L'ISLAMISME POLÍTIC

L'expansió de l'islam polític al Magrib és molt recent, com reconeixen els dirigents islamistes mateixos: a Tunísia " l'islam hi ha estat molt de temps, però el moviment islamista és recent" (Rachid Gannuchi). En efecte, els corrents de l'islam polític es nodreixen dels marginats de la modernitat que habiten els barris de barraques miserables (bidonvilles) que envolten les grans ciutats magribines. L'ascens de l'islamisme és, en part, fruit de l'intens creixement demogràfic de les dues darreres dècades i de la incapacitat dels règims polítics magribins per fer front a les necessitats socials i econòmiques que aquell genera. La marginació, la pobresa, l'obligada i desesperada emigració, la corrupció i la impietat dels governants, el desarrelament social i cultural, són, en darrera instància, el viver on creix l'islamisme. La frustació que provoca un sistema educatiu bàsic i general, però, massificat, de pobres resultats i de pitjors expectatives d'ocupació, fa la resta, sobretot si afegim a això les insuficiències i els greuges de l'ensenyament universitari i, sovint, una esquizofrènica fascinació-rebuig per occident, és a dir, per França, símbol de la maldat absoluta, però al mateix temps paradís prohibit on molts voldrien emigrar. Així doncs, el militant-dirigent islamista prové, majoritàriament, del medi urbà, de família tradicional i classe mitjana-baixa, coneix bé els valors occidentals, puix molts han cursat estudis universitaris, preferentment de ciències o tècnics, ha experimentat el xoc amb la modernitat (família-universitat) i, a pesar de la seva preparació, es troben sense sortides professionals, la qual cosa li genera una enorme frustació que, finalment, només el retorn a l'islam -la recuperació d'uns valors culturals i religiosos que li són propis- sembla capaç d'apaivagar.

La història recent de l'islamisme al Magrib ens portaria als moments posteriors a les independències, quan l'arabització de l'ensenyament afavorí l'arribada de milers de professors d'àrab procedents d'Egipte i del Pròxim Orient que escamparen el nou discurs islamista dels Germans Musulmans (Sayyid Qotb), revifat amb la pujada al poder de Nasser, el "nou faraó". Aquestes llavors començaren a germinar a la dècada dels setanta, quan els islamistes, sovint amb la discreta connivència dels governs, van expulsar dels campus universitaris els estudiants i els moviments d'esquerres. Van utilitzar la violència física i, sobretot, una àmplia xarxa solidària que, a canvi del "compromís religiós", proporcionava els mitjans que l'estudiant mitjà (o pobre) no trobava en les infraestructures universitàries: habitatge, menjar, vestit, classes de reforç, etc. Els islamistes gaudien també d'un clar avantatge ideològic: l'esquerra utilitzava un discurs crític que, en darrera instància, remetia al mateix univers cultural i de valors que el del Govern; en canvi, el discurs islamista era crític amb el poder i atacava durament la modernitat importada d'Occident a partir d'un univers cultural i religiós propi, l'islam. D'ací la "conversió" del moviment universitari, el pas de molts militants marxistes a l'islamisme i la substitució, en els mítings i les assemblees, de les fotografies de Lenin per la consigna Alà Akbar (Déu és el més gran). Paral·lelament, dos esdeveniments exteriors al Magrib van incidir també poderosament en l'expansió islamista: la Guerra del Yom Kippur (1973) i el triomf de Khomeynî a l'Iran el 1979. La primera constituïa la segona desfeta àrab en menys d'una dècada i molts musulmans van interpretar la victòria d'Israel com el premi a una comunitat que es mantenia fidel a la seva religió i mentre l'Umma havia abandonat la tradició pròpia per adoptar models estrangers. La derrota suposava també el fracàs de l'arabisme i la constatació que Occident abans preferia donar suport als jueus que als àrabs. La victòria de Khomeynî, en canvi, provava que es podia respondre al laïcisme i al materialisme amb l'espiritualitat, que a l'Estat se li podia oposar l'Umma i que la xaria era preferible a la democràcia. Aquests valors, en teoria, no diferien dels que sustentava l'Aràbia Saudita de portes endins, però en la realitat tres qüestions importants separaven la via iraniana de l'islamisme conservador d’Al Riyad: el caràcter inicialment popular, participatiu, revolucionari i de masses del procés iranià, la seva clara adscripció antiimperialista i antioccidental i, posteriorment, la decidida voluntat d'exportar la revolució islàmica a la resta de països musulmans que seguien sota el doble jou de l'imperialisme (inclosos els règims àrabs socialistes) i el conservadorisme prooccidental wahhabita.

