EL CONFLICTE DE XINA
|
|
1. Introducció i presentació2. Història de la República Popular Xina:La República Popular Xinesa és un immens país amb una sèrie de peculiaritats molt destacades.
És el país més poblat de la terra amb més de 1.300.000.000 d’habitants i compta amb una cultura de pràcticament 4000 anys d’Història. Molts dels elements que van contribuir a la fundació del món modern tenen el seu origen a la Xina: el paper, la pólvora, els crèdits bancaris, el compàs o el paper moneda per exemple.
Després de dues dècades sota un rígid sistema comunista la Xina va reformar el seu sistema econòmic als anys 80 i, actualment, té l’economia amb el més gran i ràpid creixement del planeta.
Al país hi ha 56 grups ètnics oficials i 206 llengües (una d’elles ja extingida) i centenars de dialectes.
L’ètnia han és la majoritària ( 93,5% de la població ) i utilitza fins a 7 idiomes diferents ( principalment el xinès mandarí i el dialecte cantonès ).
Quant a la religió, el taoisme i el confucianisme són les més practicades al país, seguides del budisme amb uns 200.000.000 de practicants, l’islam amb 18.000.000, i el cristianisme ( catòlics i protestants ) amb uns 16.000.000.
a) Sistema polític i estructura d’Estat:
La República Popular de la Xina es va proclamar l’1 d’octubre de 1949 amb la victòria de les forces comunistes sobre el govern conservador del partit nacionalista Kuomintang .
Al llarg de la seva història, la RPX ha tingut 4 constitucions: 1954, 1975, 1978, i la Constitució vigent de 4 de desembre de 1982 . Aquesta marca el pas d’un règim totalitari a un autoritari ja que introdueix la distinció entre Estat i partit: “cap organització ni cap individu gaudeix del privilegi d’estar per sobre de la Constitució i la llei”.
Tot i que es destaca el paper dirigent del Partit Comunista en la societat, la Constitució assenyala el poder legislatiu (Assemblea Nacional Popular) com el poder central de l’Estat, del que emanen el poder judicial i l’administració, i davant de qui aquests són responsables (art.3).
Respecte al sistema econòmic la Constitució estableix com els seus pilars la planificació centralitzada i el lideratge del sector estatal, per la supervivència del qual ha de vetllar l’Estat (art.6 i 7). Tot i això, afegeix que aquest serà complementat amb regles i institucions pròpies del mercat.
Quant a les diferents minories nacionals i regions que integren l’Estat, l’article 4 recull el seu dret a l’autonomia, com també a preservar les seves pròpies llengües, costums i cultura. Tot i això, el mateix article declara la indivisibilitat de l’Estat, assenyalant com a delicte sancionable qualsevol acció encaminada a promoure la secessió d’una zona.
L’article 30 estableix una divisió administrativa de l’Estat en 4 nivells:
- Estat central.
- Províncies, regions autònomes i municipis sota mandat directe del Govern central.
- Comarques, comarques autònomes i ciutats.
- Districtes, pobles i pobles autònoms.El principi regulador de la relació de poders locals i el central apareix a l’article 3: “ampli marge d’iniciativa a les autoritats locals sota el lideratge unificat de les autoritats centrals”.
En aquesta Constitució, i com també passava amb l’anterior, existeix una voluntat de garantir una sèrie de drets (capítol II) per evitar la repetició dels abusos comesos durant la Revolució Cultural. Entre aquests tenim el dret de vot actiu i passiu pels majors de 18 anys, llibertat de premsa, opinió, associació i manifestació, llibertat de culte religiós, dret a la no discriminació, etc. A continuació d’aquests també es reconeixen drets socials com el dret a l’educació, o a l’atenció sanitària.
Pel que respecta als deures (capítol II), els principals són el servei militar, i la obediència a la llei i la Constitució (art.53). Precisament és aquest últim i l’article 51 els que limiten l’exercici dels drets anteriorment establerts, a la condició de no infringir els interessos de l’Estat. També destaca el fet que no apareixen alguns drets com el de vaga, o el de realitzar “grans debats públics”, drets que sí quedaven recollits a la Constitució de 1978.
- Poder legislatiu:
L’Assemblea Popular Nacional , unicameral i de 2984 representants, és formalment l’òrgan suprem del país. El plenari es convoca una vegada a l’any i és renovada cada cinc anys. Entre les seves funcions estan: promulgació de lleis; revisió i interpretació de la Constitució; nomenament i cessament dels alts càrrecs de l’Estat; l’aprovació del Pressupost; l’aprovació de zones econòmiques especials i el seu sistema; i la declaració de guerra.
