LA QÜESTIÓ KURDA Olga Miró
Curs Conflictes i Convergències (UB) |
1. El conflicte: La qüestió Kurda.Els kurds constitueixen la minoria ètnica més nombrosa que no té Estat propi, tot i ser el tercer poble més important en nombre de l’Àsia Occidental, després dels àrabs i dels turcs. Descendents dels medes, de llengua indoeuropea, la seva societat és fortament tribal. Tot i haver estat islamitzats sota la dominació àrab, mantenen fortes tradicions vinculades a la religió mazdaista dels seus orígens.
Els kurds, una branca indoeuropea expulsada de l’Àsia Central fa 4.000 anys, ocupen els 500.000 quilòmetres quadrats que formen el Kurdistan, des de les muntanyes Taure de l’Anatòlia oriental, a Turquia, a les muntanyes Zagros de l’oest iranià i el nord de l’Iraq. El subsòl d’aquesta zona, muntanyosa, aïllada i inhòspita, conté una de les més grans reserves petroleres del Pròxim Orient. Tot i que són considerats grans guerrers (kurd, en persa, significa “heroi”), en molt poques ocasions han tingut autonomia política. Després de la primera Guerra Mundial, on gairebé un milió de kurds van morir assassinats o de gana, el territori kurd es reparteix entre Turquia (22 milions), l’Iran (10 milions), l’Iraq (6,5 milions), Síria (2 milions) i Armènia (1 milió).1.2 Origen i evolució del conflicte:
-1915: En plena guerra mundial, l’Imperi Otomà decideix el genocidi en massa i l’anihilació dels pobles assiris i armenis que conviuen al Kurdistan amb el poble kurd. Milions d’armenis i assiris van ser assassinats amb la col·laboració kurda, i molts altres van ser deportats.
-1920: Tractat de Sevres: Al final de la primera Guerra Mundial, després de la caiguda de l’imperi Otomà, aquest tractat va traçar les noves fronteres del Pròxim Orient. Incloïa la independència del Kurdistan, com a recompensa al suport que els guerrillers kurds van donar a les potències aliades durant la guerra. Tot i això, el Tractat mai no es va ratificar i va ser substituït pel de Lausana.-1923: Tractat de Lausana: Va ometre per diversos interessos, entre els quals els petroliers, la promesa feta al poble kurd. Els 500.000 km2 d’un territori que històricament pertanyia als kurds van ser repartits entre Turquia, l’Iraq, l’Iran, Síria i l’antiga república soviètica d’Armènia.
-Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, els kurds reclamen els seus drets, però la recent creada Organització de Nacions Unides es limita a confirmar que havia rebut el seu memoràndum.
a) Kurdistan iraquià:Al Kurdistan iraquià, per sobre de la zona d’exclusió aèria establerta el 1991 després de la Guerra del Golf, viuen 6,5 milions de kurds, en un règim autònom que escapava al govern de Bagdad. Massud Barzani, líder del Partit Democràtic Kurd (PDK), controlava el nord-est de la regió –les províncies de Dahok i Erbil- i Jalal Talabani, dirigent de la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), controlava el sud-est –Suleimaniya- El 1961, Mustafà Barzan va protagonitzar la major revolta kurda al país, que va durar fins al 1970, quan els kurds van aconseguir el domini d’una regió autònoma gràcies a l’acord aconseguit amb el govern de Bagdad, pacte que l’Iraq va trencar el 1975, cosa que va desencadenar una guerra que va durar fins el 1991. El 1988, després que les guerrilles kurdes s’aliessin a l’Iran en la guerra iranoiraquiana, milers de kurds van morir (alguns per armes químiques) i centenars de poblats van ser destruïts per les tropes iraquianes, en l’anomenada Campanya Anfal. Després de la Guerra del Golf, amb la derrota de les tropes iraquianes per una coalició internacional, diverses faccions kurdes al nord de l’Iraq es van aixecar contra Bagdad. El president Saddam Hussein va sufocar la revolta i, com a conseqüència, milers de kurds van fugir cap a Turquia, Iran i les zones muntanyoses del nord de l’Iraq. Un any després, el 1992, les faccions kurdes, tot i la seva rivalitat i enfrontament, van constituir un govern, encapçalat per Barham Saleh, que es va encarregar de la gestió administrativa de la zona. Tot i això, les diferències polítiques entre els dos principals partits, el PDK i l’UPK, es va transformar en enfrontament el 1994 i el conflicte es va regionalitzar amb l’enviament de tropes per part dels veïns de l’Iran i Turquia. L’enemistat de totes dues faccions va arribar al punt màxim quan el líder del PDK, Masus Barzani, va demanar ajut a Hussein per vèncer el seu rival, cosa que va amenaçar l’statu quo al nord de la línia d’exclusió traçada pels aliats. La crisi kurda va tenir resposta dels Estats Units, que va promoure una treva que va donar fruit el 1998 però que no es va fer efectiva fins l’octubre del 2002, quan els kurds iraquians es van reconciliar i van reunir el seu Parlament, cosa que no passava des del 1996. Durant la intervenció anglonord-americana contra l’Iraq del 2003, els kurds es van alinear amb la coalició per derrocar el règim de Bagdad. Amb el suport de bombardejos, els “peshmergues” –milicians kurds- van conquerir enclavaments com Mosul o Kirkuk, davant d’una Turquia amb por que l’establiment d’un Estat independent al Kurdistan iraquià servís per alimentar els desitjos independentistes dels kurds turcs.