La instauració d'una república islàmica al país que havia estat el principal bastió dels EUA a la regió del Golf i el seu posterior pols amb Washington (ocupació de l'ambaixada i segrest del seu personal durant més d'un any), alimentaren sentiments d'esperança i d'orgull entre els sectors més oprimits del món musulmà. El triomf de Khomeynî capgirava l'escenari del Golf i, alhora, afavoria la decantació cap a actituds violentes i colpistes dels grups islamistes radicals, que en la seva lluita contra la Nova Yahiliya (barbàrie) comptaven des de llavors amb el suport moral i material de Teheran. A Egipte, es vigoritzà de nou el missatge difós per Sayyid Qotb a la dècada dels seixanta i Sadat va perdre la vida a mans de l'organització islamista Al Jihad (1981), no només per haver signat la pau amb Israel (Acords de Camp David, 1979), sinó també per haver traït els fonaments islàmics de la societat egípcia. No obstant això, el context no era el més idoni perquè es produís un triomf de la via iraniana (islamització des de dalt en la terminologia de Gilles Kepell) en altres països àrabs o musulmans. En primer lloc, s'hi oposaven les monarquies conservadores del Golf, agafades en la contradicció entre fe, aplicació de la xaria i ostentació d'una riquesa insultant davant la creixent misèria de molts països àrabs i musulmans i dels immigrants d'aquests països. En segon lloc, s'hi oposaven els EUA i l'URSS, que veien amenaçada la seva presència a la regió i una potencial desestabilització de les repúbliques soviètiques musulmanes. La coincidència d'interessos conduí a la guerra: Sadam Hussein, que volia ser el nou home fort del Golf, va posar-hi els soldats i s'encarregà de la feina bruta (inclosa la guerra química): els països àrabs exportadors de petroli van subministrar el capital, i Occident i l'URSS, la tecnologia militar. Per acabar, la islamització des de dalt no podia triomfar sense una rígida jerarquia religiosa, inexistent en els països de tradició sunnita, i la violència islamista es perdia en el buit mancada de legitimització i de ressò popular.

En definitiva, el balanç que pot fer-se de la utilització de la violència per part de l'islam radical ens porta a constatar el poc avenç de la reislamització dels països àrabs durant aquest període, excepte on la guerra (el Líban, els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània) havia generat un escenari propici per a la lluita armada i els atemptats. En primer lloc, la resposta dels diferents governs era sempre la mateixa: una dura repressió (detencions, judicis, il·legalització, presó, penes de mort) que impedia l'expansió social dels moviments islamistes. En segon lloc, en països de tradició sunnita no s'obtenia tan fàcilment com a l’Iran el consens social sobre la il·legitimitat del poder establert, ni el suport dels desheretats i els marginats de les ciutats. En conclusió, al llarg d'aquests anys l'islam radical es desgasta en una dura lluita armada que, sovint, amb prou feines transcendeix als mitjans de comunicació, ni aporta massives afiliacions. Tot al contrari del que succeïa amb els corrents islamistes que predicaven una reislamització de la societat (islamització des d'avall) i que, fins a la Guerra del Golf (1990-91), contaren amb el suport saudita. Aquest és el cas, per exemple, de la Jama'at al Tabligh, que, a començament dels setanta, trobem ja establerta al Marroc (va ser legalitzada el 1972) i a Tunísia i, segons alguns militants islamistes magribins, la influència de la qual ha estat més important al Magrib que no pas la dels Germans Musulmans.