L’elecció dels diputats és indirecta: els ciutadans escullen per vot directe els seus representants a les assemblees comarcals o municipals, que al seu torn, escullen els representats de l’assemblea del seu nivell superior, i així successivament fins a arribar a l’Assemblea Popular Nacional. Teòricament, la llista dels candidats és proposada pels partits, associacions, empreses o els propis ciutadans.
- La presidència:
La Constitució de 1982 recupera la figura del president de la RPX. Tot i això, les seves competències s’han vist reduïdes de forma notable, sent bàsicament de tipus honorífic: publicació de les decisions preses per l’APN i el seu Comitè Permanent, nomenaments i cessaments, prèvia aprovació de l’Assemblea, etc.
- Poder executiu:El Consell de l’Estat és el màxim òrgan executiu del país, i rendeix comptes davant l’ANP o el seu Comitè Permanent. El composa el Primer Ministre, els viceprimers ministres, consellers d’Estat, l’auditor general i el secretari general. Les seves funcions són sobretot de tipus administratiu, abastant els àmbits econòmic, polític i cultural. Destaquen l’elaboració del Pressupost i dels plans econòmics i socials, implementar les decisions del legislatiu, i la direcció de les relacions exteriors. El mandat del Primer Ministre és de cinc anys.
- Poder judicial:
El sistema judicial xinès s’organitza en tribunals d’acord l’establert a la Constitució de 1982, que també estipula l’existència del Ministeri de Justícia. Existeixen tres tipus de tribunals:
- Tribunal Suprem Popular: Per a casos de importància nacional, interpretar la legislació en cas de conflicte dintre del procés judicial, revisar les penes de mort dictades pels tribunals locals i controlar el bon funcionament d’aquests, etc.
- Tribunals locals populars: Per a casos de tipus civil i criminal.
- Tribunals especials populars: Inclouen els tribunals militars, marítims, de transport ferroviari i recursos hidràulics. Resolen casos relacionats amb activitats contrarevolucionàries, corrupció, sabotatge, etc.
La Constitució també crea la Fiscalia Suprema Popular i les fiscalies locals populars per garantir l’adequació dels actes dels departaments governamentals i de l’administració central a la llei.- Comissió militar central:
La Comissió Militar Central s’encarrega de dirigir les forces armades del país, i per tant és el màxim òrgan del poder militar a Xina. Està dirigit per un president nomenat per l’ANP cada cinc anys. Com el naixement de l’Exèrcit Popular d’Alliberament està directament relacionat amb el Partit Comunista, aquest és l’encarregat de presentar a l’Assemblea la llista de candidats que aquesta ha d’aprovar.- Partit Comunista Xinès:
Tot i el text de la Constitució, el PCX domina tota la vida política del país en una fusió partit-Estat. L’òrgan formalment més important del partit és el Congrés Nacional, format per membres de tot el país escollits per organitzacions de base. El Congrés s’encarrega de confirmar les línies pragmàtiques a seguir durant un període de temps, de modificar els estatuts del partit, i d’elegir els membres del Comitè Central, el màxim òrgan quan el Congrés no està reunit. Com el Comitè es reuneix un cop a l’any, qui controlen el veritable poder polític dintre el partit són el Buró Polític (elegit pel Comitè Central) i el Comitè Permanent del Buró Polític (escollit pel Buró Polític).
El Comitè Permanent del Buró Polític està format per set membres i es considera que és l’òrgan que concentra un major poder real dintre de l’Estat, ja que entre els seus membres hi figura el president, el primer ministre, un viceprimer ministre i el president de l’ANP.
- Conferència consultiva:
A més del partit comunista xinès existeixen 8 partits més, legalment permitits però amb paper purament formal, integrats a la Conferència Consultiva Política del Poble Xinès. Aquests partits, tots fundats abans de la creació de la RPX, es reuneixen a la Conferència Consultiva per canalitzar les seves opinions i ideologies. El mandat de la Conferència és de cinc anys i té funcions d’assessorament al Govern i altres òrgans de l’Estat.
En la pràctica, tots els intents de crear nous partits que qüestionin realment el sistema polític i recolzin la transformació democràtica del país han estat frustrats, i els seus líders empresonats.- Estructura de l’Estat:
La RPX és un Estat unitari i centralitzat amb una distribució de poder piramidal. Al graó immediatament inferior al nacional l’estructura de l’Estat es composa de 23 províncies (El preàmbul de la Constitució inclou a Taiwan ), 5 regions autònomes, 4 municipalitats, i 2 regions autònomes especials: Hong Kong i Macao (Aquestes tenen una Constitució pròpia: “Lleis bàsiques”).
