La facció radical de la LDK estaba encapçalada, abans de la guerra, per Hydayet Hyseni, que va estar 10 anys a la presó després de les manifestacions de 1981 (va ser condemnat a 15 anys).Hyseni és conegut a la província com el "Che Guevara de Kosovo".La facció moderada era sostinguda per un altre alt càrrec de la LDK, Fehmi Agani que és professor de sociologia. Tots dos(Hyseni i Agani) van ser diputats amb Rugova fins al febrer de 1998.

Després del Congrés i les eleccions internes que van tenir lloc el 25 de febrer de 1998, i on va ser impossible escollir una nova presidència a causa de les profundes divisions internes (es van presentar 20 candidatures), Rugova continuava encapçalant la LDK,però cada cop es trobava més sol, tant dintre del partit com entre els albanesos de Kosovo. La radicalització violenta delconflicte el febrer i l'estiu de 1998 va fer que molts albanesos de Kosovo es decantessin per opcions més actives, fins i tot violentes. Aquest procés es va veure reflectit en un augment de la popularitat del'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo. Al mateix temps, moltes figures importants de la LDK van anar marxant de la formació política fruit dels esdeveniments. Un dels principals, Hydayet Hyseni, va deixar la formació el 29 de juny de 1998 per anar a parar a una nova força política, el Moviment Democràtic Albanès (Levizja Demokratike Shqiptare).

Després de la guerra i la intervenció de l'OTAN, la LDK i Rugova van perdre el protagonisme en favor de l'ELK i dels seus líders.Aquests últims van passar a ser el referent polític dels albanesos de Kosovo, i a ocupar moltes posicions polítiques al Kosovo provisional heretat del conflicte. Només un any i mig després del final de la guerra, les primeres eleccions democràtiques a Kosovo,on s'escollien els representants a les municipalitats (unitat administrativa semblant a les comerques), la LDK va rebre el suport massiu de la población un altre cop. Concretament, 23 de les 27 municipalitats on van haver-hi eleccions van caure del costat de la LDK, amb un 60% dels vots de mitjana(resultats electorals). La victoria en aquestes eleccions va portar de noua Rugova i la LDK al capdavant de la representació política dels albanesos de Kosovo, i van un ser cop molt dur pels radicals del PDK(partit format per molts ex-membres de l'ELK).

Amb l'arribada d'Adem Demaci, el PPK va començar a qüestionar la política d'Ibrahim Rugova. Per a Demaci, no-violènciano significava passivitat. Demaci va engegar una campanya de demostracions(no violentes) del rebuig al poder dels serbis. El 1998, quan es van incrementar les protestes dels estudiants i les accions violentes de l'UCK, el PPKva continuar amb les seves accions pacífiques. Accions del tipus de demanar a tots els albanesos de Kosovo que apaguessin els llums a una determinada hora de la nit, etc.
De totes maneres, un any després de la seva arribada a la direcció del PPK, Demaci va decebre degut a que la seva retòrica més proactiva no es corresponia amb la realitat de les seves accions. L'excusa de Demaci era que qualsevol acció contundent (no violenta) era bloquejada per l'LDK. La idea més original de Demaci és el projectede "Balkania", que consisteix en una associació d'estats sobirans entre Sèrbia, Montenegro i Kosovo. El projecte no explica, però,com s'arribaria a aquesta situació, és a dir, passar de ser víctimes de la policia sèrbia a conformar un Estat sobirà.

 Demaci tampoc tenia bones relacions amb el nou Govern d'Albània de Fatos Nano i el febrer de 1998 no va voler rebre el comissari per a les minories de l'OSCE, Max van der Stoel, quan va realitzar una visita privada a Kosovo (ja que Milosevic havia denegat l'entrada a una delegació oficial). Demaci va dir que no el rebia perquè els albanesos de Kosovo no eren cap minoria. La situació d'Adem Demaci al principi de 1998 no era gaire bona, per al Govern iugoslau era un dissident de la dissidència (de Rugova) i al nivell de la província de Kosovo un opositor de l'oposició (de la Lliga Democràtica de Kosovo).El 13 d'agost de 1998, Adem Demaci va ser nomenat el representant polític de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UCK), la qual cosa el vaconvertir, si no ho era ja, en l'oposició més forta que tenia Ibrahim Rugova.

