebrien el suport incondicional (polític i econòmic) de la comunitat internacional.