Pel que respecta a les províncies, regions autònomes i municipalitats, les seves competències es concentren bàsicament als marcs econòmic i cultural, en els que poden elaborar lleis d’àmbit local.b) Seguretat i capacitat militar:
La RPX va néixer en plena Guerra Freda, fet que va marcar la seva política de seguretat i d’estratègia militar per esdevenir una gran potència militar que, des de 1964, pertany al restringit club nuclear. No obstant això, cap a mitjans de la dècada dels 80 iniciarà una revisió de la seva política i millorarà les seves relacions amb els EEUU i la URSS. Amb la fi de la Guerra Freda, el Govern xinès opta per consolidar-se com a gran potència regional de la zona per evitar possibles conflictes regionals que es podrien produir.
D’aquesta manera, el nou concepte de seguretat que proposa Xina als 90 reclama el diàleg multilateral, no recórrer a l’ús de la força, i no intervenir en els afers interns dels estats.
Es tracta de tenir un paper preeminent en els assumptes asiàtics per garantir els seus interessos nacionals, especialment econòmics. Així, el Govern xinès ha intentat contrarestar el poder militar indi recolzant el programa nuclear i de míssils de Pakistan, prevenir la separació definitiva de Taiwan, contestar la creixent cooperació militar entre els EEUU i Japó i mantenir l’estabilitat de la península coreana. Al mateix temps, la Xina continua amb la seva associació estratègica amb Rússia, especialment en temes d’equipament militar, cooperació en temes fronterers, i comerç i inversions.
Quant a l’exèrcit xinès, aquest vol ser modernitzat pel Govern, fet que suposaria reduir el total d’efectius i crear unitats més mòbils, millor equipades i ben entrenades. No obstant això, aquesta estratègia de modernització i desenvolupament militar de Xina és només un complement secundari de les polítiques d’obertura i reforma que porten al desenvolupament econòmic. Així, la reforma depèn de la disponibilitat de recursos per a la defensa, la millora de la indústria militar, l’accés a armament i tecnologia estrangeres i a la pròpia habilitat de les forces armades per integrar-ho tot.
Respecte a la qüestió nuclear, la doctrina xinesa es basa en el no primer ús de les armes nuclears contra una altra potència nuclear i en el no ús de les armes contra potències no nuclears.
Un altre element a destacar de la Xina com a potència militar és el fet que, a més de la seva capacitat nuclear, també posseeix capacitat química i biològica.
c) Economia:
Degut a l’estancament del país, manifestat en greus desequilibris econòmics i en un retard tecnològic considerable, el govern xinès decideix, a inicis dels 80, iniciar la reforma de l’economia xinesa. La liberalització va començar amb algunes fórmules de privatització a l’agricultura, col.lectivitzada fins al moment, i obrint espais lliures de comercialització. Quant a les empreses i indústries, anteriorment controlades per una planificació rígida, es van crear mecanismes de participació en els beneficis i se’ls va proporcionar major capacitat d’organització i decisió. Finalment, la transformació de les dotacions pressupostàries en una veritable financiació de les inversions, va fer necessària la reforma del sistema bancari.
Des d’aquest moment, la Xina ha aconseguit uns resultats espectaculars: l’índex de creixement mitjà del PIB a les dues últimes dècades ha estat del 9% i l’ingrés per càpita s’ha quadruplicat en els últims anys.
La clau d’aquest creixement espectacular radica bàsicament en l’augment de la productivitat, que fins aleshores estava a un nivell molt baix.
No obstant això, aquest panorama tan positiu, mostra també una sèrie de debilitats a tenir en consideració com són les dificultats heretades del passat i unes altres que s’han anat generant durant el procés de desenvolupament recent. D’aquesta manera, la possibilitat d’una crisi de l’economia xinesa és molt present entre tots els economistes del país.
Els reformistes xinesos, i seguint l’exemple dels països de la regió com Japó o els denominats dracs asiàtics, que basaven el seu creixement econòmic en l’augment considerable de les exportacions, també apostaren per l’obertura comercial i la participació en la divisió internacional del treball. De totes maneres, el model xinès aplicaria una política a mig camí entre el liberalisme fort ( promoció exportacions ), i el proteccionisme ( substitució de les importacions ).
Quant a les importacions, destaquen els béns amb gran valor afegit de capital (maquinària i material de transports) , i a les exportacions les matèries primeres (petroli i els seus derivats bàsicament) i els béns manufacturats amb fort contingut de mà d’obra.
Entre els productes clau de l’obertura tenim els tèxtils, calçats, joguines i material esportiu, i cada cop en major mesura, aparells elèctrics i equips de so, telecomunicacions i informàtica.