A mesura que avança la dècada dels vuitanta, la crisi econòmica i la situació de deteriorament polític i social van impulsar el salt de l'islamisme a l'acció política. Al Magrib, el discurs islamista havia calat en amplis sectors de la població, com van posar en relleu les revoltes del "cuscús" o del "pa": Marroc (1981, 1984 i 1990), Tunísia (1983) i Algèria (1986, 1988 i 1991). Des de llavors, el poder ha utilitzat tot un ventall de mesures per impedir el seu ascens: a Marroc, Hassan II ha combinat el populisme religiós (construcció de la Gran Mesquita de Casablanca) i la tolerància amb la repressió (arrest domiciliari d'Abdessalam Yassín) i el ferri control de les mesquites; a Tunísia, Ben Alí ha optat per la violenta persecució del grup de Rachid Gannuchi; a Líbia, Gadafi s'ha distingit per titllar de reaccionari i sotmetre a una intensa repressió l'islam polític; a Algèria, l'exèrcit ha respost amb un cop d'estat i una guerra civil encoberta a l'islamització des d'avall.

Així doncs, de mica en mica el discurs dels islamistes conflueix amb les necessitats i les vivències dels descontents amb el poder. Primer a Tunísia, on la influència de la Zituna -una de les universitats islàmiques de més prestigi- segueix viva malgrat els intents de Burguiba per emmudir-la; després a Algèria, finalment, també al Marroc i, sembla ser, a Líbia, grups d’intel·lectuals es reuneixen i comenten la situació de l’islam i de la societat en els respectius països o localitats. Hom procedeix a l’intercanvi de publicacions, de cassets amb sermons d’ulemes islamistes (amb aquesta tècnica les prèdiques del xeic egipci Kich han assolit una notable difusió al Marroc), comentaris, opinions, etc. Finalment, es creen grups d’estudis i es freqüenten determinades mesquites, aquelles on la prèdica dels divendres abandona el discurs oficial per tocar temes actuals i de la vida quotidiana. Progressivament, el grup es fa amb el control de la mesquita, que servirà per reclutar més adeptes i es convertirà en centre de propaganda.

Aquest procés ha estat estudiat per Ahmed Rouadjia en el cas de Constantina (Algèria). En aquesta ciutat, si no podien fer-se amb el control de les mesquites, els grups islamistes sacralitzaven antics espais de pecat (magatzems de licors o bars de l'època colonial) o infidels (antigues sinagogues o esglésies) o bastien noves mesquites que escapaven al control oficial. Des de la mesquita, el grup islamista emprèn campanyes contra la relaxació moral, el consum d'alcohol, els costums occidentals, el comportament i la forma de vestir de les dones; predica a favor de la pràctica de l'oració en comú, l'arabització de l'ensenyament i de la vida quotidiana i acaba per fer-se amb el control de les escoles locals i, àdhuc, de la universitat. Si tot va bé, en aquest moment el grup islamista disposa ja d'una àmplia organització i d'un important nucli d'adeptes que s'encarrega de distribuir la propaganda, les grabacions i les publicacions del grup. La passa següent és una intensa acció social destinada a suplir a l'Estat en tots aquells aspectes de la vida quotidiana als quals no pot -o no vol- fer front. És així com la mesquita recupera l'espai social que havia tingut en époques anteriors i, al seu voltant, sota el control del grup islamista, trobem escoles alcoràniques, centres assistencials i de salut o d'assessorament jurídic i administratiu, mercats on es venen aquells productes impossibles de trobar en el mercat oficial però que resulten imprescindibles, habitatges d'acollida per a immigrants o per a estudiants amb pocs recursos, etc. Molts d'aquests serveis s'ofereixen gratuïtament i generen una solidaritat de grup que tendeix a reforçar el sentiment religiós comú i la identificació amb un projecte polític propi. És així com, finalment, s'arriba a la darrera fase, aquella on, com diu José Antonio Sanz de la Peña, "el moviment islamista [...] aconsegueix capitalitzar a favor seu totes les frustacions, els greujes i els ressentiments de la població envers el poder i aconsegueix mobilitzar les masses a l'entorn d'una ideologia simplista, la de l'islam és la solució. En aquest moment, totes les vies per assolir el poder queden obertes per als islamistes, inclosa la via democràtica de les eleccions". Justament el que va succeir a Algèria.