b) Kurdistan turc:
Quan Mustafà Kemal Ataturk, líder de la independència turca, lluitava per obtenir el suport de les potències occidentals, va prometre concedir als kurds un ampli grau d’autonomia. Però quan va accedir al poder va prohibir la seva llengua, els van negar l’entrada al Parlament i fins i tot va arribar a negar la seva existència històrica. Aquesta postura l’han mantingut els posteriors governs turcs. Els kurds que viuen a Turquia va liderar als anys 30 la rebel·lió contra el Tractat de Lausana. El 1937, l’aixecament conegut com la “Guerra de Dersim”es va saldar amb més de 40.000 morts. Dominats durant mig segle per la forta repressió estatal, el moviment d’alliberament va recuperar el protagonisme amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), il·legal, d’ideologia marxista leninista, fundat el 1978 per Abudlà Ocalan, el seu màxim dirigent. El 1984, el PKK (10.000 guerrillers més 50.000 militants actius) va desencadenar la guerra oberta contra el govern turc al sud-est d’Anatòlia, de majoria kurda, per la independència del Kurdistan. Hi va haver més de 35.000 morts en tots dos bàndols i Ankara va ser oblidada a una mobilització permanent de 200.000 soldats més 70.000 camperols armats per l’exèrcit, amb un cost anual d’uns 10.000 milions de dòlars. Els militants del PKK van deposar les armes el 1999, en ser arrestat Ocalan, que compleix en una presó turca una cadena perpètua, que inicialment va ser de mort i que es va modificar gràcies als canvis requerits a Turquia per poder entrar a la Unió Europea. El 2002, el PKK va anunciar la fi de les seves activitats i la transformació en el Congrés per a la Llibertat i la Democràcia al Kurdistan (KADEK). Al setembre del 2002, una reforma de la Constitució turca va autoritzar l’ensenyament en llengua kurda i el seu ús en els mitjans de comunicació. I l’estat d’excepció imposat en les províncies del sud-est es va aixecar a finals del mateix any .
c) Kurdistan iranià:
El Kurdistan iranià, amb 10 milions d’habitants, va ser Estat Kurd independent entre el 1945 i el 1946. La República Independent Kurda, proclamada a Mahabad (Iran), només va durar un any. El Xa de Pèrsia va interrompre l’experiència, d’acord amb els governs turc i iraquià. Els governs successius han mantingut la mateixa línia.Durant el guerra irano-iraquiana, que va esclatar el 1980, les tropes de Saddam Hussein van penetrar fins a vuitanta quilòmetres dins del Kurdistan iranià. Van atacar les ciutats de Piranxahr, Sardaixt i Qasr-e Xirin i centenars de civils van ser víctimes dels bombardejos. Milers de persones van haver de fugir.