Un sector que ha crescut molt i s’ha desenvolupat de gran manera amb totes les reformes de l’economia xinesa ha estat el turisme. Aquest ha crescut molt en número de visitants i en recaudació de divises. De 10 milions de visitants en 1978, que van aportar al país uns 450 milions de dòlars, actualment parlem d’uns 60 milions de turistes que han aportat més de 12.000 milions de dòlars. A més, hem de tenir en ment els propers Jocs Olímpics que es celebraran el 2008 a Beijing, que sens dubte seran una gran promoció turística pel país.
d) Planificació familiar:
La RPX és el país més poblat del món amb més de 1300 milions de persones, el 70% de les quals viuen en àries rurals. Es calcula que cada any neixen entre 20 i 21 milions de xinesos. Aquesta gran població, que representa una sisena part de la població mundial, disposa de tan sols un 7% de la terra cultivable del món. Així, per atendre aquest creixement i assegurar el desenvolupament econòmic sostenible, el Govern xinès ha acordat a les polítiques de població la major prioritat des dels anys setanta. (No obstant, aquesta política de planificació familiar va ser ben diferent durant el règim de Mao Zedong, qui va pensar que un major nombre de treballadors repercutiria en benefici dels seus objectius polítics).
Als setanta es va iniciar una estricta política de planificació familiar que portaria a la implantació de la coneguda política del fill únic. En 1982, la pràctica de la limitació dels fills es convertirà en una obligació: Llei de Matrimoni de 1980 i Constitució de 1982. D’aquesta manera, mentre als 50 i 60 les dones xineses tenien una mitjana d’entre 5,6% i 6,3% fills, es passarà a una mitjana d’1,8% en l’actualitat.
La població xinesa presenta una sèrie de característiques molt destacades: Per exemple, un element important a considerar és el futur envelliment de la població. Segons projeccions de les NNUU , en el 2050 la Xina tindrà quasi el doble de majors de 50 anys que de menors de 20, experimentant un envelliment en massa de la població en poques dècades.
Un altre factor a destacar seria la concentració de la població a l’est del país, especialment a la zona costanera. Gran part del territori xinès està deshabitat i més del 90% de la població viu en poc més del 30% del territori.
I per últim, a la majoria de grups d’edat de Xina, hi ha més homes que dones. Aquest fenomen és degut principalment a la fort preferència de barons a la societat xinesa, ja que es pensa que en un futur, tan sols els barons poden continuar les tradicions familiars. ( Especialment els agricultors prefereixen un fill baró per a que s’encarregui de l’activitat agrícola familiar). Com a conseqüència d’aquesta preferència pels barons, i sumant la política del fill únic, ha aparegut el problema de l’eliminació de les noies. (L’eliminació física -la mort- o la jurídica - no registrades al cens-).
Quant a la política de planificació familiar actual es basa en:
- Retardar els matrimonis i els parts.
- Recomanar millors i menors naixements.
- S’intenta convèncer a les famílies de tenir un sol fill.
A començaments del s.XX la Xina es trobava en ebullició, les idees occidentals havien penetrat amb els seus productes, i la corrupció imperial era tal que l'any 1911 els Republicans, liderats per Sun Yatsen, van aconseguir acabar amb l'últim emperador, a penes un nen, i així amb el sistema imperial vigent durant 2.000 anys.
D’aquesta manera, Xina es va veure de nou desmembrada entre els diferents Senyors de la Guerra, autèntics reis dels territoris que controlaven. Enmig d'aquest caos es va fundar el 23 de juliol de 1921 el Partit Comunista Xinès a Shangai (Un dels fundadors fou Mao Zedong ), i la influència dels comunistes entre uns pagesos depauperats va créixer ràpidament. En aquestes dates Chiang Kaishek es va fer amb el control del Partit Nacionalista, sotmetent als senyors de la guerra, de tal forma que, a principis de la dècada dels 30, les dues forces principals de la Xina eren aquests dos partits.
En 1934, una ofensiva nacionalista va obligar als comunistes a abandonar les seves bases a Jiangxi, i realitzar la Llarga Marxa (12.000 km) que els portaria al seu refugi a Ianan, prop de Xian. Allà es van forjar les principals teories militars que Mao posaria en pràctica per conquistar el poder.
Els enfrontaments entre comunistes i nacionalistes van cessar en 1937, davant la invasió del Japó: En dos anys Japó es va fer amb el control de tota la línia costanera de la Xina, prenent Nanjing, on va aniquilar la població civil, i bombardejant les zones d'importància fora del seu abast. Ni els nacionalistes van voler enfrontar-se a l'exèrcit japonès, ni els comunistes van poder, i van haver d’esperar a que el Japó fos derrotat pels Estats Units al final de la Segona Guerra Mundial.