 Els serbis de Kosovo, per la seva banda, es troben reunits al voltant del Moviment de Resistència Serbi (SPO, Srpski Pokret Otpora).Aquest grup acusa el Govern de Belgrad de no fer gaire esforçosper aturar l'èxode de serbis de la província o per aturar el retorn de refugiats albanesos a Kosovo. Són aquests serbis els que van promoure la llei que prohibeix als serbis vendre les seves propietatsa albanesos ("Contracte per a la utilització de la propietat"),o els mateixos que van qualificar de traïció l'acord entre Belgrad i el Govern alemany de maig de 1996 per facilitar el retorn dels refugiats albanesos que es trobaven a Alemanya. En la situació generada després de la guerra la minoria serbia ha quedat en una posició molt complicada. La majoria viuen al nord de Kosovo, on la majoria de la població és sèrbia. Aquests están molt polititzatsi radicalitzats. S'haurà d'esperar a l'evolució dels can vis a Sèrbia per veure com afecten a aquest col.lectiu. La resta de serbis viu en enclaus en zona de majoria albanesa. La situació d'aquests serbis és desesperada, han de ser protegits les 24 hores per evitar assassinats i atemptats. El fluxe cap l'exili de població sèrbia és continu, la seva situació d'aïllament i de por és insostenible (i inacceptable).

El desembre de 1997, les accions de l'UCK es van incrementar. Segons International Crisis Group, la capacitat operativa de l'UCK es va veure incrementada fruit de la crisi albanesa de la primavera de 1997. La crisi que va patir Albània va propiciar la desaparició de moltes armes dels seus arsenals i es sospita que moltes d'aquestes (la majoria de procedència xinesa) podrien haver caigut a les mans de l'UCK.A més, durant la crisi albanesa l'Exèrcit albanèses va preocupar més de Tirana i les grans ciutats que de la frontera albanesa amb Kosovo. Aquesta circumstància va ser aprofitada per l'UCK per moure's més lliurement per la frontera. Encara que el potencial real de l'UCK era una incògnita, semblava que els serbis no el veien com a una amenaça real abans de l'escalada de febreri març de 1998 a Drenica. D'acord amb el setmanari de Belgrad NedeljniTelegraf, al final de 1997 l'UCK tenia entre 1.000 i 2.000 soldats,mentre que 13.000 policies armats serbis estaven estacionats a Kosovo i25.000 més que podien estar operatius en 72 hores. A més, 6.500 soldats i oficials de l'Exèrcit iugoslau es trobaven estacionats a la província, i 10.000 més en situació d'alerta.

El gener de 1998, el setmanari de Sarajevo Slobodna Bosna va publicar una entrevista amb un suposat cap de l'UCK anomenat Skender. Skenderva dir que l'UCK es va formar el 1991 a dintre de Kosovo i que oficials de l'antic Exèrcit Popular Iugoslau hi van prendre part. També va dir que l'objectiu final de l'UCK era la unificació de tots els territoris albanesos a Albània i que estaven preparats per fer servir la força per aconseguir aquest objectiu.
La posició d'Ibrahim Rugova (LDK) respecte de l'UDK va ser la no-admissió de la seva existència. Per a Adem Demaci (PPK)l'existència d'aquest era la prova que la política de l'LDK era estèril als interessos dels albanesos de Kosovo, i que l'augment de la seva importància i popularitat significava que el poble de Kosovo estava disposat a pagar un preu molt alt per la seva llibertat.

Per la seva banda, els partits serbis consideraven els activistes del'UCK com a terroristes. No el consideraven un moviment d'alliberament,sinó un grup terrorista de poc abast real. El 17 de febrer de 1998,el president del Partit Socialista Serbi (SPS, el partit de Milosevic),Vojislav Zivkovic, va dir que l'UCK només estava format per 100 activistes que operaven, principalment, a la zona de Drenica i que molt aviat serien detinguts. Efectivament, durant el febrer i març de1998, la policia sèrbia va desencadenar una operació contra l'UCK a la zona de Drenica amb l'esperança de capturar els activistes i eliminar d'arrel l'UCK. Sembla que les autoritats de Belgrad van aconseguir l'efecte contrari. De fet, sembla que l'UCK es va fer encara mésfort. Fins i tot van arribar a autoanomenar-se els legítims representants dels albanesos de Kosovo. L'UCK va criticar amb força les forces polítiques kosovars i els va acusar d'estar portant a terme una política suïcida de desmobilització.