El 1991, l’Iran va signar un acord amb les Nacions Unides per afavorir el retorn dels refugiats, però les autoritats islàmiques encara no l’han aplicat. Afeblit per vuit anys de guerra amb l’Iraq, el govern iranià va acceptar una nova tanda de negociacions amb els autonomistes kurds el 1988. Un any després, el règim de Teheran va optar per eliminar els líders del PDKI., com la seva figura històrica, A.R. Ghassemlu, i el secretari general, Sadeg Sharafkandi.
Conscient del pes electoral d’una de les minories nacionals més importants de l’Iran, el reformista Mohammed Khatami va prometre el 1997 que afavoriria el pluralisme polític, les inversions públiques en una regió tradicionalment marginada per Teheran i el reconeixement de certs drets a la població kurda, però només en una de les tres províncies habitades majoritàriament pels kurds, el Kordestan, però no a l’Azerbaitjan occidental ni a Kermanxah. L’actual definició de la identitat iraniana basada en l’acceptació dels dogmes xiïtes i la submissió al Guia Suprem de la Revolució reforça la singularitat kurda, perquè la majoria dels kurds són sunnites. Pel que fa als drets culturals, els diferents règims iraquiana han reprimit la llengua kurda. Avui dia, el kurd és tolerat com a llengua oral.1984, 15 d’agost: El PKK, fundat el 1978, inicia la lluita armada.
1985: Turquia instaura el “sistema de milícies populars” que consisteix a armar els camperols i oferir-los dos milions de lliures per cada guerriller kurd.
1987, 19 de juliol: el govern turc aixeca la llei marcial imposada el 1978 a quatre províncies d’Anatòlia oriental i proclama l’estat d’emergència.
1988, març: l’Iran i l’Iraq utilitzen armes químiques contra la població kurda iraquiana a Halabja. Moren més de 4.000 persones i centenars de pobles són destruïts. És el que s’anomena Ofensiva Anfal.
1990, 10 de març: Saddam Hussein concedeix una amnistia general per als kurds que siguin fora del país.
1990, 28 d’agost: el Comitè del Kurdistan davant de la subcomissió de Drets Humans de l’ONU acusa Turquia d’aprofitar la crisi del Golf per deportar centenars de kurds i arrassar els poblats en què viuen.
1991, 30 de gener: l’executiu turc de Turgut Ozal anul·la la prohibició de parlar kurd en públic, imposada el 1980, en un primer intent d’amistat amb els kurds de cara a la guerra amb l’Iraq. Continua sent il·legal escriure’l o ensenyar-lo a les escoles.
1991, març: aixecament popular contra el règim de Saddam Hussein, alentada pels Estats Units. Conseqüències: una forta repressió i l’èxode en massa cap a Turquia i l’Iran.
1991, 8 d’abril: La Comunitat Europea dóna suport a la idea britànica de crear un enclavament segur al nord de l’Iraq per protegir i assistir als milers de refugiats kurds que fugen de la repressió iraquiana..
1991, 5 de desembre: segons l’Alta Comissària de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), uns 700.000 kurds són desplaçats al nord de l’Iraq a causa de les operacions militars.
1992, gener: uns 900.000 kurds es troben en situació d’extrema necessitat a causa del bloqueig econòmic imposat des del mes d’octubre pel president Hussein.
1992, 17 de maig: el líder del Partit Patriòtic Democràtic de Kurdistan (PPDK), Yalal Talabani, i el del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), Masud Barzani, acorden la formació d’un govern autònom, amb seu a la ciutat d’Erbil.
1992, octubre: l’exèrcit turc inicia una gran ofensiva contra els rebels, que va causar al menys 2.000 morts i destrueix les principals bases en el nord de l’Iraq, en una zona fora del control de Bagdad. Un mes després, Ankara va anunciar que la guerrilla estava pràcticament desmantellada.1993, 17 de març: el PKK proclama unilateralment una treva per tractar d’obrir un diàleg amb el govern. Ankara exigeix la rendició incondicional. Tres mesos després, la guerrilla trenca l’alto el foc i anuncia la “guerra total” contra Turquia, en particular contra el turisme.
1993, 24 de juny: militants kurds desencadenen una onada d’atacs contra interessos turcs a Europa: Alemanya, França, Suïssa, Dinamarca i Suècia- amb l’assalt a ambaixades i consolats i presa d’ostatges.1994, 27 de febrer: segons documents secrets iraquians trobats després de la guerra del Golf i analitzats per un grup nord-americà pro drets humans, l’Iraq va utilitzar repetidament armes químiques en la seva campanya de genocidi contra la minoria kurda en 1987 i 1988.