Així, un cop els japonesos abandonaren Xina, comunistes i nacionalistes es van enfrontar de nou fins que els segons van ser derrotats refugiant-se a Taiwan, on Chiang Kaishek va establir un Govern a l’exili.
L'1 d'octubre de 1949, des de la Porta de Tiananmen, a Pequín, Mao Zedong proclamava la fundació de la República Popular Xina. Es van confiscar les terres dels terratinents distribuint-les entre els pagesos que no tenien, es va promoure la creació d'una indústria, i durant els 10 anys següents la situació va anar millorant sota la direcció del Partit Comunista, que mantenia un estricte control sobre els recursos de l'estat.
En 1958, i per compensar la falta de tècnics i de capitals al país, Mao comença el “Gran Salt Endavant”, destinat a mobilitzar totes les forces humanes en el camp i la indústria. Com a conseqüència, la fam s’estén a tot el país en 1960 i 1961, i mata entre 20 i 40 milions de persones.
Políticament debilitat per aquest fet, i amb la intenció de desfer-se dels seus rivals, Mao va llançar en 1966 la Revolució Cultural. Calia tornar al país la puresa del comunisme, i els propis quadres del Partit van ser purgats, molts d'ells van patir a la presó, com Deng Xiao Ping , o van ser enviats a centres de reeducació al camp. La mateixa sort van seguir els professors, directors d'empreses, metges, enginyers, i quants tinguessin una posició destacada.
El 9 de setembre de 1976 Mao va morir amb 82 anys d’edat, i a mitjans de 1977, Deng Xiaoping va tornar al poder. Aquest era un líder que ja havia demostrat el seu pragmatisme en la dècada dels 60 i va impulsar que en 1978, durant la Tercera Sessió del XI Comitè Central del Partit Comunista Xinès, es donessin els passos per iniciar la política de reforma i obertura a l'exterior. Era el que s’ha conegut com les “Quatre modernitzacions”, és a dir, les reformes de l’Exèrcit, ciència, agricultura i indústria.
Les reformes van començar pels pagesos: Les comunes populars instaurades durant la Revolució Cultural van ser abolides, es va promoure la iniciativa privada i l'ús particular de la terra. Els resultats van ser espectaculars. A la reforma agrícola va seguir la industrial, financera, transformant completament la vida dels xinesos en uns anys.
Però no tot van ser bones notícies, les reformes econòmiques van arribar acompanyades de bones dosis de corrupció, nepotisme i inflació. En 1989, els funerals pel desaparegut líder Hu Jiaobang van degenerar en una manifestació de més de 150.000 persones a favor de la democràcia. Durant els dies següents l'agitació va anar en augment. Nombrosos estudiants i descontents amb el pas de la modernització van arribar a Pequín, acampant molts en Tiananmen. Uns 3.000 estudiants van iniciar una vaga de fam demanant democràcia. L'agitació anava en augment. Nombrosos sectors de la població es van identificar amb les demandes dels estudiants. Treballadors, independents i fins i tot la policia recolzava les seves reivindicacions. En la nit del 4 de juny, unitats de l'exèrcit entraven a Pequín i atacaven als manifestants. Quants van morir? Centenars de persones, milers. Ningú ho sap. Xina va tornar a tancar-se en sí mateixa durant la resta de l'any i acte i seguit les reformes econòmiques es van accelerar.
L’1 de juliol de 1997, i després d’uns anys d’aïllament internacional, la Xina entra de nou a l’escena mundial quan la Gran Bretanya l’hi torna Hong Kong i, en 1999, arriba a un acord amb els EEUU per a que ingressi a l’OMC (Finalment passarà a ser membre d’aquesta organització l’11 de desembre de 2001). A més, el febrer de 2002 el President dels EEUU, George Bush, visitarà Xina en el 30 aniversari de la visita de Nixon.
3 . Conflictes de la República Popular Xina:Els dos principals conflictes que afronta Xina a l’actualitat són els de Taiwan i el Tibet. Tot i això, en els últims anys ha crescut molt la inestabilitat a la regió del Xinjiang amb les reivindicacions de la població uigur (població amb llengua d’origen turc i musulmans sunnites). A més, també tenen contenciosos fronterers amb l’Índia, Rússia, i Japó, entre d’altres.
a) Taiwan:
L’origen del conflicte es produeix quan en 1949, el Govern nacionalista del Kuomintang fuig a l’illa de Formosa després de la seva derrota contra les forces comunistes a la guerra civil. Des d’aquell moment es constitueix a l’illa un Govern independent del comunista xinès i que es proclama el legítim hereu del Govern de la República Xina. (Curiosament fins el 1971, és el govern taiwanès qui tindrà representació a les NNUU).
