Han passat gairebé cinc anys des de que el 10 de juny de 1999, després de la intervenció militar de l'OTAN, la resolució 1244 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides transformés la petita província de Kosovo en un protectorat de l'OTAN dintre de les fronteres de Sèrbia i Montenegro (antiga República Federal de Iugoslàvia).
Cinc anys després moltes coses han canviat a Kosovo i la República Federal de Iugoslàvia. Slovodan Milosevic, un dels culpables i majors promotors dels crims que han assolat els Balcans durant la dècada dels 90, està detingut a la Haia sota la jurisdicció del Tribunal Penal Internacional per la Ex Iugoslàvia, i per tant apartat de la realitat política del país. Amb l'extradició de Milosevic (juny de 2001), les noves autoritats iugoslaves van començar un procés de normalització de relacions amb la comunitat internacional, i amb les diferents sensibilitats internes (l'encaix de Montenegro i la Vojvodina). Fruit d'aquesta nova voluntat, i d'intenses negociacions, va veure la llum la nova República de Sèrbia i Montenegro. A pesar de les moltes ombres, com la corrupció i l'encaix de Montenegro a la nova república, i capítols dramàtics, com l'assassinat del primer ministre Zoran Djindjic, al març de 2003, la realitat és que poc a poc, el país ha anat sortint de l'aïllament econòmic i polític en el que el va deixar el règim de Slovodan Milosevic.
A la província de Kosovo també la normalització de la situació ha estat la tònica en els darrers anys, i fins i tot l'economia dona alguns signes de reactivació. La comunitat internacional, representada al territori per les Nacions Unides (UNMIK) i les diferents agències sectorials, l'OSCE, l'OTAN (Kosovo Force - KFOR) i la Unió Europea, han treballat conjuntament amb els dirigents polítics locals per tal de solucionar els problemes que van generar déu anys d'ostracisme i repressió sota el règim de Milosevic, i aquells generats per la intervenció militar. Avui Kosovo gaudeix d'un Govern Autònom provisional en el Marc Constitucional que habilita la Resolució 1244 del Consell de Seguretat. Aquest govern ha estat escollit democràticament (novembre de 2001), així com tots els dirigents que avui gestionen la majoria de les municipalitats del territori (octubre de 2000 i 2002). Fins i tot els serbis de Kosovo, molt reticents en un principi, han començat a participar en les institucions provisionals. En les eleccions generals de novembre de 2001 la Coalició Povratak (Retorn) va aconseguir 22 escons a l'Assemblea, convertint-se en la tercera força política, a només 4 escons del PDK (hereu polític de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo).
Segons el Sr. Harri Holkeri, Representant Especial i cap de la UNMIK, aquest govern provisional ja gestiona 19 de les 36 responsabilitats reconegudes per la Resolució 1244. El procés ha estat necessàriament lent degut a la persistència d'una extrema politització de l'administració provisional i a la manca de preparació de molts dirigents. Tot i el projecte de llei contra la discriminació, aprovat recentment pel govern autònom, la UNIMK assegura que en la majoria de processos de contractació de les diferents administracions no es segueixen els procediments establerts a la Llei de l'Administració Pública de Kosovo. La majoria de càrrecs responen a interessos polítics, clànics o ètnics. A pesar de que la situació ha millorat considerablement, dos circumstàncies continuen ennegrint la realitat i el futur d'aquest territori. La situació d'inseguretat i de violència que viuen les minories per una banda, i el futur estatus definitiu de la província per l'altra.
En el darrer any tots els informes de les Nacions Unides han alertat d'un augment de la violència contra les minories, especialment la Sèrbia. Des de que la guerra va finalitzar, la majoria de la població Sèrbia de Kosovo ha hagut de fugir i refugiar-se en la resta de la República de Sèrbia. Segons l'ACNUR, 230.000 persones (entre serbis, roma i ashkalia) continuen desplaçats a Sèrbia i sense la possibilitat de tornar. Cinc anys després de la intervenció, l'OTAN i les Nacions Unides no han aconseguit crear una situació de seguretat que permeti el seu retorn, i molt menys una normalització de les relacions interètniques. La majoria de la població Sèrbia i roma de Kosovo es troba desplaçada fora del territori, i els que es van quedar es concentren a les municipalitats del nord (Zubin Potok, Leposavic i Zvecan) frontereres amb la resta de Sèrbia. En aquestes municipalitats Belgrad encara manté estructures municipals i de serveis paral·leles a les de l'Autonomia Provisional, que segons la UNMIK són un error i un impediment per la posada en marxa d'institucions multiètniques. El cert és que els serbis d'aquestes zones no es refien d'una administració provisional gestionada per la majoria albanesa. Tot i el reconeixement del "dret de retorn" de tots els desplaçats per part de l'Assemblea de Kosovo (10 de juliol de 2003), el retorn efectiu dels desplaçats és encara molt limitat per la manca de seguretat.