1994, març: més de 6.000 kurds protagonitzen violents enfrontaments amb la policia durant manifestacions celebrades en distintes ciutats alemanyes. 1994, juny: en els dos últims mesos, més de 12.000 kurds fugen al nord de l’Iraq per escapar de l’exèrcit turc. 1994, novembre: Ankara rebutja l’oferta d’alto el foc i mediació internacional del PKK per posar fi al conflicte.1995, 19 de març: Turquia llança al nord de l’Iraq la major operació militar des de la invasió de Xipre el 1974, per acabar amb la guerrilla kurda: més de 40.000 soldats turcs participen en l’ofensiva que va durar més d’un mes i va arribar fins a la frontera amb Síria. La incursió militar, que va causar milers de morts, va ser durament criticada pels aliats occidentals.
1995, 15 de desembre: El líder del PKK, Abdala Ocalan, decreta un alto el foc incondicional, després d’un any d’intens assetjament governamental. La treva estarà vigent fins que Ankara defineixi la seva posició política sobre el problema kurd.1996, 19 de maig: Ocalan afirma que ja no és partidari de crear un estat kurd sobirà i, a canvi, proposa un sistema federal a Turquia.
1996, 12 de juliol: important gest del primer govern de majoria musulmana en la història moderna de Turquia, en donar suport al retorn dels refugiats kurds (uns tres milions) als seus poblats, en les conflictives províncies sud-orientals. 1996, 12 de setembre: el govern iranià informa que uns 39.000 refugiats kurds desplaçats per la caiguda de la ciutat de Suleimaniya, van creuar la frontera i són a l’Iran. 1996, 26 de desembre: segons fonts oficials turques, més de 3.500 persones van morir aquest any en enfrontaments entre kurds i forces de seguretat turques.1997, 17 de gener: la Unió Patriòtica del Kurdistan trenca relacions amb els kurds turcs del PKK.
1997, 14 de maig: l’exèrcit turc emprèn una ofensiva a gran escala al nord de l’Iraq per destruir les bases del PKK: moren més de 2.500 kurds i un centenar de soldats en l’operació, que va durar més d’un mes.
1997, 6 d’agost: milers d’efectius de l’exèrcit de Turquia llancen una nova ofensiva contra els rebels kurds turcs al nord de l’Iraq. 1997, 13 d’agost: Turquia decideix abolir per finals d’any l’estat d’excepció que va instaurar fa una dècada en les províncies del sud-est del país, de població majoritàriament kurda. 1997, 26 de desembre: l’aviació turca, en un nou intent d’arraconar els rebels kurds, bombardeja les seves rutes de fugida al nord de l’Iraq.1998, 28 d’agost: el PKK proclama un alto el foc unilateral per un període no determinat a partir de l’1 de setembre i per primera vegada a la seva història, reconeix la integritat i la sobirania de Turquia. El govern del conservador Mesut Yilmaz no va fer cas de la treva i va continuar l’ofensiva contra els kurds.
1998, 18 de setembre: els dos principals grups kurds de l’Iraq posen fi a anys de rivalitat armada i es comprometen a crear un govern comú. Els líders del Partit Democràtic Kurd, Masud Barzani, i el de la Unió Patriòtica de Kurdistan, Jalal Talibani, establiran una autoritat provisional comuna al nord de l’Iraq, sense dubtar de la integritat territorial iraquiana. 1998, 10 de novembre: Estats Units, Regne Unit i Turquia emeten una declaració conjunta en què es descarta qualsevol canvi de la frontera iraquiana i la creació d’un estat independent kurd al nord de l’Iraq, en suport a la unitat i integritat territorial iraquiana. 1998, 12 de novembre: el líder kurd Abdala Ocalan és detingut a Roma. Ankara exigeix la seva extradició, però Itàlia es nega a concedir-la.1999, 16 de gener: Ocalan abandona Roma en denegar-li el govern italià la sol·licitud d’asil.