El Kuomintang instaurarà una dictadura que finalitzarà en 1996 amb les primeres eleccions presidencials democràtiques. Aquestes autoritats es mostraran favorables a un futur procés de reunificació, però condicionat en un primer moment a l’abandonament del sistema comunista per instaurar el lliure mercat, i posteriorment a l’existència d’un sistema democràtic que garanteixi el respecte als drets humans.
Respecte a la primera exigència, la RPX va avançar en 1989 el principi de “un país, dos sistemes”, però en 1999, el aleshores president de Taiwan, Lee Teng-Hui, va redefinir la seva postura proposant una relació “Estat a Estat” (anteriorment es parlava de diàleg “intergovernamental”).
En març de 1999 es van celebrar les segones eleccions presidencials de la història del país que va guanyar Chen Shui-Bian (Partit Democràtic Progressista), l’únic candidat que havia apostat per la independència de l’illa. Tot i això, aquest va moderar el seu discurs i es va mostrar conciliador després de la seva victòria, i a les eleccions de març de 2004 va tornar a vèncer.
Taiwan és considerada per les autoritats xineses com a “província rebel”, però, tot i les amenaces d’invasió militar, la confrontació armada es considera poc probable degut a la manca de capacitat militar xinesa per enfrontar-se a un exèrcit modern com és el de Taiwan.
b) Tibet:
En 1950, l’ocupació del Tibet per part de la RPX posava fi a un període iniciat el 1912 (caiguda de la dinastia Quing ), durant el qual el Tibet gaudia de independència de facto. Nou anys després, els tibetans seran derrotats en un intent de revolta contra Xina i el Dalai Lama, líder espiritual de l’església tibetana, i 100.000 dels seus partidaris, s’exiliaran a Dharamsala (nord de l’Índia), on establiran un Govern a l’exili .
En 1965, el Tibet es converteix en una més de les regions autònomes de la RPX, però aquesta regió no inclourà la totalitat dels territoris de majoria ètnica tibetana (Tibet històric).
Entre 1959 i 1975, la repressió política, cultural i religiosa per part de l’Estat xinès es farà més brutal: centenars de monestirs cremats i milers de persones executades. No obstant això, amb la mort de Mao i la pujada al poder dels reformistes, es donarà una relaxació en el control religiós i cultural. Fins i tot, i malgrat que no van ser eficaces, es van iniciar converses secretes el 1979 entre el Govern de Beijing i el Dalai Lama.
Cap a finals dels 80 la situació empitjora quan, degut a una sèrie d’enfrontaments violents i atemptats terroristes al Tíbet, els sectors més conservadors del règim xinès imposen les seves tesis i retornen a la línia dura. Aquesta nova política es basa en tres punts bàsicament: increment de la repressió, rebuig a reanudar negociacions amb el Dalai Lama i desenvolupament econòmic del Tibet, fomentant la immigració no tibetana i principalment xinesa.
Actualment la situació està estancada: Mentre el Dalai Lama proposa un Govern autònom tibetà amb competències en tots els terrenys, excepte en el de les relacions internacionals, que no és acceptat per Xina, el Govern de Beijing confia en que les transformacions socioeconòmiques que viu el Tibet comportin un debilitament de la posició del líder tibetà i enforteixin la seva.
c) Xinjiang:El Xinjiang, situat al nord-oest del país, té un gran valor geoestratègic per a Xina, ja que fa de pont entre aquesta i l’Àsia Central. A més, el seu territori és ric en minerals com or, petroli i gas.
Tradicionalment, la població majoritària a Xinjiang ha estat la uigur, que ha mantingut relacions conflictives amb Xina des de fa segles. Aquests comparteixen amb altres pobles de l’Àsia Central una llengua pròpia d’origen turc i la religió musulmana sunnita com a eix vertebrador de la seva identitat nacional.
La Regió Autònoma del Xinjiang (1955), tot i tenir un nivell d’autogovern reduït i sempre sota el control de l’Estat, disposa d’un elevat grau de normalitat amb la llengua uigur i de certa permissivitat religiosa. No obstant això, s’han donat conflictes de tipus ètnic deguts a tres aspectes bàsicament: la prohibició d’algunes escoles coràniques, la realització en el desert de proves nuclears des de mitjans dels 80, i la imparable immigració dels han (Un 6% en 1949 i més d’un 40% actualment).
d) Índia:
Degut a la lluita d’ambdós països per convertir-se en la principal potència regional, les seves relacions han estat tradicionalment tenses. Per exemple, en 1962 es varen enfrontar en un breu conflicte armat degut a discrepàncies al voltant de la delimitació d’un tram de frontera comú i, més tard, les relacions es van continuar complicant amb l’ajut militar que Xina ha prestat a Pakistan (especialment en el terreny militar), i les proves nuclears que ha realitzat l’Índia.