Pitjor situació pateixen els serbis que viuen en zones de Kosovo on són minoria. Aquests han de viure protegits constantment per les tropes de la KFOR i la seva situació no ha millorat en els últims tres anys. La situació del territori en aquest aspecte, de fet ha empitjorat sensiblement en el darrer any. Moltes de les mesures de seguretat extraordinàries per les minories (escortes i vigilàncies especials) que ja s'havien retirat, han estat reimplantades davant l'augment d'assassinats i segrestos. La realitat mostra que la superació dels odis col·lectius i els sentiments de revenja estan molt lluny de solucionar-se.
Només a tall d'exemple, cinc anys després de la intervenció només hi ha 9 escoles mixtes (Sèrbias-albanesas) en tot el territori, i en la Universitat de Pristina no hi ha cap alumne serbi matriculat. Ha estat necessari obrir una sucursal de la universitat a Graçanica (enclavament serbi a prop de Pristina) per a que els serbis de Kosovo puguin accedir a l'ensenyament superior. El mateix succeeix amb la sanitat i altres serveis públics.
Pel que fa amb les relacions amb el govern de Belgrad i pesar dels canvis que ha viscut el país en els últims anys, poques coses han canviat. El passat 14 d'octubre es va celebrar a Viena, la primera reunió directe entre les parts després de la guerra. La reunió, recolzada per la comunitat internacional, estava pensada per solucionar "problemes pràctics", es a dir, per parlar de la llibertat de circulació de persones i vehicles (matrícules de cotxe), de la seguretat dels retornats, de les comunicacions entre els territoris (ferrocarrils), de l'espai aeri, etc.., però no per parlar del futur de la província. En aquest punt les posicions segueixen distants i és difícil que avui es puguin trobar punts d'acord. Els líders albanesos de Kosovo continuen reclamant la separació del territori de la República de Sèrbia i Montenegro, de la que no en volen formar part. Per la seva banda Belgrad, en la veu del seu representant pels afers de Kosovo, Nebojsa Covic, ha declarat que la integritat territorial de la República de Sèrbia i Montenegro no està en qüestió, ni tan sols en la Resolució 1244 que habilita el Govern Autònom Provisional. Belgrad accepta (ara) totes les disposicions que emanen d'aquesta Resolució, i també el Govern Provisional constituït a la seva ombra. Per Belgrad, una opció acceptable seria una sortida a la "Bòsnia", es a dir, dotar d'una estructura autònoma a Kosovo, similar a la que tenen els serbis de Bòsnia amb la República Srpska, pero mai trencar la República de Sèrbia i Montenegro.
El Representant Especial de les Nacions Unides, el Sr. Harri Holkeri, va avisar al Consell de Seguretat, a principis de novembre d'aquest any, que encara hi ha problemes importants a Kosovo, i que no seria bo desviar mitjans i recursos sobre el terreny cap a altres zones. La inseguretat i la violència al territori està augmentant, precisament en el moment en que la pressió per reduir els contingents i els recursos als Balcans cada cop és més forta. Si l'atenció dels grans promotors de la intervenció a Kosovo, els EUA i la Gran Bretanya, es desvia cap a l'Iraq o l'Afganistan, a costa d'abandonar Kosovo o Bòsnia, la situació podria agreujar-se. L'any 2000 la comunitat internacional tenia clar que la presència a la petita província balcànica hauria de ser llarga, potser el que ningú esperava era la situació d'inestabilitat mundial i conflictes oberts en la que ens trobem a finals de 2003.
Jordi Cortés Roldán
Coordinador de l'Observatori Solidaritat
Enllaços d'interès: