EL CONFLICTE DE TIMOR ORIENTAL

 

El 1975, Indonèsia va envair la part oriental de l’illa de Timor i la va convertir en la 27a província d’aquest gegantí país, que compta amb una població de més de 206 milions de persones, que parlen més de 300 llengües diferents, que habiten més de 16.000 illes i que professen majoritàriament la religió musulmana.

Des de la segona meitat del s. XVI fins a la invasió indonèsia, Timor Oriental va ser una colònia portuguesa. Amb l’arribada al poder de les forces d’esquerra portugueses materialitzada en la Revolució dels Clavells (25 d’abril de 1974) es va posar en marxa el procés de descolonització. Aquest procés va ser interromput immediatament per la invasió indonèsia de la part oriental de l’illa. Indonèsia va justificar la seva acció al·legant l’existència d’un greu perill de confrontació civil.

La violació de la integritat territorial de Timor va tenir lloc gràcies a la passivitat de la comunitat internacional i la complicitat de determinats països. Austràlia, Gran Bretanya i els EUA van donar llum verda a l’acció de Jakarta a causa que, en el context de la guerra freda, consideraven Indonèsia i el seu règim autoritari un fre per a l’extensió del comunisme a l’Àsia.

Les Nacions Unides, per la seva banda, no han reconegut mai l’annexió de Timor Oriental per part d’Indonèsia. Durant molts anys aquesta organització només es va limitar a aprovar resolucions de condemna com, per exemple, la Resolució 384 del Consell de Seguretat en la qual es reconeixia la integritat territorial i el dret d’autodeterminació del poble de Timor Oriental, i també la figura de Portugal com a potència administradora. Així mateix, en aquesta resolució, Nacions Unides demana la retirada de les forces indonèsies del territori ocupat. La utilització del dret de vet per part dels EUA ha evitat tota implicació directa de les Nacions Unides, tant per finalitzar el procés de descolonització com per solucionar el conflicte de Timor Oriental. Les Nacions Unides consideren, doncs, i en virtut de la no-realització d’un procés d’autodeterminació, que el procés de descolonització no ha finalitzat.

INDONÈSIA

El destí del poble de Timor Oriental ha estat, des de la seva invasió el 1975, lligat a la dinàmica interna d’Indonèsia i a l’actitud de la comunitat internacional. El general Suharto (que va governar Indonèsia fins al 1998), la seva família i la cúpula militar del país van construir una xarxa de negocis que s’estenen per tot el territori d’Indonèsia i que acaparen nombrosos sectors de l’economia. El territori de Timor Oriental no és una excepció, la família de Suharto és propietària de 564.867 hectàrees a Timor Oriental, i de 9 milions a tot Indonèsia, una superfície equivalent a la de Portugal. Els interessos econòmics de la família de Suharto i d’alguns militars es poden resseguir a Timor a través de les empreses d’extracció i comercialització de perles, gas i petroli del mar de Timor (que fins ara exploten conjuntament Indonèsia i Austràlia), cafè, canya de sucre, fusta, marbre, constructores, fàbriques de ciment, etc.

La situació interna actual d’Indonèsia és un element molt important a l’hora de preveure una possible solució de la qüestió de Timor Oriental. Indonèsia està en un període d’inestabilitat política i immersa en una greu crisi econòmica. Són moltes les variables a tenir en compte en els esdeveniments futurs. L’actuació del govern interí dirigit per Jusuf Habibie, la presa de possessió el novembre de 1999 del primer govern d’oposició elegit en 35 anys i les dissensions existents a l’interior de l’exèrcit (encapçalat pel general Wiranto i veritable poder polític a Indonèsia) són qüestions a tenir presents en l’evolució de la situació de Timor Oriental.