En el cas d'Algèria, la història recent de l'islamisme té bastant a veure amb la utilització d'un islam oficial com a font de legitimació política de la revolució mentre es procedia a la desestructuració de la religió tradicional que cohesionava la societat: supressió de les mederses francoàrabs i substitució per l'escola fonamental, que prioritza la repetició i la recitació alcorànica en detriment del iytihad (esforç interpretatiu); eradicació de les bases morabites, tradicionals i populars de l'islam algerià; nacionalització dels béns habús (terres destinades al manteniment del culte i de les confraries); funcionarització dels ulemes, etc. A això s'afegeix, des de mitjan anys setanta, el fracàs del projecte socialista en el seu component modernitzador: "La fallida econòmica del projecte socialista i el descrèdit moral de la classe política van proporcionar a l'islamisme les bases socials i ideològiques per incrementar el seu poder". Així, després d'una primera i negativa experiència violenta (grup de Buyali), l'islamisme, com acabem de veure, opta per recuperar l'espai social tradicional de les mesquites (lloc d'oració, escola alcorànica, ambulatori, mercat, centre assistencial, etc.) i per suplantar en les seves funcions un estat que fa fallida. D'aquesta manera, la mesquita es converteix en àgora de dissidència política i de crítica al govern a mesura que el fort creixement demogràfic i la caiguda dels preus del petroli fan insostenible la situació econòmica, i el deute exterior resulta insuficient per mantenir els serveis públics i gratuïts (educació, sanitat, etc.). Paral·lelament, el conflicte de l'Afganistan proporciona el banc de proves a les opcions islamistes més radicals: militants pakistanesos van reclutar a les universitats angleses joves algerians, que després van aportar la seva experiència militar a la guerra civil d'Algèria. El règim de Kabul, enemic de l'islam, s'identificava amb el règim del Front d'Alliberament Nacional (FLN) i, alhora, el conflicte descobria la gran paradoxa: Occident combatia al règim de Teheran però donava suport als seus aliats ideològics, els islamistes afganesos que lluitaven contra l'Exèrcit Roig.

A finals dels vuitanta, la caiguda del comunisme a l'Europa de l'Est va deixar el règim d'Alger sense referents ideològics i sense aliats econòmics. La reforma econòmica i la liberalització política de Bendjedid ja no eren suficients per fer front al deteriorament social, polític i econòmic del país. Situació immillorable perquè el FIS engruixís les seves files amb el lumpenproletariat dels suburbis de les ciutats, amb els rebutjats (joves amb estudis primaris, però sense el batxillerat i sense feina: els hitistes -aturats- o "aguantaparets") i decebuts (llicenciats en sociologia, ciències de l'educació o altres titulacions sense sortides professionals) del sistema, amb els científics i els comerciants, amb alguns notables de l'FLN, que intentaven assegurar-se el futur amb una doble aposta, amb les dones, a qui el FIS animava a acudir a les mesquites, i fins i tot amb els chuhada (fills dels màrtirs de la revolució) i els muyahidin (antics combatents de la guerra d'alliberament), desencisats de les promeses mai complertes del govern. Al mateix temps, com descriu el citat Ignace Leverrier, el FIS impregnava tota la societat amb el seu missatge i procedia a islamitzar la vida quotidiana: adopció del look islàmic en el vestir, malgrat la manca de tradició al Magrib del qamis blanc, el turbant, el hiyab i el xador; segregació de la dona; moralització de l'oci (prohibició de determinats espais de la televisió, de les antenes parabòliques, de la música rai -tan arrelada a la regió d'Oran-, de la platja, del teatre i el cinema, de les cases de cultura, dels clubs nocturns i, sobretot, del ball, les begudes alcohòliques, la droga i el sexe). En positiu, el FIS encoratjava els seus militants a resoldre les disfuncions socials, és a dir, contribuir a la formació moral i religiosa del poble, practicar la caritat, l'ajuda i l'assistència social (visita a malalts, atenció als necessitats), organitzar el peregrinatge a la Meca i l'oci en els barris, etc. El 1989, un fort terratrèmol va sacsejar la regió de Tipasa i posà a prova l'espessa xarxa social del FIS: en quaranta-vuit hores, els militants islamistes van ser capaços de cobrir exitosament molts serveis que el govern, desbordat, no podia afrontar.