1999, 16 de febrer: agents turcs capturen Ocalan a Kènia, on era refugiat a l’ambaixada grega, i el traslladen a Turquia. Exiliats kurds ocupen desenes de seus diplomàtiques gregues i d’altres països d’Europa. 1999, 31 de maig: comença a l’illa presó d’Imrali (oest turc) el judici contra Ocalan, acusat de traïció i separatisme, càrrecs pels quals el 29 de juny va ser condemnat a mort. El líder kurd va instar a la fi de la lluita armada i va demanar perdó als familiars dels morts en la guerra del PKK contra l’Estat. 1999, 29 de juny: organismes europeus, governs, partits polítics i defensors dels drets humans rebutgen la sentència a mort dictada contra Ocalan i subratllen que aquesta pena és incompatible amb els fonaments bàsics de la UE. 1999, 3 d’agost: Ocalan demana al PKK que retiri a les seves forces de Turquia sense condicions. Dos dies després, la direcció de la guerrilla va notificar la seva decisió de deposar les armes i retirar-se de territori turc l’1 de setembre.2000, 12 de gener: Ankara suspèn els tràmits per a l’execució d’Ocalan.
2000, 12 de juliol: grups kurds turcs i iraquians tornen a enfrontar-se al nord de l’Iraq. Moren desenes de persones. 2000, 15 de desembre: el Tribunal Europeu de Drets Humans accepta a tràmit denúncies presentades per Ocalan contra Turquia.2001, 19 de febrer: el desembarcament de més de 900 indocumentats kurds a la Costa Blava francesa passa a mans de la justícia, que obre una investigació per tractar d’identificar els responsables d’aquest tràfic d’immigrants.
2001, 16 de juliol: el president iraquià, Saddam Hussein, anuncia la seva intenció de dialogar amb els dirigents kurds que dominen el nord del país. 2001 , 1 de novembre: el presumpte responsable per Europa del PKK és detingut per la policia alemanya sota l’acusació de pertinença a banda criminal.2002, 28 de gener: tropes turques es despleguen un cop més en territori iraquià, a la zona sota control del Govern Regional Kurd. En ocasions anteriors, Turquia havia justificat aquestes incursions al·legant que perseguia rebels del PKK, però les autoritats regionals afirmen que en aquest moment, tot i que coneixen l’existència de grups del PKK amagats a les muntanyes del Kurdistan de l’Iraq, no es registren enfrontaments amb ells.
2002, 16 abril: el PKK anuncia que “posa fi a les seves activitats” i la seva transformació en el Congrés per a la Llibertat i la Democràcia al Kurdistan (KADEK). 2002, 4 d’octubre: els kurds iraquians es reconcilien i reuneixen el seu Parlament per primera vegada des del 1996.2003, 20 de març: el Parlament turc aprova la sol·licitud del govern del primer ministre Tayeb Erdogan per cedir l’ús de l’espai aeri als avions nord-americans i britànics per atacar l’Iraq. Les raons adduïdes per Erdogan és que si Turquia no s’involucra en la guerra contra l’Iraq pot sortir perjudicada en els seus interessos nacionals.
2003, febrer: l’oposició al règim de Saddam Hussein es reuneix al Kurdistan autònom per sentar les bases d’un Estat democràtic i federal quan caigui el règim. Barzani i Talabani tenen assegurat un lloc en el comitè nacional de líders format com a embrió d’un govern de transició d’unitat nacional. 2003, 21 de març: el front kurd aprofita els bombardejos nord-americans per avançar cap a Mossul, la segona ciutat més poblada del nord de l’Iraq. 2003, 3 d’abril: milicians kurds i paracaigudistes avancen cap a Mossul, amb un fort suport aeri. 2003, 10 d’abril: les milícies kurdes ocupen sense resistència la ciutat de Kirkuk, important enclavament petrolier del nord de l’Iraq, cosa que desagrada el govern turc. 2003, 11 d’abril: els aliats kurds i nord-americans prenen Mossul sense trobar resistència del V cos de l’exèrcit iraquià. Turquia, preocupada davant de l’avanç kurd, hi envia observadors militars.a)Al Kurdistan lliure iraquí,
- Partit Democràtic del Kurdistan (PDK). De centre esquerra, amb seu a Erbil, domina a la regió nordest. Liderat per Masud Barzani, Entre el 1994 i el 1998 va mantenir una lluita contra l’UPK per guanyar el control del Kurdistan iraquià. Finalment van arribar a un acord per compartir el poder. És més moderat i autonomista que l’UPK i més democràtic en la seva estructura. Defensa un sistema autonòmic dins de l’estructura federal de l’Estat iraquià.
- Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK). Organització escindida del PDK, situada a la seva esquerra, amb domini al sud-est, seu a Erbil, el seu líder és Jalal Talabani. Defensa el dret a l’autodeterminació per als kurds, però també propugna un estat federal. El seu esperit laic atrau tant als representants de minories religioses com a joves de classe baixa. Manté bones relacions amb les organitzacions d’esquerra europees.
b) Al Kurdistan turc,
- Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). el líder del qual, Abdala Ocalan, està empresonat per dirigir la lluita armada contra la repressió turca, va renunciar a la lluita armada el 1999, després de 15 anys, i a l’abril del 2002 es va convertir en el Congrés per la Llibertat i la Democràcia del Kurdistan (KADEK), que ha abandonat el combat armat per a la independència. Al maig de l’any passat, la Unió Europea va incloure el PKK en la llista europea de grups terroristes, en la qual no hi consta, però, KADEK.
- Partit Democràtic Popular (DEHAP). És el principal partit legal dels kurds a Turquia. Els seus objectius polítics són els drets dels kurds, prò dins de l’Estat turc. Té un pla econòmic liberal, amb accent en la intervenció públic en salut i ensenyament i suport social en la reconstrucció de pobles i d’ajut als represaliats. A les eleccions del novembre del 2002, Dehap va aconseguir un 6,2% dels vots a tot Turquia, i no va entrar al Parlament, però a Diyarbakir, la capital del Kurdistan turc, va assolir un 56% i percentatges molt alts a la regió.
- Partit de la Democràcia del Poble, (HADEP). era el predecessor del DEHAP. Aquesta és una organització legal, democràtica i progressista que defensava un Estat federal composat per turcs i kurds i que buscava una sortida negociada a l’enfrontament entre el PKK i l’exèrcit, però que va ser il·legalitzada.
- El Parlament del Kurdistan a l’exili va ser organitzat pel PKK, i es va proclamar l’abril del 1995 a La Haia com a única manera de representar el poble kurd de Turquia. És elegit democràticament a l’exili pels partits polítics i les diferents comunitats. Tot i que té membres originaris de les quatre parts del Kurdistan, la immensa majoria procedeix del Kurdistan turc.
c) En el Kurdistan iranià:
- Partit Democràtic del Kurdistan d'Iran (PDKI). és el principal partit kurd, que propugna la modificació de la constitució iraniana per configurar un estat federal, amb una separació clara entre el poder religiós i l’aparell de l’estat. Se’l pot considerar un partit democràtic i progressista. Són partidaris de la negociació amb Teheran, tot i que actualment operen gairebé en la clandestinitat.
- També hi ha altres grups, com Komala (Comitè), de tendència marxista, i l’Organització Nacional.
d) A nivell internacional:
Després del Tractat de Sevres no hi ha hagut cap iniciativa internacional per trobar una solució global a la qüestió kurda. Només algunes resolucions de l’ONU, de la Unió Europea i del Parlament Europeu, que demanen als diferents països que respectin els drets humans a la zona. Ens els darrers anys, la Guerra del Golf del 1991 i l’atac dels EUA a l’Iraq el 2003, han despertat la simpatia internacional envers la seva situació. El 1991, per la resolució 688 del Consell de Seguretat de l’ONU es va crear una zona de seguretat i exclusió aèria al nord del paral·lel 36. Des d’aquell moment el nord de l’Iraq es va convertir en l’únic intent actual d’autonomia kurda. Però cap país de la regió, país occidental ni organisme internacional no ha reconegut el govern kurd de l’Iraq. En el cas de Turquia, un país aliat de l’OTAN i candidat a la incorporació a la Unió Europea, clau per detenir l’avanç de l’islamisme, és alhora el principal opositor a la creació d’un estat kurd al nord de l’Iraq. El principal interès dels líders kurds, tant iraquians com a tot el Kurdistan, és aconseguir el suport internacional i el reconeixement d’un problema polític, més enllà de la qüestió humanitària. A Internet hi ha moltes iniciatives sobre el respecte amb els drets humans al Kurdistan i solidàries amb el poble kurd.