Per altra banda, el cas de Timor Oriental pot esdevenir un precedent per a altres províncies d’Indonèsia com Aceh (a l’illa de Sumatra) i Irian Jaya (Papua Est). Aquestes també demanen la independència, tot i que la seva posició des del punt de vista del dret internacional no és equiparable a la de Timor Oriental.

EL PAPER DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL

També és necessari, per entendre la situació actual, tenir en compte el comportament de la comunitat internacional i sobretot la posició de determinats països (EUA, Austràlia, Gran Bretanya i Japó). El dia 5 de maig de 1999, un acord entre Indonèsia, Portugal i les Nacions Unides va obrir el camí cap a la convocatòria d’una consulta popular en la qual els timoresos havien d’escollir entre la seva independència o la integració definitiva a Indonèsia. Aquesta consulta finalment va tenir lloc el 30 d’agost. En la decisió d’Indonèsia d’acceptar aquesta consulta (Indonèsia sempre ha rebutjat el terme referèndum) han tingut pes en alguns canvis en l’esfera internacional.

Per una banda, el canvi de posició d’Austràlia, que tradicionalment no havia estat mai favorable als desitjos d’autodeterminació del poble de Timor Oriental. Recordem que Austràlia va ser l’únic país que va reconèixer l’annexió de Timor per part d’Indonèsia. Sembla que el canvi de Govern a Austràlia ha possibilitat aquest canvi d’actitud. Per altra banda, també els EUA han fet un aparent canvi en la seva política de suport al règim autoritari de Suharto. Segons Noam Chomsky, la retirada d’aquest suport respon a dues qüestions: la negativa de Suharto a aplicar les draconianes mesures dictades per l’FMI i la incapacitat del dictador per controlar la revolta popular. Tot això ha propiciat la retirada de Suharto (només unes hores després que Madeleine Albright demanés la seva dimissió) i la convocatòria de les primeres eleccions en 35 anys. Hem de tenir en compte que tot i les greus violacions dels drets humans denunciades per Amnistia Internacional i Human Rights Watch , tant els EUA com la Gran Bretanya han venut armes i han donat suport militar a Indonèsia durant molts anys. I han contribuït a la formació d’un exèrcit ben equipat i entrenat en les tècniques més modernes de lluita contrainsugent.

EL PROCÉS DE CONSULTA POPULAR

Durant el procés de desplegament de la missió de Nacions Unides per a Timor Oriental (UNAMET) i la preparació de la consulta –que tècnicament es va portar a terme de forma molt correcta–, les condicions de seguretat (que havien de ser garantides per Indonèsia) no van ser les adequades, com el mateix Kofi Annan va assenyalar el juliol de 1999.

La impunitat amb la qual actuaven les milícies prointegracionistes, que comptaven amb el suport explícit (aprovisionament d’armes) i la passivitat de l’Exèrcit d’Indonèsia, va permetre a aquestes continuar amb els atacs que afectaven tant proindependentistes com membres locals de la UNAMET. El triomf de l’opció independentista en la consulta va provocar un empitjorament de la situació. Les milícies prointegracionistes van començar una onada de violència que va tenir com a objectiu principal la població civil.

Després de dues setmanes de caos, assassinats, desplaçaments forçats de població i la passivitat de la comunitat internacional, el 15 de setembre, Nacions Unides va aprovar un resolució (Resolució 1264) amb la qual va autoritzar l’enviament de tropes de pacificació a Timor Oriental (INTERFET). Aquesta força, comandada pel general australià Peter Cosgrove, va començar a desplegar-se el dia 20 de setembre de 1999, i serà l’encarregada de pacificar el territori i de posar les bases per a la implementació del resultat de la consulta. Tot i el clar resultat a favor de la independència expressat pels timoresos, algunes declaracions del ministre d’Afers Exteriors d’Indonèsia, Ali Alatas, fan pensar que encara hi ha importants reserves del Govern indonesi a l’hora d’acceptar un Timor Oriental independent.

Links d'interès

 

| Inici pàgina | Tornar índex Observatori |