En conclusió, a finals dels vuitanta existien a Algèria dos poders paral·lels i superposats: l'oficial i el del FIS. La situació, lògicament, no podia durar indefinidament i, com hem vist en el capítol anterior, esclatà, el 1988, en forma de vaga general, manifestacions, accions de pillatge contra els establiments públics i enfrontaments amb la policia. La islamització des d'avall, que ja havia fet acte de presència el 1984 en l'enterrament del xeic Soltani, feia el seu primer pols amb el govern. Chadli Bendjedid va reaccionar amb un breu estat de setge (del 6 al 12 d'octubre) i amb la promesa d'una reforma constitucional. Poc després arribava la legalització del FIS i la seva victòria en les eleccions municipals de 1990. Un any més tard, el grup islamista impulsava una vaga general que va obligar el govern a fer eleccions legislatives a finals d'any. A la primera volta el FIS va obtenir 188 escons, el Front de Forces Socialistes 26 i l'FLN 15. Era més del que una part destacada de l'entramat industrial i militar, que controlava les xarxes de distribució oficial i es beneficiava de la situació generada per la crisi econòmica, podia suportar. La nit de l'11 de gener l'exèrcit forçava la dimissió de Bendjedid (que, segons alguns rumors, estava a punt d'acomiadar tres generals, entre aquests el ministre de Defensa Khalid Nezzer, l'home fort del cop d'estat), interrompia el procés electoral, il·legalitzava el FIS, iniciava la persecució dels seus militants i desfermava la terrible espiral de terrorisme-repressió que ha desembocat en una cruenta guerra civil encoberta, que ha fet ja desenes de milers de víctimes.

En aquest apartat, es farà referència de forma breu a les principals organitzacions de l'islam polític en alguns dels països àrabs, segons la bibliografia citada a recursos.

El Front Islàmic de Salvació (FIS ), fundat el 20 de febrer de 1989, és, sens dubte, el grup més important de l'islam polític algerià. A les eleccions de desembre de 1991 va recollir una mica menys de 3,3 milions de vots (el 24 % del cens electoral), és a dir, gairebé un milió cent mil vots menys que a les municipals de juny de 1990. Després del cop d'estat encobert de la matinada del 12 de gener de 1992, el FIS va ser dissolt i va haver fer front a una dura repressió, inclòs l'internament dels seus militants en camps de concentració en el desert del Sàhara. La guerra civil encoberta dels darrers cinc anys no ha fet més que accentuar la repressió sobre els militants del FIS, que, no obstant això, va declarar estar disposat a condemnar la violència i a acceptar el sistema democràtic en signar, juntament amb altres partits de l'oposició no islamista (principalment el Front de Forces Socialistes d'Hocine Aït Ahmed i l'antic partit únic, el Front d'Alliberament Nacional), la denominada Plataforma de Roma (13 de gener de 1995), que proposa una sortida negociada a la situació d'Algèria. A pesar de l'empresonament, des de juny de 1991, dels seus dos líders principals (Abassi Madani, Ali Belhadj), el FIS sempre ha mostrat disposició a negociar amb el poder (l'exèrcit).

Altres representants de l'islam polític no radical a Algèria són Hamàs (Associació de Guia i Reforma) i el Moviment del Renaixement (al-Nahda) Islàmic. El primer va ser fundat el 1988 per Mahfoud Nahnah, representa un corrent reformista i moderat de l'islam polític, manté importants punts de discrepància amb el FIS, especialment pel que fa a la qüestió de la dona ("es pronuncia a favor del treball femení i condemna tota violència contra les dones", Abderrahim Lamchichi), va obtenir gairebé 400.000 vots a les legislatives de 1991 i es va presentar com a candidat a les presidencials de novembre de 1995 a Nahnah, on va obtenir el 25 % dels vots. El segon va ser creat també el 1988 després de la negativa del xeic Abdallah Djaballah a participar en la fundació del FIS. Es considera una associació de caràcter social i cutural, pròxima a Hamàs, que s'inspira en els principis d'Hasan al-Banna i que a les legislatives de 1991 va obtenir 150.000 vots.

Per acabar, els dos representants principals de l'islam radical són des de 1992 l'Exèrcit Islàmic de Salvació (AIS), considerat el braç militar del FIS, i el Grup Islàmic Armat (GIA), que incorpora veterans de la guerra d'Afganistan i és el protagonista, segons les fonts oficials, de les accions i els atemptats més violents.