- Nacions Unides:
- Oficina del Programa Petroli per Aliments
Informació sobre el programa, documents de les resolucions de Nacions Unides que afecten l’Iraq – i per tant la regió kurda del nord - i link amb el centre de premsa de Nacions Unides, amb les informacions més actualitzades sobre la situació humanitària a l’Iraq i el Kurdistan iraquià.
- Oficina de l'Alt Comissionat de Nacions Unides per als Drets Humans
-Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR). Link amb la pàgina Emèrgència a l’Iraq.
Altres:
- Human Rights Watch
Organització de denúncia de violacions dels drets humans. Informació actualitzada sobre l’Iraq i el Kurdistan iraquià i les repercusions dels atacs nord-americans del 2003.- Kurdish Human Rights Watch
Ofereix serveis als refugiats i immigrants als Estats Units i a les comunitats del nord de l’Iraq.- Kurdish Human Rights Project
Organització solidària amb el poble kurd, amb base a la Gran Bretanya, que funciona des del 1992 La seva web conté informació en anglès, kurd i turc. Proporcionen assistència individual per portar al·legacions de violació dels drets humans contra el govern turc a la Convenció Europea de Drets Humans-International Friends of Kurdistan
És una organització que treballa per millorar la situació dels kurds al Kurdistan i a l’exili i per difondre la qüestió kurda. Informació detallada sobre les diverses regions del Kurdistan i sobre l’activisme de les dones kurdes.- Amnistia Internacional
Informació sobre les tortures a dones kurdes a Turquia.- Kurdistan Children´s Found
Funciona des del 1991, coincidint amb la guerra del Golf, com a organització caritativa. Treballa per captar fons per als nens kurds i millorar la seva situació familiar o en orfenats.
- Comitè Internacional de la Creu Roja
Informació sobre la situació humanitària a l’Iraq, totalment actualitzada.
4. Recursos:- Vilaweb. Dossier especial amb explicacions bàsiques i links amb webs kurdes. ( català ).
-Centro de Investigación para la Paz
Dossier titulat “Kurdistán, historia de un nacionalismo imposible”, d’Esperanza Belmonte de Rueda i Manuel Martorell, 1996. Molt utilitzat com a font en altres webs. ( castellà ).
Article “Kurdistan, la tierra negada”, de Daniel Matías Daverio. Març 2003. ( castellà ).
- Centre d'informació i recerca sobre el poble kurd (CIRK)
Pàgina web on podem trobar totes les informacions relatives al CIRK, a més de comunicats de premsa relatius a esdeveniments polítics ocorreguts al Kurdistan, documentació via internet (informes anuals sobre la situació dels kurds, articles sobre diversos aspectes de la societat kurda, arxiu dels comunicats de premsa), etc.
Disposa d’informació sobre el poble kurd, amb especial atenció aspectes geogràfics, textos legals, polítics, etc. Disposa de links internacionals sobre molts aspectes: infància, idioma, universitats, partits polítics, de tot l’espectre no només kurds, a l’Iran, Iraq i Turquia, etc. ( anglès ).
Funciona a Estocolm des del 1996, amb el suport del govern suec. S’hi poden trobar llibres, articles i notícies sobre els kurds. Molt actualitzada, hi ha molta documentació sobre la guerra contra l’Iraq del 2003. ( anglès ).
Web en francès, en kurd i en anglès. Creat el 1983, l’Institut és un organisme cultural independent, no polític i laic, que agrupa els intel·lectuals i artistes kurds i especialistes occidentals en el món kurd. Fomenta el coneixement de la llengua, la història i la cultura kurda i la integració dels immigrants kurds arribats a Europa.
Mitjans de comunicació en internet:
En anglès i kurd.
Notícies i articles en anglès.
5. Dades del país:
- Estudi sobre la història del conflicte amb dades econòmiques, polítics, geogràfics i socials del mateix. (castellà).
- Kurdnet: Llista molt completa d’enllaços kurds a Internet: política, art, música, història... Possibilitat d’escoltar i enregistrar música kurda. ( anglès).
- Informació política sobre el Kurdistan. ( anglès).