Els mediadors internacionals van tenir molts problemes per trobar interlocutors fiables i representatius a Kosovo. El lideratge i la representativitat de l'UCK ha estat durant molt de temps una incògnita. Finalment,el 13 d'agost de 1998, l'UCK va fer públic el nom d'una nova figura.Adem Demaci (líder del PPK) va passar a ser el representant políticde l'UCK. Segons Demaci, l'UCK comptava en aquells moments amb 30.000 homes armats. A mitjans de juliol, l'UCK controlava el 40 % del territori de Kosovo, però l'ofensiva de l'Exèrcit Serbi d'aquell estiu,que va provocar prop de 350.000 refugiats i desplaçats, i les amenacesde l'OTAN, va fer que aquest percentatge es reduís considerablement.Després de l'escalada de Drenica, i fruit de la radicalització del conflicte (que va esdevenir una guerra), la importància i elsuport popular a l'UCK va augmentar considerablement.

L'UÇK va tenir molta importància en els esdeveniments que van portar a la intervenció de l'OTAN al març de 1999.Segons ells mateixos, no van ser ells els que van alliberar Kosovo, però si van ser els qui van forçar la situació que va portar a la intervenció. Segons un ex-menbre d'aquest grup entrevistat a Kosovo, la seva política d'atacs i atemptats contra l'exèrciti la polícia especial serbia, va fer que aquests incrementessinel grau de repressió i el seu nerviosisme. Durant la intervenció de l'OTAN, l'UÇK es va convertir en un element necessari de recolçamentals atacs aeris. Fins i tot, alguns d'ells admet que no estaven sols sobre el terreny, que hi havien soldats de paísos de l'AliançaAtlàntica fent tasques de suport al bombardeig.

L'acord que va posar fi a la intervenció de l'OTAN va establirla necessària desaparició de l'UÇK. Aquesta va ser una de les condicions que va imposar l'Exèrcit Iugoslau per permetre l'entrada de les tropes de l'OTAN i ruses a la provincia (ACORD PER LA DESMILITARITZACIÓ I TRANSFORMACIÓ DE L’UCK
- UNDERTAKINGOF DEMILITARISATION AND TRANSFORMATION BY THE
UCK,20de juny de 1999 ). Fruit d'aquest acord, l'UÇK va desaparèixer formalment, i els seus integrants van passar a formar part, en diferents àmbits, de la nova realitat de Kosovo. Una part van anar a la política(Partit Democràtic de Kosovo, PDK - abans Partit pel Progrés Democràtic de Kosovo, PPDK; Aliança pel Futur de Kosovo,AAK - també sortit del PPDK), una altre es va integrar en la nova estructura de seguretat i de protecció civil creada per la UNMIK(Kosovo Protection Corps, KPC; Kosovo Police Service, KPS),una part es va desmobilitzar, i una altra part continua activa al sud de Serbia i a l'interior de la provincia. En diversos informes d'organismes internacionals s'acusa a ex-membres de l'UÇK de haver aprofitatles estructures de l'oragnització per explotar negocis il.lícits(tràfic de drogues, cotxes robats, prostitució, extorsió,etc..). L'UÇK ja no existeix formalment, però encara té molt poder i està present en tots els àmbits de la societat kosovar. Tant la UNMIK com la KFOR sospiten que el clima de violència,tant política (assasinats de membres de la LDK i amenaces a periodistes)com ètnica, que viu el territori no pot ser fruit d'un grup d'incontrolats.En molts àmbits polítics i de l'administració internacionalde Kosovo s'admet que l'estructura de l'UÇK no ha desparegut tan sols s'ha transformat.
.

