LA REVOLTA DE LA CABÍLIA
Des del 18 d'abril de 2001 la regió de la Cabília viu en un estat
de protesta permanent i de desobediència civil contra l'Estat i la situació
podria estendre's a tot el conjunt del país.
La revolta de la Cabília es deguda a diversos motius. És una revolta
contra la misèria, la corrupció, l'atur, la crisi de l'habitatge,
la violència de les forces de l'ordre i l'absència de democràcia.
I com a l'octubre de 1988 , són els símbols del poder central –
oficines de correus, sucursals de bancs, ajuntaments, prefectures, seus de partits
polítics – aquells que els amotinats han incendiat o danyat.
Un dels principals eslògans dels manifestants que recorrien els carrers era “Oulèche smah: “Cap perdó”.
La reivindicació identitària berber, el rebuig a la humiliació, l'exasperació contra l'abús de poder per part de la gendarmeria, han jugat el seu rol en una regió orgullosa de la seva actuació durant la guerra d'alliberament. Però és sobretot la profunda crisi econòmica i social el que explica el rebuig explosiu del règim per part dels joves.
I la gota que va fer vessar el got va ser la mort d'un estudiant de batxillerat en la gendarmeria de Béni Douala el 18 d'abril. “Treball, allotjament, stop a la humiliació, stop a la corrupció”: els eslògans dels manifestants de Tizi Ouzou o Bejaïa mostraven clarament que les reivindicacions regionalistes i identitàries van ser eclipsades al carrer per la condemna d'un règim que els habitants de la Cabília, com un gran nombre d'altres algerians, no suporten més. Així, durant diverses setmanes, es van produir manifestacions que van ser reprimides amb duresa causant més de 60 morts entre els manifestants i que van dur a la dissidència total de la regió que s'organitzaria en comitès.
La Cabília entrarà de nou en dissidència contra el poder central 15 anys més tard a l'abril de 1980. Després de la prohibició d'una conferència de l'escriptor Mouloud Mammeri, violents motins sacsegen aquesta regió durant diverses setmanes. Una nova generació entra a escena, la del doctor Saïd Saadi i la del cantant Ferhat Mehenni. Aquests nous actors polítics i culturals duran públicament les reivindicacions als aspectes de l'ensenyament de la cultura berber, totalment ignorada pels governs successius, llençats a una política d'arabització de l'escola. La “primavera berber” serà el primer senyal, violenta, de qüestionament de la cultura del partit únic, el FLN, que s'enfonsarà en els altercats de 1988.
Actualment ens trobem amb la desobediència total a l'Estat: imposts sense pagar, factures de gas i electricitat no regulades, convocacions al servei militar ignorades etc. La confusió creix a la Cabília, on l'Estat ha perdut tota autoritat. El moviment de dissidència ciutadana no sembla cessar i l'amenaça d'una nova revolta generalitzada, que es pugui estendre a la resta del país, creix. Al mateix temps, la coordinació dels “arouchs” ( comitès del poble que duen la paraula de la revolta ) sembla perdre força.
No hi ha autoritat a la Cabília, ni presència de l'Estat ( els
gendarmes es mantenen al'interior de les seves casernes i no surten d'aquestes
a risc de ser atacats per la població),
però sí una confusió que creix. El moviment de dissidència
ciutadana corre el risc d'estendre's al llarg del país, ja que la Cabília
no és altra cosa que un “concentrat” de la crisi algeriana,
encara que se li afegeixin particularitats tals com la llengua tamazight.
El poder ha fet concessions: reconeixement del tamazight com a llengua nacional, l'estatut “particular” i la “justa indemnització” promesa a les víctimes dels altercats, i l'anunci de persecucions judicials contra els responsables d'aquests assassinats. No obstant això, la desconfiança és tal que res bo s'espera que pugui venir del poder.
Per la seva banda, l'Estat intenta desplaçar els termes del debat, oposant, per exemple, els habitants de la Cabilia als àrabs, insinuant que es tracta d'un enfrontament entre la societat per intencions separatistes de trencar la unitat nacional del país.
Per a les eleccions legislatives que es van donar a Algèria al maig de 2002 la Cabília va fer un complet boicot sense anar a les urnes, i per això el govern va prohibir dies abans a la premsa estrangera desplaçar-se a aquella regió. Les autoritats algerianes van invocar un incident ocorregut a la Cabília contra un escorta policial que seguia a un equip de France 2, per a prohibir l'entrada de cap mitjà de comunicació estranger a la regió.
- El símptoma Cabília, la malaltia Algèria:
Encara que el govern vulgui conferir a aquesta crisi tints separatistes de la
població berber, negant les motivacions socials, la realitat de la regió
és la mateixa que la que es dóna a la resta del país, amb la
peculiarietat que aquí els efectes de la política d'Alger han estat
molt més dramàtics. D'aquesta forma, la revolta podria estendre's
per tota Algèria i, en aquest cas, el règim podria trontollar.
La violència de la Cabília és el resultat de la política
d'una classe dirigent decidida a perpetuar el seu poder per tots els mitjans
sense tenir en compte l'empobriment i la desestructuració del país,
que ho buiden de les seves energies humanes i dels seus recursos.
Les manifestacions dels joves a la Cabília ( més de 60 morts per la repressió ), han posat l'accent no només sobre la qüestió identitària i linguística, sinó també sobre la gangrena social que corca tota Algèria ( atur, habitatge, corrupció, menyspreu de la vida humana etc.) La població d'aquesta regió, molt sensible a la reivindicació democràtica i a la negació de la seva cultura per part del règim, a sabut mantenir-se al marge tant del poder central com dels integristes. I això malgrat les manipulacions de certs grups polítics “demòcrates” instrumentalitzats pel poder que no han parat, des de 1989, de buscar la divisió de la població.
La política portada a terme per Alger ha consistit fins al moment en guanyar temps multiplicant les manipulacions de tot tipus per a erradicar tota oposició democràtica creïble i mantenir un llindar de violència acceptable, evitant així resoldre els problemes socials. Aquesta gestió de allò quotidià cop a cop no té més que una constant: perpetuar els privilegis i la seguretat de l´oligarquia al poder.
El desmantellament del sector públic, la confiscació del patrimoni nacional, reforçats pels efectes de la mundialització, han conduït al país a una pauperitzación sense precededents.
La indignació dels intel·lectuals a França devant el bany de sang a Algèria ha estat una denúncia clara contra la gravetat de la situació i de l'opacitat mantinguda pel règim. Avui, ¿ com podríem encara justificar la falta d'acció de l'Exèrcit, aquesta “columna vertebral de la nació” segons alguns, a les massacres de població ocorregudes a Bentalha, Béni-Méssous i Relizane, quan no va dubtar a reprimir als joves manifestants reivindicant els drets més bàsics de la persona ( treball, habitatge, llibertat d'expressió, i l'ús de la seva llengua) ?
Hauríem esperat del president de la República algeriana un compromís clar en quant al futur de la joventut. Però la seva resposta ha estat, una vegada més, un discurs buit i demagògic. Parlant amb un àrab antic pràcticament incomprès per la majoria dels algerians, el president ha afirmat posicions de principis sense abast real.
Aquests fracassos han permès revelar la realitat del règim que ha afrontat una resistència a la vista de tots similar en desesperació a la Intifada palestina. Aquesta crisi de la Cabília es tradueix en una malaltia comuna al conjunt de la nació.
SABER MÉS SOBRE LA CABÍLIA:
- Informes i articles sobre la revolta de la Cabília a Algeria-Watch.
- Pàgina web de la Cabília.
- Notícies
de la Cabília.