No obstant això, actualment les relacions han millorat molt i el 2003 Xina i Índia signaven un acord pel qual l’Índia reconeixia el Tibet com a territori xinès, i Xina feia el mateix amb Sikkim. A més, les relacions s’han consolidat mitjançant la cooperació tecnològica i econòmica, i amb la realització de pràctiques militars conjuntes.
e) Rússia:
Les disputes frontereres entre Rússia i Xina van finalitzar pràcticament quan en 1997 els antics presidents Boris Yeltsin i Jiang Zemin van signar un acord. Actualment les relacions entre ambdós països es centren en els acords de col.laboració tècnica i militar, i la voluntat expressa de desenvolupar una aliança estratègica per limitar l’hegemonia dels EEUU.
f) Japó:
Xina manté amb Japó un contenciós sobre les illes Sensaku, actualment administrades per aquest i reclamades per Xina i Taiwan. Tot i això, el factor més preocupant per al Govern de Beijing són els acords estratègics de defensa que ha signat el Japó amb els EEUU.
g) Altres conflictes:
Xina també té disputes territorials amb Vietnam (degut a les illes Paracel), amb Tadjikistan, Corea del Nord, i per les Illes Spratley, un arxipèlag situat al mar Meridional de Xina reclamades per sis Estats (Xina, Malàisia, Filipines, Taiwan, Vietnam i Brunei) a conseqüència d’interessos econòmics i estratègics.
Tot i que en els darrers anys s’han anat introduint reformes en algunes àrees, aquestes no han afectat de forma significativa a les greus i generalitzades violacions de drets humans que es donen a tot el país.
- Pena de mort:
La pena capital s’utilitza de forma àmplia i en ocasions arbitrària. Les autoritats mantenen en secret les estadístiques nacionals sobre condemnes de mort i execucions, però, segons Amnistia Internacional, l’any 2004 varen ser executades 3400 persones i 6000 condemnades a mort, tot i que es pensa que les xifres reals són molt superiors.
- Tortura, detenció administrativa i judicis injustos:Tot i la introducció de noves normatives destinades a frenar aquestes violacions dels drets humans, cada any es reben informes denunciant la seva pràctica a les institucions estatals.
L’any 2004, les autoritats van anunciar la intenció de reformar la “reeducació pel treball”, un sistema de detenció administrativa utilitzat per detenir a cents de milers de persones durant períodes de fins a quatre anys sense càrrecs ni judici. No obstant això, no queden clars ni l’abast ni la natura exacta de la reforma.
També es continua negant el degut procediment legal per a persones acusades tant de delictes polítics com de delictes comuns. Persisteixen les dures restriccions a l’accés dels detinguts a advocats i familiars i les persones acusades de delictes relacionats amb “secrets d’Estat” o “terrorisme” veuen restringits els seus drets legals i són jutjades a porta tancada.
- Activistes polítics i usuaris d’internet:
Els activistes polítics (simpatitzants de grups polítics prohibits o persones que demanen un canvi polític o més democràcia) són víctimes de detencions arbitràries, i en alguns casos són condemnats i empresonats. Segons AI, l’any 2004 més de 50 persones havien estat detingudes o empresonades després de consultar o difondre a internet informació confidencial des del punt de vista polític.
- Violència contra les dones:
Als mitjans de comunicació apareixen contínuament articles sobre la violència domèstica sense que es prenguin mesures per posar punt i final a aquestes accions. A més, cada any es reben informes sobre violacions greus dels drets humans contra dones i noies a conseqüència de la política de planificació familiar (esterilitzacions i avortaments forçats).
També destaquen les tortures, els abusos sexuals i les violacions durant els períodes de detenció de moltes dones.
- Defensors dels drets humans:Les autoritats utilitzen disposicions del Codi Penal relatives a “subversió”, “secrets d’Estat” i altres delictes contra la seguretat nacional definits de forma imprecisa per processar a activistes pacífics i partidaris de la reforma. Advocats, periodistes, activistes en favor dels drets de les persones amb VIH/sida i defensors del dret a l’habitatge són amenaçats, detinguts o empresonats per documentar abusos contra els drets humans, fer campanya a favor de la reforma o intentar aconseguir una compensació per a les víctimes de violacions de drets humans.
- Altres violacions dels drets humans:
Per exemple, el dret a la llibertat d’expressió i associació dels representants dels treballadors continua sotmès a greus restriccions, i els sindicats independents encara són il.legals.