Les FARK van ser la segona força guerrillera de Kosovo i rivals de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (encara que en realitat mai van ser tant importants com per possar en perill el lideratge de l'UÇK).Aquest grup tenia com a principal objectiu la independència de laRepública de Kosovo. Les FARK van ser fundades pel "primer ministre a l'exili" de la República de Kosovo, Bujar Bukoshi, i eren les forces armades oficials del seu autoproclamat Govern. Segons InternationalCrisis Group estava format per antics oficials albanesos que van lluitar com a voluntaris contra els serbis a la guerra de Bòsnia i Hercegovina.Aquesta circumstància els feia coneixedors de les tàctiques contemporànies de l'Exèrcit iugoslau. El coronel de les FARK,Ahmet Krasniqi, que residia a Tirana (capital d'Albània) va ser assassinat el 21 de setembre sense que es sàpiga encara l'autoria d'aquest atemptat. El naixement d'aquest nou grup armat no va posar en cap moment en qüestió el lideratge de l'UCK. Tant les FARK com l'UCK llençaven els seus atacs des del nord d'Albània.Aquesta situació posava en perill la integritat territorial d'Albània,susceptible de ser atacada per l'Exèrcit iugoslau. Després de la intervenció de l'OTAN, tant la República de Kosovo com les seves forces armades, les FARK, van desaparèixer.

El Partit Democràtic de Kosovo és la segona força política de Kosovo, darrere de la Lliga democràtica de Kosovo de Rugova. El PDK va ser una evolució del Partit pel Progrés Democràtic de Kosovo (PPDK). El PPDK va ser la força política que va sorgir de la desaparició formal de l'UÇK (procés de desmilitarització). Dintre del PPDK hi havia diferents sectors de l'UÇK, representats per Hashim Thaçi i Ramus Haradinaj, i el Partit de la Unió Democràtica (PBD). Entre els seus membres la varietat era total, anava des de radicals fins a liberals i d'esquerra a dreta. En l'estructura política provisional (de la República de Kosovo) sortida de la guerra, el PPDK tenia 10 de les 15 carteres ministerials. Acabada la guerra, el PPDK (és a dir, l'UÇK) tenia molt poder i suport. La UNMIK va agafar aquesta estructura de facto amb desconfiança. Primer perquè no era legal i segon perquè no representava el panorama polític de Kosovo, tot i que funcionava com un govern d'unitat nacional.

El 15 de desembre de 1999 les Nacions Unides van arribar a un acord amb tots els partits polítics albanesos per formar el Consell Administratiu Interí (IAC, Interin Administrative Council) i una Estructura Interina Administrativa Conjunta (JIAS, Joint Interim Administrative Structure) amb caràcter executiu. En el JIAS, el pes del PPDK es va reduir de 10 ministres a 5. Aquest govern provisional va néixer com un partner de l'administració internacional. Ben aviat van començar els problemes. Alguns ministres del JIAS, sobretot els del PDK, van començar a prendre decisions i donar ordres que usurpaven l'autoritat de la UNMIK i, a més, anaven en contra de l'acord internacional (Resolució 1244 del Consell de Seguretat de les NU) que deixava ben clar que Kosovo continuava formant part de Iugoslàvia. Aquest govern provisional va provar de portar a terme les tasques executives i legislatives alhora.

Durant aquest període, sobretot, el PPDK va aprofitar per intentar controlar la societat i totes les estructures de Kosovo. Fins i tot van fer servir l'amenaça, la violència i la coerció. Molts informes de l'Oficina de Drets Humans de l'OSCE van denunciar en diverses ocasions com l'ajuda humanitària es va desviar cap a localitats afins al PPDK. Membres de la Lliga Democràtica de Kosovo i periodistes (el cas més sonat van ser les amenaces a Veton Surroi, editor del diari Koha Ditore) van ser amenaçats i assassinats. Fruit d'aquestes circumstàncies la imatge popular del PPDK (i per extensió de l'UÇK) va quedar molt desprestigiada.

Abans de les primeres eleccions a les municipalitats d'octubre de 2000, el PPDK va tenir una escissió. D'una banda, va sortir el Partit Democràtic de Kosovo (l'actual PDK), liderat per Hashim Thaçi i, de l'altra, l'Aliança pel Futur de Kosovo (l'actual AAK), liderat per Ramus Haradinaj (ala radical del PPDK). Ambdues formacions es van presentar per separat a aquelles eleccions, i els seus resultats van ser molt dolents (resultats electorals). Només van aconseguir guanyar en 4 de les 27 municipalitats, la resta es van decantar per l'LDK. Thaçi i el seu partit polític van rebre un fort càstig per l'actuació que havien tingut durant el govern provisional. Només es van preocupar d'ells i de controlar totes les estructures i negocis que podien. La sensació de la gent a Kosovo era que no havien treballat per les persones. La gran guanyadora de les eleccions va ser l'LDK de Rugova gràcies a la seva imatge d'honestedat. També cal tenir en compte que la victòria de Rugova va ser molt ben acollida per la UNMIK.

