L'Estat mexicà va experimentar un fort creixement econòmic en el període que va del 1940 al 1960. Aquest creixement va estar basat en la industrialització, però van ser alguns fets els que van possibilitar-lo. D'una banda, la política nacionalitzadora del president Cárdenas del 1934 al 1940, que va aportar els recursos financers necessaris per a aquesta política; d'altra banda, el control social que garantia el règim permetia la realització de noves polítiques sense gaire oposició.
L'auge econòmic i el control social van suposar que les elits polítiques i econòmiques mexicanes donessin un gir conservador respecte a la política sòcioeconòmica que es va dur a terme durant els anys trenta. Així, en aquest període el pes polític dels obrers i les obreres va minvar, mentre augmentava significativament el poder dels òrgans centrals, característica del nou procés de jerarquització de l'Estat.
En el transcurs de les presidències d'Adolfo López Mateos (1958-1964) i de Gustavo Díaz Ordaz (1964-1970), la política mexicana a l'interior amb un tarannà molt conservador i gairebé autoritari contrastava amb la posició internacional de Mèxic. La revolució cubana (1959) i l'onada revolucionària dels anys seixanta a l'Amèrica Llatina va implicar que l'elit dirigent retornés a les fonts de la revolució mexicana. L'enfrontament amb els Estats Units nordamericans, el suport a Cuba i el manteniment de la condemna a la dictadura de Franco són clars exemples d'aquest fet.
Malgrat la posició en política internacional, el fet és que Mèxic va anar desmarcant-se inevitablement de les primeres potències occidentals en altres aspectes. Si bé l'economia creixia, sobretot per les exportacions de petroli, començava a experimentar-se un fort creixement del deute extern, motivat pel considerable augment de les importacions de productes industrials necessaris per a l'economia. Aquest procés va ser inevitable a partir dels anys setanta. D'altra banda, Mèxic va començar a esdevenir un laboratori de les polítiques neoliberals dels Estats Units nordamericans. La creació de les maquiles n'és un clar exemple. Aquestes indústries de muntatge per a productes nordamericans, ubicades a la regió fronterera del nord de Mèxic, aprofiten la mà d'obra barata dels mexicans i les mexicanes per rebaixar el preu dels productes que es venen al nord i dels quals Mèxic no s'aprofita.
La qüestió de les llibertats polítiques no va experimentar grans modificacions durant els anys setanta. Va haver-hi una desmesurada repressió del moviment estudiantil el 1968 i els tímids intents de reforma política només van permetre la participació dels partits situats a la dreta, com ara el Partit d'Acció Nacional PAN, fundat el 1939.
Durant la presidència de José López Portillo, entre 1976 i 1982, la política mexicana va girar a l'entorn de quatre eixos: cedir a les pressions del liberalisme econòmic; tractar d'acabar la retòrica populista i revolucionària dels predecessors; les contradiccions entre la realitat i l'ideal mexicalitzador-nacionalitzador i, per acabar, el deslligament del Tercer Món en matèria de política mexicana, i va imprimir un marcat canvi de direcció cap al neoliberalisme econòmic.
L'agost del 1982 Mèxic va presentar la suspensió de pagament del deute extern a les potències occidentals. El motiu va ser el venciment dels nombrosos crèdits i préstecs que els governs anteriors havien adquirit. Davant aquest fet era difícil tornar a demanar més crèdits per poder afrontar aquest deute. L'esclat d'aquesta crisi va fer trontollar el sistema polític i econòmic mexicà. Es feia necessària realitzar una reforma política que obrís el sistema a noves elits i a una veritable democràcia. Al mateix temps, també era necessària una nova política financera.
La presidència de Miguel de la Madrid (1982-1988) va heretar aquesta crisi. Per afrontar-la, va impulsar un nou procés de reforma política. L'obertura democràtica va suposar que el Partit Revolucionari Institucional, el PRI, perdés algunes eleccions en diversos estats, principalment del nord del país. Davant aquest fet, l'aparell que controlava l'Estat va reaccionar negativament i va optar per congelar les reformes polítiques.
En l'àmbit econòmic, el govern de de la Madrid va restar marcat per una política neoliberal. Era necessari reduir el deute extern i per fer-ho es van seguir els requeriments del Fons Monetari Internacional, l'FMI, com ara la substitució del paper desenvolupat per l'Estat fins aleshores pel capital privat, el control de la inflació i la rebaixa d'algunes prestacions socials. Aquestes polítiques han anat significant un creixent empobriment de la població i la precarització de les seves condicions de vida.