Està augmentant el número de desajotllaments forçats degut a la demolició de cases per construir instal.lacions per als Jocs Olímpics de Beijing 2008. Davant aquestes accions, els afectats s’estan manifestant i la policia respon amb detencions en massa i altres abusos.
També s’ha de destacar la repressió del moviment espiritual Falun Gong i la dels uigurs de la regió del Xinjiang, incidir sobre les violacions dels drets humans dels sol.licitants d’asil procedents de Corea del Nord i les comeses al Tibet i zones d’ètnia tibetana, i subratllar les restriccions imposades a l’illa de Hong Kong en matèria de llibertat d’expressió principalment.
5 . Situació actual i perspectives de futur:Al llarg de la Història de la RPX, els reformistes xinesos sempre han seguit dues tendències oposades: el rebuig total de la cultura tradicional com a impediment intrínsec a la modernització, o l’intent d’aprofitar-se dels avantatges d’importar des de l’estranger una modernització científica i tecnològica, amb els seus avantatges econòmics, sense perdre la “quinta essència” de la cultura tradicional.
Mao va representar la primera tendència: Pretenia esborrar la cultura tradicional a favor de la seva visió d’un comunisme amb característiques xineses, però la seva política de lluita de classes permanent va impedir la modernització del país.
Den Xiaoping i els seus successors tipifiquen la segona tendència: Després de la mort de Mao (1976) van posar en marxa una política d’obertura econòmica sobre la base d’un pragmatisme polític i l’intent de crear un “mercat lliure amb característiques socialistes”.
Durant els més de 20 anys trasncorreguts de reforma, la RPX ha concedit la màxima prioritat a l’afany de la modernització del país i, contràriament al període anterior, la ideologització, fenomen clau en la vida interna i en la seva concepció de la política exterior, ha estat pràcticament absent. Durant aquest període de pragmatisme no hi ha hagut continguts ideològics nous o una idea de projecte nacional, i algunes campanyes d’educació tenen frases com “socialisme de mercat amb característiques xines” o “fer-se ric és gloriós” (S’ha passat de masses ideologitzades a masses consumidores).
Actualment, entre la població xinesa hi ha més preocupació pel benestar immediat que per referències polítiques o d’uns drets humans dels que mai han gaudit.
Els reconeguts èxits econòmics, l’entrada a l’OMC, i fins i tot la celebració dels Jocs Olímpics de 2008 redoblen la confiança nacional i configuren una situació de prudència moderada en tot allò que afecta la seva participació en uns afers mundials on aposten per la multipolaritat. En aquesta línia s’han establert associacions estratègiques amb els actors principals de la comunitat internacional: EEUU, Rússia, UE i el Japó.
No obstant això, a la Xina ha crescut la sensació d’estar sotmesa a un creixent setge de contenció per part dels EEUU. Segons el Govern de Beijing, l’antiterrorisme brinda als EEUU l’excusa per convertir-se en líder mundial irrompent en àmbits geogràfics dels quals estava absent i estenent la seva influència arreu del planeta, sense cap rivalitat possible.
En quant a les perspectives de futur a les que s’enfronta Xina, destaca sobre tot l’entrega de sobirania a la que, cada cop més, es veurà obligat el Govern de Beijing si continua amb les seves reformes econòmiques. Aquests són els principis d’una economia capitalista que tendeix a funcionar amb la seva pròpia dinàmica en un món globalitzat, i més tenint en compte que la RPX és membre de l’OMC des de finals de 2001.
Un segon element important consistirà en fer front a la falta d’unitat d’un país que, degut al desenvolupament econòmic, gradualment s’està dividint en una costa Est rica, i una resta del país pobre. D’aquesta manera, l’amenaça de fragmentació i una emigració massiva són factors a considerar en el futur.
Tot sembla indicar que dintre d’uns anys la República Popular Xina serà una potència de primer ordre. Però aquesta visió exitosa, presentada per la premsa i els analistes internacionals, ha de considerar l’elevat nombre de problemes i fragilitats sense solucionar que té aquest enorme gegant xinès i que fan que l’ombra de la crisi econòmica i política estiguin sempre presents.
Pàgina web del Govern de la República Popular Xina: (Web oficial en Xinès)
Informació sobre el govern xinès del diari ' China Today '
Pàgina web del Partit Comunista Xinès:
Organització de Drets Humans a Xina:
Pàgina web d’Història de Xina.
Informació política, geogràfica, històrica, econòmica, etc. de Xina.
Dades geogràfiques, econòmiques, socials, etc. de Xina.
Informe sobre el desenvolupament humà de NNUU amb dades referents a la Xina.
Informació política sobre Xina amb informació sobre partits polítics, organitzacions, mass-medias...
Mapes de províncies, ciutats, i mapes específics de Xina.