Els Cossos de Protecció de Kosovo són formalment un cos de nova creació (encara que a ningú se li escapa que està format per molts antics membres de l'UÇK), encarregat en tasques de protecció civil. Els KPC estan modelats de forma semblant a la Sécurité civile francesa. Estan formats per 5.000 homes, 2.000 dels quals estan a la reserva. La seva imatge és totalment militar (uniformes de color verd d'oliva, botes militars, boines negres, etc.), tot i que no porten armes. Només tenen permís per portar armes els responsables màxims. L'escut dels KPC és sospitosament semblant al de l'UÇK. Al final de la guerra l'UÇK volia crear un cos de seguretat que fos l'embrió del futur exèrcit de Kosovo. La UNMIK va deixar ben clar que només actuarien com a cos de protecció civil, mai en qüestions d'ordre o seguretat. Per a les tasques de seguretat ja està la KFOR i la KPS (Kosovo Police Service) que depèn de les Nacions Unides. El que la comunitat internacional volia evitar era la continuació de l'UÇK sota una nova denominació.

El màxim responsable dels KPC és el general Agim ÇeKu, antic cap militar de l'UÇK. Els KPC estan desplegats en sis grups regionals (KPC Regional Task Groups, RTG): Drenica (Srbica/Drenica), Pashtrik (Prizren/Prizren), Dukagjin (Pec/Peja), Shala (Kosovsca Mitrovica/Mitrovice), Llap (Pristina/Prishtina) i Karadak (Gnjilane/Gjilan). Tant el comandament central com cada RTG tenen assignat un membre de la KFOR com a supervisor. Tot i la supervisió de la UNMIK i de la KFOR, els KPC recorden massa l'UÇK. També han estat acusats de dedicar-se a més coses que a la protecció civil. Se'ls acusa de mantenir en marxa els serveis secrets que funcionaven amb l'UÇK, l'anomenat SHIK (Shërbimi Informativ i Kosovës - Servei d'informació de Kosovo). El seu cap, un altre exmembre de l'UÇK, Kadri Veseli, diu que només es dediquen a recollir informació i a detectar l'activitat dels serveis secrets serbis, que encara continuen actius a la província. Tot i això, aquests serveis secrets no estan controlats per cap autoritat legal ni tenen cap competència executiva. Per tant, el que puguin fer amb la informació que tenen s'escapa a qualsevol control legal.

L'acord al qual va arribar la UNMIK per posar en marxa aquests cossos deixava ben clar que la seva denominació eren les sigles en anglès KPC. La traducció en albanès del nom no és oficial. La diferència és important. Les sigles en albanès TMK volen dir Trupat Mbrojtëse të Kosovës, i el terme albanès Mbrojtje significa protecció, però també defensa. Tot i que la denominació oficial és KPC, totes els quarters dels KPC a Kosovo estan presidits per cartells en albanès amb les sigles TMK. Els KPC són un actor i un pol de poder important a Kosovo.

L'UÇPMB es creu que és un grup provinent de l'antic UÇK, que actua a l'est de Kosovo dintre de la franja desmilitaritzada que separa Kosovo de Sèrbia. Presevo, Medvedja i Bujanovac són tres localitats al sud-est de Sèrbia on la majoria de la població és albanesa. Aquest grup armat porta a terme accions violentes contra la policia especial i l'exèrcit serbi, tant dintre de territori de sèrbia com des de Kosovo. Es creu que està format per uns mil guerrillers. Aquest grup reclama l'annexió d'aquestes localitats a Kosovo, sota protectorat internacional. Aquest és el focus de tensió més important que hi ha a Kosovo en aquests moments, juntament amb la ciutat dividida de Mitrovice/Kosovsca Mitrovica. El govern iugoslau de Kostunica ja ha acusat en diverses ocasions la KFOR de no portar a terme les tasques acordades, i també ha amenaçat d'entrar en la zona desmilitaritzada si la KFOR no posa fi a les activitats d'aquest grup.