La política neoliberal i la manca d'una veritable obertura democràtica van servir com a fonament teòric per a l'oposició d'esquerra, que va tornar a prendre els dogmes revolucionaris abandonats per les elits governamentals. Fou al 1988 quan la plataforma política que es va formar a l'entorn del líder d'esquerres Cuathémoc Cárdenas es va constituir com la gran alternativa al PRI. Després d'unes eleccions força dubtoses, on el possible frau per part del Govern va ser el principal protagonista, Carlos Salinas de Gortari, del PRI, va ser elegit president per al període 1988-1994. S'inaugurava una etapa continuista amb la política de l'anterior govern, tant en la vessant econòmica com en la política. La política que va realitzar Salinas respecte a l'esquerra va ser denominada concertacesión, és a dir, la negociació d'espais de poder local. En l'esfera estatal, tan sols es van impulsar tímides reformes que permeteren un cert pes a l'oposició: el Partit d'Acció Nacional (PAN) i el Partit Revolucionari Democràtic (PRD). El PRD és el partit que es va formar a partir de la plataforma que va donar suport a Cárdenas el 1988 en els òrgans legislatius federals. Malgrat això, el govern va seguir una estratègia al marge de les institucions. Així, dos-cents cinquanta militants del PRD van ser assassinats. La corrupció es va mantenir i el pes dels narcotraficants en l'esfera política va anar augmentant.
Respecte a l'economia, el Govern mexicà va mantenir les tesis neoliberals. El pagament del deute ho feia necessari. En aquest marc, es van mantenir converses per a la signatura del Tractat de lliure comerç, TLC o NAFTA, que permetria el lliure comerç entre Canadà, EEUU i Mèxic. Des del Govern es pensava que aquest tractat es traduiria en creixement econòmic per l'entrada de capitals procedents del país del nord. Mèxic, un sistema polític amb escassos drets laborals i civils i amb baixos salaris, oferia unes bones condicions perquè les empreses nordamericanes realitzessin grans inversions. Però no tots els grups polítics i socials veien els mateixos avantatges en el TLC. La inversió del veí del nord a les zones franques de les maquiladores, per exemple, no s'havia traduït en un augment del nivell de vida i la capacitat adquisitiva dels treballadors i les treballadores d'aquelles zones. La desigualtat econòmica havia crescut molt a Mèxic. Igualment, la desigualtat motivada per la concentració de la riquesa s'havia agreujat des del 1982. Només vint-i-set homes de negocis controlaven el 28,5 % del PIB. En línies generals, hi havia un cert pensament que aquest Tractat només afavoria les classes més altes i el centre de l'Estat, deixant la resta de la societat al marge.
En aquest context, l'1 de gener de 1994, data en què entrava en vigor el Tractat de lliure comerç, va tenir lloc l'aixecament zapatista a l'estat de Chiapas. L'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional, (EZNL), format sobretot per indígenes, van prendre onze municipis en aquell estat. Les arrels del seu aixecament eren la violència del poder, la manca de democràcia, el racisme que els i les indígenes pateixen i la misèria. L'aixecament va començar en aquest estat i aviat es va estendre als estats de Guerrero i Oaxaca, on van anar apareixent nous grups guerrillers. Des d'aquesta data Mèxic va començar a patir una gran crisi política sense precedents. Les xifres macroeconòmiques van canviar de signe. El fet més significatiu va ser el creixement de la inflació i del dèficit de la balança de pagaments motivat per les importacions d'articles de luxe, principalment. Les inversions que s'esperaven tampoc es van produir. Els alts interessos bancaris només van impulsar les inversions especulatives de capital. Malgrat aquesta davallada econòmica, el Govern es negava a fer una devaluació del pes seguida de mesures d'ajust, en part per la por a perdre les eleccions presidencials de 1994.
El període electoral va estar molt marcat per tota aquesta crisi. D'una banda, el poble estava començant a patir els efectes d'una crisi ecnòmica que es preveia que aniria creixent. D'altra banda, el Govern havia estat incapaç de reduir l'EZLN sense violar massivament els drets humans. La insurrecció zapatista havia fet créixer els moviments populars i els partits polítics havien discutit una reforma electoral que garantiria l'establiment d'una democràcia real. Tot aquest clima va permetre a Luis Donaldo Colosio, candidat a la presidència pel PRI, fer un discurs de ruptura en el 65è aniversari de la fundació del Partit. Durant el discurs va parlar de la reforma de l'Estat i fins i tot de la reforma del presidencialisme, clau de tot el sistema polític. Malauradament, va ser assassinat. El seu successor, Ernesto Zedillo, va resultar guanyador de les eleccions presidencials amb un ampli avantatge sobre Cárdenas, candidat del PRD. Un cop assolit el poder, Zedillo va haver de devaluar el pes. Van seguir la primera devaluació moltes més devaluacions i aquest fet va suposar la fugida dels capitals financers que havien invertit els nord-americans arran de l'entrada en vigor del Tractat de lliure comerç i dels alts interessos financers.
La crisi continua tant en el front polític com en l'econòmic.
Mèxic va rebre el 1995 un préstec del Fons Monetari Internacional
i dels Estats Units d'Amèrica del Nord per valor de 40.000 milions de
dòlars i va haver de posar en marxa fortes mesures estructurals destinades
a controlar la inflació i millorar les finances públiques, fet
que va significar el creixement de l'atur i les diferències socials.
Tampoc va concloure la crisi de Chiapas, tot i que durant aquest any es va iniciar
el diàleg entre el govern i l'EZLN. Quant a la transició democràtica,
el PRI ha anat perdent espais tant a nivell local com en el Congrés,
on el PAN i el PRD tenen en conjunt més representants que el PRI.